A mitjans de juliol van arribar a Barcelona una trentena de vaixells participants en la “Regata Grans Velers 2007 Mediterrània”. Una bona ocasió per a poder veure de prop alguns dels grans velers que avui dia es mantenen actius, navegant per tot el món. Si a port ja impressionen, és navegant, amb tot el velam desplegat, quan aquestes autèntiques catedrals de la vela adquireixen tota la seva magnificència.
Poc abans de la sortida de la tercera etapa d’aquesta regata, rumb a Palamós i Toulon, l’espectacle de tota la flota desplegant les veles i fent maniobres per davant de Barcelona era realment impressionant. M’imagino que deuria ser un espectacle molt similar al que, fa poc més de cent anys, es podia contemplar un dia qualsevol al port de Barcelona, amb tot el trànsit de vaixells que arribaven i salpaven de la ciutat.
No t’adones ben bé de la magnitud d’un d’aquests grans velers fins que no hi navegues al costat i comproves que el pal del teu vaixell amb prou feines sobrepassa la seva borda. Malgrat els centenars de metres quadrats de vela que arboren, es veuen sòlids i segurs. Ja intueixes que, quan van mal dades, maniobrar amb tot aquell velam deu fer molt de respecte. Però, vaja, entre el motor, els aparells moderns de navegació que tots incorporen i els equips de salvament i seguretat ben visibles a coberta, donen una gran sensació de confort i seguretat. Res o molt poc a veure amb les condicions de vida i de navegació a bord dels seus avantpassats en l’època de la navegació a vela, quan encara no hi havia motor i tota la maniobra la feien els mariners, fes el temps que fes, enfilats a l’arboradura.
He aprofitat per rellegir una petita joia que tinc entre els meus llibres nàutics, que descriu amb tota la cruesa les duríssimes condicions de vida que es donaven a bord dels grans velers mercants en les seves travessies oceàniques. El llibre es titula “La ruta del Cabo de Hornos” (“The Cape Horn breed”) i n’és autor William H.S. Jones, capità de la marina mercant anglesa. Jo en tinc una exemplar de la primera edició en castellà, publicada per Ediciones Garriga, S.A, l’octubre del 1957, i el vaig trobar en una fira del llibre vell i d’ocasió. Tota una troballa que encara es pot aconseguir per internet.
En selecciono un fragment que posa de manifest la duresa d’aquelles travessies, enmig de temporals que duraven setmanes i setmanes, i a temperatures sota zero: el continuo roce de los puños del traje de agua en las muñecas mojadas y cubiertas de sal, producía en todos los hombres de a bordo después de una semana o dos, dolorosas ampollas en las muñecas, las cuales no era posible curar ni evitar. Las vendas eran inútiles, ya que pronto quedaban saturadas y resecas con la sal que depositaba en ellas el agua de mar, haciendo así más doloroso el quitar las ampollas, expuestas luego al roce de los puños. Al caer la piel, los tejidos quedaban al descubierto y lacerados y con el picor del agua salada causaban una fuerte irritación física, que se traducía pronto en una obsesión mental, agriando el carácter del paciente.
Un altre llibre magnífic per conèixer la vida a bord dels grans vaixells que feien la ruta del cap d’Hornos és “Dos años al pie del mástil” (Alba Editorial). El va escriure un estudiant de Harvard, Richard Henry Dana, que l’any 1834 es va enrolar com a mariner a bord del “Pilgrim”, un vaixell mercant que feia la ruta de Boston a Califòrnia passant pel mític cap. Diuen que aquesta és la primera incursió d’un home culte en l’ambient rude de la vida marinera, que descriu amb força realisme i gens de romanticisme. Publicat el 1840, el llibre de Dana va tenir un gran èxit i va inspirar Herman Melville, l’autor de “Moby Dick”, en l’escriptura de “Chaqueta blanca”.
Finalment, em permeto recomanar-vos un altre llibre molt interessant per saber més coses sobre el funcionament dels grans vaixells, però des del punt de vista de la navegació: “La maniobra en els grans velers de creu”. L’autor és Ricard Jaime Pérez, capità de la Marina Mercant i professor del Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’edita la mateixa UPC, dins de la col·lecció Politext. És un manual excel·lent per conèixer la disposició i els noms de l’eixàrcia i el velam de diversos tipus de velers, i les maniobres que poden fer d’acord amb l’aparell que arborin. Hi ha maniobres realment espectaculars, com la virada per avant a barlovent de la costa per evitar una embarrancada, fent girar el vaixell sobre l’àncora prèviament fondejada... I sense motor, és clar! Devia ser impressionant!
