19.1.10

Obrir una ciutat al mar

L’anunci que l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va fer la setmana passada de presentar una candidatura per a l’organització dels Jocs d’Hivern de l’any 2022 ha despertat el record de la Barcelona olímpica del 92. I a mi em serveix d’excusa per recuperar unes fotos del port que vaig fer durant aquells dies d’eufòria col•lectiva i del “amigos para siempre”. Són fotos dels súper-iots amarrats als pantalans de Marina Port Vell, i també d’alguns grans velers i creuers de luxe que van visitar la ciutat durant la celebració dels Jocs. Però entre els vaixells s’hi veuen també els senyals d’un port i d’una ciutat en plena transformació.


 

Els Jocs Olímpics del 92 van comportar una transformació urbanística profunda de Barcelona, especialment de la façana marítima i dels espais portuaris. La reforma del port s’havia iniciat als anys 80 amb la recuperació del moll de la Fusta per a ús ciutadà, i continuaria després dels Jocs amb el Fòrum de les Cultures de l’any 2004, que duia aparellada la transformació de la zona litoral fins al riu Besós. L’any passat, la prolongació del passeig Marítim i la inauguració de l’hotel Vela completaven una nova fase de l’obertura de Barcelona al mar. El procés culminarà amb la urbanització de la bocana nord i la futura reforma del moll de pescadors. Se suposa que, quan acabin aquestes obres, la ciutat quedarà oberta definitivament al mar.

Doncs jo, cada vegada que sento això d’obrir una ciutat al mar, ja tremolo. Perquè amb el pretext d’aquest objectiu tan lloable es posen en marxa enormes operacions urbanístiques i immobiliàries que fan la sensació de respondre més a interessos particulars que col•lectius. A més, s’acostumen a fer sota la coartada d’un gran esdeveniment cultural o esportiu: uns jocs olímpics, un fòrum, una expo, una prova de Fórmula 1, una regata de projecció internacional... I ens venen que això situarà la nostra ciutat entre les grans capitals del món mundial, i que tothom voldrà venir aquí a instal•lar-s’hi, i que vindran visitants a punta pala i nedarem en l’abundància. I mentre celebrem que som els reis del mambo, en un clima d’eufòria col•lectiva que eleva la nostra autoestima ciutadana fins a cotes insospitades, les excavadores van fent feina i s’emporten per davant moltes coses que són pròpies i exclusives de la nostra ciutat, que li donen una personalitat especial, i que formen part de la nostra història i del nostre patrimoni.


Em sembla fantàstic que les ciutats costaneres s’obrin al mar. Però em fa l’efecte que confonem viure de cara al mar amb tenir vistes al mar. Per mi, obrir-se al mar no és fer-ho només físicament, tirant a terra les barreres que ens impedeixen acostar-nos a l’aigua. Per mi, obrir-se al mar, a més de poder-hi accedir físicament, significa connectar amb la història marítima, amb les tradicions marineres i amb tot el que defineix al caràcter d’una ciutat amb port de mar. I tot això està representat per uns barris mariners, unes instal•lacions portuàries, uns edificis lligats a les activitats del port, uns molls, unes embarcacions, etc. Però aquí, a l’hora de fer neteja, tot això és el primer que s’escombra. Cal obrir-se al mar físicament, però també culturalment, rehabilitant i conservant tot aquest patrimoni marítim, posant-lo a l’abast del públic i donant-li un nou ús, a través d’espais museístics, centres d’interpretació, vaixells museu, etc. Però aquí optem per tirar-ho tot a terra, construir centres comercials i omplir-los de botigues, restaurants i bars de copes.



D’exemples, n’hi ha molts. A Vigo, mentre el barri mariner d’O Berbés, origen i motor econòmic de la ciutat en altres temps, s’enfonsa en la misèria, la gran obra del projecte “Abrir Vigo al Mar” és un enorme centre comercial, construït arran d’aigua, que sembla muntat per als turistes que arriben amb els enormes creuers que fan escala a la ciutat. I a sobre, tapa la vista al mar del barri que hi ha al darrere! A Màlaga, els veïns del barri de pescadors de Pedregalejo, de la zona dels Baños del Carmen i els Astilleros Nereo lluiten des de fa temps contra l’amenaça d’un pla urbanístic que els vol esborrar del mapa. I el que està passant aquests dies a València amb el barri del Cabanyal és d’escàndol! Malgrat que el Ministeri de Cultura havia emès una ordre declarant “acte d’espoli” del patrimoni històric els enderrocaments en aquest barri mariner, en compliment d’una sentència del Tribunal Suprem, el consistori valencià continuava autoritzant els enderrocs. Segur que a més d’un se li ha anat el negoci a l’aigua.

