2.12.07

Alan Villiers i la pesca del bacallà

Fa pocs dies va caure a les meves mans un llibre fantàstic: “La campaña de la goleta Argus”. És la crònica d’un viatge als grans bancs de Terranova i Grenlàndia per anar-hi a pescar el bacallà. L’autor és el periodista, escriptor i capità de marina Alan Villiers. L’any 1950 es va embarcar a bord de la goleta “Argus”, un dels vaixells més emblemàtics de la famosa “Flota blanca” portuguesa, per fer una mena de reportatge d’aquesta activitat. El llibre està magníficament editat per Ediciones Trea i conté un munt de fotografies en blanc i negre que mostren l’activitat d’aquells pescadors heroics.

Alan Villiers a bord de l'Argus


Calia estar fet d’una pasta especial per dedicar-se a la pesca del bacallà a línia. El vaixell mare deixava els pescadors al mig de l’oceà, a bord d’uns petits bots descoberts anomenats “doris”, equipats amb una vela i un parell de rems. El pescador, tot sol, s’allunyava unes quantes milles del vaixell, per aquell mar gelat i boirós, i es passava el dia pescant bacallans a mà, amb una mena de palangres, que podien arribar a tenir 600 hams. Però la feina no acabava aquí, perquè quan tornava al vaixell –cosa no gens fàcil amb boira i mala mar-, encara havia de netejar i salar centenars de quilos de peix. I l’endemà, a les 4 del matí, plogués o nevés, tornem-hi. I així durant sis mesos. Segurament aquest tipus de pesca és un dels més durs que s’han practicat mai. Alan Villiers ho explica amb detall en el seu llibre, escrit amb un estil fluid i amè, i amb un to més periodístic que literari. El fet que ell fos també un mariner professional hi aporta la precisió i el rigor que de vegades no tenen els escriptors profans quan parlen del mar.

A més de la goleta “Argus”, la protagonista del llibre, també hi apareixen el “Creoula” i el “Santa Maria Manuela”, vaixells que encara es conserven. L’”Argus”, rebatejat amb el nom de “Polynesia”, navega pel Carib fent viatges turístics. El “Creoula” és un buc escola de la marina portuguesa. I el Santa Maria Manuela pertany a una fundació, formada per disset entitats públiques i privades, que s’ocupa de restaurar-lo. Per internet els podreu seguir l’estela. I si voleu aprofundir en la història d’aquests vaixells i la pesca del bacallà, visiteu el magnífic bloc Nós e o mar.

L’associació portuguesa “Barcos do Norte” va fer un treball de camp sobre aquest tema: “La pesca del bacallà, recull oral d’històries de vida d’antics pescadors”. L’amic Joao Baptista, membre d’aquesta entitat, va publicar una entrevista a un d’aquests pescadors al número 2 de la revista “
Ardentía”, que edita la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial.

Fa uns quants anys vaig llegir el llibre de Mark Kurlansky “El bacalo. Biografía del pez que cambió el mundo”. És un estudi interessantíssim sobre la història de la pesca del bacallà fins als nostres dies. Kurlansky explica que els bascos van ser dels primers a pescar bacallà en els bancs de Terranova, a l’Edat Mitja, però ho van mantenir en secret. Haurien pogut reclamar la sobirania sobre Terranova i les terres de la desembocadura del riu San Lorenzo, com van fer més tard anglesos i francesos. Però van preferir no revelar el secret de les fonts del bacallà.

