Patrimoni portuari i embarcacions tradicionals

L’article que trobareu més avall és la comunicació que vaig escriure per al XXXV Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, que organitza l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). L’edició d’aquest any, celebrada el desembre passat, duia per títol “Patrimoni portuari: barris amb port / ports amb ciutat”, i tenia per objectiu “analitzar les diferents formes d’intervenció i de rehabilitació del patrimoni portuari, tan present en el nostre país.” L’article, escrit a petició de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, fa una reflexió sobre el paper de les embarcacions tradicionals com a element que connecta la ciutadania amb el patrimoni marítim, a partir de l’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez i de la participació de Catalunya, com a convidada d’honor, en l’última edició del festival marítim TempsFêtes sur Douarnenez.

Barques catalanes del nord i del sud a l'Atlàntic (Foto: J. Sol)

Quan el mar es troba amb la ciutat

L’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez

A la ciutat bretona de Douarnenez, la historia, l’economia, l’urbanisme i la cultura tenen un nexe en comú molt poderós: el mar. Cadascun d’aquests àmbits està íntimament relacionat i l’un és conseqüència de l’altre. De tot aquest substrat se’n deriva un patrimoni marítim molt ric, que es conserva viu i actiu, i dins del qual les embarcacions històriques i tradicionals hi tenen un paper destacat. Tot aquest patrimoni es manifesta de diverses maneres i en diversos espais. Un dels seus aparadors més espectaculars i que té més ressò social és el festival Temps Fête sur Douarnenez, una gran festa marinera de periodicitat bianual, que reuneix més d’un miler d’embarcacions tradicionals i mobilitza 2.000 voluntaris per acollir una població flotant de 14.000 visitants, que iguala la població local. L’estiu de 2012 la Federació Catalana per la Cultura Marítima i Fluvial hi va prendre part activa com a membre de la delegació de Catalunya (nord i sud), convidada d’honor del festival.

La presència de restes arqueològiques romanes a l’indret de Plomarc’h, relacionades amb l’elaboració de garum i salaons, donen testimoni de l’antiguitat de Douarnenez i de la seva indústria principal: la pesca. Douarnenez va ser un port sardiner de primer ordre a Europa, i aquesta pesquera va originar un desenvolupament molt ràpid de la ciutat, entre els segles XVIII i XIX, passant de 1.473 habitants, l’any 1793, a 11.465 habitants, el 1896. (El 2009 en tenia 14.842). A mitjan segle XIX s’hi van instal·lar diverses fàbriques de conserves, la més antiga de les quals, Chancerelle, oberta el 1853, encara funciona. Aquesta puixança pesquera es va mantenir fins a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, i després va anar de baixa. Les conserveres també van anar tancant i ara només en queden tres. Avui dia l’activitat pesquera a Douarnenez és més aviat marginal, però molts vaixells continuen desembarcant el peix al port de Rosmeur, el més industrial dels tres que té la ciutat. Els altres dos són el Port-Rhu, el més antic i tradicional, i el port del barri de Treboul, dedicat a la navegació esportiva i d’esbarjo.

El Port-Rhu amb les embarcacions del Port Musée (Foto: J. Sol)

Què en queda de tot aquest passat vinculat a la pesca? El més destacable, al nostre entendre és un valuós patrimoni arquitectònic, magníficament conservat, que constitueix el nucli antic de Douarnenez, a tocar del port. Es tracta d’un barri nascut, precisament, durant l’època de puixança de la pesca de la sardina i la industria conservera. Cases de pescadors i de mariners, i de molts douarnenistes que treballaven en aquest negoci. L’Ajuntament de la ciutat ha creat una ruta turística anomenada Le chemin de la sardine, un circuit d’interpretació de tot aquest patrimoni, a través de diversos carrers de la ciutat, que explica la història de la pesca i conservació de la sardina, des dels seus orígens fins a la transformació d’aquesta activitat, passant pels pescadors, el seu hàbitat, les seves embarcacions i els arts de pesca utilitzats. El circuit està marcat per un centenar de medallons de bronze amb el símbol d’una sardina, clavats a terra; i la informació es transmet al visitant a través 17 plafons amb documentació gràfica sobre cada indret i àmbit temàtic. D’aquesta manera, una bona part del nucli antic de Douarnenez es converteix en un museu a l’aire lliure.

Plafó informatiu del "Chemin de la sardine" (Foto: Mairie Douarnenez)

Conserves de sardina elaborades a Douarnenez. La industria tradicional
lligada a la gran festa marinera local (Foto: J. Sol)

