20.10.13

Encontro d'O Freixo 2013

Tornar a Galícia sempre em fa molta il·lusió. La primera vegada que hi vam anar de vacances, l’any 2001, quan encara no estava ficat de ple en tot aquest món de les embarcacions tradicionals, ja en vaig tornar enamorat. Recordo que aquella vegada em van fascinar les pedres, la cultura pètria, per dir-ho així, de Galícia: els cruceiros i els blasons a les façanes de les cases antigues; les pedres amb poders màgics, com la Pedra dos Cadrís i la Pedra de Abalar, de Punta da Barca, a Muxía, o la Pedra da Serpe de Corme; i també les creus de pedra en memòria dels mariners desapareguts al mar, que es veuen als penya-segats de la Costa da Morte. Pedres carregades d’història i d’històries. Pedres que tenen relació amb cultes màgics i religiosos ancestrals, en una amalgama de mites celtes i d’espiritualitat cristiana, impregnada de la influència de l’apòstol Santiago, que s’escampa per tots els racons de Galícia.  I, naturalment, vaig tornar d’aquell primer viatge absolutament seduït per la potència del mar i la seva l’omnipresència en la vida gallega. No conec la Galícia rural, però és evident que el mar hi té un pes que no té a Catalunya; i no només com a recurs econòmic de primer ordre, sinó com a substrat cultural. Galícia és una cultura marítima i marinera; Catalunya, amb prou feines. I la cultura marítima que encara es conserva a casa nostra costa molt de veure a simple vista. A Galícia, aquesta cultura la veus, la toques, la vius: forma part de l’entorn i de la vida dels gallecs.

Els vaixells hissen les veles a la cerimònia inaugural (Foto: J. Sol)

Aquell primer contacte amb Galícia, però, va ser més intens amb la terra, la cultura i el paisatge, que amb la seva gent. Els lligams amb els gallecs vindrien més tard. Després, l’any 2005, vam tornar a Galícia per participar en el l’Encontro de Cambados, en què Catalunya n’era la convidada d’honor. I allà es van establir els vincles mariners i afectius amb els primers amics gallecs. Vincles que des de llavors no han parat de créixer i d’enfortir-se. Els blogs i les xarxes socials han contribuït molt a aquesta coneixença mútua i a escurçar distàncies, mantenint-nos informats de tot el que fem uns i altres, tant en l’àmbit personal com associatiu. Moltes de les persones que vaig conèixer primer per Internet, després les he pogut conèixer personalment en els successius encontros en què he participat: Cambados 2005, Muros 2009 -on es va fer una trobada de bloguers de tema marítim que va afavorir aquesta coneixença-, Carril 2011 i O Freixo 2013, aquest estiu.

És difícil dir quin ha estat millor o pitjor, perquè, per un motiu o altre, tots han tingut coses bones. És cert que la crisi s’ha fet notar en les dues últimes edicions, però potser més en la participació que en els aspectes organitzatius. En Víctor Fernández, el president de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, ens va comentar que a O Freixo hi havia bastants vaixells associatius grans, que porten força tripulació, i que això havia fet disminuir l’assistència d’embarcacions petites. També cal tenir en compte que venir dels punts més allunyes de Galícia per mar és una despesa considerable en combustible que no tothom pot assumir. En qualsevol cas, per mi, el gran al·licient dels encontros és poder retrobar una sèrie d’amics i coneguts –de Galícia i d’altres llocs-, conèixer en persona aquells amb qui estic en contacte per Internet i navegar amb ells. I a O Freixo es va donar tot això.

Les embarcacions tradicionals van tornar a omplir la ria de Muros-Noia (Foto: J. Sol)

Redescobrint la dorna

D’entrada, he d’agrair immensament la generosa acollida dels amics de Lajareu por Barlovento, amb en Jesús Cadaveira al capdavant, que ens van inscriure a l’encontro com a tripulants de les seves embarcacions. I de fet ho vam ser, perquè un dia vam sortir a navegar amb la dorna Moura i, l’endemà, amb la Insuabela. El meu bateig en dorna va tenir lloc a Muros 2009, també a bord de la Moura, amb en Jesús fent-me de “padrí”, per dir-ho així. En una de les entrades del blog dedicades a aquell encontro ja vaig deixar constància de la meva admiració per les qualitats marineres de la més popular de les embarcacions tradicionals gallegues. La Insuabela és una dorna de nova construcció, que respon a les necessitats de Lajareu de disposar d’una embarcació gran, segura i confortable per a la navegació en grup, fer cursets d’iniciació, etc. Amb aquesta finalitat li han posat un aparell més còmode, manejable i no tan tècnic com el d’una dorna clàssica. La Insuabela porta eixàrcia fixa, amb estai i dos obencs per banda, tensats amb bigotes, i aparella major cangrea i floc. Vaig tenir el plaer de dur la canya i, efectivament, és una embarcació molt marinera, equilibrada i gens ardent, fàcil de portar i que transmet molta seguretat. Així, doncs, després d’haver navegat novament en dorna, en les aigües de la Ria de Muros-Noia, em reafirmo en allò què vaig escriure el 2009: la dorna ho té tot per fer feliç un mariner.  

Al timó de la dorna Insuabela (Foto: Marta Salomó)
La dorna Insuabela, gran, segura i confortable (Foto: Mar Rey)


Descobrint els galeons

Si Muros 2009 va ser per mi el descobriment de la dorna, O Freixo 2013 ha estat el descobriment dels galeons. Diria, fins i tot, que el galeon ha estat el vaixell-estrella d’aquest encontro. Aquestes antigues embarcacions de treball dedicades al transport de mercaderies per la costa gallega s’han convertit en les més vistoses de la flota tradicional. Per les dimensions del buc –entre els 8 i els 12 metres- i l’envergadura de l’aparell –major cangrea i dos flocs- es fan veure de lluny i omplen el paisatge de qualsevol trobada. Com a embarcació associativa, el galeon és ideal, perquè és segur i pot embarcar molta gent. En aquests últims anys, n’han entrat uns quants en servei, ja sigui recuperats i restaurats, com l’RH Uno, de nova construcció, o com l’Illa de Cortegada, amb els quals vaig navegar a O Freixo. 

El que més em va sorprendre del RH Uno és que pertany a una associació de veïns. El vaixell és propietat de l’associació veïnal A Ostreira, de la parròquia d’Abelleira, a Muros. M’ho va explicar un dels patrons del vaixell, en Joaquin Fabeiro, a qui vaig tenir el gust de conèixer personalment després d’haver-hi contactat via Facebook. Animats per la construcció de la buceta Abelleira, buscaven una embarcació més gran. Finalment, a Cambados van trobar un vell galeon de 12 metres, que van comprar i restaurar durant prop de quatre anys, per a utilitzar-lo com a veixell-escola, entre altres funcions. En la seva web expliquen tot el procés.  

L'RH Uno, de l'associació de veïns A Ostreira (Foto: J. Sol) 

Durant l’encontro d’O Freixo vam navegar a bord de l’RH Uno, juntament amb en Jesús Cadaveira i la seva família. Realment és un vaixell ideal per fer sortides en grup, perquè té una coberta àmplia i còmoda, una maniobra molt senzilla i dóna molta seguretat. En Jesús i jo vam fer de proers i ens vam ocupar de les escotes dels dos flocs en les successives virades. Em va semblar que era un vaixell força maniobrable, sobretot tenint en compte el poc vent de feia. En alguna virada calia ajudar una mica a passar la proa aquarterant un dels flocs, sense més dificultats. Va ser un bon primer tast de geleon, però el plat fort me’l prendria l’endemà, a bord de l’Illa de Cortegada, de l’associació Rompetimons, de Carril. El vaixell es va començar a construir el 2008 i es va avarar l’agost del 2010, però no va estar a punt per navegar fins el maig de 2012.  Fa 11 metres d’eslora, però hagués dit que en feia 3 o 4 més. Si més no, des de popa i amb la canya a la mà es veia molt més gran! Una canya, per cert, enorme. Totes les canyes de les embarcacions tradicionals gallegues són molt grans, en comparació amb els arjaus de les nostres barques. A principi trobes canya per tot arreu i et fa nosa, però quan t’hi acostumes trobo que dóna molta sensació de solidesa i de seguretat. Va ser molt divertit portar l’Illa de Cortegada, sobretot quan tens una tripulació que, al crit de “anem a virar!”, sap perfectament què s’ha de fer i actua com un sol home.  La tarda que vam sortir, el vent era molt canviant en alguns racons de la ria i podia rolar 45º quan t’acostaves a terra. Això requeria estar molt atent per a no quedar-te desventat i aturar el vaixell. Però el Cortegada responia molt bé i aconseguíem fer-lo virar amb molt poca arrencada. Ja dic, un vaixell fantàstic; i jo, encantat de la vida, és clar, i molt agraït a la gent de Rompetimons per aquesta deliciosa navegada.

Amb en Jesús Cadaveira, fent de proers al RH Uno (Foto: Marta Salomó)
Al timó del galeón Illa de Cortegada, tota una experiència (Foto: Marta Salomó)


