9.3.08

El "Maria Assumpta" navega "A tot vent"

Publicada amb autorització de Max (www.tallshipstock.com)


El vaixell Maria Assumpta era el segon veler més antic del món en funcionament, fins que va naufragar el 1995 (El Rafael Verdera, del 1841, és el més antic en actiu). Però la seva imatge continua viva com a símbol de la col·lecció de llibres "A tot vent". El proper mes de setembre es compliran 80 anys de la col·lecció de referència d’Edicions Proa (Grup 62), impulsada per Pompeu Fabra i coneguda pel logotip d’un veler amb totes les veles desplegades i una llegenda al peu que diu “Navego a tot vent”. Aquest logotip és obra de l’artista Josep Obiols, que es va inspirar, diuen, en el vaixell Maria Assumpta, construït a la platja de Badalona el 1858, és a dir, fa 150 anys. Tot plegat és un bon motiu per recordar un dels vaixells més emblemàtics del nostre patrimoni marítim.


Abans que res, cal aclarir que el nom que duia el vaixell a la popa era Maria Asumpta, amb una sola essa, tot i que el nom correcte en català és amb dues esses. De fet, a Badalona hi ha una plaça dedicada a aquesta embarcació: la plaça Vaixell Maria Assumpta. Suposo que quan el van batejar el nom deuria estar correctament escrit en català. Després, va tenir diversos propietaris i es va dir Pepita, Ciudad de Inca i, finalment, va recuperar el nom original de Maria Asumpta, però perdent una essa. Si busqueu coses d’aquest vaixell per Internet, tingueu en compte aquest detall o us perdreu molta informació.

El Maria Assumpta va ser un encàrrec de l’armador català Josep Isern al mestre d’aixa Nicolau Pica i Vilà, que dirigia una drassana a la platja de Badalona. Feia 38 metres d’eslora, 7’3 de màniga i 3’3 de puntal (tot i que he trobat altres mides). Tenia dos pals, aparellats primer de pollacra-goleta i després, en la seva última etapa, de bergantí rodó. La deferència entre les pollacres i els bergantins és que els pals de les primeres estaven fets amb dues peces (mascle i masteler), mentre que els pals dels segons constaven de tres peces (mascle, masteler i “mastelerillo”). Els aparells de bergantí i de pollacra purs es combinaven sovint amb el de goleta i això generava els aparells mixtes, com el de bergantí-goleta i pollacra-goleta. Es tractava de conservar, en una embarcació de dos pals, l’aparell rodó en el pal trinquet i l’aparell de goleta (cangrea i escandalosa) al pal major.



Foto de Spike Mike (www.mumblesyachtclub.co.uk)
Entre els anys 1878 i 1917 el Maria Assumpta va pertànyer a diversos armadors gallecs. Des de Galícia feia viatges al Carib portant conserves i sal, i tornava carregat de fusta. Abans d’abandonar les terres gallegues va transportar fusta de les serradores del baix Miño, propietat del seu armador Constantino Candeira als ports de Llevant, i tornava amb sal per a les salaons. Trobareu més informació en el treball de Dionisio Pereira “Os pailebotes no comercio marítimo de cabotatxe na Galicia de hai cen anos”, i en l’article de Lino J. Pazos “Algunhas novas sobre o Maria Assumpta”.
Fins a l’any 1944, és a dir, durant els primers vuitanta-sis anys de vida, el Maria Assumpta va navegar impulsat només per la força del vent. Però quan la competència amb els vaixells de vapor va anar en augment, els propietaris li van instal•lar un motor. Posteriorment va passar a mans de la companyia Unión Marítima Ebusitana, que li va fer diverses reformes i el va rebatejar amb el nom de Pepita. Pocs anys després el va comprar l’armador Márquez Fiol, que el va dedicar al comerç entre la península i les Balears, fins que va passar a ser propietat de la Compañía Comercial Española de Transporte i es va dedicar al cabotatge entre els ports mediterranis, acabant la seva vida comercial el 1980.

Foto de Mark Fishwick (www.mumblesyachtclub.co.uk)
A principis dels anys 80 el Ciudad de Inca, que es com es deia aleshores, agonitzava fent de pontó al port de Màlaga i semblava abocat al desballestament. Fins que Mark Litchfield, un antic tinent de la Royal Navy, el va descobrir. Ell i el seu company Robert Wright buscaven dos vaixells per al rodatge de la pel·lícula “Tai Pan”. Litchfield va comprar el vell pontó a preu de llenya i Wright es va fer càrrec del Marqués, una pollacra construïda a València el 1917. La pel·lícula no es va rodar mai, però els dos patrons van continuar la restauració de les dues embarcacions, de les quals n’eren copropietaris. El Marqués va ser transformat en un bricbarca de tres pals i el vell vaixell badaloní, que ja tenia més de cent anys, va tornar a navegar amb el seu nom original, Maria Asumpta, però amb una essa menys.

