20.10.10

Visita al Mystic Seaport, el Museu d'Amèrica i el Mar

Pujar a bord d’un autèntic balener nord-americà del segle XIX i veure de prop com el restauren, fer un passeig en un vaixell de vapor de 1908 i sortir a navegar en un catboat típic de Cape Cod són algunes de les moltes activitats que es poden fer al Mystic Seaport – The Museum of the America and the Sea. Situat a l’estuari del riu Mystic, en un entorn idíl•lic de la costa de Conectticut (EEUU), envoltat de vegetació i de magnífiques residències antigues i senyorials, el Mystic Seaport és, sens dubte, un dels museus marítims més singulars del món. L’estiu passat el vaig visitar.

Paisatge del riu Mystic, davant del museu.

Visitar el Mystic Seaport era un desig que tenia des de feia molt de temps. Per això, quan a les 9 del matí del dia 3 d’agost em vaig cenyir al canell la polsera blava que permet circular lliurement per tot el recinte, fins a les 5 de la tarda, vaig sentir aquella barreja d’emoció i excitació que t’envaeix quan estàs a punt de fer realitat un vell somni. Només entrar tens la sensació d’haver passat de cop a una altra època. A banda i banda, s'estenen els carrers sense asfaltar d’un poblet de cases baixes de fusta, darrera de les quals sobresurten, aquí i allà, nombrosos pals de velers, alguns amb aparell de creu. Imagino que així deurien ser els pobles mariners en aquest país fa 150 anys. De fet, estic convençut d’estar en un port d’aquella època que l’han conservat tal com era fins a l’actualitat. Doncs no, el Mystic Seaport no és un lloc original, sinó una recreació, una reproducció d’un port de la costa est nord-americana al segle XIX. Mai no hi va haver un port en aquest indret, només una empresa de construcció de vaixells: les drassanes Greenman.

Una rèplica del far de Brant Point, de l'illa de Nantucket, il·lumina 
el Mystic Seaport des de 1966.

El Mystic Seaport és la visió de tres apassionats del mar que es van associar per preservar el llegat marítim del seu país. El principal impulsor del projecte va ser Carl C. Cutler, advocat i fill d’una família de mariners. L’any 1920, viatjant per la costa est a la recerca de documentació sobre els clípers nord-americans, es va adonar que bona part d’aquesta història i del seu patrimoni material s’estava perdent, juntament amb els vincles marítims de molts indrets. Cutler es va posar en contacte amb el doctor Charles K. Stillman, un metge de Nova York que havia tornat a Mystic per viure a la casa del seu avi, el constructor naval Clark Greenman. I van enrolar Edward Bradley, un comerciant de seda local, que havia fet un viatge a la Xina quan era adolescent. Tots tres van crear, el Nadal de 1929, la Marine Historical Association, l’embrió del Mystic Seaport.

El Mystic Seaport és ple d'imatges d'una altra època.

A partir de llavors els tres socis van començar a reclutar membres per a l’associació i a recollir tota mena d’artefactes marítims, fins i tot abans de tenir un lloc on exposar-los. El setembre de 1931, a l’edifici d’un antic molí reformat, van obrir la primera exposició per als membres de l’associació; i el Dr. Stillman va donar al museu la seva primera embarcació, el sandbagger de regates Annie. El museu es va obrir al públic per primera vegada l’estiu de 1934. Malgrat la gran depressió, els fundadors del Mystic no van renunciar als seus plans d’expansió. Estaven convençuts que el país podia aprendre força de la herència marinera de Nova Anglaterra; i que valors com el coratge, la independència i l’esperit de superació, comuns entre la gent de mar, calia inculcar-los als joves. I van decidir que la millor manera de fer-ho seria aconseguint per al museu una sèrie de vaixells que permetessin als visitants experimentar la realitat de la vida marinera a escala natural.

El Mystic Seaport exposa una variada gama d'embarcacions de 
treball de la costa est dels Estats Units.