El “problema” és que tots aquests antics barris mariners ocupen uns espais que, avui dia, amb la transformació econòmica i urbanística de les ciutats, valen una fortuna. Solen ser cèntrics i estar situats a primera línia de mar, on el sòl es paga a preu d’or. I és un perill viure sobre una mina d’or quan ets una persona modesta i d’escassos recursos, sobretot si no n’ets el propietari, perquè el més normal és que te la vulguin prendre. Això s’acostuma a fer via pla urbanístic en nom d’un interès col•lectiu superior. De vegades es fa sota el paraigües d’un magne esdeveniment ciutadà: Jocs Olímpics, Copa Amèrica, Fòrum de les Cultures... I aleshores és el progrés de la ciutat i de tots els ciutadans el que està en joc. I tots aplaudim encantats la iniciativa de l’administració de torn que ens catapultarà fins al top ten de les grans capitals del món.


Sovint s’utilitza l’excusa de la degradació, la brutícia i l’abandó de determinades zones i barris per a tirar-los a terra. Però les coses es degraden per falta de manteniment i d’inversions. Si fos un malpensat, pensaria que certs espais no es mantenen esperant que es degradin i poder justificar que hi entrin les excavadores. Per què no ho arreglen abans que es faci malbé? Doncs perquè no és rendible. Rehabilitar un barri com O Berbés, el Cabanyal o la Barceloneta, i permetre que la gent que hi ha viscut tota la vida hi continuï vivint, no dóna diners... O no en dóna tants com construir-hi un centre comercial, un gratacels singular o un súper-hotel dissenyat per algun arquitecte de renom. Per modernitzar una ciutat, cal construir-la sobre les runes del seu passat? He viatjat una mica i he visitat països capdavanters on la tradició i la modernitat conviuen en perfecta harmonia, sense les aberracions urbanístiques que s’han fet aquí, on impera un model econòmic basat en el totxo i el consum desmesurat.

Crec que el resultat d’aquestes polítiques són unes ciutats de disseny, que semblen més pensades per als turistes i els erasmus d’arquitectura que per a la gent que hi viu. Unes ciutats amb moltes vistes al mar, però on els ciutadans continuem vivint d’esquena al mar, perquè s’han arrencat les arrels que ens unien amb el nostre passat mariner, una cosa que només sembla interessar a quatre nostàlgics. Els ports vells s’han transformat en marines per a súper-iots, uns espais reservats per a clients exclusius i tancat als ciutadà normal i corrent. Fins i tot la pesca ha quedat arraconada. Fa la sensació que la pesca fa nosa en aquests ports. Perquè es bruta, fa pudor i resulta molt antiestètica al costat d’un maga-iot o d’un edifici amb forma d’spinaker i guardonat amb ves a saber quin premi. Segur que dóna més diners i fa més maco una marina que quatre barques tronades i en vies d’extinció. És això obrir una ciutat al mar? Acosta la gent al mar, de veritat, aquest model ciutat? Afavoreix la cultura marítima dels ciutadans?

En primer terme, el moll de Pescadors amb la Torre del Rellotge.

Tinc la impressió que les nostres ciutats mediterrànies van perdent aquell sabor mariner que les definia i els hi donava una personalitat pròpia. A Barcelona, l’última transformació portuària serà el moll de Pescadors, conegut com el moll del Rellotge. Aquest és l’espai que han ocupat les barques de pesca des de fa uns quants centenars d’anys. Però ara, la reducció de la flota pesquera, la degradació del lloc i les noves necessitats portuàries exigeixen una reforma a fons de la zona. És cert que l’espai està molt degradat i que les instal•lacions que donen servei als pescadors han quedat obsoletes. Però potser s’haguessin pogut arreglar abans i ara tindríem un moll de pescadors net, polit, endreçat i modern, però conservant el seu aspecte singular i únic. El projecte contempla que les barques de pesca es concentrin en el moll de Balears i en la dàrsena de la Indústria; i que el moll de Pescadors, amb la Torre del Rellotge com a símbol, es converteixi en un espai lúdic i turístic. I ja hi tornem a ser, roda el món i torna al Born!

En aquest enllaç hi trobareu un reportatge sobre el moll del Rellotge que va emetre el programa “Thalassa”, i que és el testimoni d’un món i d’una activitat que ben aviat passaran a la història.


 

 

Aquestes són les reflexions que m’han passat pel cap veient aquestes fotos que vaig fer l’estiu del 92, en plens Jocs Olímpics, fa ja disset anys. I a tu, què et suggereixen?

