Muros 2009: l'arribada

El dimecres 8 de juliol, a mig matí, la Mar, en Tin i jo salpàvem del Liceo Marítimo de Bouzas, a bord de l’Alefriz, rumb a Muros, per participar en el “IX Encontro d’Embarcacións Tradicionais de Galicia”. La informació meteorològica per a la nostra zona donava vents de component nord, de força 4-5, que podrien augmentar fins a força 6, i onades de metre a metre i mig. Ens esperaven, doncs, unes condicions no gaire dures però sí força empipadores, amb mar i vent de proa, que farien la travessia lenta i esgotadora. En Tin, el patró de l’Alefriz, que és un navegant assenyat i previsor, va decidir navegar amb la major rissada i tot el gènova desplegat. A mesura que ens acostàvem al cap Home, a la boca nord de la Ría de Vigo, per passar entre el cap i l’illa nord de les Cíes, les primeres ratxes potents van fer escorar el vaixell fins a la regala. Era una petita mostra del que segurament ens trobaríem a fora. Com que no volíem patir, el patró va ordenar prendre una segona faixa de rissos a la major i recollir una mica de gènova. A més, sempre era millor fer-ho ara, que encara érem a recer del cap Home, que no en mar obert. I si després ens fes falta vela, sempre seria més fàcil deixar-ne anar.

La Mar i jo ens vam posar a fer les maniobres amb diligència. Feia vent i no era qüestió d’encantar-se. La major aviat va estar rissada; però l’enrotllador del gènova es va resistir força i hi vaig haver d’aplicar bastant més energia de la que acostumo a gastar en una jornada laboral de vuit hores davant de l’ordinador. Vaig tornar a la banyera esbufegant i amb la boca con un fregall, a causa de l’esforç i la tensió. És curiós, però malgrat els anys que fa que navego, sempre que surto al mar tinc una sensació de vuit a l’estómac que no m’abandona fins que soc mar endins i veig el pa que s’hi dóna. Un cop soc allà al mig i veig que em defenso, el neguit em passa de seguida. Suposo que és la incertesa de saber què em trobaré el que em fa venir papallones a l’estómac. A més, aquesta era la meva primera sortida a l’Atlàntic, fora d’una ría, i la cosa feia respecte. Malgrat que confiava plenament en el vaixell i en la perícia del patró, i em sentia perfectament segur, el rum-rum estomacal continuava. Imagino que la Mar deuria experimentar unes sensacions semblants perquè la sentia respirar intensament al meu costat, mentre amollava i caçava l’escota de la major cada vegada que una ratxa ens feia escorar més del compte. El cas és que entre tots dos ens vam polir una ampolla d’aigua. El patró, en canvi, se’l veia sòlid i ferm com la columna que aguantava la roda del timó, cosa que donava molta confiança.

El ball va començar tan bon punt vam sortir del recer d’Home i les Cíes per entrar en l’anomenada Costa de la Vela. Malgrat el vent fresquet i la mar de proa, no hi havia motiu per patir. La navegació podia resultar incòmoda pel moviment , però era del tot segura. El vent estava ben entaulat i quan carregava la ratxa t’avisava amb temps, no com fan la nostra tramuntana i el mestral que et sorprenen amb cops de vent salvatges quan menys t’ho esperes. Això sí, avançàvem lentament i era evident que no arribaríem a Muros i que caldria fer nit pel camí. Era qüestió de relaxar-se i gaudir del paisatge. A primera hora de la tarda vam decidir entrar a Sanxenxo, a la Ría de Pontevedra, per dinar, descansar una mica i veure com evolucionava el temps. A les 7 de la tarda semblava que el vent havia baixat i vam tornar a sortir rumb al nord. Però a mesura que ens acostàvem a la Ría d’Aurosa, el vent també va anar pujant. Malgrat tot, feia una tarda esplèndida i el sol, cada cop més baix, feia lluir la coberta de l’Alefriz mullada pels ruixims com si fos el llom d’un dofí. Però no era qüestió de deixar-se enlluernar perquè aviat tindríem la nit a sobre i aquella costa és molt perillosa. Volíem fer nit a Pobra do Caramiñal, però teníem el vent i la marea en contra i avançàvem molt lentament, tot i l’ajuda del motor. Com que es feia de nit, vam decidir entrar a Ribeira, a la banda nord de la Ría d’Arousa. Era ja de nit quan trucàvem repetidament per ràdio al Nàutic de Ribeira, sense que ningú ens fes cas. La veritat és que et sents força desemparat quan et dirigeixes de nit a un port que no coneixes i no saps amb què et trobaràs. Finalment, el Nàutic va contestar i ens va dir que hi podíem passar la nit; i gràcies a una foto en una guia nàutica, el patró es va poder fer una idea aproximada de per on havia d’entrar. La bocana era molt a prop de la platja i no vam treure els ulls de la sonda. Però al cap d’una estona ja estàvem amarrats en lloc segur. Aquella nit vam dormir molt plans.