El Mystic Seaport ve a ser un gran parc temàtic dedicat a mostrar d’una manera pràctica una part de la història marinera dels Estats Units. Però no és un parc d’atraccions a l’estil Eurodisney. Aquí no hi ha decorats, ni efectes especials, ni vaixells de pel•lícules de pirates. Aquí tot és de veritat. Els vaixells són antigues naus mercants i de pesca, algunes centenàries, que anys enrere estaven en servei en diversos mars. També hi ha uns quants iots clàssics i altres vaixells d’esbarjo, com molts dels que es poden veure navegant per la costa est. El primer vaixell que em crida l’atenció és una goleta fosca, molt estilitzada, que li falta el masteler del trinquet i el botaló. M’hi acosto i descobreixo que és l’Amistad, la rèplica de la famosa goleta cubana a bord de la qual hi va haver una revolta d’esclaus l’any 1839. Feia pocs dies havia seguit per Internet el dia a dia del seu viatge a Cuba en record d’aquells fets, i allà estava, amb aspecte de cansada. Anomenada “la goleta de la llibertat”, l’Amistad va ser construïda al Mystic Seaport, entre 1998 i 2000, i és un dels vaixells més actius de la flota del museu. A pocs metres del seu amarrador un fuster, armat amb una maça i un enformador, treballa en els pals de la goleta, a l’aire lliure i a la vista del públic.


Treballs de reparació de l'arboradura de la goleta Amistad, 
a la vista del públic.

L’olor de la fusta acabada de tallar i el soroll de les serres mecàniques ens porta fins a una de les instal•lacions més importants del Mystic Seaport: la drassana Henry B. duPont Perservation Shipyard, on es restauren i mantenen les embarcacions del museu. I allà, a l’escar de la drassana hi trobem un dels bucs insígnia del Mystic: el balener Charles W. Morgan, l’últim veler de la seva classe, construït el 1841 per un armador de New Bedford, el port més important dels Estats Units dedicat a la caça de la balena. Malmès per un huracà l’any 1938, s’anava deteriorant per falta de fons per reparar-lo. Però el 1941, poc abans de l’atac japonès a Pearl Harbour, el museu el va comprar, el va restaurar i el va obrir al públic l’any següent. Ara, el seu buc de color negre, posat en sec i desarborat, i amb un forat a la panxa per on entren i surten els operaris de la drassana, sembla una gran balena varada, com algun dels 59 cetacis que va capturar en una de les seves millors campanyes, de més de tres anys de durada. Declarat monument històric, el Charles W. Morgan és objecte d’una restauració a fons, que implica la substitució de grans peces de la seva estructura. Tot i això es pot visitar, i des de coberta veiem els fusters tallant les peces noves a partir de plantilles col•locades sobre enormes taulons de roure massís. A més d'una drassana, el Henry B. duPpont Perservation Shipyard és  un centre de documentació i recerca que recull informació detallada de cada intervenció que fa en els vaixells del museu. Molta d’aquesta documentació sobre el balener s’exposa al públic en unes sales habilitades a la mateixa instal•lació.




Treballs de restauració del balener Charles W. Morgan.

Em falten ulls per veure-ho tot! A través de la porta oberta d’un magatzem treu la proa un veleret clàssic preciós. Hi entro i faig quatre fotos. En un altre magatzem, que resulta ser un taller d’envernissat i pintura, hi ha una noia treballant sobre la coberta d’un sandbagger, aquests exòtics velers de regates. Potser és l’Annie, el primer vaixell que va tenir el Mystic. No ho sé; m’he entretingut massa i ens hem d’afanyar si volem veure tot el museu abans que tanquin, a les cinc de la tarda. El Mystic Seaport és enorme! En el plànol que m’han donat a l’entrada hi ha marcats més de 50 punts per visitar, entre cases i embarcacions. I a cada casa s’hi exposa o s’hi fa alguna cosa: en una hi ha un mestre veler; en una altra, un tallista que talla motllures i adorns de fusta per algun vaixell; en una altra, un ferrer; en una altra, una noia que ensenya com es fan les anelles de fusta per envergar una vela a un pal (mast hoop en anglès); en un magatzem arran de mar s’hi exposen estris per a la pesca de l’ostra, i amarrats a fora hi ha tres velers diferents que es dedicaven a aquesta activitat. Fem una ullada al magatzem d’efectes navals, a la impremta i a l’interior d’una casa típica de l’època. I encara ens queden un munt de cases! Com a mínim cal un dia més per veure tot el que hi ha aquí. De fet, es pot repetir la visita l’endemà amb la mateixa entrada, que costa 26 dòlars per cap.



Fins i tot en plena Segona Guerra Mundial, el nombre de visitants del museu no va deixar d’augmentar. La idea de construir un port representatiu va començar a prendre forma el 1943 i va anar creixent durant els anys de patriotisme i prosperitat de la postguerra. El 1948 el museu va començar a utilitzar el nom de Mystic Seaport i ja superava els 23.000 visitants anuals. Actualment rep més de mig milió de visitants l’any i té més de 18.000 membres, que gaudeixen d’avantatges especials. A més, també s’hi pot accedir amb la pròpia embarcació i amarrar en el moll de visitants. Aquest matí d’agost, una mica ennuvolat, no hi ha gaire gent i les coses es poden veure bé sense cues ni estretors.