12 comentaris:

David ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, Joan! Molts cops aquests "obertures al mar" no són res més que especulació urbanística i prou. Encara que hi hagi llocs (penso en el País Valencià, però també en zones del Principat) que ja no els cal ni aquesta excusa per destrossar la costa. Un post excel·lent que quan pugui em rellegiré!

Biblioteca MMB ha dit...

D'acord amb tot el que dius. No és qüestió d'obrir una ciutat al mar sinó d'obrir el mar als ciutadans. Em sumo a l'opinió d'en David, un article excel·lent, amb molt de suc i conceptes per rellegir i reflexionar.

Joan ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu Joan. Aquí, a Palma, amb la excusa de fer la façana marítima nos estan imposant un caramull de edificis mole que sols faran que la façana marítima sigui una vertadera porqueria i beneficií sols a uns quants. Ja fa uns quants d'anys ens varen vendre canvis a la façana marítima per millorar. la veritat es que un senyor va veure que els que tenien tot el que volien eren els gitanos de can Pere Antoni. Vivien al costat de la mar al port de Palma, amb una vista a la badia que ja els hi hagués agradat a molts, amb una platja just al davant. O sigui que els gitanos de Can Pere Entoni vivien millors que els "ricatxos" de Son Vida. I això no podia ser. ara tornem a tenir obres a la façana marítima se'ns va dir que farien això i allò altre, però al final ha acabat amb una mole del Palau de Congressos i un parrell de edificis a primera línia per a rics. I els pobres de les cases socials que tenien vista a la mar se'ls hi haurà acabat. Els pobres no tenen dret a tenir vista a la mar, almenys en aquesta illa. I podria dir-ne més però ja basta.

GEMMA ha dit...

Joan molt bon post, se m'ha posat la pell de gallina, i és que en nom del diner derrueixen espais plens de sabor, que són després els que un busca al viatjar a fora, i els que venen a casa nostra aviat només trobaren en els museus i en plaques urbanes el que fou i ja no hi és.

I la idea de fer unes Olimpiades d'Hivern aquí, no la comparteixo, només sentir la notícia vaig pensar que pixaven fora de test, el món és gran, és que ho volem tot a cas? Jo no.

Anònim ha dit...

Joan, una vez más tienes todo la razón.

El problema es que a los que nos gusta el mar esperamos una cosa y el resto, que no comparten nuestra pasión y que además son mayoría, esperan otra.

El ejemplo de Palma, como dice Joan, es de libro y ahora parece que se quiere poner un muelle/pantalán/yoquesé para megayates frente a la lonja, (im)prescindible.

Diego.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Totalment d'acord Joan, faltaria més. Jo quan sento parlar de grans esdeveniments procuro mantenir les antenes ben atentes. L'esdeveniment anunciat acostuma a ser un pretext per altres coses. La capitalització del territori, del mar o de l'espai.
M'agraden les coses petites, interseccionades amb la gent, que creixen a partir del que són. Des de baix tot és més transparent: la muntanya, el mar i les ciutats.
Prefereixo les ciutats multiformes que les ciutats-botiga, prefereixo els ports vius i a la mesura de la gent que les operacions gegantines.
Només falta que Barcelona s'obri a la neu! Mare meva. No podem ser il·lusos: això és una operació precipitada per els interesos econòmics dels que cada dia tanquen la ciutat en un fortí comercial. Valgui aquesta apreciació aplicada a les façanes marítimes, espais aeris i terra endins.

Ens veiem a la plaça!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

afegiria la meva solidaritat amb aquells que defensen el barri valencià del Cabanyar. Patrimoni cultural, mariner, elemental i popular, convertit en objecte obscur del desig dels que fan del món una mercaderia sense substància.

vladimir eisenstein ha dit...

Pertinente y necesario. Creo que es lo mejor que puedo decir de tu extraordinario artículo. Magnífico análisis crítico. Me gusta la frase: "Confunden vivir cara al mar con vivir con vistas al mar", una ironía cuasi poética que expresa con elocuencia lo que está sucediendo. No conozco Málaga, pero Barna, Vigo y Valencia son ejemplos sangrantes. ¿Estaremos a tiempo de salvar algo? No sé. Me temo que, en cuanto salgamos de la crisis, recuperarán la pasión constructora.
Un abrazo.

Olga ha dit...

Completament d'acord amb les teves reflexions. És vergonyós que vulguin vendre "ciutats mediterrànies" i per a aconseguir el seu objectiu, arrambin amb les arrels que les sotenen des de fa anys. Malauradament, el front marítim no ha estat l'única víctima de la Barcelona post-olímpica; les vivendes del Raval afectades per la reconstrucció del Liceu ja ho van patir així com bona part del barri, que ara està tan de moda però com sempre, només es cuida de façana. El deteriorament de les vivendes i instal·lacions continua un procés imparable.

