19.1.11

1911, l’any de les desgràcies

El proper dia 31 de gener es compleix el centenari d’una de les tragèdies marítimes més greus que han colpejat el litoral català i que ha passat a la història com l’any de les desgràcies. Aquell dia un temporal devastador es va desfermar sobtadament sobre la costa catalana, quan moltes barques de pesca de diverses localitats eren a l’aigua, treballant.  La tempesta va durar tota la nit, fins l’endemà i va causar una gran mortaldat. El Maresme, el Barcelonès i també la costa tarragonina van ser les més afectades, amb un munt de basques destruïdes i una vuitantena de pescadors ofegats només en aquest sector de costa. Els efectes del temporal es van notar també a la costa de Castelló i València, com recull la premsa de l’època i el testimoni d’alguns cronistes. Diverses localitats preparen actes commemoratius en memòria de les víctimes del temporal de 1911.

La platja de Premià de Mar a principis del segle XX.

Vaig saber per primera vegada de l’any de les desgràcies mentre treballava en la redacció del llibre “Els premianencs i el mar”. A continuació reprodueixo el capítol que parla d’aquells fets.

La vida i la mort al mar
         
Les històries i llegendes de la mar ens diuen que “la mar et dona i la mar et pren“, que és generosa i gasiva, i que te dues germanes: la vida i la mort.  La mar és font de vida i de subsistència per a pescadors i mariners. Però cada any cobra el seu tribut i s'emporta algú.  Diuen que és una mena de sacrifici al déu Posidó, que recluta ànimes per servir-lo en el seu palau.

En la història dels pescadors i mariners de Premià abunden les tempestes, els naufragis i els casos de companys ofegats i desapareguts. Hi ha també la llegenda que diu que cada any, el dia del nostre patró, Sant Cristòfol, el mar es cobra una vida com a contribució, ja sigui mariner, pescador o banyista...

Sens dubte, la desgràcia marítima que ha deixat més empremta en la memòria popular és la catàstrofe del gener de 1911. Catalunya va viure llavors uns dels  temporals més terribles de la seva història, que va causar una gran quantitat de pèrdues en homes i embarcacions. Gairebé totes les poblacions del Maresme van resultar-ne afectades.

Platja de Premià de Mar. Abans de la construcció dels ports, homes i barques
quedaven totalment exposats a la fúria del mar.  

La matinada del 31 de gener del 1911, els pescadors van sortir a la mar sense cap indici que fes presagiar el mal temps. Cap a mig matí, el cel es va començar a tapar i es va tornar d’un negre que feia esgarrifar. De seguida, una violenta tempesta queia sobre la flota pesquera. Unes cinquanta barques de Pineda, Calella i Sant Pol van trobar refugi a l’última platja d’aquesta població. Però la major part de les embarcacions del Maresme va ser arrossegades cap a Barcelona, on van intentar buscar refugi. Però les obres de prolongació del disc de l’est, feien impossible l’entrada a port amb vents del nord i de l’est.  Entre l’extrem de l’espigó i les platges de ponent es creava el que se’n diu una mar trencada o maregassa creuada, que empenyia les barques cap al delta del Llobregat. El temporal va durar tota la nit, fins l’endemà. Malgrat els esforços del bot de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos i dels remolcadors del port de Barcelona, que van sortir en auxili dels pescadors i en van salvar molts, no es va poder evitar el desastre i moltes barques van acabar destrossades al peu de Montjuïc. Durant els dies posteriors al temporal, la platja de Can Tunis es va omplir de cadàvers i de restes de les embarcacions.

Les restes de la tragèdia escampades a la platja de Can Tunis.