M’entretinc fent fotos a un iot clàssic preciós i, de sobte… un catboat navegant! És un veler típic de la costa est dels Estats Units. Té poc calat i molta màniga, però allò que el caracteritza és el seu únic pal, situat molt a proa, amb una gran vela cangrea. N’havia vist en fotos, però mai al natural i navegant. Tot i que fa poc vent, navega força ràpid i apura molt les virades, passant molt a prop dels molls i dels vaixells atracats.




Un catboat, embarcació de treball i d'esbarjo de Cape Cod.

Es evident que el patró el domina, com després tindrem ocasió de comprovar. Ara decidim embarcar-nos al Sabino, un elegantíssim vaporet del 1908, que transportava persones i correu entre les ribes del riu Damariscotta, a Maine. L’any 1973, després de prestar diversos serveis, va arribar al Mystic on el van reconstruir; però conservant la màquina de vapor original de 75 cavalls de potència, alimentada amb carbó. Des de la borda del Sabino, declarat monument històric nacional el 1992, es pot veure bé tota la façana marítima del museu i fotografiar els vaixells amarrats. Un d’aquests vaixells és l’esvelta goleta bacallanera L.A. Dunton; i un altre, el vaixell-escola Joseph Conrad, que havia estat propietat del famós navegant i escriptor australià Alan Villiers. Aquests tres últims, juntament amb el Charles W. Morgan, són els anomenats flagships o bucs insígnia del Mystic Seaport.


El vapor Sabino conserva la caldera de carbó original del 1908. 

El Joseph Conrad, fotografiat des del Sabino.

El Joseph Conrad va ser destinat a la flota del Mystic per un acta del Congrés de 1947, com a primer pas del Programa de Formació Marinera que va començar a bord del veler el 1949. L’arribada de la goleta Australia, el 1951, i del iot Brilliant, el 1952, van permetre l’expansió del programa de vela formativa. Visitant el museu es poden veure diverses exhibicions marineres dirigides als nens, com un simulacre de salvament. Des de la proa de la goleta L.A. Dunton llencen a l’aigua un maniquí i, immediatament, des del Joseph Conrad arrien un bot de rems i rescaten l’infortunat “mariner” que ha caigut per la borda. A banda d’ensenyar navegació tradicional, el museu també té una escola de vela moderna, amb embarcacions de vela lleugera per a nens i joves, que amb les seves veles multicolors trenquen la tonalitat blau-verdosa dominant.


Exercici de salvament entre la goleta L.A. Dunton i el Joseph Conrad. 



Al Mystic Seaport s'ensenya tant navegació tradicional com vela esportiva.

Malgrat el nombre elevat de visitants que rep cada any, el Mystic Seaport diu en les seves guies que no ha estat mai una simple atracció turística. L’any 1930 va publicar el primer d’una llarga llista d’estudis i treballs monogràfics que no va parar de créixer, fins al punt d’obrir una biblioteca el 1947. Actualment, el Mystic Seaport és un centre de primer nivell per a l’estudi de la història marítima nord-americana. Entre els seus fons acull la Col•lecció Rosenfeld de fotografia marítima, amb milers d’imatges sobre aquesta temàtica i més de cent mil plànols i dissenys d'arquitectura naval. L’arribada del mestre d’aixa John Gardner el 1970 va fer que el museu s’interessés també per les petites embarcacions tradicionals de fusta i va posar en marxa una sèrie de cursos sobre construcció i manteniment d’aquest tipus d’embarcacions. Tots aquests ensenyaments i matèries passarien a formar part del programa de formació de postgrau Williams College-Mystic Seaport Maritime Studies creats pel museu el 1977.



Diversos vaixells de pesca, des de otres al bacallà dels Grans Bancs.