Podeu veure més fotos d’alguns dels grans velers reunits a Barcelona fent clic aquí:
Poc abans de la sortida de la tercera etapa d’aquesta regata, rumb a Palamós i Toulon, l’espectacle de tota la flota desplegant les veles i fent maniobres per davant de Barcelona era realment impressionant. M’imagino que deuria ser un espectacle molt similar al que, fa poc més de cent anys, es podia contemplar un dia qualsevol al port de Barcelona, amb tot el trànsit de vaixells que arribaven i salpaven de la ciutat.
No t’adones ben bé de la magnitud d’un d’aquests grans velers fins que no hi navegues al costat i comproves que el pal del teu vaixell amb prou feines sobrepassa la seva borda. Malgrat els centenars de metres quadrats de vela que arboren, es veuen sòlids i segurs. Ja intueixes que, quan van mal dades, maniobrar amb tot aquell velam deu fer molt de respecte. Però, vaja, entre el motor, els aparells moderns de navegació que tots incorporen i els equips de salvament i seguretat ben visibles a coberta, donen una gran sensació de confort i seguretat. Res o molt poc a veure amb les condicions de vida i de navegació a bord dels seus avantpassats en l’època de la navegació a vela, quan encara no hi havia motor i tota la maniobra la feien els mariners, fes el temps que fes, enfilats a l’arboradura.
He aprofitat per rellegir una petita joia que tinc entre els meus llibres nàutics, que descriu amb tota la cruesa les duríssimes condicions de vida que es donaven a bord dels grans velers mercants en les seves travessies oceàniques. El llibre es titula “La ruta del Cabo de Hornos” (“The Cape Horn breed”) i n’és autor William H.S. Jones, capità de la marina mercant anglesa. Jo en tinc una exemplar de la primera edició en castellà, publicada per Ediciones Garriga, S.A, l’octubre del 1957, i el vaig trobar en una fira del llibre vell i d’ocasió. Tota una troballa que encara es pot aconseguir per internet.
En selecciono un fragment que posa de manifest la duresa d’aquelles travessies, enmig de temporals que duraven setmanes i setmanes, i a temperatures sota zero: el continuo roce de los puños del traje de agua en las muñecas mojadas y cubiertas de sal, producía en todos los hombres de a bordo después de una semana o dos, dolorosas ampollas en las muñecas, las cuales no era posible curar ni evitar. Las vendas eran inútiles, ya que pronto quedaban saturadas y resecas con la sal que depositaba en ellas el agua de mar, haciendo así más doloroso el quitar las ampollas, expuestas luego al roce de los puños. Al caer la piel, los tejidos quedaban al descubierto y lacerados y con el picor del agua salada causaban una fuerte irritación física, que se traducía pronto en una obsesión mental, agriando el carácter del paciente.
Un altre llibre magnífic per conèixer la vida a bord dels grans vaixells que feien la ruta del cap d’Hornos és “Dos años al pie del mástil” (Alba Editorial). El va escriure un estudiant de Harvard, Richard Henry Dana, que l’any 1834 es va enrolar com a mariner a bord del “Pilgrim”, un vaixell mercant que feia la ruta de Boston a Califòrnia passant pel mític cap. Diuen que aquesta és la primera incursió d’un home culte en l’ambient rude de la vida marinera, que descriu amb força realisme i gens de romanticisme. Publicat el 1840, el llibre de Dana va tenir un gran èxit i va inspirar Herman Melville, l’autor de “Moby Dick”, en l’escriptura de “Chaqueta blanca”.Finalment, em permeto recomanar-vos un altre llibre molt interessant per saber més coses sobre el funcionament dels grans vaixells, però des del punt de vista de la navegació: “La maniobra en els grans velers de creu”. L’autor és Ricard Jaime Pérez, capità de la Marina Mercant i professor del Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’edita la mateixa UPC, dins de la col·lecció Politext. És un manual excel·lent per conèixer la disposició i els noms de l’eixàrcia i el velam de diversos tipus de velers, i les maniobres que poden fer d’acord amb l’aparell que arborin. Hi ha maniobres realment espectaculars, com la virada per avant a barlovent de la costa per evitar una embarrancada, fent girar el vaixell sobre l’àncora prèviament fondejada... I sense motor, és clar! Devia ser impressionant!
