Bosco Plana, el profe d'institut que fa barques

Professor i alumnes de l'IES Celrà, amb dues de les seves construccions.

En Bosco Plana és un professor d’Institut molt peculiar: construeix embarcacions de fusta amb els seus alumnes i, entre tots, les fan navegar. Actualment, ell i els seus alumnes de l’Institut Pere Alsius de Banyoles restauren un llagut de 20 pams, de vela llatina, que va sortir de la platja de Calella de Palafrugell. Abans, en Bosco havia donat classe durant deu anys a l’Institut de Celrà, on va començar els projectes de construcció d’embarcacions amb estudiants de quart d’ESO. En l’entrevista explica, entre moltes altres coses interessants, les dificultats del constructor amateur d’embarcacions a l’hora de legalitzar-les.

En Bosco Plana, treballant en una de les seves embarcacions.

Quina relació tens amb el mar?

La meva relació amb el mar va néixer i créixer ràpidament a partir d’unes activitats d’iniciació a la vela que vam fer amb els alumnes a la gola del Fluvià. Va ser com un amor a primera vista. La sensació de moure’s només per la força del vent i gràcies a l’habilitat de saber situar les veles amb l’orientació precisa em va enganxar. A partir d’aquest dia, vaig convertir-me en un amant de la vela i el mar. Després d’aquesta experiència, vaig treure’m el títol de patró d’embarcacions d’esbarjo i més tard el de patró de iot. Em vaig apuntar a navegar amb els membres de "Salt a mar", una associació que disposava d’un veler de 7 m per compartir. Això em va servir per aprendre a navegar i fer sortides amb la família. Llavors vaig restaurar un veler de vela lleugera de fibra, un Flying Junior, amb el qual vaig fer bones excursions. Després vaig descobrir la vela llatina i tot el patrimoni mariner que hi ha, i el que hi havia arribat a haver... i que hem perdut. Arrel d’això, amb un amic vam començar a construir un llagut de vela llatina.

 

Petit lagut de construcció amateur.

Com se’t va acudir construir una embarcació amb els teus alumnes?

El repte va néixer de veure quines possibilitats tenia d’apropar els meus alumnes a aquest món dels vaixells. Una cosa que m’agrada és construir objectes i fer construccions. Vaig estar un temps buscant informació de com podia construir embarcacions amb totes les tècniques possibles. Finalment vaig veure que la més adequada per a fer a l’aula era utilitzar el contraplacat. Pel curs 2004-2005 ja havia recopilat els mínims necessaris per a poder provar de fer alguna cosa i intentar-ho el curs següent. Amb un dels grups havia de treballar de manera manipulativa (i no calia insistir en les classes magistrals i tot això). Patien de fracàs escolar, frustració davant dels estudis, etc. Per tant, calia una activitat pràctica, amb un objectiu molt clar i que els hi suposés un repte real i engrescador. L’objectiu va ser fer una barca i, un cop acabada, anar a provar-la al mar. Finalment van ser tres barques, les que vam fer: un caiac, un Optimist i un llagut, tots tres de fusta. Els vam anar a provar el juny del 2006. L’experiència la vam repetir el curs següent, el 2006-2007. Durant el juliol de 2008 vam fer un caiac en un curs per a professors de tecnologia, i ho vam repetir el 2009.

Alumnes de l'IES Celrà polint el buc que han construït.

Coneixes alguna altra experiència semblant?

A Catalunya hi ha tres instituts que ofereixen els estudis de cicles formatius sobre manteniment d’embarcacions d’esbarjo i serveis portuaris. Un és el de la Mare de Déu de la Candelera, a l’Ametlla de Mar; el segon, el Rambla Prim de Barcelona; i el tercer, l’Institut de Sant Feliu de Guíxols. Hi ha el projecte de fer-ne un altre a la Costa Brava nord. En una de les matèries es toca la construcció de vaixells. Fora d’aquí hi ha altres països on és freqüent que es faci formació per a mestres d’aixa a alumnes d’instituts. Aquesta és una manera de conservar el patrimoni cultural mariner i revitalitzar un ofici que es perd; i a més, de crear tota una cultura de recuperació i de desenvolupament del patrimoni nàutic actualitzat, al marge del monopolis de les grans drassanes del vaixell de poliester i de luxe, només enfocat a la franja més adinerada de la societat. Tothom hauria de tenir la possibilitat d’accedir a aquest món fins ara reservat a quatre privilegiats, i aquesta és la via.