El camí de la sardina acaba al Port-Rhu, situat a l’entrada d’una ria natural i tancat per una resclosa, que impedeix que es buidi durant la marea baixa. En aquest indret hi ha la seu del Port-Musée, un petit museu dedicat a la història marítima local, que conté una notable col·lecció d’embarcacions tradicionals, i també té una part de museu flotant amb diversos vaixells de pesca, amarrats en un dels molls. Però el que ens crida més l’atenció és la gestió que es fa del Port-Rhu i dels molls que antigament eren l’escenari del comerç marítim de la ciutat. Mitjançant la creació del què anomenen Pôle belle plaisance, que podríem traduir per pol de nàutica de plaer o d’esbarjo, la ciutat de Douarnenez, com a part de la seva missió de preservar el patrimoni local, vol fomentar la conservació activa dels iots clàssics i vaixells tradicionals. Aquest pol inclou 15 places reservades per a aquest tipus de vaixells, per a estades anuals o temporals. La iniciativa té com a objectiu enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu, presentant al públic una col·lecció de vaixells que qualifiquen d’”excepcionals”. Aquests vaixells estan amarrats al costat de les embarcacions del Port-Musée i de les empreses i comerços dedicats al patrimoni marítim. Entre aquestes empreses hi ha diverses drassanes de construcció d’embarcacions tradicionals de fusta; de manera que és un espai on la major part de l’activitat econòmica, social i cultural es desenvolupa al voltant de la marina tradicional. Cal destacar que les sol·licituds per ocupar aquests punts d’amarrament les estudia i aprova una comissió formada per un representant de l’Ajuntament, el Port-Musée, la Federació Marítima de la Badia de Douarnenez, l’editorial Chasse-Marée  i el comitè local d’usuaris del port.

Els iots clàssic s'integren al patrimoni marítim del Port-Rhu (Foto: J. Sol)

Drassanes dedicades a la construcció d'embarcacions tradicionals (Foto: J. Sol)

A Douarnenez hi ha, doncs, la ferma voluntat de conservar el patrimoni marítim local, de mantenir-lo viu i en funcionament a través de nous usos, però sense desvirtuar-ne l’essència, i d’acostar-lo a la ciutadania. En aquest sentit, les embarcacions tradicionals constitueixen la part més viva i activa d’aquest patrimoni, connectant els habitants de les poblacions costaneres amb la seva història, les seves tradicions i la seva memòria col·lectiva, i permetent-los reviure part d’aquest passat. Per altra banda, les embarcacions tradicionals recuperen els antics vincles entre les ciutats portuàries, els barris mariners, les cases de pescadors i el mar, que és la seva raó de ser; fan que les localitats costaneres tornin a girar-se de cara al mar, al qual, ja sigui per la transformació industrial dels ports o per la remodelació urbanística de la façana litoral, li donaven l’esquena. 

Els paper de les embarcacions tradicionals

El festival Temps Fête sur Douarnenez posa tot l’èmfasi en element que connecta el patrimoni marítim amb la ciutadania: les embarcacions tradicionals. Creat l’any 1986 per iniciativa de Chasse-Marée, la revista de cultura i patrimoni marítim amb seu a la mateixa ciutat, el festival reuneix centenars d’embarcacions de diversos països i mostra molts aspectes de la cultura marítima bretona, des de la cuina a la música. El 1989 Chasse-Marée organitza el concurs Bateaux des côtes de France, amb l’objectiu de restaurar o construir cent vaixells tradicionals. A l’estiu de 1992, noranta-un vaixells sortits d’aquell concurs es presenten al festival. Sens dubte és un gran èxit de tot el moviment cultural marítim francès, constituït en gran part per associacions sense afany de lucre. Com diu Bernard Cadoret –fundador de Chasse-Marée i principal instigador del concurs- “gràcies a aquest immens esforç col·lectiu, les generacions futures coneixeran les tradicions transmeses pel últims marins de la vela”. Gairebé la totalitat d’aquests vaixells continua en actiu, acostant molts ciutadans al mar i, els més grans, fent d’ambaixadors dels seus ports respectius en les diverses trobades i certàmens en què participen durant l’any.

Embarcacions de pesca tradicionals avarades al port de Rosmeur durant les festes (Foto: J. Sol)

Retornar les embarcacions tradicionals als ports vells de les nostres ciutats costaneres i a les platges d’algunes poblacions sense port, on sempre havien estat, és una aspiració de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Social. A banda de Barcelona, poblacions com l’Ametlla de Mar, Cambrils, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Badalona, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Calella de Palafrugell, L’Escala, Roses, Cadaqués, o el Port de la Selva, tenen prou tradició marinera i conserven, ni que sigui precàriament, suficients elements del seu patrimoni marítim, ja sigui moble o immoble, per habilitar-hi uns espais que posin en valor aquest patrimoni, amb la participació activa de les embarcacions tradicionals. Però aquesta és una aspiració, ara per ara, difícil d’assolir. L’espai a primera línia de mar és molt cobejat i, en aquest país, la marina tradicional no és negoci. Tot el que sona a antic i a cosa del passat sembla que no encaixa amb l’afany “modernitzador” d’algunes administracions i la seva dèria per obrir les ciutats al mar.    

“Obrir les ciutats al mar” és un eslògan que es repeteix força d’un temps ençà. A Douarnenez, com a moltes altres poblacions de la costa bretona, no els cal, perquè el mar i la cultura marítima hi són ben presents i formen part del seu ADN. A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, on no existeix la mateixa la sensibilitat per la conservació del patrimoni -marítim i en general- que hi ha a França i a altres països europeus amb una tradició marítima tan rica com la nostra, l’obertura de les ciutats al mar comporta sovint la destrucció del poc patrimoni que ens queda. Gran part del litoral espanyol està literalment arrasat per un urbanisme agressiu i depredador, al servei d’un model econòmic basat en la construcció i el turisme de sol i platja, que va desfigurar pobles sencers i es va endur per davant nombrosos vestigis del nostre passat mariner. I a les grans ciutats, una arquitectura grandiloqüent i “de postal”, que sovint ignora la vertadera naturalesa del teixit urbà sobre el que s’aixeca, ha causat els mateixos efectes. En tenim molts exemples: el barri mariner del Cabanyal, a València, o el barri pescador de Pedregalejo, a Màlaga, on hi ha unes drassanes que daten del segle XVII, tots dos amenaçats per l’urbanisme més voraç. L’exemple més proper el tenim al Port Vell de Barcelona que, si res no ho impedeix, aviat es convertirà en una marina privada per a iots de grans eslores, malgrat l’oposició dels veïns de la Barceloneta. Sovint, en aquest país, l’obertura al mar consisteix en la privatització de l’espai públic i en la construcció de centres comercials allà on hi ha havia hagut unes instal·lacions portuàries amb un cert valor patrimonial. 