Al llibre de Villiers –a qui en el mateix pròleg s’acusa de ser condescendent amb el règim del dictador portuguès Salazar i de fer propaganda del seu programa pesquer- els pescadors espanyols no surten gaire ben parats. Sovint diu que malmeten les zones de pesca amb els seus arts d’arrossegament en parelles. Per contrastar aquesta opinió, i tenir el punt de vista dels pecadors de bacallà espanyols, és imprescindible la lectura del llibre “Hombres de Terranova. La pesca del bacalao, 1926 -2004”, un treball de Rosa García Orellán i Joseba Beobide Arburua, exhaustiu i molt documentat, editat per l’Autoritat Portuària de Pasajes. La diferència és que, mentre els portuguesos, el 1950, encara pescaven a vela i a mà, els espanyols ho feien amb vaixells de motor i amb xarxa. D’acord, la pesca a vela té una aurèola d’heroïcitat i romanticisme que no té la pesca a motor. Però el 1950 era ja obsoleta i tenia els dies comptats. En qualsevol cas, les penes i treballs que havien de suportar els pescadors de bacallà en aquells anys anaven repartides per igual.

Tots tres llibres, més la informació que proporcionen “Ardentía” i els webs, donen una visió panoràmica i molt completa d’un dels capítols més sucosos de la llarga, dura i apassionant relació de l’home amb el mar.

Però no vull acabar aquesta entrada sense fer referència a aquest personatge tant interessant i atractiu que va ser
Alan Villiers (Melbourne, 1903 – Oxford, 1982). Diu la seva biografia que va ser periodista, escriptor y capità de la marina. Com a mariner, era un apassionat de la navegació a vela i va arribar a tenir dos grans velers. El 1931 va comprar, juntament amb un altre soci, el bricbarca de quatre pals “Parma”; i el 1934, el vaixell danès “Georg Stage”, que va rebatejar amb el nom de “Joseph Conrad” i el va convertir en un buc escola per a joves. Avui es pot visitar al Mistic Seaport Museum. Com a periodista i escriptor, Villiers va publicar una quarantena de llibres, aconseguint l’èxit internacional. També va rodar diversos documentals: un sobre la campanya de la goleta “Argus”, editat en DVD pel Museu Marítimo de Ílhavo; i un altre sobre el pas del Cap d’Hornos a bord del “Grace Harwar”, l’últim gran veler que va fer la ruta comercial entre Austràlia i Anglaterra. Aquí en teniu dos fragments:






19 comentaris:

Amiga Atlántica ha dit...

Carai Joan Sol, una formidable crónica de la pesca bacalarera portuguesa... tienes toda la razón ,liga perfectamente con la entrada de mi blog sobre el Gil Eannes, y es que creo que el espíritu de nuestros blogs son muy parecidos, amor por el mar, como el que sienten también Haddock, homesdepedra, O´Fartura y seguro que muchos más lectores de nuestros blogs en la web.

Tú quizas con un punto de vista más orientado hacía las embarcaciones y artes de pesca tradicionales, y yo más desde un punto de vista paisajístico, pero ambos complementarios.

Qué gusto da navegar por estas aguas mediterráneas llenas de tradición marinera, Patrón!

Saludos desde la Ría de Vigo.

O´Fartura ha dit...

Excelente Post.
Interesantísimo o tema da pesca do bacallau.
Voulle comentar aos amigos portugueses que o tes publicado.
Un saúdo mariñeiro amigo.

Sailor Girl ha dit...

O amigo o'Fartura da Singradura da Relinga alertou-me para este post e estou muito emocionada e quase sem palavras...

Vão ao Atlântico Azul!!! Se deixarem comentários ganham un boleto para o Sorteo da Amizade Galega-Portuguesa de Cultura Marítima!!! E um dos livros em sorteio é exactamente este, de Alan Villiers!!!!

Leiam o Regulamento na coluna da direita!!!

Saludos desde Lisboa e unha aperta atlântica!!!

Sailor Girl ha dit...

Ah! E o blogue do Creoula que citas (lmc-creoula.blogspot.com) é meu (Raquel Sabino Pereira)e do Luís Miguel Correia!!! Muito obrigada!!!

Assim que tiver uma oportunidade faço destaque para o teu blogue!!!

Apertas!!!

joao veiga ha dit...

Grande blog, gostei imenso do texto e dos filmes

Haddock ha dit...

