15.2.08

Capitans intrèpids (i 3)

Amb aquesta tercera entrada acabo aquesta sèrie dedicada a les pel·lícules de tema marítim. En les dues anteriors en faltaven unes quantes d’essencials, que he agrupat en diverses temàtiques.

Pel·lícules de pirates:
Les pel·lícules de pirates ocupen un lloc destacat en la filmografia de tema marítim. En algun comentari ha sortit
“La isla del tesoro”, basada en la famosa novel·la de Robert L. Stevenson, que és un dels meus llibres preferits. Se n’han fet diverses versions, però em quedo amb la de 1934, que és la que vaig veure de petit i que intueixo que va tenir alguna influència en la meva vocació marinera.

"La isla del tesoro"

Un altre dels grans creadors de novel·les de pirates va ser Rafael Sabatini, magnífic escriptor italià en llengua anglesa. És l’autor de les novel·les que donarien peu a tres obres mestres del gènere: “Capitán Blood”, “El halcón del mar” i “El cisne negro”; les dues primeres protagonitzades pel carismàtic Errol Flynn (armador i patró d’un dels grans iots clàssics que encara es conserven, el “Zaca”), i la tercera per Tyrone Power. Cinema d’aventures a raig fet i amb unes estupendes seqüències de vaixells (tot i que el rigor històric, en aquestes pel·lícules, se’l passen pel folre de... la quilla). I encara que no vingui al cas, no me’n puc estar de recomanar-vos una altra deliciosa novel·la de Sabatini: “Scaramouche”, tot un clàssic del gènere de capa i espasa, que també es va adaptar al cinema (sublim el duel final d’esgrima entre Steward Granger i Mel Ferrer!).

"El halcón del mar"

Més pelis de pirates: “Viento en las velas”, una de les bones del gènere. Raoul Walsh va dirigir “El pirata Barbanegra”, però les seves millors pel·lícules de mar són “El hidalgo de los mares” i “El mundo en sus manos”, totes dues amb Gregory Peck (el capità Acab de “Moby Dick”). Aquesta última es considera un dels millors films d’aventures marines de tots els temps. Però no tots els pirates eren homes. Hi va haver dones pirates molt famoses y amb més valor y empenta que molts dels seus companys, com Anne Bonny i Mary Read. En elles s’inspira, segurament, un altre clàssic del gènere, en aquest cas protagonitzat per una dona: “La mujer pirata”, de Jacques Tourneur. El director francès era un bon creador de personatges femenins, tot i que en aquest cas, com ha suggerit una lectora en els comentaris de l’entrada anterior, la protagonista perd part de la seva força i encant quan esdevé una dona enamorada.



“Capità Escalaborns”, del director català Carles Benpar, no és una pel·lícula de pirates pròpiament dita. Segurament sí que beu en les fonts clàssiques del gènere, ja que respon a l’intent de fer un film d’aventures marítimes, a l’estil dels de l’Errol Flynn, però a la catalana. La pel·lícula és desigual i no acaba de ser prou rodona. Per a la pel·lícula es van construir expressament dues embarcacions, que volen ser una rèplica de les barques de mitjana del segle XVIII. Una d’aquestes barques, l’“Odina”, encara navega per la zona de la Costa Brava.

L'"Odina"


Pel·lícules de naufragis:
Segurament se n’han fet moltes. En cito les que he vist i em venen al cap:
“Náufragos”, d’Alfred Hitichcock, és una de les millors obres del mag del suspens, considerada un estudi magistral de la naturalesa humana. Se’n destaca sempre el pla inicial, amb les restes del naufragi surant al mar, i la seva influència en altres films.

“Náufrago”, amb el Tom Hanks. Aquí és un home sol qui s’enfronta a la natura i a ell mateix, a les seves pors i fantasmes. Però l’home és un ser social i porta fatal la solitud. Per això el nàufrag es busca ben aviat un company amb qui poder parlar, encara que sigui una pilota a qui anomena Wilson. M’agrada la part en què abandona l’illa amb el rai i perd el seu “amic”. Som tan poca cosa en la immensitat del mar!

Crec que val la pena completar el visionat d’aquesta pel·lícula amb la lectura de “Robinson Crusoe”, el nàufrag per excel·lència. Inspirada en un fet real, la novel·la més famosa de Daniel Defoe és una obra densa i complexa, que va més enllà de les peripècies d’un nàufrag en una illa deserta i ha estat objecte de diverses interpretacions: exemple del colonialisme britànic, símbol del puritanisme, una metàfora de la lluita del home contra la natura per convertir-la, a través de la cultura i la tècnica, en un món habitable... La primera adaptació pel cinema la va fer Georges Meliès el 1902, i el “Náufrago” de Hanks deu ser de les últimes.