Concurs del sistema de boga anomenat godille, una de les moltíssimes activitats del festival (Foto J.Sol)

És cert que, en els últims anys, assistim a una revifada de festes i tradicions marineres en moltes poblacions costaneres, amb la participació d’embarcacions tradicionals, especialment de vela llatina. Però, malgrat la bona voluntat de les entitats que hi participen i dels seus esforços per aportar-hi contingut i rigor, en la majoria dels casos no passen de ser activitats, més o menys “folklòriques”, en el calendari de festes anuals, pensades per atraure turistes. No hi ha després una continuïtat, ni la voluntat de construir una proposta sòlida, integral i permanent, al voltant del patrimoni marítim local, com la que ofereix la ciutat de Douarnenez.

Posar en valor el patrimoni portuari

Acabem aquesta exposició fent referència a dues iniciatives europees al voltant dels ports i el patrimoni marítim. Una és el concurs Mémoire des ports d’Europe, impulsat per l’associació del mateix nom, amb l’objectiu de promoure que el patrimoni històric portuari sigui tingut en compte en les polítiques de planificació i desenvolupament cultural de les façanes marítimes. La pretensió dels organitzadors és que aquest concurs sigui el desencadenant d’accions innovadores d’àmbit local, regional o internacional, a fi de donar a conèixer un patrimoni viu i amb una identitat específica a cada port –al marge de les seves dimensions-, el qual pot reportar beneficis econòmics per les respectives comunitats en termes d’imatge i de turisme cultural. Entre la vintena de guardonats hi ha la ciutat basca de Zumaya, que va rebre el premi especial del jurat per als concursants estrangers, pel projecte “Zumaya, a la confluència de les aigües”.

La recent restauració del dundée tonyinaire "Biche", l'últim que queda de la seva classe,
ha estat celebrada a tota Bretanya (Foto: J. Sol)

L’altra iniciativa, molt similar, és obra de la Federació de Patrimoni Marítim de la Mediterrània, una entitat amb seu a La Ciotat que aplega 43 associacions de França, Itàlia i Tunísia, les quals gestionen 400 embarcacions tradicionals, i que té com un dels seus principals eixos d’actuació “aconseguir i participar en la integració de la cultura i el patrimoni marítim en totes les reflexions i debats realitzats per les entitats públiques”. Es tracta del concurs internacional Mémoire des ports de Mediterranée, adreçat als 23 països de la conca mediterrània, que comprenen 600 localitats portuàries remarcables. L’objectiu del concurs és triple: augmentar la presa de consciència sobre la riquesa del patrimoni marítim mediterrani i el seu valor cultural; crear una xarxa internacional que connecti els actors del patrimoni i la cultura marítima mediterrània, i actuï sobre el conjunt del litoral del Mediterrani, de cara a la preservació i posada en valor d’aquest patrimoni; i elaborar un estat de la qüestió, una mena de memòria dels ports des del punt de vista del patrimoni i la cultura. Cadascun dels participants havia d’elaborar un dossier presentant el seu port, o el conjunt de ports d’una badia o d’una illa, des del punt de vista històric, cultural, social, tècnic i turístic, amb especial atenció a les mesures adoptades en el passat o amb projecció de futur en matèria de conservació i posada en valor del patrimoni marítim. Entre la quinzena de projectes seleccionats, alguns dels quals inclouen les embarcacions tradicionals, no n’hi ha cap del litoral mediterrani espanyol.

Certament, aquesta presa de consciència sobre la riquesa del nostre patrimoni marítim i el seu valor cultural és més necessària que mai, no només per part de l’Administració, sinó de totes aquelles persones i entitats que tenen la possibilitat d’actuar en aquesta línia. És necessària i, sobretot, és urgent.

Podeu descarregar el text complet d'aquest article aquí.

Silencies i absències del patrimoni marítim

El sector de les embarcacions tradicionals en actiu, representat per una sèrie d’associacions a Catalunya i, en última instància, per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, va ser una absència destacada en el seminari titulat, precisament, “Silencis i absències en els processos de patrimonialització de la cultura marítima”, que va tenir lloc el 17 de desembre passat a la Casa del Mar de Palamós, organitzat per la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, amb la col·laboració del Museu de la Pesca de Palamós. Historiadors, antropòlegs, professors universitaris i investigadors procedents de Bretanya, el Quebec, Galícia, Andalusia, Extremadura, el País Basc i Catalunya, van desenvolupar un total de nou ponències sobre processos de patrimonialització relacionats amb diversos àmbits de la cultura marítima en les seves respectives comunitats, destacant aspectes absents o silenciats a l’hora de constituir o de fer visible aquest patrimoni. La jornada va servir per posar de manifest la manca de contacte entre el món acadèmic i el col·lectiu que s’ocupa de recuperar i conservar el patrimoni marítim flotant, i de mantenir-lo viu i actiu.

D’entrada vull deixar clar que això que acabo d’exposar no és una crítica als organitzadors del seminari per aquest “oblit” a l’hora de confeccionar el programa, sinó, simplement, la constatació d’una realitat. Tal com jo ho veig, els estudiosos i investigadors de la cultura marítima i dels processos de patrimonialització d’aquesta, no tenen en compte l’experiència pràctica de molts particulars, la majoria autodidactes, que en poc més de vint-i-cinc anys han reunit una flota força nombrosa d’embarcacions tradicionals, pràcticament del no res. I molts ho han fet amb una vertadera vocació de conservació i divulgació d’aquest patrimoni, i dels coneixements i tradicions que l’envolten. Sovint se’ls acusa de poc rigor científic en la reconstrucció d’aquestes embarcacions, i de banalització a l’hora de representar i donar a conèixer aquest patrimoni, procedent sobretot del món de la pesca i dels costums i tradicions de la cultura marinera de moltes localitats. Com a membre d’aquest col·lectiu he d’admetre que, per part nostra, també hi ha hagut sempre un cert recel cap a determinades institucions, segurament per por de perdre capacitat de maniobra i de deixar el lideratge d’aquest moviment en mans alienes al món associatiu. I tots plegats hem viscut immersos en la desídia i el menyspreu que la cultura i el patrimoni marítim han tingut sempre en aquest país –llegeixi’s Espanya- per part de l’Administració.

El plantejament del seminari em sembla impecable i subscric plenament el que diu el programa: En els darrers anys s’està produint un cert renaixement de l’interès per tot allò marítim. En el moment que les formes tradicionals de navegació i de treballs en la mar s’han esvaït pràcticament del tot, apareixen per tot el territori costaner associacions, museus i altres entitats públiques i privades preocupades per la conservació i recuperació del patrimoni marítim, responent així a una demanda social per no deixar perdre el llegat i la identitat marítima de tants pobles i comunitats que històricament han degut al mar la seva existència. Però aquests processos de patrimonialització de molts aspectes de la cultura marítima (també de l’imaginari col·lectiu) s’estan produint gairebé tots ells de forma ràpida, empírica i potser hi ha poca reflexió sobre la manera com això s’està fent. Pot ser que la sensació de “urgència” per salvaguardar determinats béns culturals materials i immaterials comporti una manca de visió panoràmica que permeti detectar aquells aspectes que estan sent descuidats. Pot ser també, que una certa economia política dels estudis de patrimoni cultural, entesos com a disciplina acadèmica, estigui provocant conscient o inconscientment aquests oblits, sense que es qüestioni quins segments socials gestionen la memòria col·lectiva de l’univers marítim i el perquè d’aquesta hegemonia. Amb la realització d’aquest Seminari pretenem contribuir a una reflexió sobre la manera com s’estan portant a terme els processos de patrimonialització de la cultura marítima a l’Estat Espanyol, posant de relleu aquells aspectes de la societat i cultura marítima absents o silenciats. Completament d’acord! Aleshores, raó de més per trobar a faltar la participació del moviment associatiu en aquesta reflexió general. 

Juan Antonio Apraiz va posar de manifest la falta de rigor
en molts processos de patrimonialització.

Bé, l’oblit –estic convençut que gens intencionat- no és greu i, en qualsevol cas, és del tot reversible. Caldria veure de quina manera podem col·laborar i treballar en la mateixa direcció uns i altres; és a dir, els estudiosos de la cultura marítima i els que trepitgem la sorra, toquem la fusta i remenem barques. En aquest sentit, escoltant una de les intervencions em vaig fer una reflexió que ara intentaré exposar. Va ser durant la presentació de Juan Antonio Apraiz, membre de la Societat d’Estudis Bascos, que duia per títol “La patrimonialización efectista de la cultura marítima”. Apraiz va començar referint-se a un fet que es dóna al País Basc, però que és extensible a altres comunitats costaneres en què la pesca i altres industries vinculades al mar estan en retrocés o en vies d’extinció: l’aposta, per part de les diverses administracions, pel patrimoni marítim com un eix important de desenvolupament econòmic d’aquestes comunitats. I, concretament, l’aposta pel turisme cultural vinculat al patrimoni marítim com a alternativa o complement al món de la pesca. Aquesta política ha generat diverses accions i processos de patrimonialització que Apraiz va centrar en cinc camps: les regates de traineres, en el cas del País Basc, les embarcacions tradicionals, les festes evocatives a partir d’antigues tradicions marineres, les fires i festes gastronòmiques i les intervencions arquitectòniques. A través de nombrosos exemples, Apraiz va posar de manifest la falta de criteri i de rigor científic amb què es fan la majoria d’aquestes activitats de recuperació i difusió del patrimoni marítim, ja siguin embarcacions tradicionals o festes marineres. “Quan es tracta del mar, sembla que val tot”, va denunciar; i el resultat és una mena de parc temàtic en què el patrimoni marítim hi té un paper purament decoratiu. 

Representació d'una subhasta de peix a l'antiga a Cambrils.

Al final de la ponència, Juan A. Apraiz va arribar a les conclusions següents: el patrimoni marítim s’està convertint en un reclam turístic; la patrimonialització de determinades manifestacions de la cultura marítima es fa amb criteris més turístics que científics; la majoria de vegades, aquest procés de patrimonialització està gestionat per les conselleries i regidories de turisme en lloc de les de cultura; l’efecte “fira medieval” està arribant al mar i està causant furor; l’únic que importa és la imatge, el patrimoni s’utilitza com a un objecte decoratiu.  És per tot això que Apraiz qualifica d’efectista la patrimonialització que es fa actualment de la cultura marítima, en el sentit que s’interessa només per la forma sense anar al fons de la qüestió.

I ara ve la reflexió que em vaig fer mentre escoltava Juan A. Apraiz: fins a quin punt, les associacions, som responsables d’aquesta banalització del patrimoni marítim? La majoria d’associacions col·laboren amb l’ajuntament de la seva localitat aportant les barques a la fira del mar o a la festa marinera de torn, on sovint hi fan una funció merament decorativa i aporten la nota “d’autenticitat” a una sèrie d’actes organitzats per les associacions de botiguers o pel departament de promoció econòmica de la ciutat, amb una clara finalitat turística i comercial. A les associacions els cal estar bé amb l’ajuntament de la seva localitat, perquè sovint en reben algun tipus d’ajut o subvenció. Fins i tot la propietat d’algun vaixell associatiu és compartida amb l’ajuntament. Per tant, és un intercanvi de “prestació de serveis”, per dir-ho així. A banda que, moltes d’aquestes manifestacions marineres congreguen un públic nombrós i són també un bon aparador per mostrar el patrimoni marítim local i acostar-lo a la gent. És positiva, doncs, aquesta exhibició “folklòrica” del patrimoni marítim? Si fem del patrimoni marítim un parc temàtic i convertim les embarcacions tradicionals en l’atrezzo d’una mena de disneylàndia marinera, no estem anant en contra de la recuperació d’aquest patrimoni? 

David Florido: "la patrimonialització és un artefacte polític".

Més d’una vegada he defensat el valor del patrimoni marítim com a motor econòmic, però... a quin preu? D’entrada, quasevol procés de patrimonialització per recuperar, recrear i posar en valor objectes i tradicions d’una determinada cultura implica una manipulació, una interpretació i, en última instancia, una alteració d’aquells elements que es volen conservar i posar en valor. I més quan se’n vol treure un rendiment econòmic.  Ho va explicar l’antropòleg i professor de la Universitat de Sevilla David Florido, en la seva ponència titulada “Des-patrimonialización: paradojas y ambigüedades de las políticas de patrimonio marítimo”: “la intrumentalització mercantil del patrimoni marítim pot alterar-ne el contingut”.  “La patrimonialització –va dir- posa en joc noves dinàmiques socials, econòmiques, identiràries, polítiques... És una intervenció sobre la realitat i cal veure com es fa”. I va concloure dient que “la patrimonialització és un artefacte polític”. 

Tot això em fa pensar en la responabilitat que tenim totes aquelles persones i entitats que, d’una manera o altra, ens dediquem a la recuperació i difusió del patrimoni marítim, ja sigui material o immaterial; ja es tracti de recrear aspectes d’una determinada activitat marinera, com la tirada d’un art o una subhasta de peix a l’antiga, per exemple, o de restaurar una embarcació per a fer-la navegar. Per molt bona voluntat que hi posem, segurament no n’hi ha prou. Cal actuar amb un mínim rigor per a evitar l’adulteració d’aquest patrimoni que es vol preservar i mirar de trobar fórmules que permetin fer compatible aquest rigor amb l’ús i difusió massiva d’aquest patrimoni. En aquest sentit, crec que val la pena obrir vies de comunicació entre el món científic i acadèmic i el món associatiu per mirar d’establir línies i criteris d’actuació compatibles amb les necessitats i objectius de cadascú. Segurament és feina de totes dues parts propiciar aquest acostament.

M’he centrat en les ponències de Juan A. Apraiz i David Florido perquè em van semblar les més properes a la mena d’activitats que fem des de les associacions vinculades a la recuperació i manteniment del patrimoni marítim flotant, és a dir, les embarcacions tradicionals. També em va semblar molt interessant l’exposició de l’antropòleg Eliseu Carbonell, que va extraure un munt d’informació oculta d’un parell de fotografies relacionades amb el temporal de 1911. En qualsevol cas, trobareu totes les ponències del seminari enregistrades en vídeo a la web de Documare, el Centre de Documentació de la Pesca i el Mar.

Esmorzar de calafats a Calafell

Ahir al matí vaig tenir el plaer d’assistir a l’últim “esmorzar de calafats” de la temporada d’hivern de l’associació Patí Català Calafell, que va tenir lloc a la seu d’aquesta entitat, l’antiga Destil·leria de l’Hostal, i va congregar prop de setanta persones. La trobada va coincidir amb la presentació de l’exposició “El viatge dels sardinals”, a càrrec d’en Pere de Prada, promotor d’aquesta iniciativa, i va servir de motiu per parlar una estona sobre el patrimoni marítim. Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, va explicar el projecte de l’associació titulat “Mar mític, mar lúdic”, que té per objectiu, a més de difondre la navegació amb patí català, la recuperació de les tradicions marineres de la platja de Calafell. En poc més d’un any d’activitat, el projecte ja ha començat ha donat fruits.

Entrada de la seu de l'associació Patí Català Calafell.

Tot i que n’havia vist algunes fotos, no em podia imaginar la sensació que vaig tenir en entrar a la Destil·leria de l’Hostal, seu de l’associació Patí Català Calafell; i això que en Josep Inglada m’havia posat en antecedents per mail: “bastida el 1868 pel nebot del marquès de Samà, Ernest Torrents i Samà, l’arquitectura simplíssima i l’ambient et transporten a una altra època”. Certament, les parets de pedra, les columnes d’obra vista amb amb arcs, rematades per un sostre alt amb bigues de fusta, i unes quantes barques a mig reparar, et traslladaven a una drassana de fa un o dos segles. La llarga taula parada, amb tovalles vermelles i canelobres, contribuïa a crear aquesta sensació de trobar-te en un altre temps. Una escenaografia clàssica per a un projecte modern, ambiciós i de futur.

Un local que desperta admiració.

Abans de seure a taula, ens van explicar la precedència de cadascuna de les embarcacions que s’estan restaurant, la majoria barques de pesca de la zona. Actualment, Patí Català Calafell disposa de sis barques recuperades. Però el més interessant és que aquestes feines de restauració les fan una quinzena de joves d’entre 18 i 25 anys, en situació d’atur i de fracès escolar, acollits a un pla de formació i ocupació juvenil impulsat per la Generalitat i financiat amb fons europeus. L’Ajuntament de Calafell i l’associació han establert un acord per fer el mòdul dedicat a l’aprenentatge d’oficis nàutics a les seves instal·lacions. Quatre professors membres de l’associació, sota la direcció tècnica del mestre d’aixa calafellenc Ramon Farré, s’encarreguen de fer les clases. L’objectiu de l’escola taller és doble: a més d’ensenyar un ofici, despertar en els joves l’interès pel mar, el patrimoni marítim i la nevagació tradicional.       

Francesc Figuerola explica les característiques de la Montserrat.

Sense més preàmbuls vam seure a taula disposats a degustar un bon plat de pop guisat amb patates, que estava sensacional, regat amb un bon vi, i seguit de rodanxes de taronja amb canyella, pà de pessic i un te amb menta deliciós. Reconfortats físicament i anímicament per aquest esplèndid esmorzar de forquilla, en Josep Inglada va prendre la paraula i ens va fer cinc cèntims del projecte de l’entitat que presideix. Ens va presentar l’”Atlas fundacional” de l’associació, una mena de llibre de ruta amb els objectius fixats, que porta un subtítol que ho diu tot: “Una història d’amor amb la mar”. Constituïda el 30 de gener de 2010, la missió fonamental de Patí Català Calafell és la recuperació del llegat mariner d’aquesta localitat de la costa tarragonina, especialment tot allò relacionat amb les embarcacions de vela llatina, que van tenir una presència destacada a les patges de Calafell. Hi ha imatges dels anys 30 que mostren una flota força nombrosa de barques i les diverses operacions d’avarada i treta, davant de les cases dels pescadors. De tot allò, avui dia, gairebé no en queda res. L’associació es va proposar recuperar per a l’any 2012 una embarcació calafellenca històrica de vela llatina. L’objectiu va ser ampliament superat amb l’avarada de la barca Pal i Fusa, l’estiu passat, més de mig segle després de l’últim avarament. Engrescats per aquest èxit i per la bona marxa de l’escola taller de mestres d’aixa, Inglada va compartir amb tots els comensals un somni per a la festa major de l’any 2020: la posada a l’aigua de 10 o 12 embarcacions locals.   

En primer terme, la barca Pal i Fusa.

Mantenir viu i actiu el patrimoni marítim flotant i fer-lo arribar a la ciutadania són els motius que hi ha al darrere de l’exposició “Els viatge dels sardinals”, presentada per en Pere de Prada. L’armador i patró de la Santa Espina va anunciar que aquest estiu els quatre sardinals tornaran a viatjar junts i a recórrer bona part de la costa catalana de nord a sud per participar a la Trobada de Vela Llatina de Cambrils que es fa per Sant Joan. I va convidar les embarcacions de Calafell, i de qualsevol localitat de la costa per on passi la comitiva, a fegir-hi i acompanyar els quatre sardinals durant els seu viatge cap a Cambrils, encara que només sigui una estona. 

Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, i Pere de Prada.

Pere de Prada va apuntar també que properament es reunirà amb representants de l’organització del festival máritim de Douarnenez, una de les grans cites europees, juntament amb Brest, de les embarcacions tradicional. Sembla que aquesta gent considera la possibilitat que Catalunya pugui participar-hi com a regió o cultura marítima convidada el 2012, no sé exactament en quins termes. En Pere de Prada va proposar a l’associació que hi participin amb un patí català, una embarcació centenària que forma part del patrimoni històric de la nàutica esportiva. Podria ser una manera de donar a conèixer i potenciar l’ús d’aquest vaixell, que és l’altre gran objectiu de l’associació Patí Català Calafell.   

Quatre barques es restauren actualment a la seu de l'associació.

