29.6.11

Gran èxit de la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils

Vint-i-tres barques de diverses procedències, un temps esplèndid per a navegar, una organització generosa i entusiasta, dedicada en cos i ànima a que tot sortís segons el programa previst, i el suport institucional necessari perquè un esdeveniment d’aquesta envergadura resulti viable i es consolidi, van confluir el cap de setmana de Sant Joan a Cambrils per fer de la V Trobada de Vela Llatina una festa marinera d’aquelles que recordarem tots els que vam tenir el goig de participar-hi. Jo vaig xalar d’allò més!   


Xarxes i llatines. Sembla la imatge d'una altra època.

Què va tenir la cinquena trobada de Cambrils que, al meu entendre, explica el seu èxit? A banda del bon temps, és clar; però aquest és un factor que no es pot controlar. D’entrada destacaria allò que crec que és l’ànima i el motor de tot: l’assocciació L’Arjau Vela Llatina de Cambrils. En aquests moments L’Arjau és, segurament, l’associació més potent del sector de les embarcacions tradicionals a Catalunya. Me’n vaig adonar fa un any, amb motiu de la seva nodrida participació, tant en persones com en barques, en la II Festa de la Mar de Vilanova i la Geltrú. Va tenir un gran mèrit pujar i baixar navegant des de Cambrils, en unes condicions de mar i vent ni la meitat de plàcides que les del cap de setmana passat, per ser tots allà, donant suport a aquesta iniciativa de la FCCPMF i que podria ser l’embrió d’una nova cita al voltant de les embarcacions tradicionals a la costa tarragonina. Llavors ja es veia que eren una pinya, un equip motivat i amb uns objectius clars, com ara hem pogut constatar. I això desprén una energia que es transmet i s’encomana.


Hissada de veles i sortida a la mar.

A més, L’Arjau és una associació que sap imbricar com poques la part de les barques i de la navegació amb la cultura marítima local i amb els seus protagonistes: pescadors, mestres d’aixa i gent de mar, sovint ja jubilada, però que en sap un munt i que poden aportar els seus coneixements i experiències. Persones que se senten reconegudes i valorades, i que es presten a col·laborar amb L’Arjau amb entusiasme.  Part d’això que dic es va poder veure a la VI Festa de l’Ormeig, una mostra de pesca tradicional de Cambrils, que compren la recreació d’oficis mariners i una demostració de diversos arts de pesca, com la tirada del rall i de l’artet, en què hi participa el públic present a la platja, ajudant a estirar de les malletes de la xarxa prèviament calada per un llaüt de rems. Era una imatge realment evocadora veure la gent estirant de l’art i portant-lo cap a la platja, amb el perfil d’unes quantes veles llatines al voltant. I quan el cóp, ple de peix, va sortir de l’aigua i va arribar fins a la sorra, el deliri! La gent s’hi va abraonar per veure de prop el producte de la pesca, mentre a través dels altaveus ens explicaven que aquella era una pesca de subsistència, de la qual en depenia antigament el menjar de moltes famílies cambrilenques. Efectivament, la xarxa venia ben farcida de peix, potser no gaire viu... Però un llobarret despistat que havia caiguat a la trampa, amb els seus salts i cops de cua a sobre d’una panera, feia semblar ben viva tota la pesquera.  Tant se val, calia assegurar la subhasta de peix a l’antiga que venia a continuació i que tancava la festa. I amb la xarxa buida no s’hagués pogut fer. 



Pescador llençant el rall.
Desemmallant el peix agafat amb l'artet.
Les peixateres es barallen per aconseguir el millor peix
 de la subhasta.

També es va poder veure aquesta participació dels més grans en la presentació del projecte de la restauració de la Teresa, una barca de pesca dels anys 30 amb aparell de balandra. Aquest és un projecte d’envergadura que l’Arjau porta a terme amb alumnes de la Casa d’Oficis de Cambrils, i que mereix una entrada a part. A l’acte hi era present Joan Vives, fill del mestre d’aixa que va construir l’embarcació i que també va seguir l’ofici del pare. Mestre Vives, com dirien a les Illes, estava encantat de ser el centre d’atenció; i per a nosaltres va ser un luxe poder escoltar les explicacions de l’últim mestre d’aixa de Cambrils. Aquí teniu un vídeo de l’acte que ha penjat en Jordi Salvador en el seu blog Escenavegant.


En Gerard Martí, de L'Arjau, explica com serà la Teresa un cop
restaurada. Al seu costat, el mestre d'aixa Joan Vives.
El mestre d'aixa Joan Vives explica coses de la barca construïda
pel seu pare a principis dels anys 30.