Bona tarda/Boa tarde para Joan y para todos los navegantes por estas páginas que rezuman amor y pasión por el mar, y que he conocido a través de nuestra "Amiga Atlántica".

Joan, sus comentarios al libro de Alan Villiers "La campaña de la goleta Argus" me han hecho recordar un libro que adquirí en Portugal, en el Museu Marítimo de Ílhavo: "A memória dos bacalhoeiros. Uma Contribuiçao para a Sua História", Editorial Presença, Lisboa, 1999. Su autor, el capitán António Marques da Silva, escribe sobre el lugre-patacho portugués "Gazela Primeiro" en sus mareas pescando bacalao en Terra Nova y Groenlandia desde 1958 a 1964, acompañando el texto con fotografías del barco, de sus tripulantes y de los "Dóris", botes individuales a vela y remo desde los que se pescaba el bacalao.

En el libro se menciona en varias ocasiones a la goleta "Argus".

El capitán António Marques da Silva nos narra:

"Uma história de amor, do amor de um homem por uma vida de viagens, aventuras e sonho passada no mar.
(...)
E os contornos sao, em grande medida, os da silhueta de um velho veleiro de madeira, o belo e majestoso Gazela Primeiro, que integrava a Frota Pesqueira Portuguesa. Todos os anos o Gazela largava de Lisboa rumo aos bancos de pesca da Terra Nova, ao encontro dos vastos cardumes de bacalhau. E era naquele pequeno mundo de madeira, mastros e velas, um espaço exíguo para o conforto, mas vasto para a amizade e a sabedoria, que tudo se passava(...)"

Actualmente el "Gazela Primeiro" está en el Museo Marítimo de Filadélfia.

Gracias, Joan, por permitirme fondear en estas acogedoras aguas.

Josep-Anton ha dit...

Per afegir més coses sobre Alan John Villiers, us puc dir que va ser a Dénia, l'any 1959, participant com a assessor de mar en el rodatge de «John Paul Jones», del director John Farrow. Cinta protagonitzada per Robert Stack i Bette Davis.

Com a anècdota, dir-vos que una bona part dels extres que anaven embarcats als vaixells de vela, enfilant-se dalt dels pals i participant a les batalles, eren els propis pescadors de la ciutat alacantina de Dénia.

Villiers també va participar com a técnic i assessor de mar a «Billy Budd» (1962), dirigida per Peter Ustinov.

Salut.

J.A. ha dit...

Excelente blog!
Admiro muito a dedicação que a Galicia tem à cultura marinheira e pesqueira.

http://sesimbra.blogspot.com

Joan Sol ha dit...

Gracias, Amiga Atlántica y o'fartura, por vuestros amables comentarios y muy especialmente por la difusión que hacéis de este blog en tierras gallegas y portuguesas. Es fantástico ir ampliando progresivamente la red de personas apasionadas por estos temas del mar, e intercambiar conocimientos y experiencias. Ese era uno de los objetivos que me movieron a abrir este blog.

Sailor Girl:
Bienvenida a este puerto. Hace tiempo que tus blogs "Atlântico Azul" y el dedicado al "Creoula" forman parte de mi blog. Te leo con mucho interés y espero verte a medudo por aquí.

Joao:
Bienvenido tu también. Tu blog ya está amarrado al mío. Gracias por poner mi enlace en el tuyo. Me gusta mucha el título que le has puesto: "El mar en catalán". Espero verte con frecuencia en este mar.

Hola Haddock:
Aunque es la primera vez que fondeas en estas aguas, hemos coincidido en el blog de Amiga Atlántica. Te agradezco la referencia al libro del capitán Marques da Silva. El primer párrafo que citas da ganas de leer más. Intentaré conseguir un ejemplar.
Tu mención a la película "Capitanes intrépidos" en el blog de Amiga Atlántica me ha dado la idea de publicar una entrada sobre este film y otros de temática marinera. Me gustaría contar con tus interesantes aportaciones.
Nos leemos en este y otros blogs.