Corro a la Casa dels bots, on es poden llogar petites embarcacions de vela per a fer un tomb pel mirall d’aigües tranquil•les del Mystic, i trec tiquets per embarcar en el Breck Marshall, el catboat que he vist navegar fa una estona. És una reproducció d’un d’aquests velers típics de Cape Cod, construït al taller de petites embarcacions del museu el 1987. Aquesta embarcació de 20 peus s’utilitzava tant per la pesca com per l’esbarjo al voltant del 1900. El museu l’utilitza per a fer sortides amb els visitants durant els mesos de bon temps. La banyera és molt ampla. Hi anem cinc persones còmodament assegudes, i el patró, dret a popa, controlant la canya del timó amb els peus, perquè necessita les dues mans per maniobrar l’escota de l’enorme vela cangrea. Hi deu haver 10 o 12 nusos de vent i el vaixell escora una mica, però la mànega tan ampla el fa molt estable i transmet una gran sensació de seguretat. El patró el coneix a fons i el fa anar per on vol, virant en espais on no hi ha possibilitat de rectificar i atracant amb precisió sense motor. Una navegada deliciosa abans de dinar a la terrassa a l’aire lliure de la Spouter Tavern, anomenada així en honor de The Spouter-Inn, la taverna marinera descrita per Herman Melville en el capítol 3 de “Moby Dick”.


El catboat Breck Marshall, construït al Mystic Seaport.

Passem les primeres hores de la tarda visitant algunes de les exposicions permanents del museu i encara tenim temps de fer una ullada a la nau de les petites embarcacions. Allà, sota una llum molt tènue, s’hi exposen dues petites obres mestres de la drassana de Nathanael Herreshoff, el mag de Bristol: un Buzzards Bay 15, de 1902, i un Buzzards Bay 12 ½, de 1914, que és un veleret que em té el cor robat. Fins i tot, fa temps, vaig valorar la possibilitat de construir-ne un (Per si algú s’anima, a Woodenboat venen els plànols, en la versió de Joel White, i el manual per fer-lo al garatge de casa).

Un Buzzards Bay de 12 peus i mig, daysailer dissenyat pel gran Nat Herreshoff.

Aquestes i altres experiències es poden viure al Mystic Seaport, un museu únic al món que respon al subtítol que li van afegir durant els anys 90: “El Museu d’Amèrica i el Mar”; un lloc de descoberta i aprenentatge del mar i de la cultura marítima d’un país, on el patrimoni marítim no només es conserva sinó que es manté viu i actiu per a les futures generacions, tal com pretenien els seus tres fundadors. Hi hagués tornat l’endemà, però abans que es fes fosc havíem d’arribar a Cape Cod, un altre paradís per als amants dels fars, els recol•lectors de conxes i les embarcacions de fusta. Us ho explicaré en una propera entrada.



17 comentaris:

Capitán Valdés ha dit...

Quina enveja, Joan.... Els sandbaggers encara portaven més vela que el teu "Corb marí"!

vicente ha dit...

Hola Joan:
Esperaba con fruición tu relato sobre este viaje, y la verdad es que a uno le entran ganas de coger el avión y pasarse unos días viéndolo todo.
Por cierto: ¿No se han utilizado las instalaciones o las embarcaciones para rodar algunas peliculas? Creo que el ballenero se utilizó para rodar escenas de la película de Moby Dyc, especialmente las escenas en que se ve el tratamiento de convertir la ballena en aceite y otros detalles.¿Sabes algo?.
De nuevo gracias por relatarnos tus impresiones por este medio.

Saludos: Vicente, "L'Encenaire"

Anònim ha dit...

Joan,un exemple és millor que mil paraules .A l'Atlàntic,a una vora ,el SABINO passejant gent sense entrebancs.A l'altra costa europea el HIDRIA amb molts problemes però amb la mateixa màquina restaurada. Que hi farem !
TONI.

Anònim ha dit...

Enveja sana és el que sent. En aquests dies tardorals i tristos un viatge com el que contes, del que ens fas particeps, és una entrada de llum.

Gràcies

Joan

Anònim ha dit...

Mon Capitaine,
He viscut aquest mon en versió original com marí mercant.
No vull saturar els teus nasos, però, rebutjo aquest mon de "culebrones turisticos" i m´estimo més continuà fondejat al socaire dels incompetents amb pasta.
P.D.: No rebutjo la història, rebutjo la "salsa rosa"
rafa. DNI 36551846Q

diego ha dit...

Joan,
sólo he visto las fotos y ya me ha dado la impresión que ha sido un viaje aburridiiiiiiiiiisimo.

Diego.

Joan Sol ha dit...

Ei, Xavier!

Ha de ser una màquina de córrer un bitxo d'aquests! L'amplada de l'aparell fa el doble de l'eslora, que en el cas de l'"Annie" és de 8'50 m, imagina't! Aquí pots veure un sandbagger navegant, tot i que no fa gaire vent. Ara, si a nosaltres ens falta tripulació, imagina't per trobar els deu tripulants que necessiten aquests vaixells.

