El Bellamar de Premià

Des de fa unes quantes setmanes, es repeteixen a la premsa notícies relacionades amb la delimitació, a tot el litoral peninsular, de la zona anomenada “domini públic marítimo-terrestre”, per part del Ministeri de Medi Ambient, en aplicació de la Llei de Costes del 1988. És el que en castellà s’anomena “deslinde”. Segons la llei, totes les finques i edificacions particulars que quedin dins d’aquesta zona de domini públic passaran a ser propietat de l’Estat sense dret a indemnització. Bé, tot això ja està prou explicat i ara no vull entrar-hi. Curiosament, a Premià de Mar, la delimitació del litoral, que ha generat la protesta de milers d’afectats a tota la costa espanyola, no ens afecta. I és que a Premià ja fa 160 anys que tenim un doble “deslinde” estatal: el ferrocarril de la línia Barcelona-Mataró, primer, i la carretera Nacional II, després. Dues barreres que separen la nostra ciutat del mar.

A Premià, però, hi va haver un edifici afectat per la llei de Costes, i potser n’ha estat l’únic, no ho sé del cert; un edifici emblemàtic que donava un tret característic a la fisonomia rectilínia i monòtona del litoral premianenc: el Bellamar.


Reprodueixo el capítol que li dedica el llibre “Els premianencs i el mar”.

Parlar del Bellamar és evocar el record i la nostàlgia de molts premianencs, perquè forma part del seu paisatge sentimental. Tenia una part de balneari que, segons un cartell publicitari de la primera època, oferia banys de mar i platja per a famílies; i també banys de pila, amb aigua dolça i salada. A més era casino, però no de joc, que en aquella època estava prohibit, sinó entès com a local social, i a sota hi havia una pista de bitlles. El Bellamar era el centre de reunió d’allò que abans en deien “la colònia estiuenca”. En aquest sentit era una mica elitista, perquè només s’hi podia accedir pagant entrada, i la gent del poble no el freqüentava.


Un dels records que més perduren del Bellamar són els balls que s’hi feien, amb l’actuació de grans orquestres, que es retransmetien per ràdio a través d’un programa anomenat “Las tardes del Bellamar”. Diuen que, fins i tot, una estrella de la cançó popular del moment com l’Antonio Machin, va actuar en un d’aquests balls. Música romàntica, nits de lluna plena a la vora del mar... No és estrany que el Bellamar hagi conservat sempre una certa aurèola de romanticisme per a totes aquelles parelles que s’hi van conèixer en l’època de màxima esplendor del local.


El Bellamar va ser construït per Josep Picola entre els anys 1947 i 48. L’edifici, aixecat sobre columnes assentades sobre la platja, es va convertir en una de les construccions més significatives de la postguerra a Premià de Mar. El constructor n’estava tan orgullós que en el segell de les seves factures hi feia constar: “Josep Picola, Constructor del Bellamar”. El propietari va ser el senyor Josep Rué i Llobet, i l’arquitecte, en Giral i Ortet, que va firmar els plànols amb el títol de ”Proyecto de Establecimiento para Restaurante y Baños Propiedad de Don José Rué“. L’obra tenia l'autorització de la "Dirección General de Puertos y Señales Marítimas" per ocupar terrenys de la platja, atenent-se a la Llei de Ports del 7 de Maig de 1880 i al reglament de l’1 de juliol de 1912. Llegim en la copia d'un certificat: Don José Rué Llobet está autorizado en virtud de la orden del ministerio de Obras Públicas, dictada sentencia en fecha de 8 de mayo de 1947, para ocupar a título precario con las restricciones señaladas... La concessió d'ocupació de terrenys públics tenia una vigència de cinquanta anys; i el 8 de juliol de 1998, un cop vençuda la concessió i en aplicació de la Llei de Costes, es va començar a enderrocar. Una colla de veïns van assistir impotents i estupefactes a l’enderrocament amb l’esperança que es produís algun miracle d’última hora que permetés salvar l’edifici.

Per als contraris a l’enderrocament, el Bellamar va morir víctima d’una Llei de Costes feta lluny de la costa i aplicada sobre una geografia desconeguda, sense conèixer-ne les particularitats, els elements significatius que donen caràcter a un territori. I també per la manca de sensibilitat cap al patrimoni d’aquells que potser n’haurien pogut evitar la destrucció.


Podríem dir, doncs, que el Bellamar ha estat per a molts premianencs com una petita Cuba: records, nostàlgia, romanticisme... i al final, el desastre. Només li falta una havanera per a mantenir-ne viu el record. Amb la desaparició del Bellamar, Premià va perdre un trosset de la seva història i una bonica postal del seu paisatge físic i sentimental. Ara només en queda el nom de la platja que va ocupar durant cinquanta anys.

Ja no! El Bellamar ja te una havanera, que es diu precisament així: “Bellamar”. En són els autors el grup d’havaneres premianenc “Barca de Mitjana”.

“Els premianencs i el mar” és un llibre editat per l’”Associació Bellamar – Centre d’Estudis Marítims” i l’Ajuntament de Premià de Mar.