4.6.11

25 anys del retorn de la vela llatina a Catalunya

Aquest mes es compleix el vint-i-cinquè aniversari de la primera trobada de vela llatina a Catalunya, que es va fer a Sant Feliu de Guíxols el 28 de juny de 1986. La trobada, que va reunir una dotzena de barques, entre catalanes i franceses, marca l’inici del moviment de recuperació de la vela llatina i d’aquest tipus d’embarcacions tradicionals a casa nostra. Però la llavor de tot aquest moviment s’havia plantat uns quants anys abans a la Catalunya Nord. Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu, en Vicente García-Delgado, pioner de la vela llatina a Catalunya, m’ha fet arribar un article escrit expressament per a l’ocasió, en què explica les seves impressions i vivències d’aquella trobada històrica. Però, abans d’entrar-hi, situem-nos...


La vela llatina té més de dos mill anys d’història i va ser l’aparell tradicional de les nostres embarcacions de treball, dedicades a la pesca i al transport de cabotatge, fins ben entrat el segle XX. L’arribada del motor i la irrupció del ferrocarril i del transport per carretera van representar un cop mortal per a les embarcacions de vela; i aquelles que no es van poder adaptar els nous temps van desaparèixer o van quedar abandonades a les platges, quan van deixar de ser útils als seus armadors. A Catalunya la vela llatina havia desaparegut completament. Però a mitjans dels 70, a l’altra banda dels Pirineus, va començar un moviment de recuperació d’aquell aparell que es va anar estenent per aquesta banda del Mediterrani i arriba fins als nostres dies.

Tot va començar per iniciativa d’un grup d’amics de Cotlliure, al Rosselló, que van decidir restaurar unes quantes barques de pesca, supervivents de l’època de la vela, i fer-les tornar a navegar. Les primeres embarcacions d’aquest grup pioner van ser la Fraternité i la Francis, construïdes a Banyuls els anys 20. Després s’hi afegirien la Ideal, la Libre Penseur, la Victor Hugo i la Troke B, també de principis del segle XX. Posteriorment vindrien les barques Joseph, del Barcarès, Jean-Jacques Rousseau, de Cotlliure, i Jean Marie. Aquesta primera flota va esperonar la recuperació i restauració d’antigues embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic. 

Amb aquesta base es va constituir l’Association Voile Latine de Collioure, presidida per Clovis Aloujes, propietari de la Francis, un llaüt de sardinals de 1928, que va participar en les campanes de pesca de la sardina i de l’anxova al golf de Lleó fins als anys 70. Abandonada a la platja rossellonesa de Sant Cebrià, Aloujes la va comprar als propietaris l’any 1975, la va reparar i la va fer navegar amb el nom de Santa Espina, en honor de la famosa sardana. De la mà del seu nou armador, la Santa Espina es va convertir en una embarcació emblemàtica del moviment de recuperació de la navegació tradicional a vela llatina, i ho continua sent en l’actualitat.

Amb la Santa Espina com a estendard, Clovis Aloujes va acudir a tots aquells indrets del golf de Lleó on calgués donar un impuls a aquest moviment de difusió del patrimoni marítim. I animat per aquest esperit, el 28 de juny de 1986 es va presentar a Sant Feliu de Guíxols amb la Santa Espina i altres barques de la Catalunya Nord, per participar en la “I Diada de la Vela Llatina”, la primera trobada “oficial”, per dir-ho així, que es feia a Catalunya. De tota manera, ja feia uns quants anys que algunes embarcacions franceses participaven, a Cadaqués, en regates de caràcter local amb altres barques d’aquesta població. Fins que el 1988, coincidint amb la celebració del Mil·lenari de Catalunya, es va fer la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, que va reunir 25 embarcacions, i és la més antiga de les que es fan actualment.


Primera trobada de Cadaqués el 1988. (Arxiu V.G.D.)

El 1990, a causa de la proximitat dels Jocs Olímpics del 92 i de la necessitat de donar nous usos a la zona portuària de la ciutat, neixia l’associació Barcelona fes-te a la mar. L’entiat va posar en marxa una escola de mestres d’aixa, una de vela llatina i una de rem. De la seva drassana van sortir diverses rèpliques d’embarcacions tradicionals, com les muletes Mare Nostrum i Dunia, els caros de rem Barceloneta i Icària, que va ser l’embarcació que va portar la flama olímpica a l’antic port grec d’Empúries durant els Jocs del 92. I entre 1992 i 1993 es van recuperar els llaüts Far de Cabrera i Far de Formentera. A partir d’aquests anys la vela llatina va arrelar per tot el litoral català i van començar a proliferar les trobades. El 93 es van fer les des de Calella i Barcelona; el 94, la de Calafell; el 95, les de Port de la Selva, l'Escala i Torredembarra; el 96, les de Sitges, Palamós, Tarragona i Cambrils; i el 97 les del Garraf, Llançà i Badalona. En total es van arribar a organitzar tretze trobades incloses en el calendari de la Coordinadora de Vela Llatina. Aquesta entitat, formada pel conjunt d’associacions catalanes, seria l’encarregada de marcar les dates dels diversos esdeveniments relacionats amb la vela llatina a partir de 1995. Després aquesta tasca l’assumiria L’Estrop. I en els últims anys el relleu l’ha agafat la FCCPMF, que engloba diverses associacions de tot el litoral.


