11.6.10

La meva primera sortida en Dragon

Dissabte passat vaig fer realitat un desig de joventut: vaig sortir a navegar en un veler de la classe Dragon. Concretament, el Drac, amb el número de vela E-27; un magnífic Borresen de fusta, del 1966, que pertany a la flota del Museu Marítim de Barcelona i que, com totes les peces de museu, té la seva història. La sortida va tenir lloc en el marc del “Trofeu Museu Marítim” per a vaixells d’època i clàssics, i embarcacions de vela llatina, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim. Va ser un dia esplèndid en tots els aspectes: sol, bona temperatura i un garbí de 15 a 20 nusos. A més, vam quedar tercers en temps real i compensat, cosa que no està gens malament si tenim em compte que els altres cinc participants eren vaixells de creuer, molt més grans.

La proa del Drac, perseguint el Kanavel. Al fons, el Nerissa i l'Almaran.

Sempre m’ha agradat, el Dragon. Quan era adolescent tenia una petita llibreta de poemes, que vaig folrar amb una foto del Fortuna, el Dragon de l’aleshores príncep Joan Carles, amb el qual va participar en el Jocs Olímpics de Munich 72, formant tripulació amb Félix Gancedo i el Duc d’Arión. El Fortuna –ho he llegit no sé on- va ser el regal de noces de la seva esposa, Sofia de Grècia. La princesa Sofia va donar nom a un dels trofeus més coneguts del calendari de regates de vela lleugera, que se celebra des de fa 41 anys a Palma. Jo hi vaig participar en la sisena edició, l’any 1974, en la classe Snipe. En aquella època, el malagueny Félix Gancedo, amb el seu Gran Numa, era el rei d’aquesta classe, en la qual guanyaria tres títols mundials. Aquell abril del 74 jo acabava de fer 17 anys i el meu patró i armador era un company de classe, de la mateixa edat, del Col•legi La Salle de Tarragona. A Palma no vam rascar bola, perquè el nivell dels participants, procedents de diversos països i entre els quals hi havia regatistes olímpics, era altíssim. Però vam poder veure de prop vaixells que no havíem vist mai, entre ells els elegantíssims Dragons; autèntics mobles flotants –la majoria encara eren de fusta- i, sens dubte, la més aristocràtica de les embarcacions de vella lleugera.

El Fortuna, a la coberta d'una vella llibreta meva de poemes juvenils.

Remenant calaixos he trobat la llibreta de poemes amb la foto del Fortuna, que m’ha fet l’efecte de la famosa magdalena de Proust i m’ha transportat fins a un temps en què l’experiència de la mar i de la navegació era viscuda amb una intensitat enorme, que es barrejava amb altres experiències de la vida, d’aquelles que no s’obliden mai. El cas és que, com us deia –i perdoneu l’anada d’olla-, el Dragon és un vaixell que sempre m’ha agradat molt. Però mai no havia tingut ocasió de provar-ne un fins dissabte passat. L’experiència, en aquest cas, també va ser digna de recordar, però abans de fer-vos cinc cèntims de les sensacions viscudes a cavall d’una d’aquestes criatures marines, situem-nos...

El Drac i el Santa Eulàlia, dos vaixells de la flota del MMB.

El Dragon va néixer d’un concurs organitzat el 1929 pel Royal Yacht Club de Göteborg, per dissenyar una embarcació de regates de dimensions mitjanes i a un cost assequible. El guanyador va ser el dissenyador naval noruec Johan Anker, que també era regatista i tenia una gran experiència en aquest tipus de vaixells. El 1912 havia guanyat la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Estocolm, en la classe 12 metres; i el 1928 la va tornar a guanyar en la classe 6 metres. Anker va dissenyar un quillat de línies esveltes i estilitzades, pròpies de l’època, amb una proa i una popa molt llançades, de 8’90 metres d’eslora màxima i 5’66 d’eslora de flotació, 1’20 de màniga, 1’95 de calat i 1’7 tones de desplaçament. El vaixell va tenir un gran èxit i va ser classe olímpica des de 1948 fins a 1972. En les regates d’aquests últims Jocs, celebrades a Kiel, hi va participar el Fortuna. Actualment hi ha prop de 1.500 vaixells actius repartits entre 29 països, i se’n construeixen al voltant de 45 unitats l’any. Segons la International Dragon Association, els països que amb les flotes més nombroses són Alemanya, amb 418 vaixells registrats; el Regne Unit, amb 116, França, amb 102, i els Països Baixos, amb 93. A Espanya només n’hi ha 4.

