Miquel Calçada i l’"Estat Català"

En Miquel Calçada és un dels comunicadors més populars del país, gràcies als nombrosos programes de ràdio i televisió que ha presentat i dirigit, i també com a cofundador del Grup Flaix. Ens vam conèixer a Catalunya Ràdio, a mitjans dels anys 80, quan ell era una jove promesa de la ràdio i li dèiem Mikimoto, i jo feia les meves primeres passes com a guionista. Vaig treballar amb ell en diversos programes de televisió, com “Mikimoto Club”, “Les aventures del Capità Enciam”, “Persones humanes” i “Solvència contrastada”, emesos per TV3. Cada estiu en Miquel Calçada deixa una mica de banda la seva passió per la ràdio i la televisió, i concentra els seus afectes en l’Estat Català, una magnífica llanxa Riva que va comprar i restaurar fa catorze anys. És membre fundador del Club Riva de Catalunya, que pertany a la Riva Historical Society.

En Miquel Calçada al volant de la seva
Riva Aquarama Estat Català. (Foto: Riva)

- De llanxes Riva, n’hi ha de diversos models. Com és la teva?

És una Riva Aquarama de l’any 1968; concretament, la número 285. És una evolució d’un model anterior que es deia Tritone. Hi havia la Tritone i la Super Tritone, que no tenien solàrium. Només tenien l’espai del pilot i, al darrere, l’espai dels passatgers, com si fos un cotxe.  En l’Aquarama es pot passar de davant a darrere, i ja hi ha solàrium, a sobre del compartiment dels motors. Van començar aquesta sèrie amb l’Aquarama 8’02, van continuar amb la Super Aquarama 8’25, i l’última llanxa que van fer les drassanes Riva va ser l’Aquarama Special, que feia 8’78 m. La meva Aquarama, concretament, fa 8’22 m i s’acosta a la Super Aquarama, que fa més o menys aquesta eslora.  Per què la meva no és una Super Aquarama?  No ho sé. El que canvia també són els motors. Els motors de l’Aquarama normal com la meva són de 220 HP; després els hi van instal·lar uns motors de 320 HP i, finalment, la Special els porta de 350 HP. De tota manera, els meus són originals, General Motors, marinitzats per Riva, també de l’any 68. Dos motors de 8 cilindres amb una potència de 220 HP cadascun. Però després vam veure que s’havia modificat la part del carburador i donen 40 HP més; per tant estaríem parlant de 260 HP per motor, 520 HP en total.

Un model sense solàrium i amb separació entre pilot i passatgers.

- Quan la vas comprar, ja anaves darrere d’una Riva o buscaves una llanxa i et vas trobar amb aquesta? Quan temps fa que la tens?

D’aquesta en gaudeixo des de l’any 1997. La primera Riva la vaig adquirir el 96 després de treure’m el PER. La meva idea sempre havia estat tenir una barca de fusta. En la meva imaginació sempre havia vist les Riva, sense saber que eren Riva. No sé si és perquè havia llegit algun Tintín en què hi surt algun runabout americà Chris-Craft, o perquè les havia vist alguna vegada en algun lloc, o no sé perquè. Però sempre havia pensat que si mai fos l’armador d’un vaixell, seria una barca a motor i de fusta. Aleshores, algú em va dir que hi havia una barca pel Maresme, al Balís o per aquella zona, i la vaig anar a veure. Era una Riva Super Ariston, que és com el model Tritone però en lloc de fer 8 m, feia 6’90. Vaig quedar absolutament al·lucinat de la Super Ariston i la vaig adquirir. Duia un sol motor de 350 HP, però vaig haver d’anar a comprar el bloc motor a Sarnico.

- Comencen els problemes...

En aquella època, els anys 95-96, Internet no estava tant desenvolupada i, per tant, això de trobar peces i referències era molt complicat. Molta gent em deia “ui, això ja fa temps que es va acabar, ara ja no en fan, això era per allà a Itàlia...” Per això, quan vaig localitzar la drassana Riva a Sarnico i m’hi vaig presentar, i em van dir que feien peces de recanvi, i vaig poder comprar el bloc motor, em vaig posar molt content. Després d’haver arreglat aquesta llanxa i d’haver-hi navegat, vaig anar a la llibreria Altair, al carrer Balmes, i hi vaig comprar el doble volum on hi surten llistades totes les Riva que s’han construït, amb el nom del primer armador, les característiques tècniques i les modificacions que els hi havien fet. Això va fer que descobrís la història de les Riva, que sabés qui era Carlo Riva, i que conegués la increïble biografia d’aquest senyor, que encara és viu. Aquest senyor era fill d’una família que es dedicava a fer barques de pesca per als pescadors del llac de Sarnico i els llacs de per allà a dalt a Bèrgam. Quan era petit no sé si va veure uns còmics de les runabouts, de les barques aquestes que feien contraban entre Canadà i EEUU tan famoses als anys 20 i 30, però el cas és que va voler construir una barca d’aquest tipus amb un motor intraborda i, sobretot, amb aquesta línia tan característica.  No només va fer això, sinó que ho va millor moltíssim. Aquesta va ser la idea del senyor Carlo Riva. Per tant, anava darrere d’una Riva sense saber-ho i després vaig quedar-ne completament enamorat.