Per mi, un altre dels factors de l’èxit de la trobada de Cambrils és, precisament, aquest lligam entre la navegació tradicional i la tradició marinera cambrilenca. I a més, fer-ho de cara al públic i amb la participació de la gent, com en la tirada de l’artet.  Una altra idea excel·lent en aquesta mateixa línia va ser posar a disposició del públic l’embarcació turística Dorimar, per poder seguir la navegada de les barques de vela llatina des del mar, mentre un pescador experimentat anava comentant les maniobres de les embarcacions. És la primera vegada que veig que el públic gaudeix de seient de tribuna per seguir de prop una trobada i no s’ha de conformar amb veure les barques de lluny. Crec que tot això són molt bones iniciatives de cara a obrir aquest terreny vedat que són les trobades de vela llatina per a la gent que no en forma part, i una bona manera de fer visible tot aquest patrimoni i apropar-lo a la ciutadania. 


Demostració de com es feien les veles a la Festa de l'Ormeig.
El mestre xarxer mallorquí Jaume Amengual va deixar tothom
bocabadat amb els seus nusos.
Mostra de maquetes del mestre d'aixa Joan Vives.

Lligant amb aquest objectiu de difondre el patrimoni marítim viu i actiu, hi ha una altra iniciativa magnífica, que ja fa temps que circula, i que també va estar present a la trobada de Cambrils: els viatge dels sardinals. La setmana abans s’havia iniciat a la trobada de Calella de Palafrugell el quart viatge d’aquestes embarcacions tradicionals, que pretén acostar el patrimoni flotant a diverses poblacions costaneres. Des de temps immemorials, els viatges per mar construeixen ponts, uneixen origens i destins, i estableixen vincles entre les persones dels diversos llocs on les naus fan escala. I això és el que fa aquest viatge dels sardinals creat per en Pere de Prada, que reuneix barques de vela llatina franceses i catalanes, les quals transporten la imatge viva d’aquest patrimoni de nord a sud de Catalunya, i també fins a les Illes. En aquesta quarta edició s’hi va unir també un llaüt, Sa Xicota, de Sant Feliu de Guíxols, que no es va conformar amb quedar-se a Cambrils, sinó que va posar rumb al Delta i es va aventurar a travessar les goles de l’Ebre,  amb l’ajuda del pràctic, i a navegar riu amunt. I una vegada més es va poder veure passar una vela llatina per sota el pont d’Amposta.  Els navegants, en Lluís Estefanell, patró, i Xavier Corredor, mariner, van tornar meravellats amb l’espectacle del Delta i amb la retina impregnada d’imatges que explicaven com uns Ulisses de tornada a Ítaca. 


Les barques tornen a port per dinar.
Dinar sota veles i tendals. Un bon moment per xerrar amb els
companys d'altres barques.

Diumenge, el IV Viatge dels Sardinals va passar el relleu a la III Navegada Josep Lluís Savall, de Cambrils fins a l’Ametlla de Mar, població que el proper cap de setmana acull la seva trobada de vela llatina. L’estol de barques va sortir de port encapçalat per la Lola, la barca d’encesa centenària, fins a la senya enomenada l’Olla de Rifà de Mont-roig del Camp. Allà es va fer una ofrena floral en record dels mariners morts o desapareguts en el temporal de 1911. A continuació unes quantes barques van continuar la navegació cap a l’Ametlla i la resta van tornar a port, entre elles l’Espérance, a bord de la qual anàvem. I al moment de desembarcar vaig tenir la grata sorpresa de trobar-me amb Juan Apraiz, especialista basc en patrimoni marítim i navegant de batel, que era allà al moll, esperant l’arribada de les barques. Em va explicar que venia d’unes jornades sobre patrimoni marítim celebrades a Palamós i que estava recollint informació sobre grans desastres marítims, com el temporal de 1911. Precisament, Juan Apraiz és un dels organitzadors dels actes commemorarius de la galerna de 1912, el temporal més dur que va castigar la costa basca durant el segle passat, que va causar la mort de 141 pescadors.  Interessat per l’exposició “1911. Sobreviure a la tempesta”, exhibida a Cambrils a principis d’any i que ara es pot veure al Museu Marítim de Barcelona, s’havia acostat fins allà per saber-ne més coses. Curiosament, a bord de l’Espérance, jo acabava de conèixer la Montserrat Flores, de l’Arxiu Municipal de Cambrils, que juntament amb en Gerard Martí, director del Museu d’Història, són els comissaris d’aquesta exposició.  Naturalment els vaig presentar i ara només caldrà esperar a veure què en surt d’aquesta trobada; una trobada casual i imprevista, però que d’alguna manera ho va acabar de relligar tot. 


Les tripulacions recullen les flors per a l'ofrena en record de
les víctimes del temporal de 1911.

Per un motiu o altre –programa, embarcacions, participants, etc.- hi havia moltes ganes d’anar a la cinquena trobada de Cambrils. La gent de L’Arjau feia temps que venien escampant la seva crida als quatre vents. S’intuïa que que podia ser una trobada especial, d’aquelles que fan època. I així va ser. Vint-i-tres barques procedents de diversos punts de la costa catalana i de llocs tant allunyats com Seta, a la Catalunya Nord, l’Albufera de València i Xàbia, a Alacant, van acudir a la cita.  I al seu voltant ens vam reunir una vuitantena de navegants, molts dels quals som amics que feia temps que no ens vèiem; i vam aprofitar l’ocasió per posar-nos al corrent i explicar-nos els nostres projectes. En el meu cas, fins i tot vaig aparaular una navegada en aigües desconegudes per mi, a mitjans de juliol, que ja us explicaré quan arribi el moment. Per tant, crec que la trobada de Cambrils ha estat profitosa en molts aspectes.


A proa de L'Espérance, sardinal que va venir navegant des de Seta,
el patró, Bernard Vigne, maniobra el davant.

Finalment, cal destacar un altre factor que penso que va influir positivament en l’èxit de la trobada cambrilenca: la col·laboració de l’Ajuntament de Cambrils. Diversos representants del consistori i la mateixa alcaldesa, Mercè Dalmau, van presidir diversos actes del programa i van expressar la seva voluntat de donar suport a la trobada de vela llatina. Ja he comentat en alguna altra ocasió que la col·laboració entre associacions locals vinculades al patrimoni marítim i a la navegació tradicional i els respectius ajuntaments és en benefici mutu, o ho hauria de ser. Cal perseverar en aquesta línia i establir sinèrgies amb entitats, organismes i empreses que permetin la consolidació d’activitats d’aquesta envergadura, que d’una altra manera resultarien inviables per a unes associacions no lucratives i sense gaires recursos més que les quotes dels socis. Si ens tanquem en la nostra closca, no ens en sortirem. 


L'alcaldessa de Cambrils, Mercè Dalmau, dóna la benvinguda
als participants a la trobada.

I acabo recordant una efemèride: aquest 28 de juny ha fet vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu de Guíxols de 1986, la primera trobada de vela llatina que es va fer a Catalunya. Posats a celebrar-ho,  crec que la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils és la cirereta perfecta  per a un hipotètic pastís d’aniversari. Per molts anys!


Ben Crawshaw, uns dels amics retrobats a Cambrils, a bord del
seu
Onawind Blue.
Alegria i bon humor a bord de la Xerina.
L'Espérance, a tot drap.
L'Alba, de Joan Rossaleny, barca de l'Albufera de València.
El Miquel Nansa, llaüt de la flota cambrilenca.
La Patoia passant una onada.
Dues barques històriques i catalogades: la Santa Espina i la Lola.
El Mestraló seguint l'estela d'un bot murcià.
La Lola i el Miquel Nansa, rumb a l'Ametlla de Mar.
El bot Aina, de l'Amadeu Ros, procedent de Xàbia.


9 comentaris:

Anònim ha dit...

Excel·lent crònica, amb un afegitó el bot a proa del Mestraló és de Xàbia.
Esperant la teva propera i acurada entrada.Bon viatge al Encontro de Carril!
Mariner de fortuna.

escenavegant ha dit...

Hola Joan,
Els participants de més al sud arribaren de Xàbia (Alacant). Bona crònica, com sempre, i molt bona trobada. Festes com aquestes donen un bri d'esperança a la nostra afició, a la nostra passió. Ens veiem a Carril.

Joan Sol ha dit...

Ei, Mariner de fortuna!

Anem a pams: d'on és una embarcació? Del lloc d'on és originària o del lloc on hi té el port base? El bot en qüestió, segons em va explicar el seu armador, és un bot murcià; diria que de Cartagena, si no ho vaig entendre malamen. Però també és veritat que ara està a Xàbia. A veure si ell mateix en ho pot precisar.

Gràcies pels bons desigs, però no he pogut entrar a Internet fins avui, ja de tornada a casa.

Una abraçada!

-----------

Tens raó, Jordi; és evident que els participants de més al sud van ser el bot en qüestió, procedent de Xàbia. Però vaig acabar la crònica una hora abans de sortir corrent cap a l'aeroport per afagar l'avió cap a Galícia. Va anar de cinc minuts que no em quedés a terra! I em temo que amb les presses se'm van escapar algunes coses.

Efectivament, crec que la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils ha estat una de les més exitoses d'aquests últims anys; i en els temps que corren és una bona injecció de moral.

Ja ens hem vist a Carril, que també ha estat una bona dosi de vitamines.

A reveure!

Capitán Valdés ha dit...

Els dies que vam estar per Tarragona amb en Lluís ens vam fer experts en contestar preguntes tipus "D'on veniu?", "D'on és aquesta barca?" etc etc. Una barca de les Pitiüses, que venia de Sant Feliu, amb patró de Barcelona i tripulant empordanés afincat a Terrassa, donava per moltes explicacions detallades. El que vaig sentir dir a l'Amadeu és que el bot en qüestió és un bot de regates del Baix Segura. El Baix Segura és la comarca més meridional de la província d'Alacant; Torrevella n'és la població costanera més gran.

Detallets geogràfics a banda, l'entrada és molt bona, l'anàlisi de l'èxit de la Trobada em sembla encertat i és d'agraïr l'esforç de fer-la en un temps molt curt, abans de la migració bianual a Carril.

Salut.

joao madail veiga ha dit...

Leio com alguma dificuldade, mas leio, e ser numa das linguas peninsulares que resistiram ao castelhano enche-me de alegria.
Força Amigo, excelente texto, excelente blog.

Joan Sol ha dit...

Benvingut a bord, "Capitán Valdés".

Ja he vist algunes fotos del vostre viatge per l'Ebre i m'heu fet posar les dents molt llargues.

Moltes gràcies per la teva aportació, que confirma l'armador de l'"Aina", que és com es diu l'embarcació objecte de debat. En un mail que m'ha enviat fa una estona, l'Amadeu Ros diu:

"El bot "Aina" és un bot de construcció torrevellina, fou construit en els 70 amb les feixures dels bots de regata de l'Alacantí, el Baix Segura i el Mar Menor. Al segle passat, en els bons temps de la vela i la gana se'n deurien de fer de regates i porfies amb tripulacions de mariners (dic mariners com diguem ací al País Valencià, a Catalunya en digueu pescadors). Avui dia perduren les regates dels bots a Cartagena i el Mar Menor. Actualment les formes dels bots són bastant homogènies: possiblement els construeixen un o dos mestres d'àixa. Si ens remontem en el temps, sabem que a cada port o platja havia un, dos o tres mestres treballant, i és clar, cada mestre afaiçonava els llaüts i els bots amb el seu estil de traçar. Les formes del bot "Aina" no les trobem als bots regatejadors de Cartagena. Ni tampoc en els bots actuals de Torrevella. Havia cinc bots manats fer des d'una iniciativa de l'Ajuntament de Torrevella per a l'escola de vela municipal, i crec que encara naveguen".

Aclarits els dubtes, faig les rectificacions oportunes al text i penjo una foto de l'"Aina" perquè en pogueu veure els detalls.

Gràcies per la vostra col·laboració i salutacions.

Lino Prieto ha dit...

Joan, muy buena la crónica y muy apetecible la cita en Cambrills, se ve que había un programa muy completo y variado, parecían unos mini-Encontros.
A ver cuando puedo participar en una de vuestras trobadas.
Saludos:
Lino

Anònim ha dit...

Gracies,pel teu interés periodístic de comprobar la noticia. Sabía que en Amadeu te el port a Xàbia,on viu i faineja amb el Cap Prim . Desconeixia l'historia de la procedéncia del bot que aquest any portava i aquí ve la confusió entre lloc de creació i port de refugi.
Sempre és bo aprendre més coses i gracies al teu interés estem més enterats dels nostres amics de la mar de Baix .
Mariner de fortuna.

Lluís ha dit...

Uiii... d'aixó no m'havia adonat..
Crec que els nostres bastiments.. podriem dir que son de la mediterrania.. i si volem precisar més.. d'allà on foren construits... els ports.. son llocs d'acolliment i en principi molt variables.. Ara, segons qui m'ho pregunti.. i en funció del meu estat animic..els hi podria dir...Que no ho veus?.. De, i para la Mar!
Lluís