10.5.11

Reflexions a partir de "Tarragona Sails"

El mal temps va deslluir una mica la primera edició de “Tarragona Sails – Serrallo 2011”, concentració de vaixells amb esperit de tradició, celebrada del 4 al 8 de maig al barri mariner de la capital tarragonina. Una llàstima, perquè això no és Holanda, ni Anglaterra, ni cap del països nòrdics amb una llarga i arrelada tradició marinera, on la gent surt a navegar i a fer activitats a l’aire lliure encara que plogui. Aquí cauen quatre gotes i ja no sortim de casa. I això és el que va passar dissabte, un dia plujós i rúfol que no convidava gaire a acostar-se al Serrallo a veure els vaixells de la “Tarragona Sails”. A més, feia mala mar i les sortides amb públic s’havien suspès. Diumenge, en canvi, va lluir el sol i suposo que això va permetre fer el programa previst i tancar la trobada de manera més satisfactòria.


Aspecte del Serrallo amb els vaixells de la "Tarragona Sails"


És una llàstima, repeteixo, perquè no es fan gaires esdeveniments d’aquest tipus a Catalunya, amb la voluntat d’acostar al gran públic una determinada manera de viure la mar, la navegació i els vaixells, que vol connectar amb una certa tradició marinera del nostre país. I és una pena que el públic no en pugui arribar a gaudir plenament per culpa del temps. Fa ràbia que el temps no acompanyi quan s’han dedicat moltes hores, esforços i fins i tot diners a muntar una activitat d’aquesta envergadura. Però contra el temps no s’hi pot fer res, i això la gent de mar ja ho sap i ho accepta. El que costa més d’entendre i d’acceptar són determinades actituds i respostes –o, més ben dit, la manca absoluta de resposta, en alguns casos- per part del sector de les embarcacions tradicionals, concretament d’aquelles que pel seu funcionament i gestió haurien pogut encaixar dins de “Tarragona Sails”. 

Hi havia més vaixells de fora que d'aquí.
Podem no estar d’acord amb determinades estètiques i continguts de la proposta. Podem argumentar que tenia un format més comercial que cultural. Però és que als grans festivals marítims que es fan a altres països tampoc no regalen res, i el públic que hi vulgui participar ha de passar per caixa. A més no oblidem que, a diferència dels vaixells que pertanyen a una entitat pública i, per tant, es mantenen amb diner públic, la mitja dotzena de vaixells concentrats a Tarragona eren privats, petites empreses que només es poden mantenir cobrant pels seus serveis. Més d’una vegada he defensat la necessitat de donar al patrimoni marítim una dimensió econòmica i no només cultural, en el sentit que pugui generar negoci i ser un motor econòmic, que permeti el desenvolupament d’oficis relacionats amb aquest sector i creï ocupació, com passa en altres països. Vull dir que no acabo d’entendre aquesta mena de divorci que sembla existir entre el “sector” públic i privat de les embarcacions tradicionals.

El Cyrano, el vaixell amfitrió.
“Tarragona Sails –Serrallo 2011” és fruit de la iniciativa privada, en aquest cas, de l’empresa que gestiona el Cyrano, vaixell-escola de l’Associació DeLaMar, que té per objectiu l’ensenyament de la vela tradicional d’altura i les arts marineres. Fa un parells de caps de setmana vaig sortir a navegar amb el Cyrano, perquè volia saber de primera mà els seus projectes i veure la feina que fan. Vaig veure una tripulació preparada -nois i alguna noia amb estudis professionals de nàutica-, i vaig conèixer també alguns voluntaris força motivats per aprendre. També vaig veure utilitzar la carta i el sextant a coberta, i prendre anotacions de tots els rumbs. És a dir, vaig veure navegar “a l’antiga”, amb els instruments clàssics de navegació, sense electrònica, cosa que no sé si es pot aprendre a bord de gaires vaixells avui dia. Crec, doncs, que a l’hora d’ensenyar navegació tradicional no importa tant el “pedigrí” de l’embarcació, la puresa dels seus orígens, formes i materials, com l’ús que se’n faci. És a dir, una barca de vela llatina de fibra serveix perfectament per ensenyar a navegar amb vela llatina, i una goleta turca aparellada de bergantí-goleta serveix per aprendre les maniobres d’un vaixell amb aparell de creu; i més si tenim en compte que, ara mateix, és l’únic vaixell de Catalunya on ensenyen a fer de gabier. 

Els gabiers del Cyrano en acció.

 Cal tenir present que ja no queden embarcacions d’unes certes dimensions, que haguessin anat a la vela, per poder-les recuperar. Les úniques opcions són construir rèpliques de vaixells antics, adaptar una embarcació moderna o anar a busca-la a un altre país. Tres dels vaixells d’una certa envergadura que en els últims anys s’han afegit a la flota d’embarcacions tradicionals provenen de països nòrdics: el Far Barcelona és un jakt noruec, l’Äran és una goleta sueca, i el Ciutat de Badalona és un quetx danès. Estrictament, atenent només a la seva procedència, no podem dir que formin part del patrimoni marítim català, però això no les exclou de la flota d’embarcacions tradicionals, ni les invalida per a la pràctica i l’ensenyament de la navegació tradicional.