Podeu veure més fotos d’alguns dels grans velers reunits a Barcelona fent clic aquí:
4 comentaris:
he de reconeixer que els meus coneixement maríns són més o menys semblants als que tinc amb astronàutica. Dit això, volia aportar unes dades del meu particular món mariner:
mariners de tota mena:
Haddock
Chester
Alan
Marquès de Gorgonzola
el caballero de Hadoque
vaixells de tota mena:
sirius
aurora
karabutjan
raunchy
peary
pachacamac
la sèrie, com totes, continuarà...
Pot ser que de mar i de vaixells no en sàpigues gaire, però és evident que ets un expert "tintinòleg"! Has apuntat alguns dels navegants i vaixells més coneguts creats per Hergé a les aventures de Tintín.
Afegeixo uns quants vaixells més a la llista:
- Ciutat de Lió
- Epomeo
- Harika Maru
- Kentucky Star
- Los Angeles
- Ramona
- Sereno
- Sheherazade
- Speedol Star
- Unicorn
- Washington
A banda d'aquests, hi ha també una llarga llista de vaixells citats i no representats (Benarés, Saturn, Valmy...), i d'altres que només están representats i no se citen, però se'ls pot identificar (Leopoldville II, Normandia...)
Tot això és una mostra de la riquesa del món mariner plasmat als llibres de Tintín. En alguns casos són reproduccions molt fidels de tipus de vaixells que van existir, que Hergé treia de plànols, fotos i, en molts casos, d'apunts del natural que feia ell mateix a bord dels vaixells.
El Museu Marítim de Barcelona i la Fondation Hergé van organitzar l'any 2003 l'exposició "Llamp de rellamp! Tintin i el mar de llegenda", concebuda com un viatge mariner per l'univers Hergé.
Tot aquest món també està recollit en el llibre "Llamp de rellamp! Tintin, Haddock i els vaixells", publicat per l'Editorial Noray.
Jo en tinc un exemplar que poso a la teva disposició perquè ampliïs els teus coneixements mariners... encara que només sigui sobre el paper.
Gràcies pel teu comentari, que em porta el record de moltes tardes felices de la meva infantesa, passades a la biblioteca amb els llibres de Tintin. No deixis de treure el nas per aquestes aigües.
Me recomana eixe Dos años al pie del mástil per a regalar??? Vull fer un regal a algú i crec que eixe, pel que dius, li pot agradar... vorem si tinc temps de conseguir-lo abans d'anar-me'n i pegar-li una llegideta abans de regalar-lo a cegues!
Clar que eixe que diuen de Tintin... pense que també potser li apanye.
Són bonics per fora?? Vull dir, són edicions cuidades o bé tapes blanetes i poc més? Que sé que lo important és lo de dins, però posats a fer un regal millor fer una cosa bonica, no?
Hola, Comtessa.
Li recomano "Dos años al pie del mástil", de Richard Henry Dana, fill. Aquest xicot era fill de bona família i estudiant de Dret a Harvard que, per circumstàncies de la vida, va deixar la universitat i es va enrolar en un vaixell mercant nord-americà. L'any 1934 va sortir de Boston, com a mariner corrent, en el veler "Pilgrim" rumb a Califòrnia. I a la tornada va escriure aquest llibre, que es va publicar el 1840 amb molt d'èxit.
Era un dels primers llibres que explicaven la vida dels mariners des de dins; perquè fins llavors, els relats de mar els acostumaven a escriure o oficials dels vaixells o passatgers, que solien ser gent instruïda; però que explicaven les coses des de la seva posició privilegiada. En canvi, Dana, que era un mariner pelat però amb estudis, escriu des del punt de vista de la marineria, de la gent del "castell de proa", com se solia dir. Diuen que aquest llibre va inspirar Herman Melville per escriure "Chaqueta Blanca".
Està editat per Alba Editorial, dins la col·lecció "Clásica". Aquesta gent fan unes edicions molt acurades: bon paper, tipografia clara i ben impresa, disseny atractiu de les cobertes... No són de tapa dura, però això no desmereix gens l'edició.
És un bon regal per a algú que li agradi el mar. Però cal tenir en compte que no és literatura en el sentit clàssic d'una novel·la d'aventures. Vull dir que no hi ha una trama que t'enganxi, ni uns personatges amb els quals identificar-te. És un reportatge magnífic de la vida a bord d'un veler mercant del segle XIX.
A reveure!
Publica un comentari a l'entrada