12.10.07

12 d’octubre

No soc gaire amic de pàtries, ni de banderes, ni de religions, perquè en nom d’aquestes tres coses els homes hem fet i seguirem fent autèntiques barbaritats. Avui, 12 d’octubre de 2007, Día de la Hispanidad –i, antigament, Día de la Raza-, la pàtria i la bandera estan al primer pla de l’actualitat i, com sempre, són motiu de confrontació. Tot va començar amb una gesta nàutica, el “descobriment” d’Amèrica per Cristòfor Colom. D’aquí ve que als Estats Units celebrin el “Columbus’ Day”, una denominació sense tantes connotacions patrioteres. Els viatges de Colom són, sens dubte, un dels capítols més apassionants de la història de la navegació, com els de Magallanes i tants altres grans navegants. Però no és d’això que vull parlar, sinó que avui, aprofitant que és 12 d’octubre, vull referir-me a aquella pàtria comuna en què, des de temps antics, hi han conviscut amb harmonia homes, països i cultures d’allò més divers. Una pàtria sense estat, gairebé intangible, però que dóna a tots els que l’habiten una raó de ser, un sentit de la vida i un sentit de pertinença al món i a l’univers. Aquest pàtria és el mar. No seré jo qui en faci esment, sinó persones que han expressat millor que ningú aquests sentiments, amb els quals m’identifico plenament.


José de Esponceda.- “La canción del pirata”

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.



Josep M. de Sagarra – Toti Soler.- “Aiguamarina”

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Joan Manuel Serrat.- “Mediterráneo”

Si un día para mi mal
viene a buscarme la parca,
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte,
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Charles Baudelaire – Xavier Benguerel.- “L’home i la mar”

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada
en l’infinit vaivé d’onada rera onada,
i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Kavafis – Carles Riba – Lluís Llach.- “Viatge a Ítaca”

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.



Antonio Machado.- “Cantares”

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Segurament coneixes altres textos i altres cançons que parlen de tot això. T’agrairia que els apuntessis en els teus comentaris, perquè aquest blog necessita les teves aportacions.

9 comentaris:

la mirada ha dit...

Diumenge passat va estrenar-se l'espectacle "Visions de Mar", del grup d'havaneres premianenc BARCA DE MITJANA, que comptava amb suport audiovisual.
Un dels vídeos que vam fer des de LaCajaNegra fou per l'havanera basada en el poema de Martí Pol "Mare si fos mariner", del que t'en poso el fragment usat a l'havanera:

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n'iria mar endins
tot sol amb la meva barca;
El vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca,
el cor, d'un blau com d'encís
i els ulls, d'un verd d'esperança.
Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n'iria mar endins
tot sol amb la meva barca.
Us faria adéu al port,
un adéu ple d'enyorança,
entre l'escàlem i el pit
me'n duria el goig de l'aire,
la verdor fina dels pins,
la llum de les vinyes clares...
Mare, si fos mariner,
tot sol amb la meva barca
iria a cercar l'amor
per ports i cales llunyanes,
gallardet a dalt del pal
perquè encaminés la passa,
i olor de fonoll marí
entre el meu pit i l'escàlem.
L'amor seria molt lluny,
si en caldrien de jornades!;
De nits guaitaria el cel,
de dies, la mar tan blava;
Veuria passar vaixells
vinguts de terres estranyes.


Podeu xafardeigar alguns dels vídeos clicant

Joan Sol ha dit...

Ei, companys de La Caja!
Moltes gràcies per la vostra aportació i felicitats per la vostra participació en l'espectacle "Visions de Mar", dels amics de "Barca de Mitjana". Trobo que està molt bé això d'introduir elements nous en els concerts d'havaneres, perquè si no, al final, s'acaben semblant tots.
Tenim una navegada pendent.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

Em sembla una intervenció molt important. L'he llegida amb l'atenció que mereix. Penso de la mateixa manera.
Sovint ho intento explicar en el meu blog, des d'aportacions d'una certa teoria del fet nacional (cosa que els que no ho volen entendre, acostumen a dir que és una opinió partidista o amb sigles, res més lluny).
El mateix puc dir quan parlo de música. Com passa amb el mar, la música circula un sentit universal i redimensiona l'abast de la cosa.
No vull confrontar nacionalismes. Absurd. No m'agrada la paraula "nació", gens ni mica. Prefereixo PAÍS que, com el MAR, és avaluable, palpable i físic. La banda sentimental, subjectiva o de "rerafons" del país o del mar, està en mans de la narració, del text, de les nostres particulars visions, és territori de sentiments i imaginacions. D'aixó darrer no en podem fer ideologia comuna. Senzillament podem dir que és el domini del "real" i "l'imaginari", la presència i l'absència. I això no mereix ni "ismes" ni "banderes".
BON BLOG
àngel
el debat hispano segueix al meu blog. Tot i que tú l'has clavada molt millor.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

APORTACIÓ
"LA MAR ES REMUGA
REMUGA LA CALMA
EL VENT FA QUE BUFA
I ENS PORTA LA CALMA
LA BARCA ES BELLUGA
PUJANT I BAIXANT
PUNXEGUDES MUNTANYES
D'AIGUA NEVADA"

PAU RIBA
DISC: JO LA DONYA I EL GRIPAU
1973 (CIRCA)

Joan Sol ha dit...