A reveure!

Joan Sol ha dit...

Hola, Vicente!

Ya tengo el plan: avión hasta Boston, pillamos un coche, vamos a New Bedford a ver el Whaling Museum, luego nos acercamos a Bristol a ver el Herreshoff Marine Museum / America's Cup Hall of Fame, y finalmente nos vamos al Mystic Seaport pasando por Newport. Eso sí, puede costarnos el divorcio, pero... ¡amigo!

He estado mirando eso que dices de las películas y no me aparece por ningún lado que en el "Charles W. Morgan" se rodaran escenas de "Moby Dick". Sí se ha rodado algún documental a bordo, como se cuenta en el blog del museo. Lo que se conserva perfectamente en cubierta son los fogones de ladrillo refractario con los grandes calderos donde se fundía la grasa de ballena para obtener el aceite.

He encontrado este documental sobre el "Charles W. Morgan" en el que se cuenta un poco su historia en relación con el museo.

Bueno, ¿cuándo nos vamos?

Capitán Valdés ha dit...

Hola, Joan.

Torno als sandbaggers, que són unes màquines que em tenen captivat de fa temps. Potser la solució a la teva manca de tripulació la tens en el seu nom: embarca un parell de sacs de grava al Corb Marí, a veure com li escauen!!!! ;-)

Salut.

Joan Sol ha dit...

Hola, Toni!

Quan vaig veure el “Sabino” vaig pensar el mateix que tu, en les dificultats que, en aquesta banda de l’Atlàntic, tenen la Sesé i en Jacobo, els armadors del vapor “Hidria Segundo”, per tirar endavant el seu projecte. Abandonats a la seva sort a Galícia, on no poden aconseguir les condicions per treballar, s’han de buscar la vida, amb penes i treballs pel Mediterrani. És una pena que el “Museo do Mar de Galicia”, que té unes instal•lacions fantàstiques arran de mar, però sense cap vaixell a l’aigua –quan jo el vaig visitar no en tenia-, no pugui fer-se’n càrrec o, com a mínim, incloure l’”Hidria” dins del seu programa d’activitats, perquè, a més, és un vaixell d’allà, de Vigo. Ja sé que el problema acostuma a ser sempre econòmic. Però, només una dada: el Mystic Seaport té 500 embarcacions, des de grans velers a bots petits, i moltes estan a l’aigua, navegant. Com s’ho fan per mantenir tot això? No ho sé, però segur que hi ha fórmules que combinen el finançament públic i privat, el mecenatge, les donacions de particulars i el voluntariat. I, sobretot, una concepció museística que, sense rebaixar continguts ni perdre rigor històric, resulta molt atractiva per al gran públic, que gustosament es gasta els diners de l’entrada (a més dels 26 dòlars que costa entrar al Mystic Seaport, per sortir a fer un tomb amb el “Sabino” n’has de pagar 5 més). Suposo que són ganes de fer-ho i de buscar les fórmules de gestió. Però aquí els museus depenen de l’Administració i, sovint, de més d’una, i potser els falta aquesta visió més empresarial, més comercial que tenen els nord-americans. Ei, m’estic ficant en un terreny que desconec i la puc vessar. Per tant, si hi ha algú que conegui a fons aquesta qüestió, que ens ho expliqui.

Fins aviat.

Joan Sol ha dit...

Hola, Joan.

Tens raó, tu, això de la tardor i l’arribada dels primers freds és força depriment. I ja veuràs quan canviïn l’horari, ara a final de mes! Efectivament, com tu dius, repassar les fotos d’aquest estiu i preparar noves entrades dóna videta a les tardes i nits del cap de setmana. Espero compartir-ho amb vosaltres, i no és per donar enveja, eh!

Feliç tardor!

---------------

Rafa, quina sorpresa!

Celebro veure’t per aquí, malgrat el risc de dilatació de les meves fosses nassals. Però la crítica, si està ben argumentada, sempre resulta estimulant.

No acabo d’entendre què vols dir –i perdona, però em passa sovint amb tu- quan dius que has viscut aquest món “en versió original com marí mercant”. Vas caçar balenes en un veler del segle XIX? Vas anar a la pesca del bacallà a bord d’una goleta de Terranova? Has estat pilot d’un vaixell de vapor? Ho dic perquè gairebé tot el que s’exposa al Mystic Seaport pertany a una època de la navegació que no crec que et toqués gaire de prop, si no és que has treballat en un gran veler dels que encara naveguen avui dia. Per això m’agradaria que ens expliquessis de quina manera has viscut aquest món “en versió original”.