Des de llavors, Mark Litchfield va mantenir el Maria Assumpta gràcies a la associació “Amics del Maria Assumpta”. L’any 1984 el vaixell va navegar fins al Carib i el nord dels Estats Units, on s’hi va estar fins al 1988. Travessar l’Atlàntic va ser tota una proesa per a un vaixell de 126 anys d’edat. Entre 1988 i 1994 va navegar principalment en aigües del canal de la Mànega, fent alguns viatges fins a Holanda. El bergantí era un visitant habitual dels ports de Cornualla, com el de Charlestown, on era molt popular entre els turistes i la gent del poble i on compartia els molls amb els altres vaixells de creu de l’empresa Square Sail. Trobareu un extens reportatge fotogràfic dels viatges del Maria Assumpta en aquest enllaç del Mumbles Yacht Club.

Per la seva banda, el Marqués es va dedicar a la gravació de la sèrie documental de la BBC “El viatge del Beagle”, que explica la història de Charles Darwin a Sud-amèrica. Abans ja havia participat en altres sèries de ficció com “La línea Onedin” i “Poldark”.

Però una estranya maledicció o malastrugança deuria acompanyar aquests dos navegants, en Mark Litchfield i el seu company Wright. El 2 de juny de 1984, el Marqués es va enfonsar durant un temporal a les Bermudes. En el naufragi van morir 19 dels 28 tripulants. I el 30 de maig de 1995 una cadena de circumstàncies adverses es van combinar per provocar l’enfonsament del vell bergantí badaloní.


Monument en record de les víctimes del naufragi del Maria Assumpta. És obra de l'esculptor i navegant Philip Chatfield, membre de la tripulació i un dels onze supervivents. Església de St Enodoc, a Trebetherick, a la costa nord de Cornualla.
El Maria Assumpta havia sortit de Swansea en direcció a Padstow, a la costa nord de Cornualla. Feia bon dia i un vent de força 4, ideal par navegar a vela. Litchfield, l’armador i capità, havia fet aquesta ruta altres vegades i va voler passar prop de terra perquè la tripulació pogués gaudir de la bellesa d’aquella costa. El vaixell anava a tota vela quan va arribar a l’entrada de la badia de Padstow, però navegava massa a prop de la costa del que la prudència aconsellava en aquella zona. A l’altura de Mouls Rock, Litchfield es va adonar que, a causa d’una combinació entre el vent i la marea, el vaixell s’estava acostant perillosament a les roques. Ràpidament va ordenar engegar els motors però, a causa d’un problema amb el combustible, els motors es van aturar. Ni les maniobres amb el velam per intentat guanyar velocitat ni l’intent fallit de tornar a engegar els motors van aconseguir evitar el desastre.
Pocs minuts després de topar contra les roques, el Maria Assumpta s’havia desfet en mil bocins. Dels 14 tripulants que duia, 3 van morir ofegats. Aquesta és la notícia i les imatges que va oferir la BBC el dia de la tràgica pèrdua del que fins llavors havia estat el veler en actiu més antic del món:
Mark Litchfield va ser processat per negligència i condemnat a 18 mesos de presó com a responsable de la mort dels tres membres de la tripulació. En aquests enllaços hi trobareu el relat que en van fer alguns diaris i informacions relatives al desenvolupament del procés. I aquí les resolucions de la “England and Wales Court of Appeal (Criminal Division)”, on s’expliquen amb detall les causes del desastre.
L’esperit del Maria Assumpta continuarà navegant a través del logotip imprès en els llibres de la col·lecció “A tot vent”, que aquest any celebra el 80 aniversari, al costat dels millors escriptors de la literatura universal. I parlant del logotip, si l’observem detingudament, veurem que hi ha tres gallardets a l’extrem superior dels pals. Això ens portaria a pensar que el vaixell representat és un veler de tres pals: una fragata o una corbeta, anomenada també bricbarca. En canvi, el Maria Assumpta només en va tenir dos, de pals. Va ser una llicència del artista? En qualsevol cas, això potser ja és filar massa prim.

9 comentaris:

Malalt de Bach ha dit...

Avui per tv3 hem conegut la relació Goleta Maria Assumpta i "a tot vent". Ens a agradat trobar el teu blog . Nosaltres hem utilitzat la teva informació per afegir-la al nostre blog. http://llotja de música.blogspot.com. ( si vas al meu perfil) trobaras un blog que es diu "enfonsats a la mar",aquí hem posat un homenatge aquesta col.lecció de llibres i a la goleta

Joan Sol ha dit...

Hola i benvingut a aquest bloc.

Espero que no només t'agradin els vaixells enfonsats! Malauradament, els naufragis són la cara dolorosa i terrible del mar, però formen part indissoluble de la relació amb el.

