11.10.07

Paisatges marítims: Cornualla

St Ives, poble d'artistes i gent de mar

Espadats vertiginosos batuts per les onades oceàniques. Platges de sorra daurada que la marea escombra dos cops al dia, deixant-les netes i a punt per a tornar a ser passejades. Estuaris d’aigües manses on vaixells i barques es gronxen plàcidament, seguint el vaivé del corrent, des de la seguretat dels seus ancoratges. Pobles mariners de cases arrenglerades al voltant d’un port petit i atapeït, on les embarcacions de treball comparteixen moll amb les d’esbarjo. Antigues esculleres de pedres gastades amb la torre d’un far a la punta, fotogènic sentinella de casaca blanca i casc lluent rematat amb un penell. Velles tavernes sobre la porta de les quals hi penja un rètol d’allò més evocador, i on un s’imagina els més endurits homes de mar recolzats a la barra, explicant les mil peripècies, entre pinta i pinta de cervesa... Per tot això i moltes coses més, el ducat anglès de Cornualla és un paradís per a tots els qui ens agrada el mar.

Cornualla té més de 300 milles de costa, repartides a banda i banda de la punta sud-occidental d’Anglaterra, plenes de racons a quin més bonic. En alguns casos, arribar-hi és tota una odissea. Cal endinsar-se per camins estrets, flanquejats per parets de pedra seca i bardisses altíssimes, pels quals amb prou feines hi passa el cotxe. Al final t’hi espera un portet amb quatre barques o una antiga cala de pescadors. La vegetació, espessa i humida, ja sigui bosc o matolls, arriba fins a la vora del mar. Pots estar estirat en un prat d’herba, ple de flors, amb ovelles pasturant al teu voltant, i gairebé amb els peus en remull. A qualsevol lloc de Cornualla no ets mai a més de 16 milles del mar. El mar s’entreveu entre els turons, s’olora, es nota a prop en tot moment.

Per als qui venim d’una costa com la catalana hi ha unes quantes coses que sorprenen de Cornualla:

A Cornualla no hi ha ports esportius com els nostres. És a dir, el típic aparcament d’embarcacions, ple de bars, restaurants i brokers nàutics, allà no hi és. Al menys, jo no en vaig veure cap. Vaig veure, això sí, molts ports, la majoria petits, perfectament integrats al nucli urbà, sense barreres que separin les cases dels molls. Uns molls on les barques de pesca es barregen amb les embarcacions esportives i d’esbarjo, i on la gent hi treballa, hi tira la canya, hi menja, hi pren una copa o, simplement, hi passeja. El port és carrer, és casa, és plaça pública i lloc de trobada. A Cornualla els ports són vius perquè la gent hi fa vida.

A Cornualla la tradició marinera forma part de la vida quotidiana. És un país de mar i ho porten al moll l’os. Ho veus en com han conservat el patrimoni marítim. En els noms de molts hotelets, cases d’hostes, tavernes i habitatges particulars. Noms amb referències marítimes explícites: un peix, una embarcació, un lloc de la costa. Ho veus en la caseta del bot de salvament, present a molts ports; un hangar on hi guarden una embarcació a prova de temporals, sempre a punt per a un rescat. I en les guardioles que hi ha a molts establiments per a recollir diners per als seus lifeboats. El mar s’ha endut moltes vides en aquelles costes. Allà, viure del mar, deu haver estat molt dur. Però, malgrat tot, mai no s’hi han girat d’esquena.

A Cornualla hi ha moltes embarcacions de fusta. Suposo que com a conseqüència de tot això que diem. Als ports i estuaris es veuen moltes barques i vaixells de fusta en perfecte estat de conservació. I que naveguen! L’embarcació tradicional més emblemàtica d’aquelles costes és el lugger, un vaixell de pesca aparellat amb veles al terç, del qual encara en queden moltes unitats en actiu. Al port de Penzance hi ha una drassana oberta al públic on hi restauren un lugger històric, el “Ripple”. Hi ha exposats uns panells que expliquen la història del vaixell i, fins hi tot, hi han posat una guardiola per a qui vulgui col·laborar econòmicament en la restauració.

L'"Eve", una de les moltes embarcacions tradicionals que hi ha en actiu


Cornualla és també un paisatge literari. Les costes i erms –els famosos “páramos” o “moors”- de la regió són els escenaris de moltes novel·les de renom internacional. Des de Saint Ives es pot veure el llum que va inspirar “Al far”, de Virginia Woolf. La fusió entre el món dels pescadors i la bohèmia artística d’aquesta mena de Cadaqués anglès són la base de “Los buscadores de conchas”, de Rosamunde Pilcher. Els erms de Bodmin Moor i les platges de Polkerris serveixen de teló de fons a “Posada Jamaica” i “Rebeca”, les més celebrades novel·les de Daphne de Maurier, totes dues portades al cinema. A St. Agnes, Perranporth i Truro es desenvolupa la televisiva “Poldark”, de Winston Graham, una novel·la ambientada al segle XVIII, en el món de la mineria, molt important en la industria de Cornualla. I no parlem de les llegendes artúriques –els orígens del rei Artur se situen a Tintagel- ni de tota la cultura celta que impregna aquesta terra, igual que a Bretanya i a Galícia, que són dos dels meus paisatges marítims més estimats i als quals sempre ve de gust tornar-hi.

Trobareu un reportatge fotogràfic de Cornualla i de molts dels indrets citats en aquests article en aquest enllaç: http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157602391344797/

2 comentaris:

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

OH! Quan sigui mariner, seré mariner britànic.

Joan Sol ha dit...

O francès, o holandès, o suèc, o... fins i tot et diria que nord-americà. Si t'agrada la marina tradicional, tots aquests països ens donen mil voltes quant a la conservació del patrimoni marítim i d'embarcacions en actiu. La costa de Maine, als Estats Units, és un altre dels meus paisatges marítims mítics que algun dia espero visitar.
De moment, aprofito per anunciar-te el proper paisatge marítim del qual n'he recollit unes quantes fotos: Cadaqués. Abans que no ens el destrossin, perquè ara ja costa fer-hi fotos sense que t'hi surti cap grua.