Josep-Anton:
Gracies per la visita -ja era hora que et decidissis a fer un comentari!- i per la informació que dones sobre l'Alan Villiers. És un personatge realment curiós i interessant, aquest home. Tinc ganes de saber-ne més coses. Prenc nota de les dues referències fílmiques que fas, per a una futura entrada sobre pel·lícules de tema mariner. Estem en contacte.

Joan Sol ha dit...

Gracias, J.A.
Comparto tu admiración por la dedicación de muchos gallegos a la conservación de su patrimonio marinero y pesquero. Su labor en este campo nos sirve de estímulo y de guía a las asociaciones que en Cataluña también nos dedicamos a estas cuentiones.
No conocía Sesimbra, gracias por acercarnos a tu ciudad. Bonita costa y hermosas playas. ¡Hay tantos sitios por conocer!
Espero verte de nuevo por aquí.

Saludos desde el Mediterráneo.

Sailor Girl ha dit...

Obrigada, Joan!!!
Navego no CREOULA desde 1988, é uma das Paixões da Minha Vida!!!

Um abraço!!!!

Haddock ha dit...

Muchas gracias Joan por tus cariñosas palabras.

Efectivamente, el libro del capitán del Gazela Primeiro es muy interesante; trataré de conseguir un ejemplar del libro en Portugal y te lo enviaré.

Capitanes intrépidos es una hermosa película, y me parece muy acertada tu idea de realizar una entrada sobre esa (y otras) películas de temática marinera.

Salud.

Mª Mercè ha dit...

Joan, potser et pot ser útil saber que tinc en video "Capitanes intrépidos". Veig que vols fer una entrada sobre aquesta pel.licula i vols recordar-hi alguna cosa.
Ja saps, és a casa.

Josep-Anton ha dit...

Ja que torna a sortir el tema cinema de mar i, en concret, la cinta «Capitanes intrépidos», no us heu de perdre pas la lectura del llibre d'on es van inspirar els guionistes.

Es tracta del llibre escrit l'any 1897 pel premi nobel Rudyard Kipling. Llegint-lo, veureu com els guionistes, presionats per la productora/director/qui sigui, van fer de les seves per tal que el magnífic Spencer Tracy —que guanyaria un Oscar en aquest paper l'any 1937—, brodés el seu paper de «Manuel». Al llibre, el pescador «Manuel» no és pas tan brillant.

La cinta conté una de les millors escenes de navegació de la història del cinema de mar. L'altra cinta és, «El mundo en sus manos». La persecució de les goletes és magnífica.

Salut, i bon cinema que no falti.

Joan Sol ha dit...

Sailor Girl:
La próxima vez que el "Creoula" venga a Barcelona preguntaré por ti, para que me enseñes el barco desde la quilla hasta la perilla.

Haddock:
Muchas gracias por tu generoso ofrecimiento, al que intentaré corresponder como se merece.

Mercè:
Gràcies per l'oferta, però crec que m'acabaré comprant la peli en DVD, perquè en tinc una còpia gravada de la tele, segurament amb anuncis i tot, i aquesta és una pel·lícula que s'ha de tenir.

Josep-Anton:
Tens raó, el llibre és diferent. El personatge de Manuel no té el protagonisme que se li dóna a la pel·lícula. En qualsevol cas, "Capitanes intrépidos" és una adaptació excel·lent d'una molt bona novel·la, que conserva perfectament l'essència d'aquesta història d'iniciació i aprenentatge, del pas de la infantesa al món dels adults en què un ha de començar a valdre's per si mateix i a assumir responsabilitats.
Com a guionista penso que la idea de donar més protagonisme al personatge del Manuel em sembla genial. Com a espectador tu t'identifiques amb els personatges a través de les seves emocions i la força emotiva que desprén el personatge del Manuel t'atrapa i et submergeix de ple dins de la història. Per mi la novel·la, tot i sent molt bona, no té aquesta força. En qualsevol cas, val molt la pena llegir-la perquè dóna més informació sobre la pesca del bacallà i la vida dels pescadors, i acaba una mica més enllà del final de la pel·lícula, amb el Dan i en Harvey que es troben, passats uns anys. En Dan és el segon oficial d'un vaixell i el Harvey és un universitari que es prepara per dirigir la companyia naviliera del seu pare, en la qual hi treballa el Dan. Tots dos acaben recordant la goleta "Som aquí" i el molt que li deuen. Està bé, però quan acabes de llegir-la no tens els ulls humits.
M'apunto la teva recomanació de "El mundo en sus manos", una altra de les grans pel·lícules de tema marítim, per a la propera entrada.