L'E-27, net i polit després de la regata, al seu amarrador del RCMB.

El Drac del Museu Marítim de Barcelona entra dins de la categoria dels dragons clàssics, que segons les regles de la IDA són els “construïts amb mètodes convencionals dissenyats segons els plànols originals, abans de 1972”. L’E-27 és de 1966 i va ser construït a les drassanes Borresen de Dinamarca, tal com en dóna fe la placa que hi ha collada a la banyera, sota la canya del timó. Borge Borresen, el fundador d’aquesta drassana, va ser també un regatista llegendari. Va construir un dels primers Dragons a Dinamarca el 1936, a l’edat de 16 anys, juntament amb el seu germà Albert. I en va seguir construint fins que va morir, l’any 2007, als 87 anys. Amb els seus vaixells, coneguts per les inicials “BB”, va prendre part en un munt de regates internacionals, i entre elles va participar en 51 edicions de la Dragons Gold Cup, tot un rècord! I va guanyar el campionat del món de la classe als 74 anys. Els germans Borresen van participar en el “IV Trofeo Princesa Sofía” de Palma, l’any 1972, amb un Dragon anomenat Barcelona II, formant tripulació amb un regatista espanyol que es deia Díaz, i van quedar en tercera posició per davant del Fortuna del príncep Joan Carles.

Marca de la casa i segell de qualitat.

L’any 2003, els senyors Josep Maria i Enric Montal Costa van donar l’E-27 al Museu Marítim de Barcelona, que durant dos anys el va sotmetre a una lenta i laboriosa restauració, amb la intenció que tornés a navegar. En l’article “Restauració d’una embarcació de regates de classe Dragon”, del tècnic del MMB Enric Garcia Domingo, s’explica tot el procés. Per mi, el més destacable del projecte, és el seu objectiu final: tornar el vaixell a la vida activa i fer-lo navegar de nou, actuant com a representant del Museu en totes les regates i esdeveniments en què participi. Actualment l’E-27 està amarrat al Reial Club Marítim de Barcelona i una tripulació voluntària s’encarrega de fer-lo navegar i s’ocupa del manteniment, a les ordres dels patrons Jaume Zaragoza i Pep Moll.

El Drac porta un motor foraborda British Seagull per entrar i sortir de port.

I què se sent a bord d’un Dragon? D’entrada, la sensació que vaig tenir al moment de saltar a bord del Drac va ser d’una gran estabilitat. La meitat de les prop de dues tones que desplaça es concentren a l’extrem de la quilla i això fa que es balancegi molt poc lateralment. L’altra cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de reglatges que té per regular l’aparell: cuninghams de gènova i de major, pajarín, barber-hauler, barra d’escota... i dos magnífics parells de winches per banda, de doble velocitat, per a les escotes del gènova i de l’espinaker, i un altre de central per a l’escota de la major. Però el més extraordinari és el sistema per caçar les burdes, que travessen la coberta i van a parar a uns volants situats a banda i banda, i que mantenen ben ocupat un dels tres tripulants. Entre les burdes, el tensor del back-stay, la contra de botavara i els altres dispositius es pot ajustar la flexió del pal i la bossa de les veles en funció de cada rumb i de la intensitat del vent. Pensava que un vaixell d’aquesta “edat” seria molt més senzill, però l’E-27 va tan equipat com un veler de regates modern i això el converteix en una embarcació molt tècnica.

Detall del volant de la burda d'estribord i dels winches de babord. 
Les manetes van per sota de la coberta.