Els pescadors de Premià de Mar Pau Lloveras i el seu fill Josep -l’avi i el pare de Joan Lloveras-, que anaven a bord d’una barca petita, van tenir la sort de ser rescatats per un dels remolcadors.  Però a casa seva ja els donaven per morts. En canvi, dels sis tripulants d’una barca de Vilassar, amb la qual s’havien trobat en començar el temporal, se’n van ofegar cinc. El sisè es va salvar perquè es va fer un salvavides improvisat, embolicant-se amb els barnois, que són els rosaris de suros petits que van enfilats en una corda i fixats a la part alta de les peces de sardinals.  Aquell dia fatídic Vilassar de Mar va perdre nou pescadors (Vegeu l'article de Lluís Beulas "Un esfereïdor temporal").

Un altre pescador premianenc, en Pere Cisa, conegut com “Pere Pescador”, també va viure el temporal del 1911 i n’explicava l’experiència en una entrevista de l’any 1976:

“Era un dia normal, un xic gris, però no semblava que acabaria en gran tempesta. Un cop aparellada la barca, jo i el meu pare ens fèiem a la mar. A l’arribar a mig camí, un cop de vent ens va fer encallar i la barca va engolir unes quinze portadores d'aigua, que anàrem traient. A l’arribar al lloc, calàrem les xarxes i el pare i jo ens vàrem posar a dormir. Entremig dels somnis sentíem els altres pescadors com cridaven: mira, fulano ja lleva; en Pepet se'n va! Les veus ens varen despertar, i veient el cel molt encapotat, recollim tot seguit les xarxes i, arranjant els aparells, ens encaminem cap a terra. La mar era molt moguda; millor dit, alçada, i plovia amb pluja de tempesta. El patró anava consultant la brúixola i mirant per sota la vela cap al lloc on crèiem que hi havia la costa.  No es veia res a quatre passes. Feia més de dues hores que navegàvem quan, entremig de les veles, veiérem mig borrós el far de la nostra costa, el cim del Montcabrer. La visió ens donà ànims i distensionà un xic els nostres nervis; ja érem prop de casa i, encara que llunyana, era la nostra costa . L'avi, el patró, donà ordre de plegar veles i de arriar el màstil, feina que vàrem fer tot seguit amb penes i treballs. Costejàvem, cercant la sortida; i així arribàrem enfront del pla de l'Ós,  on tot el poble esperava a fi de donar ajut a la seva gent si tornava. Enfilàrem cap a la platja i es pot dir que sortírem d'una estirada. Des de la platja, a resguard, veiérem moltes barca  de Vilassar i del Masnou. Totes cercaven port o varadero  i dues se n’anaren a Barcelona on es varen ofegar”.

Al Maresme, el balanç de víctimes del temporal del 1911 va ser esgarrifós: 34 morts i 13 embarcacions perdudes.  Cal afegir-hi el 11 morts de Badalona i els 24 de la Barceloneta, que va ser la zona més castigada. En aquest barri barceloní s’hi van produir situacions dramàtiques, com la d’una família que va perdre el pare i quatre fills, i una altra que va perdre vuit membres.

Recordatori de les víctimes del temporal

La premsa es va fer ressò del sinistre durant un parell de mesos. I ja des de l’endemà del temporal es va posar en marxa una campanya per recaptar diners per a les famílies dels afectats. Amb aquest objectiu es va editar una postal recordatori de “La nit terrible”, amb un dibuix al·lusiu d’un gran dramatisme i una petita estrofa que expressa la fatalitat  amb què es va viure el desastre, en uns temps convulsos i de gran conflictivitat social, com els que afectaven el món obrer a començament del segle XX:

De fills de les nostres platges
¡ho mar, bé te n'has dragat!
En les lluites de la pàtria
tu també en vols prendre part.

El temporal a la costa de ponent

El número 8 de la revista "Argo", que va sortir el novembre passat, dedica dues pàgines i mitja a la catàstrofe de 1911. Explica que, en aquella època, la flota pesquera catalana iniciava tímidament la motorització i que ja es podien veure algunes barques amb màquina de vapor; però eren molt poques i la majoria encara anaven a vela –vela llatina-, i això les deixava pràcticament indefenses davant d’un temporal tant fort i sobtat. L’article dóna informació dels estralls causats pel temporal a la costa catalana de ponent, que també va afectar les costes de Castelló i València, arribant fins a Sagunt, on va enfonsar el vapor Abanto. (Lluís Beulas, citant "La Veu de Catalunya", diu que a Sagunt van encallar 6 vapors i que l'Abanto va perdre 14 tripulants, inclós el capità, d'una dotació de 18 homes).