La Santa Espina, protagonista del moviment de
recuperació de la vela llatina. (Arxiu V.G.D.)

L’any 1995 es va produir un altre fet transcendent en la història del moviment: en Clovis Aloujes va cedir la Santa Espina a quatre socis, Pere de Prada, Tomàs Moret, Joan Pareras i Albert Guardila; i juntament amb l’embarcació els va traspassar també la torxa de la recuperació de la vela llatina i del patrimoni marítim flotant de casa nostra. Les diverses edicions del “Viatge dels sardinals” són fruit d’aquest compromís heretat amb l’embarcació de mantenir el patrimoni flotant viu i actiu, i de fer-lo arribar a la població. Ben aviat la Santa Espina, juntament amb els sardinals Sant Elm de Cadaqués i Notre Dame de Consolaltion i Espèrance, de la Catalunya Nord, recorreran la costa catalana transmetent aquest missatge, i arribaran a Cambrils per participar en la trobada que el farà per Sant Joan, pràcticament per les mateixes dates d’aquella ja històrica trobada de Sant Feliu de fa vint-i-cinc anys. Sens dubte és un bon motiu de celebració.


Navegant de Cotlliure a Sant Feliu. Juny de 1986. (Arxiu V.G.D.)

Recuerdos de la trobada de Sant Feliu 86
Vicente García-Delgado
Este año se cumplen los 25 años de la “I Diada de la Vela Llatina” de Sant Feliu de Guíxols, que fue el antecedente de este tipo de encuentros que hoy celebramos espontáneamente y que se han extendido por toda la costa catalana. Muchas han sido las poblaciones costeras que siguieron su ejemplo; unas han seguido celebrándolas anualmente, otras cada dos años y unas pocas ya lo han dejado. Yo tuve la suerte de poder acudir y participar de un modo privilegiado en la “trobada” de Sant Feliu, ya que hacia 1978 conocí a Clovis Aloujes, de Colliure, el cual me invitó a participar a bordo del llaüt Santa Espina, como tripulante fijo, en diversas regatas por el golfo de León. Por eso, cuando diez años más tarde llegó la invitación dels Amics de la Mar de Girona, Club Náutico de Sant Feliu, Confraría de Pescadors de Sant Feliu y el propio Ayuntamiento para assistir a la “I Diada de la Vela Llatina”, no dudé que aquella primera “trobada” podría ser un acontecimiento.

Mis recuerdos siguen unas imágenes que todavía tengo grabadas. Salimos de Colliure a la luz de la luna, con los fanales de petróleo encendidos y colocados en la “cameta”, para ayudarnos a situar a todos los componentes de la expedición durante la travesía. En total éramos una media docena de embarcaciones de la “Association des Amis de la Mer et des Eaux”, de Banyuls de la Marenda, y de la “Association Voile Latine”, de Colliure. Al llegar delante del Cabo de Creus el viento todavía no había hecho su aparición y había una niebla que nos impedía ver la costa, aunque escuchábamos resonar los toques de sirena del faro, hoy día inexistente. Fuimos acercándonos con precaución, tocando los cuernos de caracola para situar nuestras posiciones. Este concierto sonoro resonando contra las paredes invisibles me impresionó, especialmente cuando por arte de magia pude ver la isla Encalladora y el Cabo de Creus, que aparecieron de un modo fantasmal a banda y banda, junto con los primeros rayos de sol, como si una puerta se nos abriera espontáneamente frente a la proa.


Abans de la primera trobada, barques franceses i catalanes
navegaven juntes a Cadaqués. (Arxiu V.G.D.)

Al poco entró una ligera brisa matinal de componente norte, que nos permitió abrir velas y navegar con portantes, para  llegar a mediodía frente a Sant Feliu, que estaba lleno de espectadores deseosos de ver nuestras evoluciones. Primero fuimos a saludar a los organizadores y a tomar un aperitivo, para luego ir a inaugurar una exposición de antiguas fotos de vela latina. Más tarde estuvimos realizando todas las maniobras que quisimos, ya que hacía poco viento y no había peligro de pasar entre otras embarcaciones que acudían a ver las maniobras en primera línea.

A la mañana siguiente emprendimos el retorno, esta vez con un gregal declarado, lo que nos hizo poner motor y los trajes de agua. A medida que fueron pasando las horas, el viento fue rolando y por la tarde pudimos poner vela y pasar por delante de Cadaqués, donde habíamos quedado con Luis Zendrera, frente al Cucurucú, y pudimos navegar juntos durante un tiempo, quedando en vernos durante el invierno y hablar de sus proyectos. Llegamos a Colliure al atardecer, casi con la puesta de sol, lo que me permitió ver esa población con toda su belleza expuesta, destacando la muralla del castillo y la torre faro de su entrada, formando un conjunto con su Iglesia. Desde ese día supe que me había comprometido definitivamente con la vela latina y empezó un viaje iniciático por nuestras costas, tomando nota y dibujando todo lo que veía e intentando rellenar huecos a los diversos interrogantes que se me iban planteando y que quedaron plasmados en el libro “Nuestra vela latina” de Editorial Juventud.