Com que veig que també t'agrada la música, hi ha un llibre que relaciona la música amb el naugrafi més famós de la història. Es titula "Himno al final del viaje" (Plaza y Janés), d'Erik Fosnes Hansen. Explica la història dels set músics que formaven la petita orquestra del "Titanic" i que van decidir enfonsar-se amb el vaixell, tocant hasta el final.

Visitaré el teu bloc amb més calma quan tingui una estona.

naveganteglenan ha dit...

Hola joan sol. Magnífica entrada, mejor documentada y un interesante vídeo sobre el María Assumpta, que no conocía. He encontrado el Pentire Point, donde se hundió. Volveré a leer tu entrada y a escucharla.

Por cierto, muy bonitas fotos de Cornualles ;-)

naveganteglenan ha dit...

joan sol, me he permitido añadir algunos datos a tu entrada. Seguiré interesándome en este hecho, desgraciadamente tan frecuente en el mar.

Joan Sol ha dit...

Gracias por tu valiosa información, que complementa muy bien la entrada.

La bahía de Padstow y el estuario del río Camel son de una gran belleza. Tuve ocasión de visitar esa zona el verano pasado y quedé fascinado por esas costas. Debe ser fantástico navegar a vela en Cornualles, aunque también muy peligroso sin un profundo conocimiento de las mareas, corrientes, bajos, etc. Toda prudencia en esas costas debe ser poca y parece que el capitán del "Maria Assumpta" pecó de un exceso de confianza que resultó fatal.

Una vez publicada la entrada, he encontrado más información sobre la historia del barco, con algunos datos que contradicen a los de ésta, y que contaré en una nueva entrada

Celebro que te hayan gustado las fotos de Cornualles y te agradezco la cita en tu blog.

Saludos!

Pep ha dit...

es correcte que el Maria Assumpta fos el veler en actiu mes antic del mon?? Crec que es erroni. El Rafael Verdera esta en actiu i es del 1841, com a minim 10 anys mes vell, amb la paten de navegacio d Isabel II. Hi ha cualque data que falla aqui. La del Rafael Verdera es supercerta, he tingut a les mans la copia de la seva patent de navegacio. Es un pailebot construit a Eivissa que actualment fa daycharters amb base a Palma de Mallorca. SAlut amic, i endavant amb el blog

Joan Sol ha dit...

Tens raó, Pep; tot i que el "Maria Assumpta" es considerava, abans de naufragar, el veler més antic del món en actiu, el “Rafael Verdera” seria encara més antic. Al número 30 de la revista “Sirga”, de l’Associació Amics del Museu Marítim de Barcelona, hi ha un article dedicat al vaixell badaloní que diu: “El Maria Asunta, així es com consta el
text del nom, a l’escriptura de propietat quan se li concedí el permís per a la construcció
d’una pollacra goleta amb l’esmentat nom, al Sr. Josep Isern el dia 15 d’octubre de
1858 a les drassanes de la vila costanera de Badalona. La construcció anà a càrrec
del mestre d’aixa d’aquestes drassanes el Sr. Nicolás Pica i Vila conegut com a
Nicolanon”. Sembla, doncs, ben documentada la data de 1858 com l’any de construcció d’aquest vaixell i és la que he trobat a altres llocs. Per tant, caldrà esmenar l’error i donar-li al “Rafael Verdera” l’honor de ser el veler en actiu més antic del món.

Gràcies per la teva aportació i a reveure!

Gourmetdeprovincias ha dit...

Hola:

Felicidades por el artículo. Soy uno de los tataranietos de uno de los propietarios gallegos del Maria Asumpta, Enrique del Río Ferrer, procedente de una famila de conserveros catalanes que se asentaron en las rías de Arousa y Noia a mediados del S.XIX. Mi tatarabuelo, que vivía en la localidad de A Pobra do Caramiñal, tenía pequeñas fábricas conserveras en A Pobra, en Palmeira y creo que tambien en Porto do Son. Y era propietario de dos barcos, el María Asumpta y otro cuyo nombre no recuerdo.

Aficionado al juego, acabó por arruinarse por lo que el Maria Asumpta junto con sus otras propiedades pasaron a manos de otro conservero de la zona.

Tove la oportunidad de ver el Maria Asumpta en el puerto de Vilagarcía de Arousa en el año 1993, poco antes de su hundimiento, y todavía conservo un uniforme de la tripulación que compré entonces.

Gracias por la información.

Henrique del Río ha dit...

El otro barco que tenía nuestro común tatarabuelo era el María Luisa ;) En 1994 subimos a bordo del María Assumpta en A Coruña, a donde fuimos con el abuelo Enrique a ver el barco llevando el cuadro que aún está en el despacho de cuando era de la familia
http://anuariobrigantino.betanzos.net/Ab1994PDF/1994%20369_401.pdf (p. 27)
Yo tenía 12 años entonces y de la historia del barco no sabía nada, solo que era el del cuadro. A raíz del naufragio supimos algo más