22.2.09

Sortida amb el “Sant Pau”

Avui he sortit a navegar amb el Sant Pau, el sardinal de l’associació “A tot drap” de Sant Pol, que han tingut la gentilesa de convidar-m’hi. A quarts d’onze del matí hem salpat del port d’Arenys de Mar, que és on està amarrada la barca, al començament del moll dels pescadors. La veritat és que em feia molta il•lusió des que vaig veure navegar el Sant Pau a la trobada de Sant Pol de l’estiu passat. A més, havia anat seguint tot el procés de construcció de l’embarcació i només em faltava navegar-hi.

El matí ha estat assolellat i amb una temperatura força agradable, però el vent no ens ha acompanyat gaire, per no dir gens. Al moment de sortir feia una lleugera brisa de llevant, però amb una mica de mar de fons. Semblava que més endins volia entrar el garbí i l’hem anat a buscar. Hem hissat i feia la impressió que la cosa prometia, però el vent no ha acabat de pujar. Al final ha quedat una mena de xaloc que, com diu la dita, ni molt ni poc; però que ha resultat del tot insuficient per gaudir d’una navegació alegre i còmoda.

L’embarcació l’he trobat molt còmoda; pots anar ben assegut i l’esquena d’ase no és tan pronunciada com la d’una barca de treball més “pura”, per dir-ho així. Això fa que, amb la barca plana, sigui més còmode moure’t per coberta. La del Sant Pau és molt ampla i desembarassada; ideal per un vaixell associatiu que se suposa que sempre portarà força gent. M’han deixat portar la canya i la veritat és que era la primera vegada que duia una barca d’aquestes mides amb arjau. He portat el Sant Isidre i el Sant Ramon, que són més grans, però van amb roda, que és molt diferent. Acostumat a la canya i al timó del Corb Marí, que és una ploma, el timó del Sant Pau l’he trobat dur, vull dir que t’hi has d’agafar bé; i m’han dit que amb vent té força tendència a orsar i l’has de portar amb les dues mans. M’ha sorprès també la senzillesa i claredat de l’eixàrcia de treball, que en embarcacions més grans és bastant més complicada, sobre tot a proa; i això facilita molt les maniobres.

Malgrat el vent escàs, m’ho he passat molt bé; potser perquè feia molts dies que no sortia i m’ha anat la mar de bé que em toqués l’aire i el sol. He fet bastants fotos i aquí en teniu una mostra. Agraeixo la convidada a la gent d’ “A tot drap”, especialment, a l’amic Josep Montmany, i em quedo amb moltes ganes de repetir.











9 comentaris:

Far de la Banya ha dit...

Quina casualitat, justament ahir diumenge al vespre vaig llegir una entrevista al mestre d'aixa que va restaurar-lo.

Salutacions.

Amiga Atlántica ha dit...

Que suerte, Joan!!!
El barco se ve precioso, casi mn epuedo imaginar su olor mientras veo tus fotos....
Tus últimos post han sido realmente buenos, hay que ver cómo te los curras!!! y aunque no te he dejado comentarios, quería que supueras que no me olvido de este marinero solitario :-)
A ver si el tiempo continua así para SSSSSSSSS!!!!!!!!
Petonets
Por cierto, que Noa anda estos días por Barcelona ;-)

Comtessa d´Angeville ha dit...

En una paraula: ENVEJA

He navegat molt poc, poquíssim, a vela (en comparació amb el que he navegat en embarcacions a motor), i mire que sóc de l'opinió de que la navegació és la vela (açò forma part d'una conversa post... amb un tripulant de no direm quin barquet abans de la sortida de la Volvo), amb eixes paraules m'ho va dir, LA NAVEGACIÓN ES LA VELA,res més d'autèntic ni manera de viure a prop la mar que navegant a vela, i les circumstàncies no me permeten gaudir més sovint del plaer de no escoltar els motors, i li tindré que posar remei a açò...

Comtessa d´Angeville ha dit...

I quina gràcia lo del seu 23F, i moltíssimes felicitats!

