1.3.09

Una tarda d’agost de 1975


Una tarda d’agost de 1975. El Ruixim V ha salpat d’Alacant i navega rumb a l’illa de Tabarca. Fa una brisa suau de mar que arrissa lleugerament l’aigua. La llum, el vent, la mar, la temperatura... tenen el grau i la intensitat precisos: és una tarda deliciosa, esplèndida. A bord, portant tot sol el vaixell, hi ha un noi de 18 anys: tors nu, texans i una gorra vermella al cap. El seu únic company de tripulació és a la zodiac fent fotos des de l’aigua. És la primera vegada que porta un vaixell tan gran, però sap perfectament què ha de fer i se sent segur. Tot i que no pot evitar les papallones a l’estómac, viu el moment amb intensitat i emoció continguda. Fa el que més li agrada fer: navegar. Ja sap que mai no s’hi podrà dedicar professionalment, com ell hauria volgut, i que ben aviat, després d’aquell estiu, la seva vida emprendrà un altre rumb que potser l’acabi allunyant del mar. Però ara no pensa en això. Ara repassa mentalment les maniobres que haurà de fer per canviar de bordada.


Som-hi! El noi gira la gran roda del timó cap a sobrevent i el Ruixim comença a orsar suaument. Ràpidament, deixa el timó i corre a amollar l’escota del gènova. L’enorme vela flameja mentre el vaixell s’aproa lentament. Un cop ha virat recupera la roda i corregeix el gir del timó per frenar la inèrcia del veler i evitar que caigui excessivament. Amb el vaixell a rumb, s’afanya a caçar el gènova que ha quedat flamejant per l’altra banda. Dóna tres voltes d’escota al winch i comença a caçar amb les dues mans. Els primers metres els recupera amb facilitat, però a mesura que la vela comença a treballar, el cap fa cada vegada més força. Agafa la maneta del winch i la fa girar, però és difícil estirar el cap amb una mà i fer anar el winch amb l’altra. No es pot encantar si no vol que el vaixell, amb el centre vèlic desplaçat a popa, s’aproï al vent i s’aturi. Amb la marxa lenta del winch se’n va sortint a poc a poc; i al cap d’una estona la vela està caçada correctament. El noi encara panteixa, els braços li cremen i té la boca seca, però està content i satisfet: ha fet virar tot sol un vaixell de prop d’onze metres. No ha estat la més perfecta de les maniobres, però se n’ha sortit. I allò que per un navegant experimentat hauria estat una maniobra rutinària i insignificant, ell ho viu com una proesa. Sí, és una tarda perfecta. A la proa, Tabarca; i després potser saltaran a Eivissa; i després... El noi de la gorra vermella no voldria que aquest estiu s’acabés mai. Posaria rumb al sud-oest i seguiria navegant fins a la fi del món.


Recordo que aquell noi de la gorra vermella vaig ser jo, però... gairebé m’estimaria més pensar que no tenim res a veure. No vull fer un exercici inútil de nostàlgia. Ni vull caure en la temptació d’envejar la seva joventut, el seu cos, la seva força; ni d’enyorar la sensació de sentir que tot pot durar sempre, que hi ha tota una vida per davant. No vull mirar enrere. A la vida -ja ho vaig escriure una vegada en aquest mateix bloc-, la maniobra de Butakov no serveix per rescatar res del que vam deixar caure per la borda, perquè no és possible virar en rodó i tornar a navegar sobre l’estela. Cenyim-nos, doncs, als fets. O, més ben dit, cenyim-nos als records; perquè, de fet, la nostra vida passada no és el que vam viure realment, sinó només allò que recordem.


Recordo que vaig baixar a Alacant convidat pels fills de l’armador del vaixell, el senyor Josep Darder Seguí, geòleg eminent i navegant de llarga trajectòria, molt vinculat als clubs nàutics de Tarragona i de Cambrils. En Tomeu i en Quim m’havien convidat a anar a buscar el nou veler del seu pare, el cinquè de la nissaga Ruixim, i a portar-lo navegant fins a Tarragona. Com aquell que diu, no havia vist el món per un forat, ni havia fet mai una navegada tan llarga. Per tant, el viatge al qual era a punt d’embarcar-me tenia tots els al•licients d’una gran aventura. El Ruixim V ens esperava amarrat al Club Nàutic d’Alacant. Era un flamant Drac One Toner 35, un disseny d’André Mauric, construït al Campello per l’empresa Astilleros Maryola, ja desapareguda. El vaixell era magnífic; Alacant, una ciutat molt bonica; i la vida marinera, el millor dels móns.

Per diverses circumstàncies, la sortida es va endarrerir i en Tomeu i jo ens vam quedar sols a Alacant. Una tarda vam sortir a navegar rumb a Santa Pola i l’illa de Tabarca, i en Tomeu va fer unes quantes fotos des de la zodic, mentre jo, que m’havia quedat tot sol a bord, gaudia exultant de la navegada. Però va arribar el dia de tornar a casa i com que d’Alacant a Tarragona hi ha unes quantes milles, vam reclutar tripulació: tres estudiants de l’Escola de Nàutica de Barcelona que s’havien d’incorporar aviat a les classes i que es van oferir a acompanyar-nos. Finalment vam salpar d’Alacant rumb a Tarragona, però passant per Eivissa que, com tothom sap, ve de pas. L’any 75 Eivissa no era el cafarnaüm actual: a l’agost s’hi cabia. Recordo el Ruixim fondejat en una cala d’aigües transparents i l’ombra del vaixell projectant-se sobre la sorra blanca del fons, a deu metres de profunditat. Dies de sol i de mar interminables, de llibertat absoluta i relax total; i les cançons dels Carpenters sonant a l’equip de música del vaixell. Sé, perquè a mi em passa cada any, que en algun moment el noi de la gorra vermella va desitjar que aquell estiu no s’acabés mai.


