Llibres de mar 4: “La expedición de la Kon Tiki”

Amb motiu de l’estrena de la pel·lícula “Kon Tiki” al nostre país, l’octubre passat, vaig recuperar de la meva biblioteca nàutica tot un clàssic de la narrativa sobre aventures marítimes: “La expedición de la Kon Tiki”, escrit per l’explorador i etnògraf noruec Thor Heyerdahl. El llibre -que tinc en una edició del 1952 d’Editorial Juventud- explica les peripècies d’aquest viatge oceànic en rai, des del Perú fins a la Polinèsia, que Heyerdahl i cinc companys més van fer l’any 1947. L’objectiu del viatge era demostrar que les illes del Pacífic s’havien poblat amb gent procedent del continent sud-americà, navegant en embarcacions fetes amb troncs, i no amb gent procedent de l’Àsia, com es creia en aquella l’època. Després de la primera expedició de la Kon Tiki se’n van fer moltes més, amb embarcacions construïdes amb els mateixos materials i tècniques que els utilitzats per antics pobles indígenes en temps remots, de les quals en parlarem al final.

Tot un clàssic dels relats d'expedicions, en una edició de 1952.

No sé fins a quin punt la pel·lícula “Kon Tiki” -una superproducció noruega de gran èxit en aquell país-, és l’adaptació cinematogràfica del llibre de Thor Heyerdahl. Com sol passar amb la majoria d’adaptacions de llibres al cinema, a la pel·lícula sempre s’hi troben a faltar coses. En aquest cas, al film hi ha coses que no surten al llibre i aspectes del llibre que es troben a faltar a la pantalla. Una de les coses que no hi surten és la relació d’Heyerdahl amb la seva dona, Liv. Em refereixo, concretament, al fet que el viatge de la Kon Tiki li acabaria costant el matrimoni. Això, com és lògic, no s’explica al llibre. És cert que la pel·lícula -a banda d’una seqüència inicial de Thor de petit, a la neu, que serveix per mostrar-nos el caràcter i determinació del personatge ja de ben jovenet- comença com el llibre: el 1937, deu anys abans de la famosa expedició, a l’illa volcànica de Fatu-Hiva, a l’arxipèlag de les Marqueses. En aquella illa remota hi trobem en Thor i la Liv, poc temps desprès de casar-se, vivint en una cabana de palla, com els nadius, i fent una vida que sembla força idíl·lica. L’objectiu que ha dut fins allà el jove matrimoni és estudiar els animals de l’illa per esbrinar de quina manera van arribar a les illes del Pacífic determinades espècies. Però a través del contacte amb els indígenes i gràcies, especialment, als relats orals sobre els seus avantpassats, s’adonen que aquests van arribar a l’illa procedents de l’est, de la costa sud-americana, i no pas de l’Àsia, a l’oest. L’estada de la parella a Fatu-Hiva s’acaba sobtadament al cap d’un any, a causa d’una malaltia i altres entrebancs que els obliguen a tornar a Noruega; però aquella estada al Pacífic marcarà el destí de Thor Heyerdahl per sempre. Des de llavors, el principal objectiu de l’explorador serà demostrar que els grans oceans havien estat utilitzats com a grans autopistes aquàtiques, molt abans que Colom descobrís Amèrica. I aquest projecte condicionarà completament la seva vida.

La Liv i en Thor de la pel·lícula, a Fatu-Hiva.

Així, doncs, llibre i pel·lícula coincideixen en l’arrencada; però el film s’entreté en mostrar el dilema que se li planteja al protagonista, que ha de triar entre intentar demostrar les seves teories a través d’un viatge molt perillós i de resultat incert, o abandonar el seus projectes i tornar cap a casa amb la dona i els fills. Heyerdahl, com és sabut, va acabar escollint la Kon-Tiki, amb el resultat que tots coneixem. És un bon dilema per arrencar la pel·lícula, però després s’acaba diluint i no té cap mena de transcendència dramàtica en la resta de la cinta. Només ho recuperarem al final, per constatar el trencament del matrimoni. En canvi, la pel·lícula passa de llarg un aspecte del llibre, al meu entendre força interessant, com és l’obtenció dels troncs de fusta de balsa per a construir el rai. Això sol ja és tota una odissea, si tenim en compte que els van haver d’anar a buscar a l’interior de la selva d’Equador, baixar-los fins al mar formant un rai, com feien els nostres raiers del Pallars, seguint el corrent dels rius Palenque i Guayas, i després transportar-los amb vaixell fins al port del Callao, al Perú. A la pel·lícula, Hyerdahl va al port amb en Herman, l’enginyer que coneix a Nova York i la primera persona que li fa costat, i allà ja hi troba reunits els troncs i la resta de la tripulació, sense que sapiguem d’on han sortit uns i altres.

La tripulació de la pel·lícula.