Ma germana també fa anys hui, però al 81 no estava ni pensada. Ma mare és la que sí s'ho passà malament, que des d'on ella vivia a València mentre estudiava es veien passar els tancs. Moltes voltes a les enjuntaes dels pares amb els seus amics me despertaven i me treien en pijama al menjador per a que els tocara cançons de Llach al piano, i recorde converses al voltant de lo dels papers, de no sé qui que se'n va anar a la sèquia del bancal de nosequantos a cremar totes les fitxes del sindicat, i que si l'altre el mateix amb els arxius del partit, i batalletes d'estes que tant us agrada recordar (els meus pares són de la teua generació) i de les que jo no acabava, xicoteta com era entonces, d'entendre mai massa bé de què anaven.

Joan Sol ha dit...

Hola, Eduard!

Suposo que parles d'en Salvador Feliu, mestre d'aixa de l'Escala. Però he d'aclarir que el "Sant Pau" no és una restauració, sinó que és una barca de nova construcció. Si entres a la web de l'associació "A tot drap", podràs seguir tota la construcció.

M'alegra tornar-te a veure per aquí.

---------

Hola, Mar, cuanto tiempo!

Pues... no sabría decirte a qué huele el "Sant Pau". Me temo que mi pituitaria olfativa no es una de las partes más desarrolladas de mi cuerpo serrano. Por eso yo siempre digo que la función principal de mi nariz es sostenerme las gafas. Pero conociendo tu interés por este particular, la próxima vez que vuelva a salir con ellos olfatearé todos los rincones de la nave, cual frenético sabueso en plena cacería del zorro. Ya te contaré.

En cuanto al tiempo, empieza a hacer bueno, sí. Iba a decir que ya se huele la primavera, pero en mi caso y por lo que acabo de contar, es como decir que "ya se huele la galaxia de Andrómeda".

La ruta "100 Anys navegant per la Costa Brava" (o Super Salida de Semana Santa, para los amigos) ya está a punto. En la web de "La Mar d'Amics" podrás bajarte el programa: http://www.lamardamics.org/

Me alegro que te gusten las últimas entradas... pero se me está empezando a poner cara de ordenador!

Bueno, señora vicepresidenta, no seas tan cara de ver. Bicos!

lino ha dit...

Joan:
Lo más parecido a la navegación que tuve ultimamente fue una salida en la Meca, desde San Vicente hasta O Grove, nos pasío un poco lo mismo que a vosotros. Tuvimos que tirar de motor, al salir del puerto de Pedras Negras teniamos una ligera brisa que sumada al viento aparente lo único que hizo fue mojar la cubierta y a nosotros a base de salseiros. al entrar en la ría la poca brisa se quedó en nada, acompañaron el viaje unas pocas nécoras cocidas, y de postre el surtido cuetara, que para amarga lla llega la vida.
jejeje
Saludos
Lino

Gemma ha dit...

Quina llàstima de vent, però la sortideta val la pena, és ben bonic el Sant Pau, la coberta tota de fusta. No es pot millorar lo de la canya? és una mica incòmode estar a dues mans aguantant la canya no?
Felicitats Joan. Una abraçada.

Joan Sol ha dit...

Em temo, Comtessa, que l'enveja, encara que sigui sana, deixa sempre un regust d'insatisfacció. intenti navegar -a vela, naturalment- i dediqui les seves energies a altres pecats capitals més satisfactoris.

Últiamment em passa sovint això de ser de la generacio dels pares dels que passeu habitualment per aquest bloc. M'ho hauré de fer mirar...

---------

Lino! Así que unas nécoras, peludas y feas... Pues nosotros nos regalamos con un par de bolsas de una especie de chuches noruegos, consistentes en unas migas de alibut seco, con una textura y un sabor que jo situaría entre masticar una suela de alpargata con sabor a pescado y un puñado de plumas de gaviota.

Es la comida que mola ahora, tío! Que no os enteráis de nada en Galicia!

---------

Ei, Gemma! És normal haver de portar la canya amb les dues mans quan el vaixell i el timó tenen unes certes dimensions, sobretot si el vent és fort. Suposo que, en aquest cas, es podria corregir muntant un botaló i un floc, que faria desplaçar el centre vèlic a proa, equilibrant el vaixell. Però a banda d'aquestes qüestions tècniques, la sortida va estar molt bé.

Gràcies per la felicitació. Ens llegim!

Far de la Banya ha dit...

Gràcies per l'aclariemnt! Coses de llegir un diumenge al vespre -rendit- :-)