L'Optimist és ideal per a iniciar els més petits en la construcció i en la navegació.

En Bosco Plana dóna algunes adreces de centres de formació i de projectes i experiències que es fan a Anglaterra, però n’hi ha arreu d’Europa i als Estats Units:

Am Bàta,Traditional Boat Building in Plockton

Geodesic Airolite Boats

Pembrokeshire College

Cornwall College

Boat Building Academy

Per a escoles de primària també hi ha experiències però estan més enfocades a la realització de maquetes.

Quina mena d’embarcacions construïu amb els alumnes? Les dissenyeu vosaltres o partiu d’uns plànols fets?

Per fer l’Optimist vaig partir d’uns plànols ja fets i gratuïts que vaig trobar a internet. Pel caiac i el llagut vaig fer uns plànols expressos per adaptar-los al que volia fer. Hi ha programari gratuït a la xarxa per fer els plànols. He treballat amb el programa d’en Gregg Carlson anomenat Hulls; i també amb un altre anomenat Freeship que complementa el primer. Un cop construïts i provats, és més fàcil ajustar el que no va prou bé i tenir un plànol molt més bo. A la segona surt millor que a la primera. De pas cal dir que hi ha plànols molt bons i molt ben fets, que no són gens cars, i val la pena aquesta despesa inicial. D’aquesta manera t’assegures una embarcació que funciona bé, segurament millor que la que dissenyem nosaltres. Però, de totes maneres, val la pena passar per totes les fases... és una experiència molt profitosa.

Per veure dissenys i plànols aneu a aquesta pàgina de Woodenboat.

Tens coneixements de disseny i construcció d’embarcacions?

Els meus coneixements de disseny d’embarcacions provenen de l’observació, i de l’estudi, recerca i interès pel tema. Hi ha molts llibres que parlen de disseny, però també cal dir que el millor és fixar-se amb el que veus i saber distingir què funciona bé i què no. Els que van fer els dissenys dels vaixells que ens han arribat per tradició fins als nostres dies són òptims i no cal canviar-los gaire si volem tenir un bon resultat. A l’hora de construir-los, jo distingiria dues tècniques: la tradicional, dels mestres d’aixa, amb la fusta, les eines bàsiques i el bon saber fer; i la moderna, amb materials més especials i un saber més tecnològic. Les dues tècniques tenen les seves coses. Observant, fent i desfent vas aprenent de les dues tècniques. Depenent del que vulguis aconseguir n’empres una, l’altra o les combines per aprofitar el millor de cadascuna.

 

 

Diverses fases del disseny i construcció d'un caiac.

Quantes embarcacions heu construït fins ara?

Hem construït ja més de deu embarcacions. Totes de fusta, però amb tècniques modernes. La restauració que estic fent actualment amb els meus alumnes és de la manera tradicional, tot i que també aprofitem alguna cosa dels nous materials.

Quants alumnes hi han participat i com organitzeu la feina?

Cada any hi participen alumnes diferents. Solen ser de deu a quinze i només ho fem unes poques hores setmanals. La feina no és mai repetitiva, és un procés amb un principi i un final. Comencem amb el dibuix de les peces, les retallem i les anem engalzant per construir la barca. Ens organitzem com una brigada de treball. Abans de començar, s’explica la feina a fer pels diferents grups o bé les feines individuals. Cadascú es responsabilitza d’alguna part. Al final de la classe revisem com han sortit les coses. Mentre dura la sessió jo m’encarrego d’anar orientant i supervisant la feina perquè surti el millor possible i no hi hagi errors. Si tenim en compte que ho hem fet durant quatre anys, seran uns quaranta alumnes que han fet l’experiència. A més, en els cursos de professors n’han passat per l’activitat uns trenta.

