El "Cutty Sark" avança al vapor correu "Britannia", considerat el vaixell més ràpid del món
Avui és un dia molt trist per tots aquells que estimem el mar i els grans velers: s'ha cremat el "Cutty Sark". El llegendari vaixell, l'únic supervivent de la gloriosa era dels clípers, era una autèntica catedral de la vela. Des del 1954, després de més de mig segle de servei, descansava en un dic sec a Greenwich, disposat a fer realitat les paraules del seu primer capità, George Moodie: "un gran vaixell, un vaixell que durarà sempre". Malauradament no ha estat així.
Tindria al voltant de dotze anys la primera vegada que vaig sentir parlar de les impressionants singladures del "Cutty Sark" a través dels oceans, en la famosa "cursa del te", entre la Xina i Europa. Jo era un mariner novell de la "Escuela de Aprendices Marineros" del Club Nàutic de Tarragona. No recordo exactament les circumstàncies, però segurament deuria ser algun diumenge de mal temps, que feia del tot desaconsellable deixar sortir a navegar una colla d'aprenents de mariner inexperts. Per entretenir-nos, els professors de l'Escola de Marineria -que era com nosaltres en dèiem- ens reunien a la magnífica sala de juntes de l'antic edifici d'aquest club nàutic centenari, amb les vitrines plenes de copes i trofeus guanyats en mil regates, i ens donaven classes de nusos, de morse o de nomenclatura.
El fundador d'aquesta escola, el senyor Tomás Forteza Segura, armador i patró de la goleta "Vent de Dalt" -a la tripulació de la qual vaig tenir el privilegi de pertànyer- ens explicava els noms de les parts d'un vaixell, els diferents tipus d'arboradures i florit bocavulari utilitzat per nomenar veles i cordams. En una d'aquelles classes el "Jefe" -que era com li deiem tots- ens va parlar del "Cutty Sark" i de les seves èpiques cavalcades oceàniques, com la cursa de la llana del 1885, qua va guanyar fent el trajecte Sidney-Londres en 73 dies; o com aquella vegada que va avançar al nou correu de vapor "Britannia", prop de la costa australiana, a una velocitat de 17 nusos.
Un dia de setembre del 1978 vaig trepitjar per primera vegada la coberta de l'històric vaixell. Era la primera vegada que veia un gran veler de prop. L'esbeltesa de les seves línies i la magestuositat de la seva eixarcia, visible des de tot Greenwich, em van impressionar. Caminant per la gastada coberta, passant els dits per la brunyida roda del timó, vaig recordar les antiges gestes d'aquella magnífica criatura marina, presonera en una gàbia de pedra, que el "Jefe" ens explicava a uns quants aprenents de mariner els dies de mal temps. Allà estava el "Cutty Sark" amb la "resignació del vaixell captiu" que el capità i escriptor Joseph Conrad diu que tenen els vaixells amarrats en un moll, "com perduts en la profunda nostàlgia dels seus dies de llibertat i perill al mar".
Tot i que, segurament era la millor manera de conservar-lo, el "Cutty Sark" no estava fet per estar engabiat en un dic sec. Semblava que, d'un moment a l'altre, trencaria la presó de pedra que el retenia i sortiria navegant riu Tàmesis avall, buscant una mort més digna que la que ara li ha arribat. Segurament el restauraran i quedarà com si fos nou; però les velles fustes carregades d'`història, que tenien el toc de l'artesà que el va construir, les mateixes que van travessar els oceans del món, aquestes s'han perdut per sempre.
Més informació a la web del Cutty Sark Trust: http://www.cuttysark.org.uk/
El "Cutty Sark", el setembre de 1978, la primera vegada que el vaig veure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada