Capitans intrèpids (i 3)

Amb aquesta tercera entrada acabo aquesta sèrie dedicada a les pel·lícules de tema marítim. En les dues anteriors en faltaven unes quantes d’essencials, que he agrupat en diverses temàtiques.

Pel·lícules de pirates:
Les pel·lícules de pirates ocupen un lloc destacat en la filmografia de tema marítim. En algun comentari ha sortit “La isla del tesoro”, basada en la famosa novel·la de Robert L. Stevenson, que és un dels meus llibres preferits. Se n’han fet diverses versions, però em quedo amb la de 1934, que és la que vaig veure de petit i que intueixo que va tenir alguna influència en la meva vocació marinera.

"La isla del tesoro"

Un altre dels grans creadors de novel·les de pirates va ser Rafael Sabatini, magnífic escriptor italià en llengua anglesa. És l’autor de les novel·les que donarien peu a tres obres mestres del gènere: “Capitán Blood”, “El halcón del mar” i “El cisne negro”; les dues primeres protagonitzades pel carismàtic Errol Flynn (armador i patró d’un dels grans iots clàssics que encara es conserven, el “Zaca”), i la tercera per Tyrone Power. Cinema d’aventures a raig fet i amb unes estupendes seqüències de vaixells (tot i que el rigor històric, en aquestes pel·lícules, se’l passen pel folre de... la quilla). I encara que no vingui al cas, no me’n puc estar de recomanar-vos una altra deliciosa novel·la de Sabatini: “Scaramouche”, tot un clàssic del gènere de capa i espasa, que també es va adaptar al cinema (sublim el duel final d’esgrima entre Steward Granger i Mel Ferrer!).

"El halcón del mar"

Més pelis de pirates: “Viento en las velas”, una de les bones del gènere. Raoul Walsh va dirigir “El pirata Barbanegra”, però les seves millors pel·lícules de mar són “El hidalgo de los mares” i “El mundo en sus manos”, totes dues amb Gregory Peck (el capità Acab de “Moby Dick”). Aquesta última es considera un dels millors films d’aventures marines de tots els temps. Però no tots els pirates eren homes. Hi va haver dones pirates molt famoses y amb més valor y empenta que molts dels seus companys, com Anne Bonny i Mary Read. En elles s’inspira, segurament, un altre clàssic del gènere, en aquest cas protagonitzat per una dona: “La mujer pirata”, de Jacques Tourneur. El director francès era un bon creador de personatges femenins, tot i que en aquest cas, com ha suggerit una lectora en els comentaris de l’entrada anterior, la protagonista perd part de la seva força i encant quan esdevé una dona enamorada.

“Capità Escalaborns”, del director català Carles Benpar, no és una pel·lícula de pirates pròpiament dita. Segurament sí que beu en les fonts clàssiques del gènere, ja que respon a l’intent de fer un film d’aventures marítimes, a l’estil dels de l’Errol Flynn, però a la catalana. La pel·lícula és desigual i no acaba de ser prou rodona. Per a la pel·lícula es van construir expressament dues embarcacions, que volen ser una rèplica de les barques de mitjana del segle XVIII. Una d’aquestes barques, l’“Odina”, encara navega per la zona de la Costa Brava.

L'"Odina"

Pel·lícules de naufragis:
Segurament se n’han fet moltes. En cito les que he vist i em venen al cap:
“Náufragos”, d’Alfred Hitichcock, és una de les millors obres del mag del suspens, considerada un estudi magistral de la naturalesa humana. Se’n destaca sempre el pla inicial, amb les restes del naufragi surant al mar, i la seva influència en altres films.

“Náufrago”, amb el Tom Hanks. Aquí és un home sol qui s’enfronta a la natura i a ell mateix, a les seves pors i fantasmes. Però l’home és un ser social i porta fatal la solitud. Per això el nàufrag es busca ben aviat un company amb qui poder parlar, encara que sigui una pilota a qui anomena Wilson. M’agrada la part en què abandona l’illa amb el rai i perd el seu “amic”. Som tan poca cosa en la immensitat del mar!

Crec que val la pena completar el visionat d’aquesta pel·lícula amb la lectura de “Robinson Crusoe”, el nàufrag per excel·lència. Inspirada en un fet real, la novel·la més famosa de Daniel Defoe és una obra densa i complexa, que va més enllà de les peripècies d’un nàufrag en una illa deserta i ha estat objecte de diverses interpretacions: exemple del colonialisme britànic, símbol del puritanisme, una metàfora de la lluita del home contra la natura per convertir-la, a través de la cultura i la tècnica, en un món habitable... La primera adaptació pel cinema la va fer Georges Meliès el 1902, i el “Náufrago” de Hanks deu ser de les últimes.

“Tormenta blanca”, de Ridley Scott. Està basada també en un fet real, el naufragi del buc-escola nord-americà “Albatros”, l’any 1960, a la zona del triangle de les Bermudes. Una violentíssima tempesta va sorprendre el veler, que va bolcar i es va enfonsar en 90 segons. Sis persones van perdre la vida en el naufragi, del qual se’n va fer responsable al capità, que va ser portat a judici. La pel·lícula està ben feta i el naufragi també, però em va deixar bastant fred. Sempre m’he preguntat si és possible que una tempesta pugui sorprendre un vaixell sense donar-li temps a reaccionar ni a aplicar cap mesura per a la navegació amb mal temps. M’agradaria que navegants més experts que jo hi diguessin la seva.