A la costa tarragonina, les barques de Torredembarra, Tarragona i Cambrils van intentar buscar refugi als seus ports respectius; però la violència del temporal va fer que moltes s’anessin a estavellar contra les roques del cap de Salou o fossin arrossegades fins a l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar. La flota més malmesa va ser la de Cambrils, amb 5 barques perdudes i 16 mariners ofegats, segons el balanç oficial. El temporal va continuar cap a la costa valenciana; i a migdia del primer de febrer encara hi havia barques de Peníscola lluitant contra l’oratge davant de València. La calma no va arribar fins a la nit del 2 al 3 de febrer, deixant un rastre de cadàvers i devastació que la mar va anar dipositant a terra durant molts dies després del temporal. La xifra total de morts varia segons les fons, però va superar el centenar de persones, amb casos realment dramàtics de família que van perdre quatre i cinc membres en la desgràcia.

 A "La Vanguardia" dels dies posteriors al temporal
 es pot llegir el relat dels fets.

La premsa de l’època, tant local com estatal, va anar informant puntualment de la catàstrofe; i avui dia, gràcies a Internet i la digitalització de fons documentals, és possible llegir les cròniques d’aquells fets. La difusió d’aquestes informacions va fer que es posessin en marxa diverses campanyes d’ajuda i solidaritat amb els damnificats, a base de recaptacions populars, actes benèfics i aportacions de tota mena d’institucions. El temporal també va servir per engegar mesures de prevenció de futures desgràcies i per millorar la seguretat en les feines del mar. Llegeixo que el temporal de 1911 va determinar que l'Ajuntament d'Arenys de Mar, recolzat pels de les poblacions veïnes, sol·licités per segona vegada -la primera petició data de 1778- la construcció d'un port de refugi, ja que entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols no hi havia cap zona per al refugi d'embarcacions. La construcció del port d’Arenys es va iniciar el 1924 i les obres es van paralitzar al cap de deu anys. Es van reprendre després de la Guerra Civil, entre el 1947 i el 1949, i no van quedar enllestides definitivament fins el 1956.

Alfred Ayza Roca, en el seu llibre “El món mariner de Peníscola” (Universitat de València, 1981), explica que el temporal de 1911, que va causar 25 morts en aquesta localitat, va servir també per accelerar el projecte de construcció del port actual, que també va trigar molts anys a acabar-se a causa de la Guerra Civil. La construcció de ports i la motorització de les barques van aconseguir reduir els efectes catastròfics dels temporals

Ara, cent anys després de l’any de les desgràcies, diverses localitats de la costa catalana preparen actes commemoratius d’aquells fets i en record de les víctimes. Caldes d’Estrac, Sant Pol de Mar, Badalona ("Avui", "Bloc de Jordi Albaladejo"), Cambrils, l’Ametlla de Mar... són algunes de les poblacions que aquests dies recordaran els seus pescadors morts fa cent anys. En cadascun d’aquests enllaços hi trobareu informació d’aquells fets i dels actes que es preparen.

Cambrils dedicarà una exposició a l'any de les desgràcies. 

El 1911 no ha estat, però, l’únic any de les desgràcies. Cada població marinera té el seu “any dels negats”. Una d’aquestes és Vilanova i la Geltrú. El 9 de novembre de 1886, 22 homes entre adults i joves van perdre la vida al mar a causa d’una tempesta que va enfonsar deu de les vint parelles de barques de bou vilanovines. Ho explica Bienve Moya en l’article “L’any dels negats” publicat al seu bloc. I al País Basc, des de l’any 2006, l’associació Galerna Elkartea commemora la galerna que hi va haver el 12 d’agost de 1912 al Cantàbric i que es va endur 141 pescadors, 119 de la localitat biscaïna de Bermeo. “Ecos de una tragedia marina” és la crònica d’un d’aquests actes commemoratius, que explica els detalls d’aquella tragèdia.