Navegant, el comportament del Dragon és extraordinari! Dues coses em van sorprendre molt gratament: la sensibilitat del timó i la sensació de seguretat que proporciona el vaixell. Vaig agafar la canya en un rumb d’aleta i pensava que, tractant-se d’un vaixell d’un cert desplaçament i dimensions, aniria una mica “dur” de timó. Al contrari! És sensible com una embarcació de vela lleugera més petita i reacciona de seguida. En ser un vaixell llarg i estret, i de quilla fonda i correguda, amb vents de popa té una certa tendència a travessar-se baixant l’onada, i cal avançar-se corregint amb una mica de timó cap a l’altra banda, però sense passar-se, perquè aleshores se te’n va de seguida cap a banda oposada. Suposo que cal agafar-li el punt. En canvi, en cenyida és fantàstic! Agafa un angle d’escora i d’allà no es mou, com si anés sobre un carril. Llavors recolza els llançaments de proa i de popa a l’aigua, i la velocitat augmenta proporcionalment amb l’eslora. Cenyint a rabiar amb un vent de 17 a 20 nusos en fèiem uns 6 de velocitat constant, que no està gens malament si tenim en compte que les veles del E-27 són velletes i gairebé no es poden aplanar. Hi anàvem quatre tripulants –la tripulació és de tres-, una mica justos d’espai, asseguts a sobrevent, amb les veles trincades i en cap moment vam haver d’amollar. Vull dir amb això que el vaixell aguanta, és molt noble i no et fa patir amb reaccions inesperades. Això sí, vam quedar xops de cap a peus, però molts contents, i encara més desprès del resultat obtingut.


Aparellant i sortint de port.

La primera regata del Trofeu Museu Marítim per a vaixells d’època, clàssic i vela llatina va consistir en un recorregut de 12 milles, entre dues boies situades una davant del Port Olímpic i l’altra a la desembocadura del Besós, amb dos trams amb vent portant i dos amb vent de proa. Tot i que, en temps real, el Nerissa (1:43:2) va guanyar al Almaran New York (1:46:34), la bonificació d’aquest últim per ser un vaixell d’època el va convertir en guanyador de la prova en temps compensat (1:12:54) amb quatre minuts per davant del Nerissa (1:17:02). Nosaltres vam fer un temps real de 2:05:57 i 1:23:57 en temps compensat. I per darrera nostre van quedar el Kanavel, el Clavileño i l’Izarra.




A la caça del Kanavel. A la boia del Besós el vam atrapar i ens vam situar tercers.

En la classe vela llatina només hi van participar dues embarcacions, la Mixineta i la Lola, del MMB. Fet que demostra, com comentava a l’entrada anterior, que aquesta regata no aconsegueix atraure la flota de vela llatina, ja sigui perquè no interessa la regata, la competició, o bé perquè no s’acaben de trobar a gust en l’ambient d’un club com el Marítim i entremig de iots, per molt clàssics que siguin. La veritat és que jo m’hi vaig trobar molt a gust, tant a terra com a l'aigua. Tot i que, com ja he dit alguna vegada, no m’agrada la competició, aquesta regata és força tranquil•la i el repte consisteix en procurar treure el màxim rendiment del vaixell i fer que camini el més de pressa possible. A més, és un regal per la vista, perquè navegues al costat de vaixells molt bonics. Per exemple, vaig poder veure el Far Barcelonata navegant a vela, que encara no l’havia vist, tot i que no va participar en la regata.


A sobre, l'Almaran NY i, a sota, el Far Barceloneta.

La meva primera sortida amb Dragon va ser, doncs, molt satisfactòria i m’han quedat moltes ganes de repetir. La propera fita per a l’E-27 és participar en la “III Regata Puig Barcelona Vela Clàssica” de mitjans de juliol. Potser hi pugui haver una nova oportunitat...


18 comentaris:

Capitán Valdés ha dit...

Entrada interessant i vaixell interessant.

Casualitats: aquesta setmana m'he estat mirant el "Drac" i la "Lola" del Moll de la Fusta estant. Vaig pensar que si un dia m'emprenyava amb la vela llatina, no em faria pas res embolicar-me amb un veler marconi clàssic...

Salut i bon vent.

Suso da Moura ha dit...