Però l’estiu del 75, com tots els anterior estius des que el món existeix, també es va acabar. I el noi de la gorra vermella se’n va anar a viure a una altra ciutat per estudiar una carrera que no tenia res a veure amb el mar. Havia arribat l’hora de navegar en solitari, lluny del recer de la família, i descobrir altres platges i altres ports. No recordo si durant aquells dies feliços passats al mar, el noi va ser conscient que acabava de tancar un període de la seva vida i era a punt d’obrir-ne un altre. No ho crec. És molt fàcil, a pilota passada, reconèixer aquesta mena de cruïlla de camins en què, de vegades, ens col•loca la vida, i pensar que, si en comptes d’agafar el de la dreta haguéssim agafat el de l’esquerra, la nostra vida hauria pogut resultar molt diferent. Però a 18 anys, sense la perspectiva que dóna la vida, és molt difícil. En qualsevol cas, segur que el noi no s’imaginava que, al cap de pocs mesos, el país viuria un gran terrabastall: el dictador moriria al llit i res ja no tornaria a ser com abans.


De tant en tant remeno fotos velles que guardo en sobres de paper Ilford, la meva marca preferida de material fotogràfic. I entremig sempre em surten les fotos d’aquell viatge, aquestes que ara veieu. Normalment no m’hi entretinc, però avui hi he vist una cosa que m’ha cridat l’atenció i me les he quedat mirant una bona estona. Han passat trenta-quatre anys des que es van fer i n’hi ha algunes que han perdut els colors i han agafat una tonalitat vermellosa. Em pregunto si les altres també s’aniran velant... I si, a mesura que passin els anys, una mena de vel semblant, fi com la tela d’un spinnaker, caurà sobre la meva memòria, desdibuixant els colors dels records i fent que tots es barregin. Sé, però encara no em vull fer a la idea, que amb el pas dels anys aquest vel s’anirà fent més opac, i que els records s’aniran tornant cada cop més borrosos. Potser per això m’he posat a escriure sobre aquella tarda d’agost de 1975.

6 comentaris:

Mª Mercè ha dit...

Joan, al principi he agafat la lectura amb molt deler, però has aconsseguit, en el darrer text, que em vinguèssin llàgrimes als ulls.

No puc dir-te que el vel no s'anirà fent més opac, i que els records no es tornaran més borrossos. Tu i jo sabem, que això passará.

Petons mariners...

joan ha dit...

Bon dia, visit sovint el teu blog, per motius evidents. A mi també em ve el cap aquesta idea que a la vida les coses depenen moltes vegades de petites decisions que marquen o han marcat profundament la nostra existència. Quan ho llegia pensava que estaria bé que llegis el teu blog el meu fill que ara té setze anys, però m'ho he llevat del cap perquè segurament no ho haruria entès, la vida s'ha de viure.
Com deia el meu padrí que era mariner "si poguessim fer les coses dues vegades encara ens equivocaríem alguna vegada".
De tota manera encara ens queden els estius...

Gemma ha dit...

Hola Joan,
El vel es farà opac depenent dels ulls que s'ho mirin, jo no miraria només endavant, així tot es fa més curt, no creus? No viurem del passat...tampoc del futur, mirem doncs el present? sí, el present és un home de mitjana edat, que té uns records fantàstics i moltes ganes de navegar, viure i escriure, perquè pensar en que un dia tot serà opac, avui és transparent. Anima't que els anys son una pila de clarividència més que d'opacitat. M'ha agradat molt la teva batejada de 12 metres, realment deuries tenir un niu de papallones a l'estòmac, la primera vegaga és molt emocionant.
Cuida't, un petonet!

Gemma ha dit...

Em corregeixo: Vegada!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Estic amb el comentari de Mª Mercè, m'has fet ganes de plorar! Uffff...

Alacant, Tabarca, Santa Pola... el meu pà de cada dia. Tabarca és el meu refugi més proper, vaig a vore si li dedique prompte una entrada... I Eivissa... molts dels meus companys d'estudis eren d'allà, tinc a més d'un Lord Jim eivissenc al record... Ays....

Li has donat al Play de la nostàlgia

Joan Sol ha dit...

Hola, Mercè!

No sé si podràs llegir això des de terres africanes, però sàpigues que no era la meva intenció fer plorar ningú. El que passa és que l'escriptura, com que té vida pròpia, de vegades et porta a uns llocs on tu no pensaves arribar, i mira...

Però, vaja, que tot el que dic no em neguiteja gens. Guarda les teves llàgrimes pel desert, que això sí que deu emocionar de veritat. Ja saps que el desert és un mar que encara em queda per visitar; és a dir que dóna-li records de part meva.

---------

Joan, benvingut.

Tens raó, la vida s'ha de viure i només s'aprèn de l'experiència. Per molt que et diguin, per molts consells que et donin, a certes edats vols descobrir les coses per tu mateix, encara que ensopeguis quaranta vegades amb la mateixa pedra.

Efectivament, encara ens queden els estius.

Salutacions.

----------

Gemma!

Estic d'allò més animat i també soc de l'opinió que cal viure el present intensament, perquè és l'únic que tenim. El que passa és que, encara que no vulguis, la màquina comença a fallar de tant en tant -i espera't!-, i t'adones que hi ha coses que o les fas ara o ja no les faràs mai. I això de "home de mitjana edat" encara no m'ho havien dit mai i... coi, costa acostumar-s'hi!

Petons!

----------

Comtessa, ja triga a escriure sobre Tabarca i els Lord Jim que té en cada port. Perquè, aquí, o rebobinem tots o llancem la gravadora al riu!

Faig un vol per la seva muntanya màgica.