“Titanic”, de James Cameron, una de les pel·lícules més taquilleres i “oscaritzades” de la història del cinema, que explica el naufragi més famós de la història de la navegació. La pel·lícula em va agradar, però el que més m’interessa no és la història d’amor, sinó la part d’investigació submarina i la recreació de l’enfonsament del vaixell; és a dir, poder veure i viure el drama des de la coberta, des del mateix punt de vista dels nàufrags. El “Titanic” –el buc més modern i avançat de la seva època- es va construir en un temps en què l’home es creia capaç de dominar la natura amb les màquines. Però un simple bloc de gel a la deriva va posar les coses al seu lloc. Hi ha un abans i un després del “Titanic” en la història de la navegació, sobretot pel que fa a mesures de seguretat.

Pel·lícules de motins:
Ja he citat “Rebelión a bordo” i totes les versions sobre l’històric motí de la “Bounty”. Hi ha un altre motí més modern: “El motín del Caine”, amb un excel·lent Humphrey Bogart, en el paper del capità desequilibrat, incapaç de manar amb les dosis de serenitat, seguretat i equilibri que exigeix el govern d’un vaixell. No m’hi he trobat mai, però deu ser terrible veure’t en mans d’un patró insegur i desbordat per les circumstàncies. Bogart està molt bé en aquest film, però s’ha de reconèixer que, amb un timó a les mans, està molt més simpàtic a “La reina de Africa” i a “Tener y no tener”.

Pel·lícules de submarins:
No crec que pogués treballar mai en un submarí. I no és perquè tingui claustrofòbia, sinó perquè no concebo navegar sense veure el mar, sense sentir el vent a la cara. De fet, vaig abandonar la meva intenció de fer la carrera de nàutica quan, el dia que vaig fer l’examen mèdic per entrar a l’Escola de Nàutica de Barcelona –aleshores encara no era facultat universitària-, em van dir que, a causa de la meva miopia, només podia aspirar a oficial de màquines. Tenia 17 anys i, segurament, una visió massa romàntica de la professió de mariner. Però tenia claríssim que mai no em faria mariner per navegar sota la coberta. Tot i això, trobo que els submarins són un enginys fascinants. Suposo que aquesta fascinació em deu venir de petit, de la fantàstica sèrie de televisió dels anys 60 “Viaje al fondo del mar”, amb el submarí “Seaview”; i també, naturalment, de l’estupenda novel·la d’aventures de Juli Verne i la seva corresponent pel·lícula “20.000 leguas de viaje submarino” , del mateix director, Richard Fleischer, i protagonista, Kirk Douglas, de “Los vikingos”, una altra peli d’aventures memorable.

"20.000 leguas...", el gran clàssic de les aventures submarines

Parlant de Juli Verne, gràcies a un comentari en el bloc “Una mirada a la ría de Vigo”, he sabut que l’escriptor francès tenia un amic gallec: Antonio Sanjurjo Badía, calderer de professió, que va inventar una boia llançatorpedes pensada per defensar les costes gallegues d’un hipotètic atac nord-americà, durant la guerra de Cuba. Sanjurjo i Verne es van conèixer l’any 1878, quan el “Sant Michel”, el vaixell de l’escriptor francès, va entrar al port de Vigo amb una avaria a les calderes i el taller de Sanjurjo es va encarregar de la reparació. Una història interessantíssima que una descendent d’aquest industrial inventor explica en el seu bloc “Las acerolas”.

El cinema català també té la seva peli de submarins: “Monturiol, el senyor del mar”, de Francesc Bellmunt. És un “biopic” sobre la vida de Narcís Monturiol, l’inventor del “Ictíneo”, el primer submarí del món. Coetani de Verne i de Sanjurjo, Monturiol va ser un dels grans pioners de la navegació submarina, juntament amb Isaac Peral. La pel·lícula em va interessar, més pel seu valor documental que cinematogràfic. La rèplica a escala natural de l’”Ictíneo II”, construïda expressament per a la pel·lícula es pot veure al Port Vell de Barcelona, davant dels cinemes Imax.

De pel·lícules de submarins, també se n’han fet moltes. N’hi ha dues molt bones ambientades a la segona guerra mundial. Una és “Duelo en el Atlántico”: un destructor nordamericà i un submarí alemany jugant al gat i a la rata enmig de l’oceà. L’altra és “El submarino”, de l’alemany Wolfgang Petersen, el mateix director de “La tormenta perfecta”, però quan encara no l’havia temptat l’or de Hollywood. És la meva peli de submarins preferida, perquè crec que és la que reflecteix amb més fidelitat la vida a bord d’aquesta mena de bucs. Les altres són més modernes i estan ambientades en l’època de la guerra freda: “La caza del Octubre Rojo”, “Marea roja” i “K-19. The widowmaker”.

Pel·lícules d’animació:
En l’entrada anterior citava la magnífica versió en dibuixos animats de “El vell i el mar”, d’Alexander Petrov. I en els comentaris, els amics de “La Caja Negra” em van recordar una altra pel·lícula d’animació de tema marítim sensacional: “De profundis”, obra del dibuixant gallec Migelanxo Prado. He aprofitat l’avinentesa per regalar-me el doble DVD “Edició especial col·leccionistes” i m’he submergit una vegada més en les acollidores aigües de color turquesa d’aquest “poema visual i musical”, com l’ha definit el seu autor. “Qui no sigui capaç d’estar 15 minuts davant del mar, que no vagi a veure aquesta pel·lícula”, va dir Prado per advertir els caçadors d’emocions ràpides. Evidentment, no és el meu cas i, suposo, el de la majoria dels que us acosteu per aquestes pàgines. Us penjo el trailer de “De profundis”. Que vagi de gust.