Hola Joan:
Magnífica entrada, com sempre, i mes a mes de les que m'agradan especialment. Com ja heu vist cuan parlabau dels Folkboats, em cau la baba per aquestes petites marabilles clásiques. I les teves descripcións de les experiencies de navegació amb cada tipus de vaixell son tan "vívidas" que em transportan a bord.
A Galicia els mariners diuen que alló que es bonic, funciona be: Un casc maco, unes llinies d'aigua fermoses, una vela "ben pintada" navegarán força be. Aixó que es veu tant clar parlant del Dragón, em fa pensar en que la percepción de la belleça te molt a veure amb la idoniitat de les coses al fin al que están destinades i amb la seva mida i dimensió humana. Digresións a part, el pricipal objecte del meu comentari es presentar-us l'"Imediato": un autentic Dragó de 1952 construit a Noruega per Bjorn Aaz, olimpic al mateix any i degradat i convertit a "crucerito de recreo" a Portugal molts anys després dels seus temps de esplendor. Afortunadament el vaixell va ser trovat a Aveiro al 2008 per la nostra compaya Luisa, que amb la ajuda dels amics de la Associació "Remadoira" de Vigo, a la que pertany, el van tornar a les seves formes i aspecte originals.
Possiblement no estigui comptabil-litzat en aquests 4 dragóns que dius que hi ha a Espanya; I al seu blog podeu veure pas a pas la inmensa feina de la seva restauració:
http://dragonimediato.blogspot.com/
I mes informació de la flota de la Associació Remadoira a la seva adreça: http://www.remadoira.org/?page_id=120&language=gl
Actualment la nostra Associació, Lajareu por Barlovento de Riveira manté una excel-lent y estreta relació amb Remadoira, de Vigo, compartim algúns sócis i varias tripulacións amb membres de Remadoira participen habitualment a les regates de dornas de hivern i primavera de Lajareu (les úniques que es fan fora de l'estiu) i he de dir que Luisa, ármadora y patrona de l'"Imediato" es una excel-lent marinera i patrona de dorna.
Un'altra cosa: Serem a Catalunya la darrera setmana del juny per a unes mini-vacances. Si hi ha algún esdeveniment mariner d´intérés o ocasió de navegar a barques de vela llatina, si us plau, feu-mo sapiguer.
Disculpeu una vegada mes el meu dolentissim catalá.
Una abraçada Suso

diego ha dit...

Estimado Joan,

te odio!

Diego.

Bartomeu Rosselló i Boeres ha dit...

Benvolgut Joan,
Estic d'acord i comparteixo la mateixa sensació. Navegar amb un Dragó és tot una experiència, per la seva noblesa i elegància en lliscar a través de les onades.
Et voldria fer una observació al respecte de la comptabilització de dites embarcacions al estat espanyol; que jo conegui, a la Badia de Palma almenys n’hi ha quatre d’aquests bastiments encara en actiu. S’estan organitzant regates d’aquesta classe, l’altre dia ho comentava amb uns amics, en Miquel i l’Anna, que en tenen un de preciós.
Ja parlaré amb ells que m’informin al respecte i us ho faré saber. Salutacions

Carlos Ramos i Solà ha dit...

Benvolgut Joan,
Tens tota la raó, navegar amb un Dragó es un altre historia. Aquesta embarcació es una “obra d’art”, només cal mirar-lo fora de l’aigua, suspès d’una grua, quines formes!, quines línies!. Un amic navegant i mallorquí, sempre deia...”Té formes de mamella de dóna”... perdonem l’expressió, però així ho definia.
Tinc l’honor d’haver organitzat l’única regata de Dragons que s’ha fet a Espanya després del Princesa Sofia i això m’ha permès conèixer personalment a Borrensen i a Sofia Patten, els dos constructors actuals del Dragó.
Si vols, a Blanes resta un Drago Borrensen, et puc posar en contacte amb el seu propietari poder sortir a navegar amb ell, malgrat ja no ser de fusta.
Salutacions
Carlos

diego ha dit...

Por cierto, tanto para Joan como para Bartomeu, en el Club de Mar de Palma hay uno abandonado.

Diego.

Joan Sol ha dit...

Hola, Capitán Valdés.

La vela llatina és molt bonica, molt tradicional, molt mediterrània i molt el que tu vulguis; però, no ens enganyem, pràctica no ho és gaire, per no dir gens. Només aparellar ja és força pesat, sobretot si ho has de fer sol, i sempre necessites ajuda per tot. És a dir que t'entenc molt bé i suposo que, a la llarga, jo també faré el pas. A banda que els velers clàssics amb aparell marconi m'entusiasmen.

A reveure!

------------

Hola, Suso!

Moltes gràcies per la informació de l'"Inmediato". Realment han fet una feina impressionant, la gent de l'associació Remadoira. Llàstima que no mantinguin el blog al dia per poder anar seguint les activitats d'aquesta embarcació.

Si sou aquí pel pont de Sant Joan, el dia 26 es fa la trobada de vela llatina de Calella de Palafrugell, que és una de les clàssiques del calendari. Avisa'm, quan arribeu i a veure i podem coincidir.

