El “Corb Marí”: un somni fet realitat (1)

Trobada de Badalona, juny de 2007 (Fotos de Marta Salomó)

Vaig saber de l’existència del “Corb Marí” per un anunci publicat en el número 34 de la revista “Mardemars”, ja desapareguda, corresponent als mesos de juliol i agost de 2003. Es ven un bot mallorquí de regates –deia l’anunci- construït amb fusta l’any 1954 a les drassanes Ballester de Palma. Ha estat restaurat l’any 2001. L’eslora és de 25 pams, la màniga d’1,80 m. i el puntal de 0,65 m. L’aparell i la maniobra estan preparats per participar en regates. La vela major té un gràtil de 8,50 m. i una superfície de 21,23 m2. El floc té un gràtil de 5,25 m. i una superfície de 6,42 m2. L’estat de conservació és molt bo.

Acompanyava l’anunci una foto del bot en qüestió, navegant amurat a estribord, amb una lleugera escora. Tot i anar a la mala, les veles pintaven perfectament, sense fer una sola arruga. L’antena tenia la mateixa inclinació que el gràtil del foc i el conjunt formava un triangle perfecte, com una gran ala blanca, lleugera i estilitzada. La proa vertical tallava l’aigua com un ganivet i deixava una estela per la popa més llarga que l’embarcació. Era un veler d’una gran bellesa i semblava molt ràpid. Me’n vaig enamorar al primer cop d’ull.

Malgrat els anys que fa que navego, mai no havia tingut cap vaixell. Ho havia somiat moltes vegades, però tenia altres prioritats i no m’ho podia permetre. Però vaig veure el “Corb Marí” i va poder més el cor que el cap. Em vaig dir a mi mateix que si desaprofitava l’ocasió, me’n penediria. No vaig trigar ni cinc minuts a prendre la decisió de comprar-lo.

Vaig trucar al propietari amb el cor en un puny, pensant que em diria que ja l’havia venut. Però no! Em va dir que el bot encara estava a la venda i em va convidar a anar-lo a veure a Cala Gamba, a Mallorca. Casualment, uns amics ens havien convidat a passar uns dies de vacances a l’illa, aquell estiu. Tot semblava, doncs, portar-me cap al “Corb Marí”.

Un matí d’agost, vaig quedar citat a Cala Gamba amb en Xavier Mulet, propietari del “Corb Marí” i armador també d’un llaüt clàssic magnífic, el “San Antonio de Padua”. En Xavier em va portar fins a l’amarrador on hi havia el vaixell. Era el primer bot mallorquí que veia i em va semblar una embarcació realment bonica. La proa fina i vertical, la popa de mirall i aquell llamp de pal, que em va semblar altíssim... i això que no duia l’antena! De dins era molt ample i còmode, i se’l veia molt ben conservat. Vaja, que no aparentava tenir 50 anys. Vaig estar temptat de dir “me’l quedo!”, però encara havia de resoldre algunes coses abans de fer el pas definitiu. La més immediata era el transport fins a la península. Li vaig dir al Xavier que faria quatre números i li donaria la resposta definitiva. Ell em va convidar a les properes regates de la “Diada de Mallorca”, que es feien al setembre, i en les quals hi participaria el seu bot. No podia ser. Si tornava a Mallorca, seria per emportar-me el “Corb Marí”. Però... com?

L’amic Quico Despuig, de Cadaqués, es va oferir generosament a acompanyar-me amb el seu cotxe i un remolc fins a Mallorca, a buscar el vaixell. Era l’opció més pràctica i la més econòmica, vistos els pressupostos que m’havien donat diversos transportistes a qui vaig demanar preus per portar-lo amb un camió. Total, que un divendres de setembre, a les 11 de la nit, embarcàvem a bord del “Fortuny”, rumb a Mallorca, per anar a buscar el “Corb Marí”, que tot just acabava de guanyar la “Diada de Mallorca” en la categoria de bots. El vaixell s’acomiadava de les Illes amb tots els honors.