Dius que rebutges els “culebrones turísticos”, jo també. Reconec que una visita d’un dia a un lloc dóna una visió superficial, de turista, i que és molt difícil arribar a aprofundir gaire. De vegades, ni vivint mitja vida en un lloc ets incapaç d’explicar-lo més enllà dels tòpics. Però no vaig als llocs per fer quatre fotos i dir que hi he estat, t’ho asseguro. De fet, quan viatjo, cada vegada m’agrada més seure en un banc o en una terrassa i veure passar la gent, en comptes d’anar als llocs “de visita obligada”.

No sé què et refereixes amb això de “m’estimo més continuar fondejat al socaire dels incompetents amb pasta”. En qualsevol cas, és una mica trist, no? Jo prefereixo fondejar al socaire de les persones que tenen alguna cosa interessant a dir i de les quals en puc aprendre alguna cosa, tinguin pasta o no.

M’apunto això de la “salsa rosa”. Tens raó, de la mateixa manera que un excés de salsa o de condiments pot espatllar un plat, un excés d’adjectius pot fer indigest un text. Procuraré controlar la consistència dels meus “guisos”.

Fins a la propera.

Joan Sol ha dit...

Pues sí, Diego, un aburrimiento total. No sé para que tanto viaje; si ya lo dicen, que en ningún sitio se está tan bien como en casa.

Hasta pronto!

------------

Xavier,

Només em faltaria anar traginant sacs de sorra amunt i avall! Els bots de vela llatina canària també ho fan, però són una colla de gent per moure’ls de banda a banda. El que segurament donaria més estabilitat al “Corb” seria una mica de llast... No ho sé, és qüestió d’estudiar-ho.

Ens veiem.

vidrieras ha dit...

Mon Capitaine,
Jo, no he caçat balenes.
Jo, soc un professional del mar.
Tú, no saps que és això perquè ets un ignorant, no tant sol del mar sinó, de la vida.
Si vols saber d´on arriba la meva crítica te la puc explica, si tú ets capaç de baixar del teu mon de payasos.
rafa DNI 36551846Q

Joan Sol ha dit...

Vaja, Rafa, sembla que aquesta vegada se t’han inflat a tu, els nassos. No pensava que tingués vostè la pell tan fina, senyor professional del mar! És veritat, ja no me’n recordava que per tu el món es divideix entre els professionals del mar i els que no ho som, i que aquests ni tan sols tenim dret a opinar sobre el tema. Perdona, però això no és un fòrum de mariners mercants ni de professionals del mar. La gran majoria de gent que correm per blogs com aquest i altres semblants som navegants d’esbarjo que parlem de les nostres coses. I t’asseguro –perquè molts de nosaltres ens coneixem personalment- que ningú va de res ni se les dóna de gran almirall de la mar oecèana. Parlem de les nostres barques, de les nostres sortides i viatges, cadascú des de la seva experiència, que pot ser poca o molta, però que en qualsevol cas és molt respectable.

Però sembla que tot això t’irrita profundament, perquè deus considerar que són collonades. A sobre, no em coneixes de res i em faltes al respecte! Mira, no sé quin problema tens, ni d’on ve la teva emprenyamenta, ni amb quin dret et creus assistit per fotre’m a caldo. Si tens alguna cosa a dir o alguna crítica a fer, la fas; però parla clar i sense faltar. Ara, jo no he de baixar d’enlloc, i menys si ho planteges en aquests termes. Crec que més aviat has de ser tu qui ha de deixar de banda el to impertinent que gastes en el teu últim comentari.

Si parlem amb claredat, arguments i respecte, el que vulguis. Si no, fins aquí hem arribat.

A reveure.

Anònim ha dit...

Bon vent i barca nova.
Joan , aquest Ra.. val més que se l'emporti la tramuntana. Si no l'hi agrada el teu blog i el que es diu, que el deixi de visionar i llestos.
Salut company i amic.

TONI.

Anònim ha dit...

Conheço muito bem o "Mystic Seaport Museum" e considero esta reportagem magnífica. Efectivamente, quem nunca esteve no museu, ao lêr o post ficará de certeza com vontade de o ir visitar. E olhem que vale a pena pois o "Mystic Seaport Museum" é um museu espectacular. Parabéns ao autor do post.
TC

Joan Sol ha dit...

Muito obrigado, TC; feliz que você gostou do post.

Cumprimentos!