“Tormenta blanca”, de Ridley Scott. Està basada també en un fet real, el naufragi del buc-escola nord-americà “Albatros”, l’any 1960, a la zona del triangle de les Bermudes. Una violentíssima tempesta va sorprendre el veler, que va bolcar i es va enfonsar en 90 segons. Sis persones van perdre la vida en el naufragi, del qual se’n va fer responsable al capità, que va ser portat a judici. La pel·lícula està ben feta i el naufragi també, però em va deixar bastant fred. Sempre m’he preguntat si és possible que una tempesta pugui sorprendre un vaixell sense donar-li temps a reaccionar ni a aplicar cap mesura per a la navegació amb mal temps. M’agradaria que navegants més experts que jo hi diguessin la seva.

“Titanic”, de James Cameron, una de les pel·lícules més taquilleres i “oscaritzades” de la història del cinema, que explica el naufragi més famós de la història de la navegació. La pel·lícula em va agradar, però el que més m’interessa no és la història d’amor, sinó la part d’investigació submarina i la recreació de l’enfonsament del vaixell; és a dir, poder veure i viure el drama des de la coberta, des del mateix punt de vista dels nàufrags. El “Titanic” –el buc més modern i avançat de la seva època- es va construir en un temps en què l’home es creia capaç de dominar la natura amb les màquines. Però un simple bloc de gel a la deriva va posar les coses al seu lloc. Hi ha un abans i un després del “Titanic” en la història de la navegació, sobretot pel que fa a mesures de seguretat.


Pel·lícules de motins:
Ja he citat “Rebelión a bordo” i totes les versions sobre l’històric motí de la “Bounty”. Hi ha un altre motí més modern:
“El motín del Caine”, amb un excel·lent Humphrey Bogart, en el paper del capità desequilibrat, incapaç de manar amb les dosis de serenitat, seguretat i equilibri que exigeix el govern d’un vaixell. No m’hi he trobat mai, però deu ser terrible veure’t en mans d’un patró insegur i desbordat per les circumstàncies. Bogart està molt bé en aquest film, però s’ha de reconèixer que, amb un timó a les mans, està molt més simpàtic a “La reina de Africa” i a “Tener y no tener”.

Pel·lícules de submarins:
No crec que pogués treballar mai en un submarí. I no és perquè tingui claustrofòbia, sinó perquè no concebo navegar sense veure el mar, sense sentir el vent a la cara. De fet, vaig abandonar la meva intenció de fer la carrera de nàutica quan, el dia que vaig fer l’examen mèdic per entrar a l’Escola de Nàutica de Barcelona –aleshores encara no era facultat universitària-, em van dir que, a causa de la meva miopia, només podia aspirar a oficial de màquines. Tenia 17 anys i, segurament, una visió massa romàntica de la professió de mariner. Però tenia claríssim que mai no em faria mariner per navegar sota la coberta. Tot i això, trobo que els submarins són un enginys fascinants. Suposo que aquesta fascinació em deu venir de petit, de la fantàstica sèrie de televisió dels anys 60 “Viaje al fondo del mar”, amb el submarí “Seaview”; i també, naturalment, de l’estupenda novel·la d’aventures de Juli Verne i la seva corresponent pel·lícula
“20.000 leguas de viaje submarino” , del mateix director, Richard Fleischer, i protagonista, Kirk Douglas, de “Los vikingos”, una altra peli d’aventures memorable.

"20.000 leguas...", el gran clàssic de les aventures submarines


Parlant de Juli Verne, gràcies a un comentari en el bloc “Una mirada a la ría de Vigo”, he sabut que l’escriptor francès tenia un amic gallec: Antonio Sanjurjo Badía, calderer de professió, que va inventar una boia llançatorpedes pensada per defensar les costes gallegues d’un hipotètic atac nord-americà, durant la guerra de Cuba. Sanjurjo i Verne es van conèixer l’any 1878, quan el “Sant Michel”, el vaixell de l’escriptor francès, va entrar al port de Vigo amb una avaria a les calderes i el taller de Sanjurjo es va encarregar de la reparació. Una història interessantíssima que una descendent d’aquest industrial inventor explica en el seu bloc “Las acerolas”.

El cinema català també té la seva peli de submarins:
“Monturiol, el senyor del mar”, de Francesc Bellmunt. És un “biopic” sobre la vida de Narcís Monturiol, l’inventor del “Ictíneo”, el primer submarí del món. Coetani de Verne i de Sanjurjo, Monturiol va ser un dels grans pioners de la navegació submarina, juntament amb Isaac Peral. La pel·lícula em va interessar, més pel seu valor documental que cinematogràfic. La rèplica a escala natural de l’”Ictíneo II”, construïda expressament per a la pel·lícula es pot veure al Port Vell de Barcelona, davant dels cinemes Imax.