Com a manifestació d'una cultura pròpia, les primeres trobades
tenien un fort component de reivindicació nacional. (Arxiu V.G.D.)

Uno de los precursores en utilizar la vela latina como vela de recreo fue Luis Zendrera, que junto a otros compañeros de la asociación Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, acudieron a Sant Feliu y se quedaron impresionados al ver navegar a media docena de embarcaciones de unos 9 o10 m. de eslora, y realizar una serie de maniobras delante de la costa, a modo de exhibición, ya que ellos seguían navegando en Cadaqués con sus pequeñas barcas. Ese primer encuentro tuvo sus frutos dos años más tarde ya que, con ocasión de celebrarse el Milenario de Catalunya (988-1988), Cadaqués cogería la antorcha de las “trobades”, y desde entonces se han venido celebrando ininterrumpidamente. El próximo més de agosto tendrá lugar la vigésimocuarta edición.

Ese invierno acudí a Cadaqués para tomar medidas a varias embarcaciones. Cerca de S’Arenella me acordé de Luis y, sin previo aviso, me presenté en la cala, donde había varios bussis. Luis al vernos acudió enseguida para enseñarnos  el llaüt Peix Viu, el bussi Carmen, el Abili y la “barca d’encesa” Lola, que ya estaba en seco, de la cual me enamoré a primera vista. Años más tarde, entre 1992 y 1995, la empecé a restaurar junto con Francisco Oller y David Zendrera, en homenaje a Luis, que había fallecido súbitamente. Hoy en día está declarada como BIC (bien de interés cultural) y ha sido donada al Museo Marítimo de Barcelona, por ser la última “barca d’encesa” que nos queda. Este sistema de participación ha servido para evitar, por ahora, la desaparición de muchas de estas barcas y esperemos que la gente sepa valorar lo que tiene y se responsabilice de un patrimonio vivo y participativo -ya que no siempre han de ser las instituciones las que asuman toda la responsabilidad-, y se evite que desaparezcan en el olvido.


Cartell del segon viatge dels sardinals. El
quart arribarà a Cambrils. (Arxiu V.G.D.) 

Espero que Cambrils sepa recoger la antorcha de este aniversario, ya que de nuevo la Santa Espina, ahora en manos de los Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, y otras barcas como el Sant Elm, y las francesas Notre Dame de Consolation y Espèrance navegaran haciendo la ruta de los sardinales para participar en la trobada de Cambrils, que deseo que sea todo un éxito de participación.


8 comentaris:

LA MAR ha dit...

Us desitjo que en pogueu complir molts més i sobre to gaudir d'aquest immens regal que és La Mar.
Salut !

Joan Sol ha dit...

Gràcies, Jaume! Encara que sovint ens preocupem pel futur, el relleu generacional, etc., crec que la recuperació de la vela llatina i de la navegació tradicional ja és un fenòmen irreversible.

A reveure!

Joan ha dit...

Enhorabona, a tots els aficionats de Catalunya de la vela llatina per aquests aniversari. Que en celebreu molts més i si podem que tots ho vegem.

Pèsol ha dit...

Només t'he de dir una cosa Joan: gràcies per aquest article. Crec que cada vegada que es parli de la recuperació de la vela llatina a Catalunya ens haurem de recolzar en aquest recull d'història.

Alyebard ha dit...

Que en feu 25 més. Sempre és un plaer veure la silueta d'una vela llatina a l'horitzó!

diego ha dit...

Enhorabuena a todos los participantes, a los que se pusieron en marcha hace 25 años, a los que hoy en día están erre que erre y los que quedan por llegar!!

Joan, el artículo de Vicente me ha emocionado.

Diego.

Joan Sol ha dit...

Joan, gràcies! A veure si podem coincidir algun dia en alguna trobada, aquí o a les Illes.

Salutacions!

------------

Hola, Pedro! Això només és una part de la història; la resta l'anem escrivint entre tots dia a dia i trobada a trobada.

Ens llegim!

------------

Alyebard, benvingut per aquestes aigües! I esperem que mai no deixin de veure's llatines a l'horitzó.

Gràcies per la visita!

------------

Hola, Diego!

Efectivament, emociona llegir el Vicente i imaginar-se com deurien viure aquelles primeres navegades a vela llatina, potser sense saber ben bé fins a on arribaria la cosa. I, mira, ja fa 25 anys, i esperem que en faci molts més.

Fins aviat!

Ana ha dit...

M'omple de felicitat saber que el David des del cel pugui estar orgullòs per la fi che ha fet la barca en la que hi va treballar.