Els alumnes navegant amb la barca que han construït.

Els materials d’on surten i qui els paga?

Els materials els compro amb el pressupost de l’institut. Mentre dura el curs busquem algú que vulgui comprar l’embarcació al preu de cost dels materials o lleugerament per sota. De fet, ja ha servit d’eina d’aprenentatge dels alumnes i igualment hauríem fet la despesa. Les vegades que hem fet un caiac amb els professors, hem buscat algú que el volgués i també hem recuperat les despeses. Aquest client ja es comprometia a quedar-se el caiac abans de construir-lo.

I les veles les encarregueu a un veler?

Les primeres que vam fer eren unes veles de windsurf reciclades. Les va cosir la meva dona a casa i les vam adaptar al llagut i a l’Optimist. En un altre curs vam fer-les a partir de tendal de ràfia i ribetejades amb cinta americana. D’aquesta manera van fer-les exclusivament els alumnes. A la pràctica funcionen bé. Curiosament el tercer any, es va posar en contacte amb nosaltres un veler professional, en Salva Bagunyà, de l’empresa Dismarina. Ens va oferir la possibilitat de tallar-nos les veles i ens va regalar el material. També vam aprofitar per visitar la seva empresa amb els alumnes i veure en què consisteix el seu treball. Va ser una molt bona experiència. Aquesta feina no es coneix i no hi ha alumnes que puguin acabar treballant en aquest camp si no el coneixen. Vam tenir feina a cosir-les, però va ser també una bona experiència.

En Bosco i els seus alumnes també es fan les veles.

Parlant d’experiències, on proveu les embarcacions que construïu?

Cada curs, al més de juny, ens arribem a Sant Pere Pescador, a la gola del Fluvià, a provar-les. Els alumnes són els primers sorpresos que surin tan bé. La veritat és que hi ha barques que naveguen molt bé. Entre les millors jo destacaria l’Optimist, que és molt versàtil, i permet anar a rems, vela i motor elèctric. Els caiacs, que pesen 18 quilos i fan 5,35 m d’eslora són molt ràpids i estables. També navega bé el llagut, i és divertit anar a vela llatina, ja que, en ser petit, és fàcil de manejar i pots provar tots els invents que se t’acudeixin. Els caiacs han participat en la Transfreu de Lloret i en la trobada de Sau. Potser aquesta primavera aniran a la Vogalonga de Venècia.

Caiac de mar construït per en Bosco Plana i els seus alumnes.

Ara us heu embarcat en la restauració d’ un llagut de 20 pams, que està bastant malmès. Ja t’hi veus amb cor d’assumir una feina tan especialitzada com és la de mestre d’aixa?

Quan m’ho van proposar no sabia què fer. Vaig consultar a un parell de mestres d’aixa professionals i em van dir que no m’espantés i que tirés endavant, que el que no sabés ja ho aprendria. Ara estem en això. El llagut és de Calella de Palafrugell i va ser construït per Josep Planas Frigolas. Es va matricular el 1957 a Palamós i l’any 94 li van treure el motor per anar només a vela. Amb aquest llagut hi va navegar Josep Pla en diverses ocasions. Va ser propietat de Pere de Prada i, actualment, pertany a Joan Parera, de Fornells de la Selva. Va ser ell qui es va posar en contacte amb mi per veure si podríem restaurar-lo. Tenim documentació sobre el llagut, fotos i fins i tot un vídeo on se’l veu navegant a vela llatina. De cara als alumnes que hi participen, ho hem lligat amb el currículum a través dels oficis de mar, la pesca, la construcció de barques, els nusos mariners, els plànols, la fabricació de politges, la rosa dels vents, la navegació, i també hem aprofitat la relació que va tenir el llagut amb Josep Pla per donar a conèixer l’autor i la seva obra.

A punt de sortir amb l'Optimist.

Fa poc vas avarar la Lola, una barca construïda per tu mateix. L’has fet a partir d’uns plànols comprats?