Des de llavors, la modernització de les embarcacions i les millores dels sistemes de previsió meteorològica i de salvament, han deixat enrere els anys de les desgràcies com aquests que hem recollit. Però, de tant, en tant el mar es cobra el seu tribut i Posidó s’emporta algunes ànimes. Suposo que això sempre formarà part indestriable del fet de navegar.


Actualització 1.2.11

Durant el cap de setmana passat es van fer actes en commemoració del centenari del temporal de 1911 i en record de les víctimes a diverses localitats castaneres que van patir els efectes d’aquella tragèdia.

A Cambrils es va fer una ofrena floral en homenatge als quinze mariners cambrilencs que van morir en el temporal i es va inaugurar l’exposició “1911. Sobreviure a la tempesta”, com informa la “Revista Cambrils. Diari digital”.

Del del Museu d’Història de Cambrils, una de les entitats organitzadores d’aquests actes, m'han fet arribar un petit informe del Servei Meteorològic de Catalunya amb els mapes del temps dels dies 31 de gener i 1 de febrer de 1911, explicant les condicions meteorològiques que van generar la fatídica tempesta. Aquest era, fins ara, un dels aspectes menys definits d’aquells fets, amb dades poc precises i fins i tot contradictòries.

A Sant Pol de Mar, l’associació “A Tot Drap” va organitzar dilluns al vespre, a la platja de les barques, l’homenatge d’aquesta localitat a les víctimes del temporal. Durant l’acte es van fer sonar les campanes, amb el toc recuperat de temporal, i els corns marins, una mena de trompetes fetes amb la conxa de grans cargols marins, que s’utilitzaven a bord de les barques com a sirena.

Homenatge a les víctimes del temporal a la platja de les barques
de Sant Pol de Mar.  (Foto: Eliseu Carbonell).

El portal informatiu de TV3 i Catalunya Ràdio 3cat24.cat també es fa ressò dels actes commemoratius del temporal de 1911, i en publica dues entrades: “Cent anys del temporal de les desgràcies que va engolir una vuitantena de pescadors catalans” i “1911: Memòria marinera”, en què cita aquest blog i en reprodueix algunes fotografies.

Per completar la informació històrica sobre el temporal de 1911 i la situació del salvament marítima a l’epoca, vegeu el llibre “Viure o morir al mar: el salvament marítim al Maresme” (Oikos-Tau, 1998), d’Enric García Domingo.

9 comentaris:

Toni Pou ha dit...

Bona nit, Joan. Tal com indiques, a Caldes també estem preparant pel dia 30 un seguit d'actes commemoratius. Ens trobarem a les 11 a la platja de les barques per fer una ofrena floral i a les 13:00 farem una xerrada col·loqui explicativa. El dia 5 anem a Cabrils a veure l'exposició i a conèixer personalment gent amb qui hem compartit inquietuts aquests dies. Gràcies per recordar des del teu bloc aquest tràgic esdeveniment.

Amadeu Ros i Torres ha dit...

Hola Joan, companys, m'he quedat corprés. Al llibre "La València Marítima" de José Luís Huertas, hi ha algunes dates tràgiques pels temporals del primer quadrant. El golf de València és molt roïn amb vents de llevant ja que quasi tota la costa és platja d'arena que amb les ones produeix rompents.
Les barques de parella del bou d'El Cabanyal, si estaven per garbí del port de València, procuraven, si podien, guanyar sobrevent i arribar als caps de La Marina, Sant Antoni, La Nau i Moràira per agafar redòs.
Moltes gràcies, ens llegim.
Amadeu.

Joan Sol ha dit...

Hola, Toni!

Com et comentava via Facebook, qualsevol informació que em puguis fer arribar dels actes que feu a Caldes serà molt ben rebuda, i a més mirarem de donar-li difusió per tots els mitjans.

Gràcies i estem en contacte.