El Tin al timó, la Mar estudiant l'entrada a la Ría d'Arousa,
i un servidor gaudint del solet de mitja tarda.

L’endemà, després d’esmorzar i fer gas-oil, sortíem de Ribeira rumb a Muros, deixant l’illa de Sálvora per estribord; és a dir, sortint de la ría pel canal principal en comptes de fer-ho pel canal del nord. Aquest canal, entre Sálvora i la punta Falcoeiro, passa entre els baixos i illots de Sagres, Insuabela, Vionta i Centolleira, només te 400 metres d’amplada i poc fons, i és molt perillós passar-hi de nit o si no es coneix perfectament. Quan ja érem prop de Muros vam sentir per la ràdio una comunicació de Salvament Marítim que deia que s’havia enfonsat una embarcació menor a la zona de Sálvora i que hi havia gent a l’aigua. Després vam saber que es tractava del Temido, un geleón de l’associació “Amigos da Mar e o Vento” de Cangas, tripulat per un matrimoni i tres nens, que es dirigia a Muros per participar en l’Encontro. Per sort els van rescatar sans i estalvis. No sé en quines condicions navegava el vaixell ni quines mesures de seguretat feien servir els tripulants, però he llegit que els pares va tenir temps de posar les armilles salvavides als seus fills. Això vol dir que no les duien posades. Nosaltres, a bord de l’Alefriz, dúiem les armilles posades i línies de vida, perquè no se sap mai... És un bon motiu per recuperar la campanya “Navegar amb seguretat” que vam posar en marxa fa uns mesos, però que ha quedat abandonada.

A dalt, far de l'illa de Sálvora; i a sota, pesquer treballant davant l'illa d'Ons.

Arribar a Muros per mar és una delícia. Diuen que és una de les ries més verges i més boniques de Galícia. No ho sé, perquè no les conec totes. Però sí que és una gran bellesa natural. De seguida destaca el Monte Louro, sentinella de pedra que protegeix la riba nord de la ría; i crida l’atenció un rosari de platges de sorra blanca i gairebé desertes a la riba sud. Aquí el ciment no abunda com en altres indrets i els pobles semblen molt ben integrats en l’entorn, especialment Muros, que és una joia.

Eren quarts de dues de la tarda quan l’Alefriz enfilava les últimes dues o tres milles del seu viatge des de Vigo. Feia un ventent d’uns 15 nusos i la mar a dins de la ría era força plana. Aleshores vam veure una dorna solitària que s’acostava ràpidament. Duia el pal molt inclinat a popa i la vela lleugerament arriada i amb el pujament tocant la coberta. Els tripulants no es veien perquè els tapava la vela i vaig pensar que estarien penjats a barlovent, fent banda com bojos per aguantar l’embarcació dreta amb aquell vent. Però quan ens van passar per la proa vaig veure que a bord hi anava una parella. Ella anava còmodament asseguda a sotavent, mentre ell duia la canya assegut a la regala de barlovent, però sense escarrassar-s’hi gaire. No es veia esforç ni lluita contra el vent i les forces de la física. Aquella dorna, que es deia Chubasco, més que navegar semblava que volés sobre la superfície de l’aigua, com les aus marines que havíem vist en mar obert, lliscant sobre les onades sense cap esforç, més lleugeres que l’aire i perfectament adaptades al medi marí. Aviat tindria ocasió de navegar a bord d’una d’aquelles embarcacions i apreciar les seves qualitats marineres.

Com si ens volgués indicar el camí, la dorna Chubasco duia impreses a la vela les paraules “O Paraiso”. Efectivament, ben aviat hi arribaríem, perquè Muros es convertiria durant quatre dies en el paradís de tots els amants de les embarcacions tradicionals.

(Continuarà)