Però, a banda d’això, el que més em va sobtar de la pel·lícula en relació al llibre és el dibuix que fa dels personatges. És evident que Heyerdahl és el protagonista absolut de la funció; però així com al llibre els seus companys d’expedició tenen tots la seva personalitat, el seu paper dins de l’equip i les seves funcions a bord, a la pel·lícula queden desdibuixats i empetitits, al costat de la figura imponent de Thor Heyerdahl, que s’erigeix com un semidéu enmig dels seus homes, com si fos la reencarnació de Tiki, el deu del Sol. A mi no em va acabar de convèncer aquest perfil d’Heyerdahl com un personatge obsessiu, il·luminat, gairebé messiànic i amb un ego considerable, com el que retrata la pel·lícula. Com vaig llegir en una crítica del film, l’ego de Thor Heyerdahl és el setè tripulant de la Kon-Tiki. Efectivament, al seu costat el altres membres de l’expedició no tenen espai ni gairebé res en què sobresortir, quan tots ells eren individus molt singulars i el llibre en dóna fe en molts moments. Els dos operadors de ràdio, per exemple, havien de ser boníssims, perquè no només van ser capaços de reparar i mantenir en funcionament un aparell exposat contínuament a l’aigua i la humitat, sinó que van estar transmetent i comunicant amb diversos radioaficionats durant tot el viatge, fins a l’últim moment. En canvi, a la pel·lícula, hi ha una escena en què el lloro que porten a bord talla l’antena amb el bec i sembla que quedin incomunicats. 

La Kon Tiki seguint seguint la direcció del sol cap a ponent.

El final de la pel·lícula també és molt precipitat. Primer perquè van a parar directament a l’atol de Raroia, a l’arxipèlag de Tuamotu, saltant-se el pas previ per l’illa habitada de Fangatau i l’intent frustrat de desembarcar-hi, que han d’avortar a causa dels corrents i del perill imminent d’acabar destrossats als esculls. És un dels moments més perillosos de tot el viatge i que al llibre està explicat amb tot el dramatisme de la situació. D’acord, a la pel·lícula cal anar per feina i se suposa que, un cop han posat el peu a terra, l’objectiu s’ha assolit i la història s’ha acabat. Doncs a mi m’agrada més el final del llibre, quan els habitants de Raroia reben els homes blancs que han vingut de l’altra banda del mar i els hi fan explicar el seu periple davant de tot el poble. Llavors aquella gent s’adona que les històries que els vells de la tribu els havien explicat sobre la procedència dels seus avantpassats eren certes! És un final molt bonic i molt emotiu, que tanca tot el cercle i dóna sentit al viatge. En comptes d’això, a la pel·lícula prefereixen tancar amb la confirmació de la ruptura matrimonial entre el Thor i la Liv –una trama d’escàs interès perquè no hem viscut prou el seu drama personal-; i acaben amb el típic “què se’n va fer” de cadascun dels personatges. 

"Kon Tiki" té una fotografia excel·lent. Aquí la famosa trobada amb el tauró balena.

“Kon Tiki”, la pel·lícula, no està malament; té una factura impecable i algunes imatges espectaculars, però trobo que li falta força dramàtica. És agradable de veure, sí; però si voleu saber amb detall com va anar aquell primer viatge en rai dels temps moderns a través del Pacífic, llegiu “La expedición de la Kon Tiki”. El llibre, publicat l’any 1951, va ser un èxit des del primer moment. Des de llavors se n’han venut 50 milions d’exemplars a tot el món i s’ha traduït a 70 llengües. Per altra banda, la pel·lícula filmada pels expedicionaris va guanyar l’Oscar al millor documental aquell mateix any. El viatge de la Kon Tiki va tenir un remake 60 anys després: l’expedició Tangaroa, el 2006. La va organitzar Olav Heyerdahl, nét de l’explorador noruec, amb l’objectiu de retre homenatge al seu avi i a l’expedició de la Kon Tiki. Olav i el seu equip van construir un rai al Perú i van navegar fins a Raiatea, a la Polinèsia Francesa. La travessia va durar quatre mesos. Aquest és el documental de l’expedició Tangaroa.

Altres expedicions a partir de la Kon Tiki 

Ja que hi som, penso que val la pena estirar del fil de les grans expedicions a bord de rèpliques d’embarcacions utilitzades per pobles d’antigues civilitzacions, construïdes amb els materials que tenien a l’abast i segons tècniques ancestrals. L’expedició de la Kon Tiki va ser la primera, però a continuació en vindrien moltes més, amb finalitats més o menys científiques. El mateix Thor Heyerdahl va posar en marxa les expedicions Ra I, Ra II i Tigris, que són els noms de les tres embarcacions utilitzades. Però a diferència de la Kon-Tiki, aquestes estaven construïdes amb joncs, que són plantes aquàtiques, en comptes de troncs de fusta.  Amb Ra I (1969) i Ra II (1970), Heyerdahl va voler demostrar que algunes tecnologies del Nou Món haurien pogut arribar des de l’altra banda de l’Atlàntic. Totes dues partien del Marroc per arribar a Barbados. La primera va fracassar, però la segona va aconseguir travessar l’Atlàntic en 57 dies. I l’objectiu de l’expedició Tigris (1978) era establir connexions entre la cultura de la vall de l’Indo, al Pakistan, amb la de Mesopotàmia. L’embarcació Tigris va ser incendiada deliberadament com a protesta contra les guerres a cada banda del Mar Roig i a l’Àfrica.  Val la pena fer una visita, ni que sigui virtual, al Museu Kon Tiki on hi trobareu molta informació sobre la vida de Thor Heyerdahl i les seves expedicions. 