--------

Hola, Amadeu!

Precisament vaig estar consultant el primer volum de "La València Marítima", de José Huertas, que tracta de tempestes i naufragis, i no vaig trobar cap referència al temporal de 1911; cosa que no deixa de ser curiosa, perquè si llegeixes l'article de Lluís Beulas, "Un esfereïdor temporal", diu que només a Sagunt van encallar sis vapors, entre ells l'"Abanto" on hi van morir 14 homes. És estrany que no en parli.

Ara, a banda d'això, Huertas explica cada temporal i cada naufragi que fa posar els pèls de punta.

A reveure!

LA MAR ha dit...

LLegint el teu post he pensat: quantes vegades degué passar això mateix i no en va quedar cap registre més que dins la memòria de la gent que, com tots sabem és efímera.
Molt bona entrada Joan,

Joan Sol ha dit...

Hola, Jaume!

Tens raó, de desgràcies com la de 1911 n'hi deu haver hagut unes quantes; però només han quedat documentades aquelles que van passar quan ja hi havia premsa per fer-se'n ressò o algún cronista que recollís per a la posteritat els records de la gent que les va viure. Però segur que n'hi ha hagut moltes altres que han quedat completament oblidades.

Acabo de llegir un llibre fantàstic, "Nosotros, los ahogados", del danès Carsten Jensen, que dóna veu, precisament, a tots els mariners desapareguts a la mar del poble de Marstal. Acaba amb una escena festiva per celebrar el final de la guerra (IIGM) i diu: "muchísimos de ellos habían muerto. No sabíamos cuantos. Al día siguiente los contaríamos. Y en los años sucesivos los lloraríamos, como hemos hecho siempre. Pero esa noche bailamos con los ahogados, y ellos éramos nosotros".

Els ofegats viuen sempre en la memòria dels pobles mariners i penso que és bo recordar-los de tant en tant.

A reveure!

Capitán Valdés ha dit...

Repeteixo el comentari perquè no em funcionava l'enllaç.

Bona entrada, Joan.
Badant pel núvol internàutic, he trobat aquesta foto al Flicker del Josep Montmany:
http://flic.kr/p/8YycBz
Si hem de creure el que diu el peu de foto, la barca de mitjana "Raimunda" es va perdre a Palamós el 29 de gener de 1911, just un parell de dies abans del gran temporal al Maresme i costa de Ponent. Hem de pensar que ja hi havia mal temps en mar el 29? Els testimonis diuen que el 31 al matí feia bon temps, raó per la que els pescadors van sortir a feinejar...
Coincidència curiosa, no? En qualsevol cas, la setmana entrant farà cent anys del naufragi de la "Raimunda".

Joan Sol ha dit...

Hola, Xavier!

Sí que és curiós que la "Raimunda" naufragués dos dies abans ddel gran temporal. I no crec que es tracti d'un error, perquè si s'hagués enfonsat durant el temporal, és molt difícil confondre una data així; són dates que no s'obliden mai. També podria ser un error de qui va escriure la nota al peu de foto, però l'escriptura es veu força antiga, raó de més per pensar que no es tracta d'un error.

He fet una ullada ràpida per alguna hemeroteca digital però no he trobat res del naufragi del "Raimunda". A veure si algú ens en pot dir alguna cosa més.

Gràcies per l'aportació.

Luis V, Bagán ha dit...

Arribo una mica tard però des de l'Hospitalet de Llobregat també fem memòria d'aquest succés.

Enhorabona pel bloc

http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/1-barris-municipis/la-marina-perduda/

Joan Sol ha dit...

Hola, Luis, i benvingut.

Moltes gràcies per l'aportació. Pensava que ya hauria sortit gairebé tot el que es va publicar a l'època sobre el temporal de 1911, però veig que has pogut descobrir més material, especialment imatges realment impactants. Segurament encara deuen quedar coses, perdudes en arxius i hemeroteques, i a veure si durant aquest any van sortint a la llum.

Gràcies per la visita i a reveure!