Miquel Calçada amb Carlo Riva, l'home que va transformar Riva els
anys 50 amb la construcció de llanxes que farien història. (Foto: Riva) 

- Per què una embarcació clàssica?

No ho sé, sempre he tingut aquesta atracció per les coses clàssiques o per certes coses clàssiques... He de confessar que també soc el feliç posseïdor d’un Fiat Cinquecento de l’any 68, que vaig adquirir fa deu o onze anys a Turí. És d’aquell color taronja tan horrible, típic dels Cinquecento, i el tinc perfectament restaurat.  No sé si això es pot incloure dins de la filosofia d’un cert... no voldria dir-ne ecologisme, però sí d’una idea de sostenibilitat. És a dir, hi ha una gran quantitat de vehicles, de màquines que la ment humana, que el geni humà ha fet, que poden continuar omplint perfectament aquest desig o la funció per a la qual van ser creats. El cas de la Riva és una altra qüestió. Estem parlant, sense por d’exagerar, d’una autèntica obra d’art.

- I la Riva que tens ara on i com la vas trobar?

Aquesta segona barca, l’Aquarama, la vaig trobar a Cabo Pino, per allà al costat de Puerto Banús. La vaig buscar a través de revistes nàutiques, trucades, vaig recórrer alguns ports, etc., fins que la vaig trobar. Vaig negociar molt, vaig deixar reposar l’operació quatre o cinc mesos durant els quals vaig seguir buscant; vaig veure que l’oferta que em feien estava molt per sota dels preus del mercat i, finalment, me la vaig emportar. La vaig comprar a uns senyors iranians, que havien marxat d’Iran després de la revolució de l’aiatolà Jomeini, durant la caiguda del Sha. Eren els sogres de l’armador, que era francès. La llanxa es deia Popiglio Due i era de bandera francesa, concretament de Sait-Tropez. Un cop vaig tenir aquesta segona Riva, vaig anar a Sarnico a buscar els vernissos, les instruccions, etc.; vaig portar la llanxa a Marina 92 de Barcelona, vaig contactar amb una cooperativa de pintors, vaig desmuntar tots els cromats, els vaig portar al Poble Nou a cromar, etc.

Per en Miquel Calçada les llanxes Riva són obres d'art.

- Va ser un amor a primera vista? Vull dir que, sovint, amb els vaixells passa que un té una idea al cap, però un dia veu una embarcació que potser no entrava dins de la idea inicial, i se n’enamora; i ha de ser aquell vaixell tant sí com no.

Va ser bastant un amor a primera vista, i havia de ser aquesta barca tant sí com no; sobretot després d’haver-la vist durant quatre o cinc mesos. Una decisió absolutament emocional. Qualsevol persona que compra una barca clàssica d’aquest tipus, ja sigui una Riva, o qualsevol altra, una Rio, o una Baglietto, o... és igual, qualsevol barca clàssica de fusta, sap que implica una sèrie d’inconvenients impropis de l’època actual. La Riva, a l’hora de fondejar en una cala, no té cap botó que permeti deixar caure l’àncora i que vagi baixant sola. Has de passar a la proa, obrir el compartiment de l’àncora, treure-la i llençar-la tant lluny com puguis.  Aquest n’és un, però n’hi ha molts més. Per exemple, a l’hora de planejar, l’única possibilitat de fer-ho és a base de donar gas; és a dir, hi ha un punt en què la barca planeja perquè té una velocitat determinada. A baixa velocitat no pot anar amb la proa aixecada perquè no té els dispositius de planeig de les llanxes modernes. I un cop a port s’ha de baldejar amb aigua dolça i eixugar-la amb una badana. En canvi, a les barques de fibra, se’ls hi passa una mica d’aigua i ja s’eixugaran. Per tant, és una compra absolutament emocional, feta només amb el cor.

- Malgrat tot, et compensen totes aquestes incomoditats?