Maniobres i exercicis de navegació a bord del Cyrano.
Darrere del Cyrano y de l’Associació DeLaMar hi ha un projecte molt interessant de creació d’un espai estable per a l’ensenyament de la navegació tradicional, que esperem que arribi a bon port, i mai millor dit. I “Tarragona Sails” és un intent de donar visibilitat a tot això, d’atraure un públic i, sobretot, de fer veure a qui ho ha d’acollir i donar-hi suport que la proposta és viable. Per això deia que és una llàstima que el temps i uns quants vaixells que podien haver vingut no s’haguessin aliat amb els organitzadors de “Tarragona Sails –Serrallo 2011” per assegurar l’èxit d’aquesta primera edició. No hi ha tanta gent disposada a tirar endavant projectes d’aquesta mena, i menys des de la iniciativa privada, arriscant-se a perdre bous i esquelles. Crec que no estem en condicions de deixar ningú de banda. Crec que cal sumar esforços per enfortir el sector de les embarcacions tradicionals, perquè a la llarga hi guanyarem tots.



La flota de la "Tarragona Sails" navegant davant de la ciutat.
(Fotos: Cyrano Bergantí-goleta)










4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Joan!
Si, em temo que la climatologia no va ajudar gaire el dissabte, però be, es diumenge la cosa es va arreglar una mica, i la sortida ens va ajudar a eixugar una mica les pèrdues.
També l’engrescament de molts dels col•laboradors, que va fer que la totalitat dels assistents, optessin per repetir l’experiència... Mes d’un va sortir amb algun contacte, per alguna sortida, alguna celebració...
Sembla que les associacions de comerciants, ho van entendre amb claredat...
Per al pròxim any, els hotelers, buscaran a Europa, pernoctacions per el que sembla que serà una setmana a l’estil del nord.
Els comerciants del Serrallo, seguiran mantenint a les tripulacions.
L’autoritat portuària, (Que no deixa de ser una empresa, però amb bona visió) Tornarà a cedir els amarraments de forma gratuïta.
Ells armadors d’aquí tornaran, amb mes vaixells.
Els Anglesos... (50% dels vaixells assistents) volen tornar amb amics, i altres empreses.
Be... Pot ser hem perdut algun caler, però crec que hem guanyat alguna cosa mes important.
Com be dius la llàstima va ser el fet de la nostra “Transparència “... Però, això, amb serietat, i amb continuïtat en els projectes, també, a sa llarga es solucionarà.
Crec que com marins professionals que érem la majoria dels assistents, hem d’aprendre a dependre de nosaltres mateixos.
Pot ser, els museus, i estaments oficials, estiguin per explicar la nostra historia, la dels marins, no pas per protagonitzar-la.
Ja se, que amb la seva presencia, l’espectacle hagués estat... Be, perfecte.
Pot ser l’any que ve vinguin ells, o algun de fora a ajudar.

De moment... No mes de part de vaixells particulars, i de les seves tripulacions, podem dir que varen aportar...
Sis capitans i patrons.......
Sis mecànics navals........
Vint i dos mariners..........
Això son trenta-dos persones, durant quatre dies.... 128 sous. Mes el trasllat, que va ser d’entre un i tres dies... Sense contar sa tornada.

Pot ser, moltes empreses de terra, i algun estament, tindrien que prendre nota del que fan la gent de mar, acostumada a riscos, i a “Tenir fe”
Cansa una mica el fet de que tothom parli de les reunions de fora, però sempre des de un punt de vista mes estètic que real... O sia, que miren la “foto” però no la imatge real...
Allà la majoria dels vaixells funcionen com s’ha fet aquí... Hi ha alguns d’oficials, però la majoria son d’esforçats marins, que viuen d’ells....
De vegades penso que això, es el que fa que per a molts això els faci una mena d’enuig... Dons l’ofici, costa mes d’adquirir que un vaixell... I a sobre, ens fa distingir-nos amb facilitat entre nosaltres. Siam bons o dolents en quant a caràcter.
Dins de l’ofici, ningú mira “Por encima del hombro” a ningú ...
Ningú ens ha preguntat el pedigrí del nostre vaixell... No mes, com responia, si era estable, la seva maniobra... Quant es trigava en treure les veles “Altes”...
En canvi les altres preguntes... Be, delaten la fusta del teu interlocutor.