Sí, la Lola és un veler de cinc metres, amb aparell de yawl, que s’adaptava al que a mi m’interessava. Volia un vaixell lleuger, per poder-lo transportar en un remolc, amb un turisme. Pesa 220 quilos, més el llast que es pot posar i treure. Hi poden anar fins a quatre adults a vela o tres a motor. Té categoria C5 que és suficient per fer navegació costanera. El port és el garatge de casa i això suposa un cost de manteniment molt baix, ja que no cal pagar amarrador, i ni el sol, la sal i la humitat el malmeten. El vam avarar a Lloret durant la Festa del Mar, el dia 5 d’octubre de 2009, a tall de prova per veure com anava, ja que encara no està acabat i hem de fer la varada oficial quan ens ho permeti la paperassa.

I ara et trobes amb la feina complicada i feixuga de legalitzar la Lola, amb la sorpresa que et costa més diners la paperassa que la construcció...

He estat dos anys i mig per construir l’embarcació, però la part més feixuga, complicada i cara ha estat l’administrativa. És indignant i desesperant que ningú no sàpiga res! T’envien d’un lloc a l’altre i es trepitgen les competències. És un calvari que cal seguir amb el sistema d’assaig i error. La legislació que hi ha actualment és massa estricta i restrictiva. Costa el mateix legalitzar un vaixell de construcció amateur que un de professional. El cost dels estudis d’enginyeria és desorbitat, ja que dobla el cost del vaixell. Penso que fa falta una escletxa per tota aquella gent que té aquesta afició que tinc jo i que vulguin portar-la a terme. Pels qui no ho sàpiguen, cal dir que des del 2007 qualsevol embarcació de més de 2,5 m ha d’estar matriculada, quan anteriorment, si anava a vela i a rem, no calia sempre que no arribés a 6 m d’eslora.

 

Dues fases de la construcció de la Lola.

En altres països la construcció amateur de petites embarcacions està molt estesa i, fins i tot, es fan trobades on hi participa un munt de gent amb les seves embarcacions. Hi tens contacte amb tot aquest món?

Conec el cas d’Anglaterra, ja que hi he estat dues vegades en trobades de constructors amateurs i professionals. Fan infinitat de barquetes de totes mides i menes, que val la pena de veure. Hi ha una revista molt interessant, Water Craft, que tracta aquests temes extensament. També als Estats Units s’hi dóna una revifalla d’aquesta mena... Ha estat durant els últims trenta anys que hem passat de la construcció tradicional a construir només en plàstic. Ells se’n van adonar i es van posar mans a l’obra, recuperant tot aquest patrimoni i, a més, actualitzant-lo. Aquí encara estem en la fase d’adonar-nos que s’ha perdut quasi tot i no hem reaccionat. Només cal veure la poca sensibilitat que mostra l’Administració envers el patrimoni marítim. La quantitat de barques cremades... Potser seria una bona idea formar una associació de constructors amateurs o bé afegir-nos a alguna de constructors professionals, que fet i fotut, deuen estar igual o pitjor que nosaltres. Compartir experiències i navegar junts pot ser una bona plataforma per arrencar d’una vegada aquesta afició dispersa i per salvar el que es pugui del que encara queda, de patrimoni de petites embarcacions, i posar-nos al dia.

 

 

Avarada de la Lola i navegant amb la família. (Fotos: Artur Antúnez)

Queda feta la proposta. Agraeixo moltíssim a en Bosco Plana l’entrevista i l’accés a les fotos que la il•lustren. Però crec que el que més se li ha d’agrair és aquesta magnífica tasca pedagògica que fa amb els seus alumnes, i que sembla una via d’allò més efectiva per despertar l’afició al mar i als vaixells entre la gent jove. En aquest àmbit, com en gairebé tots, l’educació és fonamental. I no se m’acut una manera més engrescadora i suggerent per apreciar les embarcacions de fusta que construir-ne una amb les teves mans i fer-la navegar. Tant de bo que aquesta iniciativa prosperi i la posin en pràctica moltes altres escoles i instituts.