La meva llanxa només es passa un mes i mig a l’aigua. I trobar el dia que la mar és perfecta, la companyia és perfecta, no ens hem deixat res a terra i tot és perfecte, potser només passa un parell o tres de dies durant l’estiu. Val la pena aquesta inversió per un parell o tres de dies? Bé, depèn. Quan tinc la gran sort de trobar un d’aquests dies, i arribar a una cala, llançar l’àncora, que tothom pugui saltar de la barca, nedar i veure-la en perspectiva, i després fer una copa de cava, prendre una mica el sol, llegir una estona el diari i escoltar una mica de jazz, doncs, escolta... (sospira), em penso que no es pot demanar res més, al menys en el meu cas.

- També cal tenir en compte la inversió que representa mantenir una embarcació d’aquestes...

Aquesta és un embarcació que cada any s’ha de mantenir i això costa uns diners. I si no és cada any, és cada dos, cada tres o cada quatre. Però si es vol mantenir en bones condicions, que és com s’ha de tenir, costa uns diners. Per això hi ha gent que arriba un dia que diu: “s’ha acabat”, i intenta buscar un comprador. Ara és més fàcil, perquè aquestes barques s’han posat de moda, hi ha un mercat i tenen una bona sortida, malgrat la crisi. Però també és cert que, quan es pren aquesta decisió, al cap d’un minut de vendre una Riva, la persona que se l’ha venut experimenta una melangia excepcional que fa que es penedeixi fins a la resta dels seus dies del que acaba de fer.

- El Popiglio Due ara es diu Estat Català, tota una declaració de principis. No et van posar cap entrebanc a capitania marítima quan li vas canviar el nom?

No, ho vaig fer a través d’un gestor a la capitania marítima de Palamós i no em van posar cap entrebanc.

La bellesa i elegància de línies de les Riva clàssiques llueix al màxim.
(Foto: Club Riva de Catalunya)

- Suposo, doncs, que no creus en aquella superstició marinera que diu que canviar-li el nom a un vaixell porta mala sort...

Mira, jo em vaig treure el títol en una escola que es diu “Pinya de Rosa” i que porta magistralment aquest vell llop de mar que es diu Pep Bermejo; i en Pep, que forma part de la Confraria dels Germans de la Costa, una confraria de l’Edat Mitjana, em va ensenyar que pots canviar el nom d’un vaixell perfectament, sempre que el vaixell estigui fora de l’aigua. I això és el que vam fer amb la meva llanxa: la vam treure de l’aigua, li vam canviar el nom i la vam tornar a posar a l’aigua amb el nom canviat. Ara, el que no faria mai és canviar el nom d’un vaixell a dins de l’aigua mateix.

- La legislació marítima espanyola obliga els vaixells de bandera espanyola a portar aquest pavelló a popa, però tu hi portes la bandera catalana. Has tingut algun problema a causa d’això o del nom de la teva llanxa?

No, no he tingut cap problema. Haig de dir que soc extremadament respectuós amb la normativa i, per tant, porto tot el que es demana, tots els elements d’emergència: bengales, cubell, armilles, etc.; i tots els papers que es necessiten, excepte el pavelló espanyol que a Catalunya no el porto. Només porto el pavelló català. També hi ha un petit problema amb la matrícula... Vaig pensar que no quedaria bé enganxar la matrícula sobre la fusta envernissada a proa i no ho vaig fer.

- Y no t’han dit mai res?

Com a anècdota puc dir que porto més d’una dècada navegant per la Costa Brava i no m’ha passat mai res.  Una vegada vaig amarrar l’Estat Català al port de l’Escala i al costat meu s’hi va posar una llanxa de la Guàrdia Civil. Van baixar els guàrdies civils, se la van mirar i entre ells feien broma dient que no podien pujar-hi perquè la deixarien perduda... Vaja, que bavejarien tant portant-la que no volien embarcar-hi.  I un dels agents va dir: “¿la matrícula, hem vist sí la porta?” I un altre va dir ràpidament: “no la porta, però queda clar que té el nom aquí posat i, per tant, no hi ha problema”. És a dir que no he tingut mai cap problema en aquest sentit.

- Molts navegants creuen que els vaixells tenen ànima i això fa que es creïn un vincles especials amb l’embarcació. Tu quina relació tens amb la teva llanxa?

Home, això no deixa de ser un objecte sense ànima, com qualsevol altre objecte, com un cotxe, com una casa, etc. Ara, ens pot agradar més o menys? Sí, home, és clar. Ja he dit abans que una Riva és una obra d’art. És a dir, quan veus navegar una Riva, doncs... Ja et dic, la barca la tinc a l’aigua un mes, un mes i mig a l’any, i a partir del setembre, octubre, la trec per hivernar. Alguna vegada durant l’any me’n recordo, però aquella passió del principi, afortunadament, s’ha anat atenuant. Ara, quan arriba el mes de maig i la tornes a veure i la destapes i te la mires, tornes a experimentar aquella sensació. És talment com mirar un quadre i no et cansaries mai de mirar-la, com mirar el mar, com tantes altres coses. Hi tinc una relació molt especial, francament.

Trobada internacional de llanxes Riva. (Foto: Riva)

- Algun descobriment, alguna revelació?

Va ser gràcies a ella que vaig descobrir que hi havia ancestres meus que eren capitans de la marina mercant. Però estem parlant del segle XVIII, del 1700, quan hi havia l’Escola de Pilots de Sant Feliu de Guíxols. A Sant Feliu hi van haver diversos capitans Calçada, i això ho vaig descobrir llegint un llibre sobre la Costa Brava. Però també perquè ja feia temps que, quan navegava, de bon matí, una mica alegre de gas, amb el vent a la cara i veient el sol com anava sortint sobre un mar com un mirall, tenia una sensació especial... I no sé si això em va relligar d’alguna manera amb aquests ancestres meus.

- Per tant, hi ha antecedents mariners a la teva família, encara que llunyans...

Efectivament, hi ha el cas del capità Calçada... Però ara no recordo de quin llibre ho vaig treure; em sembla que  era un llibre d’en Gaziel que parla de rondalles i llegendes de la Costa Brava, i parla del capità Calçada. N’hi havia dos o tres, dels quals en tinc, perquè ho vaig buscar i ho vaig trobar, un parell o tres de pergamins en què el mateix capità Calçada descriu, en català, la càrrega, el nòlit, que portava des de Sant Feliu de Guíxols fins a l’Havana. Es dedicava a això. Explica l’anècdota que en una d’aquestes travessies es va trobar amb una mar molt bèstia, amb grans onades... amb una gran tempesta.  Ell duia a bord una figura de Sant Elm i la va posar dins d’una gàbia, li va lligar un cap i la va llançar al mar tot dient: “no et mouràs d’aquí fins que no facis passar aquesta tempesta”. I la veritat és que la tempesta va passar; i tal com havia dit el capità Calçada, va cobrar el cap, va treure el sant de la gàbia i el va tornar a posar al seu lloc dins del vaixell.

- I tu quines travessies has fet fins ara amb l’Estat Català?

Un cop per temporada, si fa bon temps, acostumo anar a Portlligat o al Port de la Selva; i si fa mal temps, em quedo a les Medes, vaig fins a l’Escala, o baixo fins a Palamós. Però una travessa a les Illes no l’he fet mai, perquè, tot i tenir dos motors, em fa una mica de respecte. Necessitaria anar amb un altre company i amb una altra embarcació. De tota manera, no m’he sentit atret per aquest tipus de travessia.

- Ets membre fundador del Club Riva de Catalunya – Associació d’Embarcacions

Clàssiques i d’Època a Motor. Quina mena d’activitats feu?

La principal és la trobada anual de barques clàssiques “Trencant onades”. I a part d’això, fem alguna reunió i alguna trobada fora de calendari.

La llanxa Estat Català en una trobada celebrada a Venècia. (Foto: Riva)

- Com a col·lectiu d’embarcacions clàssiques i d’època a motor, quines necessitats teniu? Què reivindiqueu?

No reivindiquem res, específicament; però després d’haver llegit l’esmena a la Llei General de Navegació Marítima, en el sentit que els vaixells històrics i tradicionals han de tenir un estatut jurídic i regir-se per un reglament propi, doncs em sembla una demanda molt raonada i, des d’aquest punt de vista, hi estaria absolutament d’acord.

- I la vela no et sedueix?

No descarto fer vela; de fet, ja he fet dos cursets de patí català que m’han agradat moltíssim. No et diré que m’han embogit, però pràcticament, i espero poder continuar-ho fent més endavant. 

- Actualment ets als Estats Units, estudiant. Has tingut ocasió de navegar aquí?

Soc a Syracuse, a l’Estat de Nova York, en una zona que en diuen “The Finger Lakes”, perquè hi ha quatre o cinc llacs seguits pel voltant. I una mica més amunt, a uns cent quilòmetres i escaig, hi ha el llac Ontario, que separa Estats Units de Canadà, i on durant aquells anys de la llei seca, llanxes com la Riva, que no eren Riva, sinó Cris-Craft, runabouts, en tot cas, acostumaven a fer contraban de licor. A partir de primavera espero poder navegar en algun d’aquests llacs, o als Finger Lakes, que estan al costat de Syracuse, o al llac Onondaga, que el tinc a dues milles de casa, o al llac Ontario directament.

- Algun pla de navegació per al proper estiu?

En principi no; espero que l’Estat Català estigui en unes condicions increïbles, perquè en aquests moments és a Sarnico, en mans d’un mestre d’aixa dels pocs que queden, i espero poder navegar fantàsticament aquest estiu. També tinc intenció de participar en una trobada que es farà al llac de Como, concretament a Vila d’Este.