22.5.07

El camí cap a un mateix

És molt difícil explicar una passió... Una passió com la que sentim tots aquells que un dia vam ser seduïts per la crida del mar. Difícil d'explicar i, sovint, també difícil d'entendre per les persones amb qui convivim. Tampoc no sabria dir d'on ve, aquesta passió. Arrela a dintre teu i et canvia la vida per sempre. Hi va haver un temps que vaig tractar d'ignorar-la, com si només hagués estat una afició passatgera; com una vocació frustrada fruit d'un somni infantil que, com la majoria de somnis infantils, no es va fer realitat. Però no ho vaig aconseguir. Un bon dia la passió va rebrotar amb força i em va atrapar per sempre.

No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.

Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.

A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.

Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.

I tu quina relació tens amb el mar?

(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.

2 comentaris:

escenavegant ha dit...

Per diferents motius els darrers dies he estat fullejant, llegint per sobre un munt de revistes sobre el món de la nàutica. He quedat sorprès en comprovar que en més de 400 pàgines de paper en quadricromia, amb milers d’anuncis de compravenda, entre desenes d’articles tècnics (de molts dels quals no en tinc ni idea de que parlen), no he trobat ni una sola línia sobre embarcacions de fusta.

Fa que pensar. Som, els amants de la navegació tradicional i el patrimoni marítim, tant estranys? D’acord que hi ha alguna publicació especialitzada (Chasse-marée), però també hi ha publicacions sobre les xapes dels taps de cava, per exemple. Tinc una mica el sentiment del petit poble gal d’Astèrix i Obèlix, essent una dels darrers reductes amb la resta de companys davant la invasió de la resina polièster reforçada amb fibra de vidre, allò que anomenem plàstic.

En la propera edició de “El Navegant Aficionat” (Revista gratuïta) sortirà un article que obrirà una secció dedicada a la Navegació Tradicional. Pot ser-ne una porta, però no es tracta més que de l’acció d’un franctirador. On són la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, l’Estrop i les seves relacions amb la Universitat de Girona, els Museus, la Direcció General de Patrimoni? No hi ha cap entitat capaç de llençar algun tipus de publicació, virtual o material, amb capacitat de comunicació i difusió, de forma periòdica. Una eina d’aquest tipus serviria per mantenir unit al poblet gal davant els agent externs. Nosaltres no tenim poció màgica, ni senglars (habitualment ho fem al volt de les “fideuàs” o dels arrossos), que ens donin la força per seguir mantenint les nostres embarcacions, pagant els especulatius preus dels amarradors. A nosaltres tant ens agrada navegar i trobar-nos amb els amics dels diferents punts de la nostra costa, com deixar que les nostres barques siguin fotografiades i admirades per aquelles persones que creuen haver fet un salt en el temps per uns instants.

Els armadors prou fan de tenir i mantenir les barques, els patrons les fan navegar, però la resta: administracions, institucions, federacions, entitats,... haurien de moure fitxa per aconseguir que la navegació tradicional sortís (en sentit figurat) de mar i ocupés un cert espai comunicatiu en els diferents mitjans.

Salut!
Escenavegant.

Joan Sol ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Escenavegant. Des de la desaparició de "Mardemars" estem pràcticament orfes de publicacions periòdiques sobre les embarcacions tradicionals i la cultura marítima en general, tret de les revistes estrangeres, és clar. Però no en tenim cap que parti del nostre entorn i de les nostres embarcacions. És cert que, com a mínim, una publicació electrònica la podríem tenir, perquè els costos són mínims. Aquesta és una assignatura pendent que tenim tant les associacions com la FCCPMF i l'Estrop. El problema d'aquestes coses és que volen temps i dedicació, que és el que a tots ens falta. Vull dir que fer una publicació d'aquestes característiques amb una mica de cara i ulls és feina i no crec que la pugui assumir una sola prsona, ni dues, que és el que sol passar.

Per mi la solució seria que tots els que ens agraden aquests temes, que tenim embarcacions tradicionals i que formem part d'associacions dedicades al patrimoni marítim hi aportessim els nostres textos: articles, reportatges, estudis, notícies... Entre tots podríem fer una publicació molt rica en continguts sobre els diversos aspectes d'aquest món a casa nostra.

De tota manera, crec que caminem en la bona direcció. Que el moviment associatiu al voltant del patrimoni marítim i les embrcacions tradicionals es va consolidant a poc a poc. En aquest sentit, la creació d'un espai a Internet que permetés la col·laboració i l'intercanvi entre nosaltres seria, sens dubte, un pas endavant important. Fem-lo!