A continuació jo mateix vaig ser convidat a dir unes paraules. A banda d’agrair la invitació a l’esmorzar, cosa que reitero des d’aquest espai, vaig expressar la meva admiració per les magnífiques instal·lacions de què disposa l’associació per a trevallar amb les embarcacions, fer reunions i muntar-hi tota mena d’actes. Amb els companys de l’associació Arjau de Cambrils, que també hi eren, vam compartir una mica d’enveja sana per aquest fet. Dit això vaig parlar de la necessitat d’enfortir el moviment associatiu i vaig fer referència a l’intent de constituir una coordinadora que reuneixi totes aquelles entitats, públiques i privades, relacionades amb el patrimoni marítim a Catalunya, de cara a posar en marxa diverse iniciatives que tenen com a finalitat última fer visible socialment el patrimoni marítim del nostre país i posar-lo en valor. En aquest sentit, vaig exposar una idea que ja he comentat alguna altra vegada: al meu entendre, és fonamental plantejar la posada en valor del patrimoni marítim en termes econòmics i no només culturals. És a dir, cal fer veure a la societat que la recuperació, conservació i difusió del patrimoni marítim, en les seves diverses manifestacions, pot ser una font de negoci i un motor econòmic, com ja ho és en altres països. I en el cas de les embarcacions tradicionals, és necessari el desenvolupament d’una industria al seu voltant: mestres d’aixa, escoles-taller, velers, fabricants d’accessoris, etc. De què viuran si no, els joves que surten d’escoles taller com la de l’associació Patí Català Calafell, per exemple? La construcció i recuperació d’aquestes embarcacions afavoreix aquest desenvolupament. Sobre tot això en parlaré en una propera entrada que estic elaborant.

El Pàtria, un bot de salvament del 1016.

Va ser un matí fantàstic i profitós, que va servir per crear vincles entre entitats que ajuden a reforçar el teixit associatiu al voltant del patrimoni marítim, que bona falta li fa. A més, crec que l’existència d’una associació amb l’empenta i el potencial de Patí Català Calafell al sud de Barcelona va molt bé per reequilibrar el pes de tot aquest moviment, tradicionalment decantat cap al nord de Barcelona. De cara a elaborar un projecte de país al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, penso que és important aquesta distribució d’entitats que hi treballen al llarg de tota la cosa, per poder donar una visió de conjunt.

Aquí teniu unes quantes fotos més de la seu de l’associació Patí Català Calafell, a la Destil·leria de l’Hostal, i de la feina que s’hi fa. 

La Rocamar, una barca construïda a Cadaqués.

Detall de la popa de la Montserrat, construïda pel mestre d'aixa
Casimiro, de Calafell, els anys 40.

La Julieta, barca de pesca de la família Sans.

Les corves de les barques es superposen a les de l'edifici.

I si voleu fer una ullada al passat mariner de Calafell, us recomano que veieu l’emissió del programa de TV3 “Material sensible” dedicada a la família de l’escriptor Carlos Barral, vinculat a Calafell des de la seva infantesa, armador i patró de la barca de vela llatina Capitán Argüello, i autor d’un llibre imprescindible en qualsevol biblioteca de tema marítim: “Catalunya des del mar”.

Patrimoni decoratiu

El número de novembre de la “Gaceta Nàutica”, en la seva edició digital, publica un article titulat “Patrimonio decorativo”, que signa Manolo Gómez, col·laborador d’aquesta publicació en temes de patrimoni. L’article -que trobareu al final- incideix en una qüestió fonamental, que afecta totes aquelles persones i entitats compromeses en la recuperació, conservació i difusió del patrimoni marítim, especialment del patrimoni flotant, és a dir, les embarcacions: la consideració social d’aquest patrimoni. El punt de partida de l’article és un anunci publicat en una web de venda d’embarcacions, oferint un llaüt centenari per restaurar, “ideal com a decoració de jardí”.  A la vista de l’anunci, l’articulista escriu: “el primer que em passa pel cap és la consideració que, com a poble, tenim del  patrimoni marítim, y la conclusió primera és que es tracta d’un simple objecte decoratiu”.  

El Colomet, de Cambrils, va estar a punt de ser convertit en jardinera.

(Foto: Arjau. Vela Llatina de Cambrils)

Dubto que en cap altre país del món hi hagi tantes barques decorant rotondes i jardins com a Espanya. A la majoria de països amb una tradició marítima semblant a l’espanyola, les embarcacions antigues de fusta són a l’aigua, navegant, o als museus. Es veritat que moltes d’aquestes barques-jardinera tenen escàs valor patrimonial. Però segurament en trobaríem més d’una que sí que el té, i que podria estar navegant i fent un servei, a càrrec d’una associació, per exemple. En qualsevol cas, tinguin valor o no, totes aquestes embarcacions podrint-se al sol són la prova que el valor social que se li dona al patrimoni marítim en aquest país és purament ornamental, com diu l’autor de l’article.  Aquesta escassa sensibilitat de la societat espanyola cap al patrimoni marítim –començant per la mateixa Administració- fa molt difícil la seva recuperació i conservació. I fins que aquesta mentalitat no canviï, no farem res: es continuaran destruint embarcacions.

