Després de l’huracà Ike

Dies enrera vaig descobrir al Flickr la pàgina d’un excel•lent fotògraf de vaixells nord-americà que signa amb el nick de OneEighteen. Segons el seu perfil, és “ship pilot in Houston”; és a dir, pràctic a Houston (Texas). Per tant, suposo que deu ser capità de la marina mercant. En la seva pàgina OneEighteen mostra un sector de la navegació i dels vaixells que desconec: la dels grans bucs mercants que naveguen per tot el món transportant petroli, gas, contenidors... Generalment aquests grans monstres del mar no acostumen a despertar gaires simpaties, potser perquè ofereixen una imatge mecanitzada i industrialitzada del mar, i perquè solen anar associats a accidents i desastres mediambientals. Són com taques de greix i de brutícia enmig dels oceans idíl•lics i immaculats de la nostra imaginació. Però en les magnífiques fotos de OneEighteen, els petrolers, portacontenidors i vaixells-cisterna llueixen d’una manera especial i mostren el seu perfil més atractiu. Els retrats dels oficials i personal de bord també contribueixen a humanitzar aquestes criatures de metall i a recordar-nos que són persones qui les porten, treballadors del mar com els que hi ha hagut en tota la història de la navegació. Aquesta és una de les fotos preferides del seu "Maritime Portfolio":


Seduït per les fotos de OneEighteen, el vaig afegir al meus contactes del Flickr, per visitar-lo de tant en tant, i ell va tenir l’amabilitat de afegir-me als seus. Doncs bé, avui he entrat a la seva pàgina i hi he trobat aquestes dues fotos:



Són les restes de casa seva, a Seabrook, Texas, destruïda per l’huracà Ike. M’he quedat de pedra. Era una casa del 1898, que havia sobreviscut al gran huracà del 1900, al Carla del 1961, a l’Alícia del 1893 i a nombrosos huracans petits i tempestes tropicals. Però no ha pogut amb l’Ike.

Em sorprèn i m’admira la serenitat amb què OneEighteen encara el desastre: “No regrets. I loved my years with the house” , diu. Sense laments ni recança, s’estima els anys viscuts a la casa. I afegeix que quan vius en una zona d’huracans sempre tens un racó de la memòria ocupat en pensar: “què és el que realment necessito emportar-me quan hàgim d’evacuar? És un bon exercici sobre el que és important i el que no ho és”. Ell es va endur les fotos familiars, alguns treballs artístics i les còpies de seguretat de l’ordinador. Bàsicament va salvar els seus records més estimats, una part de la seva memòria. Més d’una vegada he pensat què salvaria de casa meva en cas d’un incendi devastador i les fotos són una de les primeres coses que em venen al cap. Els records. Som, en gran part, els nostres records, i la por de perdre aquesta part de la nostra memòria, de nosaltres mateixos, ens produeix un gran neguit.

A la segona foto es veu un cartell de color blau que OneEighteen tenia penjat a casa i que va aparèixer surant sobre un munt de fustes a la piscina del veí. En el cartell hi diu: “Una vista al mar no és qüestió de vida o mort. És molt més important que això”. Així doncs, vull pensar que, per OneEighteen, la vida continua, i sempre al costat del mar, malgrat tot.

Molts ànims, capità!