L’última sortida de l’encontro d’O Freixo la vam fer amb la magnífica dorna “Sara O”. Bé, no és una dorna pròpiament dita; és un iot de nova construcció, amb línies semblants a les de la dorna. És el què en el món dels vaixells clàssics en diuen “esperit de tradició”. El seu propietari, l’Avelino Ochoa, ja ens havia convidat a navegar-hi a l’encontro de Carril, després d’haver-nos conegut al Saló Nàutic de Barcelona. És a dir que, una vegada més, vaig poder gaudir de la bellesa i les qualitats marineres de la “Sara O”. Quan vam sortir hi havia marea baixa i això ens obligava a fer virades constants per mantenir-nos dins del canal navegable marcat per balises i evitar els bancs de sorra. Després, a la tornada i a prop ja del port, el vent va començar a fer rolades de 180º que van deixar molts vaixells clavats en un punt. Nosaltres, gràcies a l’electrònica –que també té els seus avantatges-, vam poder detectar bé cada rolada i maniobrar en conseqüència, aprofitant cada alè d’aire per arribar a port. Entremig, vam gaudir d’un bon ventet que ens va permetre navegar fins passada l’illa de A Creba, i poder admirar la bellesa de la Ria de Muros-Noia. Ens va cridar l’atenció veure esplèndides platges de sorra blanca insòlitament buides un diumenge de juliol al matí, cosa que sempre ens sorprèn molt als catalans, perquè, en aquesta època, a les nostres platges no s’hi cap. Al mig de la ria ens vam creuar amb el vaixell del fotògraf Ricardo Grobas, excel·lent retratista de la costa gallega i cronista gràfic de la seva vida marinera, que ens va seguir una estona i va fer unes magnífiques fotos de la “Sara O”, que conservarem com a record de la navegada.

La Sara O, un iot clàssic amb línies de dorna (Foto: Ricardo Grobas)
Tradició i modernitat en un mateix vaixell (Foto: Ricardo Grobas)


Marxar d’un encontro sempre és una mica trist perquè, encara que t’ho hagis passat molt bé, deixes enrere uns quans amics a qui, probablement, no tornaràs a veure fins al cap de dos anys. Però aquesta vegada el nostre viatge a Galícia es va poder allargar uns quants dies més, amb estades a Santiago i Vigo, on hi tenim bons amics. Entre una visita i l’altra vam passar per les platges de Lariño i Carnota, unes immenses extensions de sorra blanca, aigües transparents i poquíssima gent. Impressionants! També ens vam aturar a Ézaro, als peus del Monte Pindo, i ens vam endinsar en la desembocadura del riu Xallas, fins al salt d’aigua d’uns 40 metres d’alçada que corona el tram final del riu. És un lloc d’una gran bellesa natural, amb boscos arran de mar i ple de racons arrecerats d’aigües encalmades, on hi avaren petites embarcacions, al costat de l’esquelet d’alguna vella barca abandonada des de fa molts anys, cobert de molsa. Corregeixo: “era” un lloc d’una gran bellesa... A primers de setembre la zona del Monte Pindo va ser calcinada per un incendi forestal devastador, que va reduir a cendres els paisatges que veieu en aquestes fotos. Molt trist, tot plegat.

Una platja impressionant als peus del Monte Louro (Foto: J. Sol)
La desembocadura del riu Xallas a O Ézaro (Foto: J. Sol)

I encara vam tenir temps que fer una escapada a la Costa da Morte i recórrer la pista de terra que va de Camariñas a Camelle, passant pel cementiri dels anglesos, on hi reposen els nàufrags del Serpent. Les vistes des del Cabo Vilano i de les platges verges i feréstegues que hi ha en aquest boci de costa crec que són de les més boniques de Galícia; si més no, de la Galícia que coneixem, perquè encara ens en queda molta per descobrir. Però això serà en propers encontros.

Paisatge espectacular de Costa da Morte, amb el far de Cabo Vilano al fons (Foto: J. Sol)


En aquest enllaç a Flickr hi trobareu el reportatge fotogràfic de l'encontro d'O Freixo amb una cinquantena de fotos.





3 comentaris:

Suso da Moura ha dit...

Moltes gracies!!!
Que maravilla, Joan. Gracias por este precioso reportaje y por tus amables palabras. LA Asiciación Lajareu por Barlovento y yo mismo nos hemos visto honrados con vuestra presencia, y la de Mar y tin, en el rol de nuestra embarcaciones durante el Encontro, hemos disfrutados de vuestra compañía y del placer de navegar juntos otra vez, estrenando la Insuabela y en el Galeón de Abelleira. Qué buenos recuerdos ahora que llueve, ha llegado el frio y se hace tan difícil salir a navegar... Un fuerte abrazo y besos a Marta

Joan Sol ha dit...

Hola, Jesús!

Me alegra que te haya gustado la entrada. Ciertamente lo pasamos muy bien, durante y después del encontro. Por no alargar el texto me quedé con las ganas de hablar de la navegada en dorna que hicimos entre Ribeira y Palmeira; del placer de poder entrar a vela en un pequeño puerto, amarrar la embarcación al muelle, tomar una cerveza en un bar de marineros con una terraza espléndida y luego partir tranquilamente. Eso es un lujo que aquí ya no nos podemos permitir. Todo está balizado, acotado, privatizado, prohibido... O sea que disfrutadlo mientras sea posible. Y nosotros continuaremos viniendo a Galicia a compartir con vosotros esos placeres de la vida marinera.

Un abrazo también para vosotros. Ah, y te debo unas fotos!

Suso da Moura ha dit...

Un fuerte abrazo.Encantados de compartir con vosotros ene y otros muchos rincones de autenticidad que aún nos quedan.