El Colomet, un cop restaurat. (Foto: Arjau. Vela Llaltina de Cambrils)

Precisament, la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial vol incidir en aquesta qüestió, a través del seu estand de l’Espai Marina Tradicional, dins del Saló Nàutic de Barcelona que comença dissabte. Sota l’eslògan “Sóc més que una postal bonica” hi haurà exposades dues embarcacions d’aquelles que als ajuntaments de localitats costaneres els encanta reproduir en cartells i fulletons turístics. Una és l’Alfonsito, un llaüt d’esbarjo del 1891,  cedit a l’associació Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, que busca col·laboradors i patrocinis de cara a la seva restauració. L’altre és el bot Colomet, una de les últimes embarcacions de fusta construïdes a Cambrils, que hauria acabat fent de jardinera en un xalet, si els membres de l’associació Arjau. Vela llatina de Cambrils no l’haguessin rescatat i restaurat. Són dues iniciatives en mans de particulars –“alguns bojos”, com diu l’autor de l’article- que, malgrat les dificultats, continuaran lluitant i mantenint amb recursos privats tot allò que els caigui a les mans.

Postal de l'Alfonsito que els Amics de la Vela Llatina de Calella 

de Palafrugell repartiran al Saló Nàutic.

Aquí teniu l’article sencer de Manolo Gómez. Feu clic sobre la foto per ampliar-lo.

L’European Maritime Heritage aposta pels joves

El relleu generacional en el món de les embarcacions tradicionals i, més concretament, en el món de la vela llatina és una qüestió recurrent. Sovint, en l’àmbit de les associacions i entitats que s’hi dediquen, es planteja la discussió sobre com interessar els joves pel patrimoni marítim i què fer per atraure’ls cap a la vela llatina i la pràctica de la navegació tradicional. Aquesta és també la preocupació de l’European Maritime Heritage que, sota el lema “Som capaços de transmetre el nostre patrimoni marítim a les generacions futures?”, va reunir 150 participants de 20 països d’arreu del món en el setè congrés d’aquest organisme celebrat a la ciutat portuguesa de Seixal, el setembre passat.

Efectivament, el tema té la seva importància; i la prova és que aquest ha estat el congrés amb més participació de l’EMH, l’organització no governamental que reuneix propietaris privats d’embarcacions tradicionals i vaixells històrics, museus marítims i altres institucions i entitats vinculades amb la salvaguarda i difusió del patrimoni marítim flotant, de tota Europa. A casa nostra, entre les associacions dedicades a la vela llatina i a la recuperació de patrimoni marítim, hi ha el temor que tot l’esforç que s’ha fet en els últims anys no tingui continuïtat per manca de relleu generacional. El cas més significatiu és el de les regates de vela llatina. La suspensió de l’última Copa Catalunya per manca de participants, de la qual ja n’hem parlat en entrades anteriors, feia saltar totes les alarmes. Semblava que l’esport i la competició podrien ser un bon incentiu per atraure els nois i noies cap a aquesta classe d’embarcacions, però no sembla que això hagi donat resultats.

I no n’ha donat perquè, als més grans, que som els que hauríem de transmetre la nostra passió per la vela llatina, la competició no ens motiva gaire, per no dir gens. Caldrà, doncs, buscar altres al·licients, altres vies i estratègies per acostar els joves cap al món del patrimoni marítim i la navegació tradicional, si volem garantir la conservació i transmissió de tot aquest patrimoni a les generacions futures.

L’European Maritime Heritage s’ho va plantejar en el congrés del setembre passat a Seixal. Els debats, centrats en temes com la classificació de vaixells històrics, la rendibilitat econòmica del patrimoni flotant, les iniciatives que impulsen la participació o la importància del patrimoni marítim intangible relacionat amb els vaixells, es van abordar des de la perspectiva de la transmissió de valors, coneixements i experiències als joves, per tal de fer créixer la seva sensibilització i assegurar el futur del nostre patrimoni flotant.

Per aconseguir aquests objectius, l’EMH es planteja com a línies d’actuació prioritàries per als propers anys:

1. Impulsar les iniciatives vinculades al patrimoni marítim adreçades especialment als joves.
2. Estimular les bones pràctiques, a través de l’intercanvi d’experiències, especialment aquelles que incloguin els més joves.
3. Millorar la comunicació amb l’esfera política europea, el públic en general i els joves en particular, especialment a l’hora de transmetre els objectius de l’organització i els valors del patrimoni marítim flotant.
4. Millorar la percepció del patrimoni marítim, especialment en el seu vessant de generador de recursos econòmics i cercar noves fórmules de rendibilitat.
5. Continuar treballant per tal que les exigències de seguretat en la navegació no siguin un obstacle per a la conservació i la recuperació de vaixells d’interès patrimonial de la forma més fidel possible.
6. Encoratjar el coneixement i les diverses interpretacions del concepte de classificació del patrimoni marítim flotant i impulsar el debat al sí de l’organització.
7. Assegurar el reconeixement de les flotes tradicionals per la UNESCO, en les polítiques comunitàries i en l’Atlas Marítim elaborat per la DG MARE (Direcció General d’Afers Marítims i de Pesca) de la UE.

Penso que valdria la pena veure de quina manera es posen en pràctica aquestes mesures i treballar en la mateixa línia, com a mínim en totes aquelles que les associacions puguin aplicar dins de les seves possibilitats.  

Aquesta entrada ha estat elaborada en base a la informació que m’ha fet arribar l’Olga López, adjunta a la Direcció Tècnica del Museu Marítim de Barcelona, que va assistir a 7è Congrés de l’EMH a Seixal, i a qui li agraeixo molt la seva ajuda.