De pel·lícules de submarins, també se n’han fet moltes. N’hi ha dues molt bones ambientades a la segona guerra mundial. Una és
“Duelo en el Atlántico”: un destructor nordamericà i un submarí alemany jugant al gat i a la rata enmig de l’oceà. L’altra és “El submarino”, de l’alemany Wolfgang Petersen, el mateix director de “La tormenta perfecta”, però quan encara no l’havia temptat l’or de Hollywood. És la meva peli de submarins preferida, perquè crec que és la que reflecteix amb més fidelitat la vida a bord d’aquesta mena de bucs. Les altres són més modernes i estan ambientades en l’època de la guerra freda: “La caza del Octubre Rojo”, “Marea roja” i “K-19. The widowmaker”.

Pel·lícules d’animació:
En l’entrada anterior citava la magnífica versió en dibuixos animats de “El vell i el mar”, d’Alexander Petrov. I en els comentaris, els amics de
“La Caja Negra” em van recordar una altra pel·lícula d’animació de tema marítim sensacional: “De profundis”, obra del dibuixant gallec Migelanxo Prado. He aprofitat l’avinentesa per regalar-me el doble DVD “Edició especial col·leccionistes” i m’he submergit una vegada més en les acollidores aigües de color turquesa d’aquest “poema visual i musical”, com l’ha definit el seu autor. “Qui no sigui capaç d’estar 15 minuts davant del mar, que no vagi a veure aquesta pel·lícula”, va dir Prado per advertir els caçadors d’emocions ràpides. Evidentment, no és el meu cas i, suposo, el de la majoria dels que us acosteu per aquestes pàgines. Us penjo el trailer de “De profundis”. Que vagi de gust.



12 comentaris:

Anònim ha dit...

Una pel´licula que no es pot deixar sense nombrar: De profundis. Es d´aquests films que no et deixen indiferent. No hi ha pirates ni motins, només la mar, i un mariner i les sirenes i totes les emocions que en dona la mar en forma d´imatges y de mùsica

Joan Sol ha dit...

Tens raó, anònim/a. "De profundis" és un plaer pels sentits i una petita joia de l'animació, feta íntegrament a Galícia. Per tant, té la proximitat que no tenen altres films d'animació i parla de coses que ens toquen d'aprop, especialmente a la gent d'aquelles terres. Fa poc em vaig regalar el DVD, edició de col·leccionista: dos discos en un estoig esplèndidament il·lustrat, amb la pel·lícula i un munt d'extres sobre com es va fer. Em temo que en el seu moment "De profundis" va passar desapercebuda i és una llàstima, donada la gran quantitat de talent i de passió que hi han abocat els seus creadors.

Bé, anònom/a, espero tornar-te a veure navegant per aquestes aigües.

Mar Roca Sol ha dit...

Hola Joan,
soc la Mar, del diari de la mar. Només comentar que en el meu blog estas linkat, i que a més avui aprofitan que parlo de la galera els he parlat del blog. Conec bé tot el que em vas parlar en el mail, algun dia t'explicaré pq, però et ben asseguro que un dia faré el que em vas dir.
Una forta abraçada.
Mar Roca Sol

la mirada ha dit...

T'has fet un gran regal amb el doble DVD senyor Sol i quina gran peli que és "Das Boot" (amén també de "Náufragos")... Bestial!

Mª Mercè ha dit...

Joan, la teva entrada em ve a pèl. estava tafanejant videos al YouTube i n'he trobat un i he pensat ràpidament amb tu.
Ja la deus conèixer, però te la vull dedicar, la cançó: http://es.youtube.com/watch?v=kO4wBK1kh5I&feature=related

Una abraçada!!

Joan Sol ha dit...

Hola, Mar! Celebro la teva visita. Tu també estás linkada i em fa molt feliç tenir un port d'acollida a Cambrils, a la meva estimada costa tarragonina. Fa una estona hi he passat, atret per l'aroma de les teves galeres, i t'hi he deixat un missatge.

Cuida't!

---------

Amics de "La Mirada"

Us confessaré que no només em vaig regalar el DVD de "De profundis", sinó també el de la versió animada d'"El viejo y el mar", d'Alenxander Petrov. Tots dos estan a la vostra disposició.