Una abraçada!

------------

Estimado Diego,

Yo también he "odiado" mucho y por los mismos motivos que tú, así que te comprendo y te perdono.

Y sobre este dragon abandonado en el Club de Mar de Palma, ¿tienes más datos? Sé de alguien a quien le podría interesar recuperarlo.

Por cierto, me han dicho que el "Fortuna", el famoso dragon del príncipe Juan Carlos de Borbón del que hablo en la entrada, se está pudriendo en el puerto de Arenys de Mar desde hace años. Según parece, el dueño actual tiene la idea de restaurarlo, pero de momento ahí está, muriéndose lentamente. Una pena.

Gracias por la visita y hasta pronto.

Joan Sol ha dit...

Hola, Bartomeu!

A mi, 4 dragons registrats a Espanya, també em semblen molt pocs. Però són les dades que dóna la associació internacional de la classe. Segurament n'hi deu haver més, però potser no estan registrats. En qualsevol cas, si esbrines alguna cosa a través dels teus amics, ja ens ho faràs saber.

Gràcies per l'aportació i molts records per les Illes.

------------

Hola, Carlos!

Realment el dragon té unes formes i unes línies d'allò més seductores. És una obra d'art, efectivament. Els de fusta, sobretot; els de fibra ja no són tan bonics.

Interessant, això que expliques de la regata de dragons que vas organitzar. Ens en has de donar més detalls a través d'una entrada a "Mar de proa".

Gràcies per la visita i a reveure.

Suso da Moura ha dit...

Hola Joan.
Moltes gracies per la proposta de Calella. Quina llastima! Serem a Navarra el cap de setmana. Arrivarem al Port de la Selva el 18 a la nit i hi serem fins al disabte sigüent. Donçs ens perderem Calella. Haurem de esperar fins a l'agost.
Ei! ja estic veient el Corb lluent una esbelta cangreixa, trinqueta i floc, amb el seu botaló... I no descartaría una escandalossa! com el "Sauntress",ja que parlem de velers classics: un cutter galés de 1913 dissenyat per Wrigth i amb base al al port ártabro de Redes: el baixell dels meus somnis:
http://www.caamouco.net/portal/reportaxes/52-sauntress-un-superviviente-de-otras-epocas
Ens veiem

Nautijorge ha dit...

Como admirador de esta aristocrática clase he de reconocer también la envídia, aunque sin odio :), que me ha producido esta entrada tuya.
El primer Dragón que vi en mi vida, siendo un crío, estaba hundido, sí, hundido en la piscina del Acuario del Zoo de Barcelona, que según creo recordar había sido una donación del por entonces Príncipe Juan Carlos. Según tengo entendido era el antecesor del Fortuna.
Los últimos que he visto, recientemente, pertenecen a la flota existente en Cascáis, la mayoría ya de reluciente fibra, pero su porte y su línea sigue siendo elegante y aristocrática.
Un saludo Joan.

diego ha dit...

Hola Joan,

no te puedo decir mucho del Dragón del Club de Mar salvo que está literalmente tirado en una esquina del club.

Si tienes interés puedo acercarme y preguntar, antes trabajaba en una consultora que llevaba el tema de medio ambiente y conozco a un par de personas del club.

Diego.
P.D. si alguna vez fuera superrico, hablamos de 100 millones de € en los euromillones, me compraba un dragón y no paraba hasta ser campeón del mundo. Sí, lo sé, regatas en el princesa Sofía, Costa Azul, Antillas, Australia...Será duro.

Joan Sol ha dit...

Hola una altra vegada, Suso.

Ja he pensat, ja, la possibilitat de canviar l'aparell del "Corb Marí", i aparellar-lo amb una cangrea i dos flocs. Com que té un pal molt alt i en candela, crec que podria quedar un pla vèlic molt harmònic i airós, semblant al del “Saustress”. Veig que tens bon gust! Si t’agraden aquests petits velers clàssics, et recomano els vaixells de tres dissenyadors anglesos que admiro moltíssim: Albert Strange, dissenyador naval, navegant, escriptor i artista plàstic (els seus llibres són una delícia); el doctor Thomas Harrison Butler, oftalmòleg i dissenyador naval amateur (a la web hi trobaràs tots els dissenys) i David Hillyard, dissenyador i constructor de més de 600 iots.