Thor Heyerdahl i els seus viatges van inspirar d’altres exploradors i aventurers a organitzar expedicions semblants. Curiosament, tres dels seus seguidors més famosos són espanyols: Vital Alsar, Kitin Muñoz i Santiago Genovés.

La Ra II de Thor Heyerdahl.

Diuen que mentre feia la mili al Marroc, l’explorador santanderí Vital Alsar va llegir “La expedición de la Kon Tiki”, i que aquesta lectura el va motivar a organitzar les seves pròpies expedicions amb diversos rais. En va fer tres, concretament, anomenades “La Pacífica” (1966), “La Balsa” (1970) i “Las Balsas” (1973), aquesta vegada amb tres rais en comptes d’un. En tots tres viatges va sortir d’Equador amb destí a Austràlia. El primer va ser un fracàs a causa de la broma, el voraç teredo navalis, que va desfer el rai al cap de 143 dies de navegació. Però en els altres dos va aconseguir tocar terra australiana, després de recórrer més de 8.500 milles a través del Pacífic, durant 161 i 179 dies de navegació, respectivament. El 1980 va organitzar el projecte “Mar, hombre y paz”. A bord de la Marigalante, una nao com la Santa Maria de Colom, va recórrer mars y oceans desenvolupant diverses activitats relacionades amb el descobriment d’Amèrica. L’última expedició de Vital Alsar, feta entre 2009 i 2010 i emmarcada en el projecte “El niño, la mar y la paz”, tenia per objectiu agermanar dues de les civilitzacions més antigues del món, la maia i la grega. Aquesta vegada l’embarcació escollida va ser un gran trimarà de fusta, batejat amb el nom de Zamná, el deu maia del coneixement, a bord del qual hi anava un nen maia, acompanyat pel seu pare, i dotze tripulants, que van recórrer diversos països del món portant un missatge de pau.

Els rais de Vital Alsar.

L’explorador Kitin Muñoz també es considera un deixeble de Thor Heyerdahl. Nascut a Sidi Ifni, fill d’un militar espanyol destinat a l’antiga colònia del Sahara, la passió de Muñoz per l’aventura va començar a despuntar després de llegir “La expedición de la Kon Tiki”, el llibre que ens ocupa, a l’edat de 14 anys. El jove Kitín va quedar fascinat per les teories d’Heyerdahl i als 26 anys va organitzar la primera expedició, Uru (1988), una travessia de 54 dies entre el Perú i Thaití. Però les expedicions que li han donat més fama duien el nom de Mata Rangi, totes fetes amb embarcacions construïdes amb joncs. La Mata Rangi I (1995) va salpar de Pasqua rumb al Japó, però no hi va arribar a causa d’una tempesta. La Mata Rangi II (1997) havia d’anar d’Arica, a Xile, fins a la Polinèsia, però l’embarcació va ser devorada per la famosa broma. I amb la Mata Rangi III (2001) pretenia travessar l’Atlàntic, sortint des de Barcelona per arribar a Cartagena d’Indies, a Colòmbia; però un fort temporal a l’alçada de Cap Verd va malmetre l’embarcació i va estroncar el seu somni. 

La Mata Rangi II de Kitín Muñoz.

L’antropòleg i investigador social hispano-mexicà Santiago Genovés,  no només coneixia l’obra i les expedicions de Thor Heyerdahl, sinó que en va formar part; concretament de les expedicions Ra I i Ra II. El seu interès era investigar el comportament humà i, en aquesta línia, l’expedició que li va donar renom internacional va ser Acali (1973), que va reunir a bord d’un rai cinc homes i sis dones de diverses ètnies, nacionalitats, religions i especialitats, amb l’objectiu de posar a prova les seves teories sobre la violència i la conducta humana. Aquesta mena de laboratori flotant va salpar de Las Palmas amb destí a Mèxic i va navegar durant 101 dies per l’Atlàntic. Tradicionalment les tripulacions d’aquesta mena d’embarcacions eren sempre homes i això va fer que l’Acali, que duia una tripulació mixta, fos batejada com “el rai del sexe”, com un precursor de “Gran Hermano”, però sense càmeres de televisió. Santiago Genovés sempre va desmentir aquest aspecte més sensacionalista de l’expedició.  Però en la primera edició del llibre de l’expedició, “Acali”, publicada per Editorial Planeta el 1975, a la portada hi diu: “La gran aventura científica conocida por la balsa del sexo.”  Sens dubte deuria ser un bon argument de venda; però és cert que en l’edició que jo tinc, comprada en un llibreter de vell, ja no hi surt. En qualsevol cas, Santiago Genovés i els seus estudis sobre el comportament humà han estat força reconeguts.

L'Acali de Santiago Genovés.

D’expedicions amb embarcacions de joncs se n’han fet moltes més. En aquest article hi trobareu una relació exhaustiva i també una explicació de les tècniques de construcció.