Calella obre les trobades de vela llatina

Després de l’aturada hivernal, comença la temporada de trobades i regates de vela llatina a Catalunya. La primera és una de les clàssiques del calendari, la Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell, que aquest any s’avança una setmana per no coincidir amb la trobada de Cambrils. El motiu és que de Calella salparà la flota dels sardinals per participar en la trobada cambrilenca. Serà la quarta vegada que els sardinals Santa Espina, Sant Elm, Notre Dame de Consolation i Espèrence es trobin per fer un viatge junts –els dos primers van ser a Menorca i el tercer al golf de Lleó-, amb l’objectiu d’acostar el patrimoni marítim flotant a diverses localitats i mostrar-lo com un patrimoni viu i actiu.  La travessia fins a Menorca és el motiu d’una exposició itinerant que s’ha vist ja en diverses poblacions, l’última a Sant Pol de Mar, inaugurada divendres passat.

Cambrils serà, doncs, el destí final d’aquet IV Viatge dels Sardinals; però el viatge no es farà d’una tirada, sinó amb escales a diverses localitats: Pineda, Sant Pol de Mar, Badalona i Calafell. En cadascuna d’aquestes poblacions els sardinals participaran en diverses activitats i les embarcacions que ho desitgin podran sortir a rebre els sardinals o, fins tot, acompanyar-los durant una part del recorregut. A més dels quatre sardinals, el llaüt Sa Xicota, de Sant Feliu de Guíxols, farà també el viatge des del Port Bo de Calella fins a Cambrils.

Per tant, la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils promet ser de les més importants de la temporada, tant per les embarcacions que hi participaran, com per les diverses activitats que omplirant els tres dies del cap de setmana de Sant Joan, de les quals ja informarem quan s’acosti la data. 

Aquest és el calendari de trobades i regates de vela llatina elaborat per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per a aquest 2011:

18 i 19 de juny.- XIX Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. Organitza: Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell.

Invitació i programa – Butlleta d’inscripció

24 a 26 de juny.- V Trobada de Vela Llatina de Cambrils. 

Organitza: Arjau. Vela Llatina de Cambrils. 

25 de juny.- V Trobada de Vela Llatina de Vilassar de Mar.

Organitza: Associació Bricbarca. 

2 i 3 de juliol.- VI Trobada de Vela Llatina de l'Ametlla de Mar.

Organitza: Club Nàutic L'Ametlla de Mar

18 d’agost.- Regata de vela llatina. Club Vela Calella de Palafrugell 

(conjunta amb la classe Laser) Organitza: FCV i CVCP

27 d’agost.- XXIV Trobada de Vela Llatina de Cadaqués. 

Organitza: Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. 

3 de setembre.- III Regata de Vela Llatina – Trofeu Ciutat de Cambrils. 

Organitza: Arjau, FCV i Club Nàutic de Cambrils. 

3 de setembre.- II Regata de Vela Llatina L'Ametlla de Mar. 

Organitza: FCV i C.N. Ametlla de Mar

10 de setembre.- XVI Trobada de Vela Llatina de l’Escala. 

Organitza: Amics de la Vela Llatina de l’Escala. 

I pel que fa a les activitats fluvials, n’hi ha dues de programades:

30, 1,2 i 3 de juliol.- XXXIII Diada dels Raiers – La Pobla de Segur. 

13 d’agost.- XXII Baixada dels Raiers de Coll de Nargó.

Organitza: Associació Raiers de Coll de Nargó. 

"Els premianencs i el mar" (2)

La segona entrada dedicada al llibre “Els premianencs i el mar” se centra en un altre dels àmbits de relació de Premià amb el mar; una relació estreta i que prové de temps antics: la pesca.  Premià de Mar va nèixer com a barri de mar del poble de Sant Pere de Premià, l’actual Premià de Dalt. Fa tres-cents anys, la por als atacs dels pirates barbarescos procedents del nord d’Àfrica, que assaltaven els nuclis poblats i s’enduien la gent per a vendre-la com a esclaus, feia que la població visqués a l’interior, lluny de la costa. Arran de mar només hi havia unes quantes barraques de pescadors, per a guardar-hi els estris de pesca. A poc a poc, al voltant d’aquestes barraques hi va anar creixent un nucli urbà, els veinats de mar dels pobles “de munt” o “de dalt”, tant corrents al Maresme. A Premià de Mar, les construccions més antigues daten del primer terç del segle XVII. La família d’una d’aquestes primeres cases, Can Manent, va donar els terrenys on s’hi van construir l’església i l’ajuntament, els pilars bàsics del nou municipi de Premià de Mar, que es va independitzar de Premià de Dalt el 1836.

Llaüts de pesca a la platja de Premià.

Equest segon capítol d’”Els Premianencs i el mar” explica el neixament d’un poble al voltant d’un antic nucli de pescadors, recull diverses devocions i tradicions marineres i fa un repàs a l’evolució de la pesca a la localitat, a partir d’una de les famílies de pescadors més conegudes de Premià de Mar: la família Lloveras. Precisament, una de les feines més apassionants de la redacció del llibre va ser recollir records, anècdotes i experiències dels vells pescadors preminanencs, i anar posant noms a les cares que apareixien en antigues fotografies de grups de pescadors, a bord de la barca, pescant, o a la platja, feinejant amb les xarxes o netejant el peix acabat de pescar. Testimonis muts d’un temps desaparegut per sempre.

Pescador premianenc reparant una xarxa.

La pesca i la navegació formen part, doncs, de l’essencia marinera de Premià de Mar i del seu origen com a municipi independent. El barri de mar de Premià va anar creixent gràcies a la pesca i al comerç de cabtatge. Després s’hi afegiria l’empenta econòmica del comerç amb Amèrica, a l’època daurada de la navegació a vela. Però aquest és un altre capítol, l’últim d’aquesta història, que reservo per a una propera entrada.

Els premianencs i el mar. La pesca

"Els premianencs i el mar" (1)

Avui fa quatre anys que vaig començar aquest blog. I fent balanç de tot el que he publicat durant aquest temps, m’he adonat que mai no he escrit res sobre Premià de Mar, la meva ciutat adoptiva, on hi visc des de fa prop de vint-i-cinc anys. És el lloc on he viscut més temps. Vaig venir a Premià perquè volia viure prop del mar i hi vaig trobar el que buscava, en tots els sentits.

Penso que aquest quart aniversari d’“El mar és el camí” és un bon motiu per intentar corregir aquest oblit i situar Premià de Mar en el mapa de les meves vivències marineres i també dels meus afectes. I no se m’acut millor manera de fer-ho que publicant en aquest espai de cultura marítima el llibre “Els premianencs i el mar”.  El vaig escriure per a l’Associació Bellamar, en col·laboració amb l’Ajuntament de Premià de Mar, i va sortir al carrer per Sant Jordi de l’any 2005. A Premià va ser tot un èxit de vendes, lògicament, perquè parla dels premianencs i de la seva relació amb el mar. Aquesta relació ve de molt antic i ha tingut lloc en tres àmbits: la platja, la pesca i la marina mercant. I això és el que mostra el llibre, a través dels records i les fotografies particulars de molts premianencs. No es tracta, doncs, d’un manual d’història ni d’un estudi etnogràfic, sinó d’un àlbum de fotos de la memòria col·lectiva de la gent de Premià de Mar. Sempre dic que “Els premianencs i el mar” és una obra col·lectiva, perquè està fet amb imatges familiars, experiències personals i fragments de la vida de molts premianencs. Jo em vaig limitar a recollir aquests materials i a endreçar-los, amb l’ajuda d’en Xito Jiménez, company de Bellamar, i d’en Ramon Martínez, dissenyador gràfic que hi va abocar tot el seu art.

Una solitària llatina a la platja de Premià de Mar.

De tot el que parla “Els premianencs i el mar” ja no en queda pràcticament res; només un munt de records i un grapat de velles fotografies. I el mar, és clar. Mirar enrere fa una mica de pena, per tot el que s’ha perdut i, el que és pitjor, per tot el que hem fet malbé i no hem estat capaços de conservar. Per això voldria aprofitar per demanar a tots els qui teniu a prop persones grans que conserven records, fotos i altres materials del passat mariner d’algun indret, que féssiu el possible per recollir i conservar aquests materials. Perquè són les nostres arrels marineres, allò que ens defineix com a mediterranis.   

Els Banys d'en Crespo, el 1929.

“Els premianencs i el mar” està exhaurit i dubto que es torni a reeditar. Per això m’agrada la idea de publicar-lo aquí i que tothom, premianencs i no premianencs, el pugui llegir. Us deixo la primera part, les pàgines d’introducció, amb l’índex i el pròleg, i la part dedicada a la platja i els banys. En properes entrades publicaré les parts que tracten de la pesca i la marina mercant.

Els premianencs i el mar. Primeres pàgines

Els premianencs i el mar. La platja

Repensar les regates de vela llatina

Les últimes entrades referides a la situació de la vela llatina a Catalunya, sobretot a partir de la dimissió de la junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela, han tornat a posar d’actualitat una entrada que vaig publicar l’agost de l’any passat titulada “La vela llatina i les regates a Itàlia”. L’interessant d’aquesta entrada és l’article que li serveix de base i que em va enviar Giovanni Panella, especialista italià en embarcacions tradicionals i autor de diversos llibres. L’article es titula “La competició com a suport a la transmissió dels coneixements i de la cultura marítima: l’experiència de la vela llatina italiana”. L’autor explica que, inicialment, les regates van ser un motor per a la recuperació de la vela llatina a Itàlia i la restauració i construcció d’embarcacions tradicionals; però que després es va entrar en una fase d’estancament. Panella diu que la vela llatina encara té unes considerables possibilitats de creixement, però només si s’actua en tres nivells diferents: reduir els aspectes competitius de les regates, donar un valor a les embarcacions més autèntiques i introduir altres tipus de proves que mostrin les habilitats marineres de les tripulacions; i en aquest sentit, fa algunes propostes. En definitiva, cal repensar les regates de vela llatina, perquè ja s’ha vist que no acaben d’interessar, si més no a Catalunya.

Podeu llegir l’entrada completa “La vela llatina i les regates a Itàlia” o bé l’article de Giovanni Panella, i també us el podeu descarregar.

L'experiència de la vela llatina italiana

Reflexions a partir de "Tarragona Sails"

El mal temps va deslluir una mica la primera edició de “Tarragona Sails – Serrallo 2011”, concentració de vaixells amb esperit de tradició, celebrada del 4 al 8 de maig al barri mariner de la capital tarragonina. Una llàstima, perquè això no és Holanda, ni Anglaterra, ni cap del països nòrdics amb una llarga i arrelada tradició marinera, on la gent surt a navegar i a fer activitats a l’aire lliure encara que plogui. Aquí cauen quatre gotes i ja no sortim de casa. I això és el que va passar dissabte, un dia plujós i rúfol que no convidava gaire a acostar-se al Serrallo a veure els vaixells de la “Tarragona Sails”. A més, feia mala mar i les sortides amb públic s’havien suspès. Diumenge, en canvi, va lluir el sol i suposo que això va permetre fer el programa previst i tancar la trobada de manera més satisfactòria.

Aspecte del Serrallo amb els vaixells de la "Tarragona Sails"

És una llàstima, repeteixo, perquè no es fan gaires esdeveniments d’aquest tipus a Catalunya, amb la voluntat d’acostar al gran públic una determinada manera de viure la mar, la navegació i els vaixells, que vol connectar amb una certa tradició marinera del nostre país. I és una pena que el públic no en pugui arribar a gaudir plenament per culpa del temps. Fa ràbia que el temps no acompanyi quan s’han dedicat moltes hores, esforços i fins i tot diners a muntar una activitat d’aquesta envergadura. Però contra el temps no s’hi pot fer res, i això la gent de mar ja ho sap i ho accepta. El que costa més d’entendre i d’acceptar són determinades actituds i respostes –o, més ben dit, la manca absoluta de resposta, en alguns casos- per part del sector de les embarcacions tradicionals, concretament d’aquelles que pel seu funcionament i gestió haurien pogut encaixar dins de “Tarragona Sails”. 

Hi havia més vaixells de fora que d'aquí.

Podem no estar d’acord amb determinades estètiques i continguts de la proposta. Podem argumentar que tenia un format més comercial que cultural. Però és que als grans festivals marítims que es fan a altres països tampoc no regalen res, i el públic que hi vulgui participar ha de passar per caixa. A més no oblidem que, a diferència dels vaixells que pertanyen a una entitat pública i, per tant, es mantenen amb diner públic, la mitja dotzena de vaixells concentrats a Tarragona eren privats, petites empreses que només es poden mantenir cobrant pels seus serveis. Més d’una vegada he defensat la necessitat de donar al patrimoni marítim una dimensió econòmica i no només cultural, en el sentit que pugui generar negoci i ser un motor econòmic, que permeti el desenvolupament d’oficis relacionats amb aquest sector i creï ocupació, com passa en altres països. Vull dir que no acabo d’entendre aquesta mena de divorci que sembla existir entre el “sector” públic i privat de les embarcacions tradicionals.

El Cyrano, el vaixell amfitrió.

“Tarragona Sails –Serrallo 2011” és fruit de la iniciativa privada, en aquest cas, de l’empresa que gestiona el Cyrano, vaixell-escola de l’Associació DeLaMar, que té per objectiu l’ensenyament de la vela tradicional d’altura i les arts marineres. Fa un parells de caps de setmana vaig sortir a navegar amb el Cyrano, perquè volia saber de primera mà els seus projectes i veure la feina que fan. Vaig veure una tripulació preparada -nois i alguna noia amb estudis professionals de nàutica-, i vaig conèixer també alguns voluntaris força motivats per aprendre. També vaig veure utilitzar la carta i el sextant a coberta, i prendre anotacions de tots els rumbs. És a dir, vaig veure navegar “a l’antiga”, amb els instruments clàssics de navegació, sense electrònica, cosa que no sé si es pot aprendre a bord de gaires vaixells avui dia. Crec, doncs, que a l’hora d’ensenyar navegació tradicional no importa tant el “pedigrí” de l’embarcació, la puresa dels seus orígens, formes i materials, com l’ús que se’n faci. És a dir, una barca de vela llatina de fibra serveix perfectament per ensenyar a navegar amb vela llatina, i una goleta turca aparellada de bergantí-goleta serveix per aprendre les maniobres d’un vaixell amb aparell de creu; i més si tenim en compte que, ara mateix, és l’únic vaixell de Catalunya on ensenyen a fer de gabier. 

Els gabiers del Cyrano en acció.

 Cal tenir present que ja no queden embarcacions d’unes certes dimensions, que haguessin anat a la vela, per poder-les recuperar. Les úniques opcions són construir rèpliques de vaixells antics, adaptar una embarcació moderna o anar a busca-la a un altre país. Tres dels vaixells d’una certa envergadura que en els últims anys s’han afegit a la flota d’embarcacions tradicionals provenen de països nòrdics: el Far Barcelona és un jakt noruec, l’Äran és una goleta sueca, i el Ciutat de Badalona és un quetx danès. Estrictament, atenent només a la seva procedència, no podem dir que formin part del patrimoni marítim català, però això no les exclou de la flota d’embarcacions tradicionals, ni les invalida per a la pràctica i l’ensenyament de la navegació tradicional.

Maniobres i exercicis de navegació a bord del Cyrano.

Darrere del Cyrano y de l’Associació DeLaMar hi ha un projecte molt interessant de creació d’un espai estable per a l’ensenyament de la navegació tradicional, que esperem que arribi a bon port, i mai millor dit. I “Tarragona Sails” és un intent de donar visibilitat a tot això, d’atraure un públic i, sobretot, de fer veure a qui ho ha d’acollir i donar-hi suport que la proposta és viable. Per això deia que és una llàstima que el temps i uns quants vaixells que podien haver vingut no s’haguessin aliat amb els organitzadors de “Tarragona Sails –Serrallo 2011” per assegurar l’èxit d’aquesta primera edició. No hi ha tanta gent disposada a tirar endavant projectes d’aquesta mena, i menys des de la iniciativa privada, arriscant-se a perdre bous i esquelles. Crec que no estem en condicions de deixar ningú de banda. Crec que cal sumar esforços per enfortir el sector de les embarcacions tradicionals, perquè a la llarga hi guanyarem tots.

La flota de la "Tarragona Sails" navegant davant de la ciutat.
(Fotos: Cyrano Bergantí-goleta)

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina: les declaracions

El ressò per la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la FCV continua. Dimarts passat, l’emissora nàutica 360ràdio feia una entrevista a Joaquim Soler, secretari dimissionari de la classe. I dimecres era el president de la Federació Catalana de Vela,  Gerard Esteva, qui donava el seu punt de vista sobre aquesta qüestió i parlava del futur de la vela llatina a través dels micròfons d’aquesta mateixa emissora. 

En Joaquim Soler justifica la seva dimissió i la del seu equip per la manca de suport al projecte engegat fa sis o set anys, de crear una infraestructura per a la iniciació i competició en vela llatina, dins de la Federació Catalana de Vela, amb l’objectiu de garantir el relleu generacional. “Vam veure –diu Soler- que hi havia clubs que tenien les embarcacions i no les feien servir; vam mirar enrere i ens vam adonar que ni els navegants de vela llatina ens donaven suport, ni les escoles de vela ens donaven suport, ni els monitors que havien fet el seminari feien cap curset de vela llatina.  Llavors vam dir: què estem fent?”. I en vista del panorama i cansats de “navegar contra corrent”,  van presentar la dimissió al president de la FCV.

En un altre moment de l’entrevista, Soler insisteix en donar la culpa als clubs: “si hi hagués hagut algun club que hagués apostat per la vela llatina, i amb els monitors i les embarcacions haguessin fet cursets, el projecte hagués funcionat i hauríem continuat. Però hem vist que els clubs no tenen cap interès en la vela llatina”.  La FCV, en canvi, queda lliure de responsabilitats: “la Federació –diu- està al servei dels clubs i no els clubs al servei de la Federació; i si els clubs no hi tenen interès, la Federació no hi pot fer gran cosa”.

Regata del circuit mediterrani a Saint Tropez.

L’ex-secretari de la Classe Vela Llatina compara la situació de Catalunya amb la de València i les regates que es fan a l’Albufera –“fantàstiques i amb uns trofeus importantíssims”, diu-, amb el circuit mediterrani de regates que es fa a França i Itàlia, i amb les regates de vela llatina de les Canàries. “És un altre món”, afegeix. Un món suposadament ideal i desitjable, que aquí no existeix.  Aquí “sortim a navegar, fem un dinar i punt; i el diumenge que ve ens tornem a trobar els mateixos en un altre lloc. Però sense competició i sense res; però això no enganxa a la gent”.

Preguntat sobre què passarà a partir d’ara, en Joaquim Soler fa les declaracions més polèmiques de l’entrevista, que han molestat més d’un navegant de vela llatina: “les activitats que farà la vela llatina –diu- estaran al marge dels clubs nàutics i quedaran com a element tradicional, folklòric, romàntic”. I afegeix que la vela llatina quedarà com una nota folklòrica per a aquells ajuntaments que a la festa major vulguin posar unes quantes barques al mar, “que sempre queda maco i hi poden anar els papàs a fer fotos”. Hi ha qui ha cregut necessari donar la seva opinió al respecte.. 

Trobo a faltar en aquestes declaracions una anàlisi més precisa de les possibles causes que han impedit que el projecte quallés, a banda de la repetida manca d’interès i de suport per part de tothom. Generalment, quan un producte no es ven, és que o no és prou bo, o no satisfà cap necessitat del client al qual va dirigit. Els joves no demanen a crits navegar amb vela llatina. Se’ls hi ha de “vendre” l’article de la manera més atractiva possible i, sobretot, l’han de tenir a l’abast. Dubto que només amb tres embarcacions per a tots els clubs i escoles de vela de Catalunya es pugui tirar endavant cap projecte d’iniciació i difusió de la vela llatina. Per tant, m’atreviria a dir que el projecte s’ha donat per acabat sense disposar dels mitjans necessaris per comprovar-ne la viabilitat de manera pràctica. Alguns de vosaltres també heu dit que la vela llatina no és pels nens, sinó que hauria d’anar dirigida a navegants més grans i ja iniciats en altres disciplines, capaços d’apreciar-ne les diverses vessants. Persones amb més experiència que jo dins del món de la vela esportiva i, per tant, molt més qualificades en aquest camp, també han aportat algunes solucions. 

Ignoro si aquesta anàlisi s’ha fet, però s’haurà de fer tard o d’hora abans d’emprendre noves accions, i penso que els navegants del sector “tradicional” hi podem aportar la nostra experiència. Hi ha gent que està en això des dels inicis de la recuperació de la vela llatina a Catalunya, fa 25 anys. Durant aquest temps la vela llatina ha viscut i ha crescut perfectament al marge dels clubs nàutics i de les regates. La recuperació d’embarcacions tradicionals augmenta i ja se’n troben a tota la costa, i en llocs on no n’hi havia. És cert que el moviment associatiu, en conjunt, necessita una injecció de vitamines i que el relleu generacional preocupa. Però pensar que sense competició la vela llatina quedarà reduïda a un element folklòric, em sembla completament desencertat.  

Declaracions del president de la FCV

I què hi diu a tot això el senyor Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela?  Doncs diu que no li agrada parlar de la vela llatina com un fet folklòric, perquè és molt més que això, ja que combina elements històrics, culturals i també esportius. Pel que fa a la junta cessant, el president de la FCV reitera en diverses ocasions que en Joaquim Soler i el seu equip han fet una “molt bona feina” i, fins i tot, “una feina excel·lent”, però que ja se sap que no tot allò que un sembra acaba germinant.  Defuig assenyalar culpables quan diu que “els clubs han fet també un esforç en tot això”.  I no creu que la manca d’embarcacions hagi contribuït al naufragi del projecte: “quan hi ha demanda, al final l’oferta s’acaba adequant”. 

“No busquem culpables –afegeix- sinó anem a treballar de cara al futur. S’ha treballat en una direcció i ara potser hem de fer una reflexió per mirar com podem enfocar la vela llatina a Catalunya. Nosaltres estem oberts a ajudar i a canalitzar totes les inquietuds. També hem d’entendre que nosaltres ens devem als clubs i, per tant, aquell club que vulgui desenvolupar aquest estil de vela llatina tindrà el nostre suport”. Entenc, doncs, que la iniciativa de reactivar i resituar la vela llatina en la seva vessant esportiva quedarà en mans dels clubs nàutics. Caldrà veure de quina manera s’interessen per aquesta qüestió.

Malgrat els últims entrebancs soferts per la classe –suspensió del Campionat de Catalunya i dimissió de la Junta-, la vela llatina continuarà sent una classe federada. “Hem de fer –diu el president de la FCV- un replantejament de tot el projecte de difusió de la vela llatina i veure com podem enfocar-ho de cara al futur. I més tenint en compte el compromís clar i ferm que tenim amb la vela tradicional, tant amb la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, com amb el Museu Marítim de Barcelona, amb el qual vam firmar un conveni fa un any. Nosaltres tenim intenció de fer accions per promocionar també aquesta vela”. 

A la part final del l’entrevista, Gerard Esteva dóna el següent missatge als navegants de vela llatina i practicants de la navegació tradicional: “nosaltres estem oberts a qualsevol persona, club, entitat, navegant, que vulgui promocionar la vela en qualsevol de les seves vessants, i a donar-li suport i ajuda. Aquesta ha sigut sempre la nostra ferma voluntat i ho continuarà sent. No ha de canviar ni canviarà ara”. I afegeix: “mirant el futur de la vela llatina, tenim la FCV al servei de tot aquell que tingui inquietuds per desenvolupar l’esport de la vela i, en aquest cas, l’esport de la vela llatina ens tindrà al costat per tot allò que faci falta.

Això vol dir que, en un futur més o menys proper, la vela llatina esportiva i la vela llatina tradicional aniran de bracet? Les intencions sembla que hi són. Caldrà veure de quina manera es tradueixen en fets.

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina

Mentre el debat sobre l’ensenyament de la vela llatina continua ben viu a l’entrada anterior, amb valuoses reflexions i aportacions per part de molts de vosaltres, m’arriba la notícia de la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela. Aquesta és la carta de dimissió que han enviat al president de la FCV:

Sr. Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela:

Analitzant la situació de la vela llatina a Catalunya ens vam adonar que era molt evident el seu potencial de navegants i embarcacions tradicionals, la majoria recuperades, i el seu inestimable valor patrimonial, cultural i esportiu.

I no sols això. La vela llatina és una manera de navegar molt tècnica i tenim l’obligació d’intentar que no es perdi; i a més potenciar-la perquè els joves la coneguin i s’interessin per ella. 

Tot això ens va portar a la creació i desenvolupament d’un projecte de futur per a la vela llatina, a fi que la joventut hi navegués.

Vam planificar un camí amb diferents etapes:

1.- Fer un reglament de la classe.

2.- Obtenir el reconeixement de la vela llatina per part de la Federació Catalana de Vela i la creació de la Classe Vela Llatina. 

3.- La joventut demana embarcacions de fàcil manteniment i pràctica esportiva amb regates competitives.

4.- Necessitàvem disposar d’embarcacions amb el casc de fibra i fer regates; i a ser possible, poder fer el Campionat de Catalunya.

5.- Donar a conèixer la vela llatina als monitors de club.

6.- Tenir escoles de vela de clubs amb monitors amb els coneixements per poder ensenyar a navegar amb vela llatina.

7.- I que els que comencessin a navegar amb vela llatina trobessin un ambient esportiu que satisfés les seves necessitats i aspiracions esportives.

I aquest ha estat el planning de treball del qual hem aconseguit quasi tots els objectius.

I diem quasi perquè hem fracassat en el setè punt. Per una part, els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina; també els monitors que, després de mesos de tenir el títol, no han fet cap curs de vela llatina en els seus clubs; i també els Clubs, que no s’han interessat per aquesta modalitat de navegació. La Junta de la Classe ha estat treballant a contra corrent, totalment sola i amb un cost econòmic elevat per part dels seus membres. I això cansa i crema.

Es per això que l’ actual Junta de la Classe presenta el tancament d’aquest projecte i la seva dimissió irrevocable al president de la FCV.

Hem treballat amb il·lusió perquè crèiem en el projecte i ha estat una llàstima. Hi cabien els dos projectes, eren possibles i ens haguéssim fet grans. La vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric. Això no atrau ni enganxa a la joventut.

La Junta de la Classe

Magda Aranda, Joaquim Soler, Joan Capella, Joan Muñoz, Pep Subirats

És una notícia trista, sens dubte, com la de qualsevol projecte no reeixit en el qual s’hi han dipositat esforços i il·lusions. Per tant, cal agrair tot l’esforç i dedicació dels dimissionaris de cara a la difusió i popularització de la vela llatina en la seva vessant més esportiva, amb l’objectiu d’atraure la joventut cap a aquesta modalitat de navegació.

A l’hora d’analitzar les causes que han portat a aquesta situació, la carta diu: “els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina”. Més que “s’han desentès”, dubto que mai hi hagin estat gaire interessats. Potser l’èxit de les primeres edicions de la Copa Catalunya –especialment la segona en què hi van participar una quinzena d’embarcacions- va fer creure que per fi, a Catalunya, la cultura i l’esport deixaven d’estar enfrontats, com va dir algú aleshores. Però el cert és que l’esperit competitiu i de regata no va acabar de quallar mai entre el gruix de la flota i la cosa es va anar desinflant. El cas és que, en aquests moments i per les raons que sigui, les regates no interessen a la gran majoria de navegants de vela llatina. Bé, potser si la regata la fan a la seva localitat, sí que s’hi apuntin, però si no... Aquesta és ara mateix la situació. 

I les regates de vela llatina com a incentiu de cara als joves tampoc no han funcionat. No m’estranya! Amb quines embarcacions han de regatejar? Amb dos Capeador i un Optimist aparellat de llatina? Aquest és tot el material que hi ha a Catalunya, no ja per regatejar, sinó per aprendre a navegar amb vela llatina! Hi ha monitors formats de vela llatina, però no hi ha embarcacions per a practicar. Fa més de  trenta anys vaig ser monitor regional de club de la FCV i durant uns quants estius de la meva joventut em vaig dedicar a fer cursets d’iniciació per a nens, joves i adults en diversos clubs. Cada club tenia una petita flota d’Optimist i diversos Vaurien, propietat del club, amb els quals els alumnes sortien a navegar i a fer les maniobres que s’havien explicat durant la classe teòrica. De vegades tenia més alumnes que embarcacions i havia de fer torns o embarcar dos nens en un Optimist i fer que s’anessin alternant al timó. No sé què hagués fet amb només dos vaixells, que són els que hi ha per a tota la costa! Ho veig del tot inviable. Si hi hagués un monotip per a iniciació, potser els clubs en podrien adquirir algunes unitats i fer cursets. O un vaixell més gran, de fibra, com els llaguts de rem que ara proliferen, l’equivalent del Raquero però amb vela llatina, que permetés embarcar mitja dotzena d’alumnes. Com han de muntar cursets, els clubs, ni que sigui amb alumnes iniciats en vela lleugera, si no hi ha embarcacions per fer-los?         

Dos joves navegants a la trobada de Cadaqués.

Fracassada la via esportiva, “la vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric”; i això, segons la Junta dimitida, “no interessa ni enganxa a la joventut”. Personalment, no crec que la via esportiva estigui exhaurida, perquè no s’ha desenvolupat mai a fons. I pel que fa a la via “folklòrica”  -expressió que en aquest context agafa un cert to pejoratiu-, estic d’acord que no acaba d'enganxar els més joves, i potser haurem de concloure que ha d’anar dirigida a un “target” més adult, com apunteu alguns de vosaltres en els comentaris de l’entrada anterior.

Finalment, no vull deixar de comentar això de “hi cabien els dos projectes –l’esportiu i el “folklòric”, suposo-, eren possibles i ens haguéssim fet grans”. Segurament sí, però cal dir que mai no hi ha hagut contactes entre la Classe Vela Llatina de la FCV i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per debatre sobre aquestes qüestions. Mai “esportius” i “tradicionals” de les dues federacions ens hem assegut a una taula per mirar de trobar solucions conjuntes a una problemàtica que ens afecta a tots. Algú ha dit que el més positiu de tot plegat és que potser, per primera vegada, navegants, escoles de vela, clubs, federacions i tots els implicats en aquesta qüestió, parlin de la situació real de la vela llatina i de quin ha de ser el seu futur. Totalment d’acord. Per aquí ja fa dies que hi donem tombs...

Actualització:

Aquí teniu les declaracions de Joaquim Soler, ex secretari de la Classe Vela Llatina, a l'emissora nàutica 360ràdio.