A banda que tots tres feien uns vaixells molt bonics, és possible trobar-ne de segona mà i a preus assequibles, com aquest “Z-4 tonner” de Harrison Butler, que és una preciositat. És clar que cal anar a buscar-los a Anglaterra, i només pensar en el canvi de bandera...

Bé, el cap de setmana de Sant Joan correré per Cadaqués, potser puguem trobar un moment per veure’ns.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Hola Joan,m´has despertat la meva vena de detectiu i mira que he trobat a Arenys de Mar,enmig de containers,mireu a http://www.flickr.com/photos/massagran/ Salut massagran

Joan Sol ha dit...

Hola, Jorge

¡Caray con los ex-dragones de Su Majestad! El “Fortuna” se está pudriendo en Arenys de Mar, como puede verse en las fotos que nos ha hecho llegar hoy mismo el amigo Massagran. Y ahora tu nos cuentas que otro dragón suyo acabó en el tanque de un acuario del Zoo de Barcelona. Triste final para unos veleros tan nobles. Tan triste como el de esas barcas que acaban convertidas en jardineras en medio de una rotonda o en la entrada de un chiringuito. Será que en este país andamos tan sobrados de patrimonio marítimo flotante que podemos permitirnos el lujo que utilizarlo con finalidades decorativas.

Gracias por la visita y por la aportación.

--------------

Diego,

Si no te es molestia preguntar por el dragon e, incluso, hacerle alguna foto, te lo agradecería. Tengo un amigo carpintero de ribera que está interesado en encontrar alguno para restaurarlo.

--------------

Massagran,

Bona feina! Es confirma, doncs, que el dragon d’Arenys és el “Fortuna”. És molt trist veure’l així. Tant de bo que es pugui recuperar.

Gràcies per les fotos, detectiu. Ens veiem a Vilanova!

Lantia ha dit...

Joan, te he envidiado leyendo esta entrada, mucho. La 1ª y única vez que vi uno de estos fue un flechazo. No he tenido la suerte de navegar en un Dragón, aunque espero hacerlo, pero sí hay bastantes videos por la red de estos barquitos en movimiento y dan la sensación de ser súper divertidos.

Lo que no podré entender nunca es cómo se puede abandonar a su suerte semejante embarcación. Ganas me dan de cambiar mi barco por uno de estos, cada día tengo más capricho de sustituir la fibra por madera, y tus posts no ayudan a convencerme de lo contrario

Besotes

Joan Sol ha dit...

Hola, Lantia!

Comprendo y comparto plenamente tu flechazo por un velero tan bonito como el dragon. Pero hay que ir al tanto con estos arrebatos y sopesar las ventajas en inconvenientes de un barco así. El dragon es más un barco de vela ligera que un crucero y no permite hacer vida a bordo. Además, no tiene motor, con lo cual, si uno quiere tener movilidad y autonomía, debe hacerse con un fueraborda pera la entradas y salidas de puerto, y poder volver a casa en el caso de tener algún percance o, simplemente, por falta de viento.

Por otra parte -y lo sé por experiencia- un barco de madera requiere atención y mantenimiento constantes, y más éste, que es como un mueble flotante. Vamos, que no es la más práctica de las opciones; aunque ya sabemos que cuando uno se enamora de un barco suele decidir más con el corazón que con la cabeza. A mi me pasó con el “Corb Marí”. Es un barco precioso, pero lo compré 15 o 20 años tarde.

Creo que tener un barco y salir a navegar no debe ser un problema ni un engorro; y mantenerlo jamás debe convertirse en un trabajo, porque si eso ocurre, uno siempre encuentra cosas mejores que hacer que pasar los ratos libres trabajando en el barco y acaba encontrando un montón de excusas para no navegar. Y al final el pobre barco acaba abandonado y hecho un asco, y es una pena.

Así que piénsatelo muy bien antes de cambiar tu fiel y confortable “Cachalote”.

Petons!

Anònim ha dit...

Joan et sento pletòric, il.lusionat, ple de vida i fantàstic.

Les fotos precioses.

això s'ha de celebrar.!!!

rosa

Joan Sol ha dit...

Gràcies, Rosa!

Em fa molta il·lusió el teu comentari, però encara me'n fa més veure't navegar per aquestes aigües.

Celebrem-ho!