Això de si es... Una goleta turca “tunejada” no mes ens ho diuen la gent de terra... I coses pitjors!
En quant a ho que has dit sobre la nostra tasca de Vaixell Escola...
Quan vàrem parlar amb qui pensàvem que s’havia de parlar, la resposta va ser (Textualment) “Qui est tu per dir que pots ensenyar en un vaixell escola”...
Be tu ho vas veure... Pot ser quasi trenta anys de professió en tot tipus de vaixells no hi conten... Ni el que em va ensenyar el pare, l’avi... O, la titulació, obtinguda amb esforç.
Pot ser també es que mols llocs relacionats amb el nostre ofici, son ocupats per “Xais de camp, vestits amb pell de llop marí”
La diferencia amb Europa, en aquest cas, si es abismal.
Be... Penso seguir lluitant per el que crec... Per la memòria dels que ja no hi son, per els que em van ensenyar, l’ofici i el camí.
Hi haurà un “Tarragona Sails Serrallo 2012”, mes gran, i segurament mes ben realitzat.
Miquel Melero

escenavegant ha dit...

Joan,
Fa unes setmanes manteníem una conversa telefònica. En ella, crec vaig ajudar a trencar alguns tòpics sobre els vaixells tradicionals i/o amb esperit de tradició professionals. No puc dir altra cosa que subscric fil per randa tot el teu article i me’n alegro molt que aquest sigui el teu pensament un cop vist i, sobretot, viscut l’experiència de navegar en un veler com el Cyrano. Com bé saps, generalment les persones no són com pensem i en alguns casos trenquen una imatge preconcebuda. L’amic Miquel és un lluitador tossut. Té un vaixell com a negoci i això, tret de portar cognoms il•lustres amb sabor grec, és tasca de valents o de bojos. En el seu comentari diu que a les manifestacions internacionals (Brest, Douarnenez, Amsterdam,...) la major part dels vaixells participants són com els que es trobaven aquest cap de setmana a Tarragona. És cert. Generalment, fora dels vaixells escola de les marines militars, les goletes de treball i pailebots amarrats als molls corresponen a empreses privades o a associacions amb un important mecenatge comercial. Em costa d’entendre els escarafalls que s’han fet a aquesta festa de la navegació tarragonina per part d’organismes oficials, davant d’ells: El Museu Marítim de Barcelona. Sí, ho escric i ho publico perquè ha estat així. Perquè he rebut personalment més d’una trucada des d’aquesta institució cercant més que informació una coartada per justificar la manca de col•laboració i presència. A mi, que no estic dins l’organització del Tarragona Sails m’ha dolgut molt que el vaixell públic que hauria d’actuar com a abanderat del nostre patrimoni marítim, el pailebot Santa Eulàlia del Museu Marítim, no tant sols no hi hagi participat, sinó en una actitud gairebé burlesca i fatxenda, s’hagi presentat el dia següent a la finalització d’aquesta per complir amb un “compromís” previ amb el Museu Marítim de Tarragona. Senzillament, em sembla una vergonya! El Santa Eulàlia és un vaixell públic, mantingut amb els diners dels impostos que paguem tots, tant els amants com els no amants del mar.
Segurament en properes edicions -que desitjo es puguin materialitzar - tots aquells que han girat la cara al Tarragona Sails - Serrallo 2011 voldran ser-hi presents amb els seus vaixells. Exigiran protagonisme com a vaixells patrimonials “autèntics”, bona ubicació al port i manutenció per a un nombre de tripulants que mai han tingut. Potser serà bo que entre tots fóssim capaços de mantenir l’equilibri i enriquir aquest esdeveniment fins que sigui una proposta i alternativa més dins el calendari Mediterrà i, perquè no, europeu.
Per acabar repetiré allò de... tres “hurres” pel Cyrano, el seu capità, la seva tripulació i els seus voluntaris.
- Hip! Hip!... Hurra!
- Hip! Hip!... Hurra!
- Hip! Hip!... Hurra!

Anònim ha dit...

I'm a beliver... Seguiu l'enllaç al youtube.
No vull dir res mes.

Miquel Melero

http://youtu.be/KkSlNq6kvsw

Far de la Banya ha dit...

Bon post, Joan :-)

Penso que aquesta primer "Tarragona Sails" ha estat interessant per trencar el gel i encetar dinàmiques noves. De fet aquest tipus d'iniciatives, per a consolidar-se necessiten d'aquest primer pas, potser el més difícil i arriscat. Tarragona s'ho mereix. Feia goig veure les embarcacions. També m'ha sobtat q el Santa Eulàlia no hi hagués participat, tot i que en desconec la lletra petita.

A banda del que s'ha dit sobre el temps també van coincidir moltes activitats en un mateix cap de setmana a Tarragona, el que ha pogut restar persones de les que "passin per caixa"... crisi a banda.

I ja que en parlem... donar les gràcies a la tripulació de l'Alania per la seva acollida.

A veure si trobo un moment per penjar alguna foto...

Eduard