Josep-Anton ha dit...

Vaig tenir la sort de conèixer a qui va estar treballant amb en Villiers a Dénia, en el rodatge de «John Paul Jones», i em van manifestar que tenir-lo de "patró" era dur de veritat. Pel que sembla, les discussions entre ell i el director John Farrow no eren cosa extranya. Suposo perquè un volia exactitud en les maniobres en mar i l'altre enllestir aviat. I també, segons em van dir, perquè en Villiers volia imposar disciplina militar en el rodatge. Imagina't un expert marí junt a una "troupe" d'actors.

Les filmacions a l'aigua eren complicades. Les càmeres pesaven com a ases morts i els operadors havien de fer mans i mànigues per tal de mantenir fix aquell "armatoste" i, lógicament, qui més qui menys duia al damunt un mareig considerable.

Del «NTM Creoula» (Navio de Treino de Mar) us puc dir que és un d'aquells vaixells que t'entren dins fins el moll de l'os. Navegar en ell, ha estat una de les millors experiències en mar que recordo. A cada pasa que feia per la seva coberta, guaitant els «doris» dels vells pescadors, o enfilat dalt dels pals, semblava que tenies al costat a aquella ferma gent pescadora portuguesa, que el duia fins als mars glaçats del Nord per pescar el bacallà.

Van ser prop de cinc dies navegant pel Cantàbric i, se'ns dubte, el moment més dur va ser veure'l partir. Jo al moll i tota la colla d'amics que vaig fer aquells dies, aplegats a coberta, fent-me senyals de comiat.

Sempre hem dit que els vaixells tenen ànima. Us asseguro que l'ànima del «NTM Creoula» és de les més fortes, doncs és la suma de les ànimes d'aquell munt de pescadors portuguesos que hi varen navegar en ell.

Joan Sol ha dit...

Josep-Anton:

Gràcies per la informació sobre Alan Villiers, ja en sabem una cosa més.

L'ànima dels vaixells... Has introduït un tema que dóna molt de si. Jo crec que en tenen, d'ànima, els vaixell. Perquè com es pot, si no, establir uns vincles tan estrets amb un vaixell? Tenen alguna cosa que fa que te'n sentis unit, que te'ls estimis i hi confiïs. Jo no he tingut una sensació semblant amb cap altra cosa. Potser perquè, com diu Joseph Conrad, un vaixell és una criatura viva: "creación dotada de caràcter, indvidualidad, cualidades y defectos por hombres cuyas manos la echan al agua y que otros hombres aprenderán a conocer con una intimidad superior a la intimidad de hombre con hombre, a amar con un amor casi tan grande como el de hombre por mujer y a menudo tan ciego en su arrebatada inconsideración de los defectos"
("En el espajo del mar").

L'ànima dels vaixells: un tema que val per una entrada sencera.

Joan Sol ha dit...

CORRECCIÓ AL COMENTARI ANTERIOR:

Naturalment, el títol correcte és "En el espejo del mar" ("The mirror of the sea"), el llibre en què l'escriptor Joseph Conrad, que va ser capità i va comandar grans velers mercants, explica els termes de la seva relació amb el mar.

Està publicat per Ediciones Hiperión, amb una magnífica traducció de Javier Marías.

penyabogarde ha dit...

compte amb el bacallà que el barça té un gran pescador islandès, en Gudjonsen