Àngel, moltes gràcies per la teva aportació. Aquesta del Riba no la coneixia.
Per atiar el "debat hispano", com dius tu, i aprofitant que la cosa de les banderes és moda últimament, vull publicar una entrada sobre la bandera històrica de la marina catalana, l'estendard del Roger de Llúria, que connecta amb un debat que corre per internet sobre l'origen de la bandera espanyola, a partir de la bandera de la marina mercant catalana.
Ens llegim!

Oscar ha dit...

Jo de mar no tinc ni idea i clar, de vegades hem quedo en blanc, pensant què puc aportar al tema... Lo meu és el cine i les pel·lícules... I és que la política em fa tanta maaandra... Precisament el que m'ha agradat del teu comentari del 12 d'octubre és això, lo de la meva pàtria la mar... Jo penso que m'agradaria ser ciutadà del món i dic que m'agradaria perquè la realitat em fa veure que això és impossible... Però intento buscar la llibertat... Potser ho faig a la meva manera, veient i imaginant-me pel·lícules i parlant d'això amb els meus amics... I veig aquest mateix esperit en el teu blog sentint-te parlar del mar... Cadascú busca la llibertat a la seva manera, lo qual em fa pensar que en el fons tots busquem el mateix però anant per camins diferents...

Joan Sol ha dit...

Ai, amic, la llibertat! Em penso que és molt més fàcil trobar el sant grial que això que en diuen “llibertat”. Des de sempre, el mar és un món on molta gent s’hi endinsa a la recerca de la llibertat. Antigament, persones que tenien problemes a terra -econòmics, amb la justícia, etc.- es feien a la mar amb la idea de deixar-los enrere i començar una nova vida de llibertat i aventura. La visió més romàntica de la pirateria conté aquesta idea d’un món al marge de la societat establerta i de les lleis que la regeixen. De tota manera, la pirateria també es regia per les seves pròpies lleis i codis. Vull dir que la acràcia pura, aquella que defensa la llibertat de l’individu per sobre de qualsevol autoritat, no sé si ha existit mai. Al mar m’atreviria a dir que no, perquè crec que aquest ideal és més difícil de dur a la pràctica a mar que a terra. A bord d’un vaixell l’autoritat suprema és el capità i el que diu el capità va a missa. Ens podem amotinar i llençar el capità per la borda. Però algú altre l’haurà de substituir, agafar el timó i prendre decisions per dur la nau a bon port. Un vaixell no es pot governar en assemblea. Crec que amb l’anarquia instal•lada al pont de comandament, un vaixell esdevé ingovernable i va rumb al desastre, sobre tot si van mal dades. El mar és implacable i, en última instancia, és qui aplica la llei i, fins i tot, qui dicta sentència.

Avui dia no hi ha racó de mar on no s’hi apliqui la llei dels homes. Potser les aigües internacionals són encara un terreny de ningú que, en alguns casos, permet una certa màniga ampla, però jo diria que cada cop menys. Els fons del mar era, fins no fa gaire, l’última frontera; però em penso que si existís un capità Nemo –el gran àcrata submarí- ho tindria cada cop més fotut per moure’s lliurement pels espais abissals. Recordem que, fa uns mesos, Rússia va plantar la seva bandera al fons marí, per la zona del pas del nord-oest, reclamant-ne la sobirania. És la primera, però segur que en venen més.

Ens queda la llibertat mental, la llibertat de pensament. Però aquesta és, cada cop més, una llibertat condicional o, més ben dit, condicionada. Cada vegada que comprem, votem o expressem una idea, ¿som totalment lliures o responem a un reflex condicionat pel bombardeig constant de missatges publicitaris i propagandístics de tota mena? Molt em temo que el nostre cervell és un camp ple de banderes, marques, etiquetes i consignes de tota mena que ens van plantant dia a dia.

Company, com a creador que ets, et desitjo que trobis el teu espai personal de llibertat i que tinguis la força i el valor per defensar-lo, si cal, a capa i espasa.

Jaume ha dit...

Hola a tots. Acab de descobrir aquest espai i vos volia felicitar a tots pel mateix. També us vull fer partíceps de la meva dèria personal i que us la feceu vostra. Per això, visitau el següent web.

miquelcaldentey.tk

Esper els vostres comentaris. Salut!

Joan Sol ha dit...

Benvingut al blog, Jaume.
Aprofitant la teva crida, he fet una entrada dedicada al "Miquel Caldentey", amb materials del teu web. M'agradaria que en parlessim amb més calma i extensió. Podem fer-ho via blog, perquè tothom que ho vulgui hi pugui dir la seva, o si ho prefereixes, via email.
De moment, ja tenim les dues pàgines abarloades. I a partir d'ara podem navegar en conserva.
Molts ànims!