Efectivament, "Das Boot" és una magnífica pel·lícula bèl·lica i, per mi, una de les millors pelis de submarins, sobretot pel seu realisme. Només he visitat un submarí a la meva vida i era semblant al de la la pel·lícula: una llauna de sardines. En ple combat allò deuria ser un infern. Sé que els submarins alemanys van fer molt de mal i van enfonsar molt vaixells civils on hi va morir molta gent. A la costa catalana n'hi ha uns quants enfonsats. Però veient "Das Boot" t'oblides que són alemanys -els dolents tradicionals del cinema bèl·lic- i estàs amb la tripulació i pateixes amb ells. Un gran film amb el mar com a escenari de guerra.

---------

Mercè, gràcies pel videoclip del musical "Mar i Cel". Jo el vaig veure fa vint anys, quan es va estrenar. Em va donar algunes idees per la Festa dels Pirates de Premià de Mar, entre elles la bandera de la mitja lluna. No he vist la reposició que se'n va fer fa poc.

Et passo un altre videoclip d'un altre musical de Dagoll Dagom en què també hi surten pirates. Es titula "Els pirates" i és la versió catalana de l'opereta de Gilbert i Sullivan "Pirates of Penzance", amb el desaparegut Carles Sabater, el cantant dels "Sau", com a protagonista. També l'he vist i és força divertit. La cançó que et passo la interpreta Carlos Gramaje. http://es.youtube.com/watch?v=5ShMbilH3EU

Una abraçada.

Amiga Atlántica ha dit...

Carai, cuanta película!!! Menudo trabajo recopilatorio... un post muy cuidado, sí señor, enhorabuena por el resultado!
Me ha gustado muchísimo la foto del Odina, y me imagino que verlo navegar con la vela latina desplegada debe ser un placer para la vista, verdad?
Yo me he pasado el fin de semana lijando el enjaretado de teka de la bañera del Alefriz... pero me ha quedado de vicio, por cierto, cuando es mejor lavarlo con agua salada, antes o despues de echarle el aceite para teka?
Saludos marinos

la mirada ha dit...

T'agafem la paraula Joan. "De Profundis" no cal, que ja la tenim, però "El viejo y el mar" pinta molt bé i seria fantàstic poder veure-la... Desplegueu les veles capità Sol!

Amiga Atlántica ha dit...

Enhorabuena Joan Sol, tu blog se merece muchos premios como éste, tanto por lo cuidado de tus post y comentarios como por la simpatía de su autor.

http://unamiradaalariadevigo.blogspot.com/2008/02/premio-al-blog.html

Besos

Joan Sol ha dit...

¡Gracias, Mar!

Y también muchas gracias a todos los que seguís este blog. Esto me anima a seguir publicando. Intentaré estar a la altura del galardón, aunque no será fácil, porque entre todos ponéis el listón muy alto.

Saludos desde el Mediterráneo.

Haddock ha dit...

Estimado Joan, La isla del tesoro siempre ha sido uno de mis libros preferidos al que periodicamente acudo para deleitarme con su lectura, embarcándome en la Hispaniola y disfrutando con las peripecias de su tripulación.

En un delicioso libro de Fernando Savater (La infancia recuperada, publicado por Alianza editorial, libro de bolsillo 1.176) refiriéndose a La isla del tesoro nos dice:

"La narración más pura que conozco, la que reúne con perfección más singular lo iniciático y lo épico, las sombras de la violencia y lo macabro con el fulgor incomparable de la audacia victoriosa, el perfume de la aventura marinera -que siempre es la aventura más perfecta, la aventura absoluta- con la sutil complejidad de la primera y decisiva elección moral, en una palabra, la historia más hermosa que jamás me han contado es La isla del tesoro. Raro es el año que no la releo al menos una vez; y nunca pasan más de seis meses sin haber pensado o soñado con ella. No es fácil acertar a señalar la raíz de la magia inagotable de este libro, pues como toda buena narración sólo quiere ser contada y vuelta a contar, no explicada o comentada(...)"

Joan Sol ha dit...

Haddock, comparto tu pasión por "La isla del tesoro" que también es uno de mis libros favoritos. Creo que Savater define muy bien la esencia del libro, especialmente cuando se refiere a "la sutil complejidad de la primera y decisiva elección moral". Creo que esa cuestión, plasmada a través de la relación entre Jim Hawkins y Long John Silver, hace de este libro algo más que una estupenda novela de aventuras. Es una historia de iniciación y crecimiento, a la que no dejas de encontrarle matices en sucesivas lecturas.

Ahora hace tiempo que no releo "La isla del tesoro"... Además de la típica edición de bolsillo, tengo una magníficamente ilustrada, con textos adicionales sobre el mundo de la piratería. Un buen motivo para enrolarme de nuevo en la "Hispaniola".

Nos vemos por esos mares, capitán.