Vam arribar a Palma de matinada i vam anar directament a Cala Gamba. No podíem perdre temps perquè aquell mateix matí, a la 1 del migdia, havíem d’agafar el vaixell de tornada a Barcelona. A les 8 del matí en Xavier Mulet ens ajudava a carregar el “Corb” al remolc. Un cop arranjat, vam anar a esmorzar i a tancar els tractes. Al Xavier li sabia molt de greu desprendre’s del bot. Se l’estimava i, com a armador, se’n sentia molt orgullós, sobretot després d’haver guanyat la Diada. No volia trencar el compromís adquirit amb mi –cosa que l’honra- i només podia esperar que, en l’últim moment, jo em fes enrera. Però ell no s’imaginava l’enorme il·lusió que em feia comprar el “Corb Marí”. Era el primer vaixell que tenia, un vell somni fet realitat. No m’hagués fet enrera per res del món. Aquella mateixa tarda vam arribar a Barcelona i el diumenge al matí el “Corb” ja surava a les aigües del Masnou, el seu nou port.

Des de llavors, el “Corb Marí” i jo ens hem anat coneixent. Va costar una mica adaptar-s’hi. A les primeres sortides, amb el Xito Jiménez, el meu company de navegació habitual, vam hissar només el foc. Els prop de 27 m2 de vela feien molt de respecte. Sabíem també que la tripulació habitual en regata era de quatre a cinc persones, i que si pujava el vent, el vaixell podria resultar ingovernable amb només dos tripulants. Érem conscients, doncs, que muntàvem un pura sang i que, si anaven mal dades, ens “descavalcaria” a la primera ratxa. Finalment, un dia de ventolina ens vam decidir a desplegar la major. Era impressionant veure tanta vela per sobre dels nostres caps! De seguida em vaig adonar que era un veler molt ràpid i que cenyia molt bé, fins i tot a la mala. El pal tan alt i en candela fa que l’antena quedi molt vertical i que el triangle de vela a proa de l’arbre sigui molt petit i no faci bossa. Gairebé sembla un aparell marconi. A més està molt ben equilibrat, sense tendència a orsar ni a arribar, ni tan sols quan carrega la ratxa, cosa que evita esforços sobre el timó per mantenir-lo a rumb. Això sí, a partir de força 3 cal fer banda com en una embarcació de vela lleugera.

El primer dia que en Xito es va penjar de la post –una taula de fusta que es treu per la borda, a l’extrem de la qual s’hi asseu un tripulant-, la nostra navegació i el domini de l’embarcació van millorar força. A partir de llavors ja vam poder aguantar tota la vela sense haver d’amollar escota contínuament, i això ens va permetre poder cenyir i guanyar barlovent. Ara bé, a partir de força 4, amb només tres tripulants soc incapaç de dominar-lo: o sobra vela –no es pot reduir perquè no porta rissos- o falta tripulació. Sembla un cavall desbocat! Alguna vegada hem tingut algun ensurt, com a la trobada de Badalona, el juny passat, en què ens va sorprendre una garbinada que de seguida va aixecar molta mar. Era impossible aguantar-lo dret amb la major caçada per poder cenyir. Si hem estat a punt de trabucar algun cop ha estat més per culpa d’errors meus al timó que per culpa del bot. El “Corb” ens ha salvat in extremis més d’una vegada, recuperant-se lentament d’una escora pronunciada, quan jo ja em veia a l’aigua.

Tot i que ja ha complert els 50, el “Corb Marí” es conserva jove com el primer dia. És un veler magnífic, noble i de bon navegar, que no deixa de donar-me satisfaccions. És evident que va ser construït per un bon mestre d’aixa i un profund coneixedor del seu ofici. Sovint en rebo elogis dels tripulants d’altres vaixells quan ens trobem navegant. No cal dir que em fan sentir orgullós de ser-ne l’armador.

Trobareu més fotos del "Corb Marí" en aquesta adreça:

http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157601003224152/