Unknown ha dit...

David, Rosa, Joan, Gemma, Diego, Tati, l'altre Diego i Olga:

Gràcies a tots pels vostres comentaris. Estem d'acord i no puc afegir res més al que ja heu dit. El cas de les Illes, sobretot de Mallorca, també és de jutjat de guàrdia, i la prova és que cada dos per tres salten escàndols de corrupció generalment relacionats amb la qüestió urbanística.

Permeteu-me que saludi dos nouvinguts:

DIEGO (amb majúscules), ¿eres el Diego que creo que eres? Por tu estilo diría que sí. Pues me alegra mucho verte por estas aguas. En cuanto a la pasión constructora, el informe de Greenpeace "Destrucción a toda costa 2009" dice que actualmente, ent dodo el territorio español, hay suelo recalificado y comprometido para construir cerca de 20 millones de viviendas. Y que este suelo está esperando tiempos de bonanza económica para continuar con la depredación del territorio. O sea que estamos apañados.

Aunque seas de secano, espero seguir contando con tus visitas y comentarios.

Una abraçada!

Olga, benvinguda tu també.

Efectivament, s'estan carregant tot allò que dóna a les ciutats mediterrànies el seu caràcter, la seva personalitat. Últimament, quan viatjo, tinc la sensació que les ciutats cada cop s'assemblen més: els mateixos carrers comercials, les mateixes botigues i la mateixa impressió de parc temàtic.

Gràcies per la visita i pel comentari, i a reveure!

Anònim ha dit...

Navegant per la xarxa he recalat per casualitat en aquest magnífic bloc, i m'ha reconfortat enormement veure que moltes de les meves opinions no són úniques ni extranyes (però no ens enganyem, segueixen essent minoritàries).
Comparteixo el contingut d'aquest post i aplaudeixo la forma com ho exposes.
M'agradaria afegir que si volem que les properes generacions tinguin cultura de vela, més que construir grans infrastructures i passejos, el que necessitem són petites infrastructures: que siguin properes i assequibles als ciutadans, i sobretot a la canalla, perquè l'afició al mar es forja en la infancia i la joventut, i sense aquesta vivència autèntica i propera no és possible aspirar a tenir cultura de vela o cultura marinera.

felicitats pel bloc!
Albert Cunill
Cursosdevela.cat

Unknown ha dit...

Hola, Albert, benvingut a aquest port!

Estic totalment d'acord amb tu. I hi ha una qüestió en la qual no he entrat, que és aquesta fal•lera que tenen moltes ciutats per convertir-se en la seu de grans competicions esportives, que semblen pures operacions de marketing per publicitar el nom de la ciutat i el govern municipal de torn. Tant és que siguin curses d’avions, com de Fórmula 1, com grans regates internacionals. Diria que, si fa o no fa, tot és el mateix: grans negocis que els propietaris porten a aquella ciutat que els fa més bons tractes, fins al punt de fer obres i construir un port a mida, un circuit urbà o una pista d’aterratge si convé. No hi ha dubte que aquests grans espectacles esportius mouen molta pasta i segur que deuen ser un gran negoci per algú. Ara bé, serveixen d’alguna cosa per a l’esport base? Tinc els meus dubtes. En el cas de la vela, una ciutat és capaç d’invertir una fortuna per organitzar una gran regata, però després té el patrimoni marítim i la navegació tradicional força abandonats. Però, és clar, una cosa és esport i l’altra és cultura; una cosa és moderna i l’altra és folklòrica i pintoresca. I ja se sap que l’esport –sobretot si el donen per la tele- mou molts milions (d’euros i de persones) i la cultura popular i tradicional no mou gran cosa. No ho sé, però hi ha coses que no les acabo d’entendre... És a dir, entenc que Barcelona vulgui ocupar un lloc destacat en el món de les regates oceàniques –tot i que estem en un mar tancat-, organitzant una prova com la Barcelona World Race. Però no entenc que en aquesta mateixa ciutat, que vol ser capdavantera en el món de la nàutica, hagi desaparegut una associació com “Barcelona, fes-te a la mar”, pionera en la recuperació d’embarcacions tradicionals i en la difusió d’aquesta mena de navegació. No entenc certs desencontres ni manques de sintonia entre entitats que, en teoria, estan en el mateix vaixell i tenen els mateixos objectius. I si algú ho entén, que m’ho expliqui.

Celebro que t'agradi el blog i espero que facis algun bordo per aquí de tant en tant. Gràcies pel comentari i a reveure.