24.5.08

La poesia atlàntica de María Lado

Dies enrere, l’amic Moncho Bouzas, del bloc Singradura da relinga, em va convidar a participar en una experiència insòlita: fer una entrevista col•lectiva i multilingüe, entre tots els administradors d’uns quants blocs de temàtica marinera, a la poetessa gallega María Lado, a partir de la lectura del seu poemari titulat “Berlín”.



Foto: Galería de mariabymyside. Amb llicència Creative Commoms.

La proposta em va engrescar de seguida, però confesso que fins llavors no havia sentit parlar mai d’aquesta noia. Per tant, el primer que vaig fer va ser agafar els materials que en Monxo em posava a l’abast i submergir-me en la vida i l’obra de l’autora. Hi ha dos detalls de la biografia de María Lado que em van cridar l’atenció: el fet d’haver nascut i crescut prop de Fisterra i la seva vinculació a un grup literari anomenat “Batallón Literario da Costa da Morte”. Vaig visitar Galícia per primer cop l’any 2001 i vaig recórrer aquell bocí de costa atlàntica que hi ha entre Malpica i Carnota. La Costa da Morte em va fascinar. Venint del Mediterrani, un mar domèstic i “amable”, que poques vegades ensenya les dents, la potència de l’oceà i d’aquells penya-segats esculpits per la força de l’onatge i el vaivé de les marees, impressionen. Recordo les creus de pedra a les roques de Punta Roncudo, en memòria dels que van perdre la vida al mar. Sens dubte ha de ser molt especial la relació amb un mar que tant és font de vida i de riquesa com de mort y de desgràcia alhora. Crec que la potència d’aquell mar i d’aquelles roques, tant presents en la vida dels gallecs que viuen en aquella costa, ha d’influir per força en l’obra de qualsevol artista que s’hi hagi criat a la vora. Per això vaig tenir clar des del primer moment que aquesta seria una de les preguntes que li faria a la María Lado.




Foto: Galería de mariabymyside. Amb llicència Creative Commoms.

Però, a banda d’això, la María Lado forma part de la Galícia jove, moderna i creativa, en què els escriptors i poetes joves semblen –al menys per algú que s’ho mira des de fora com jo- un col•lectiu força dinàmic. Ella, a més d’escriptora, és guionista de ràdio, actriu teatral, fa titelles, video-art... Aquest caràcter multidisciplinar és el que em crida l’atenció de la seva obra i, sobre això, també li plantejo una pregunta. La María diu que escriure és arriscar-se al fracàs. Però ella defensa el risc al fracàs, perquè és millor fracassar –diu- que no tenir ni tan sols l’oportunitat de fer-ho. Per ella, el fracàs d’un escriptor és no escriure o no rematar l’obra. Perquè l’important és que existeixi la literatura i la creació en general. Defensa l’ús de les noves tecnologies, com els blocs i l’edició electrònica, que permeten als escriptor que comencen arribar al públic.

Amb tot aquest bagatge em vaig endinsar en la lectura de “Berlín”. Berlín és el nom del protagonista del llibre i, segons l’autora, es diu així perquè que té un ull de cada color. “Berlín” parla de llocs de Santiago propicis a l’amor -tingueu present aquesta dada quan el llegiu-; i ho fa amb un llenguatge col•loquial i planer, farcit d’imatges d’allò més suggerent. Us recomano que us baixeu el poemari en pdf i, simultàniament, llegiu els poemes mentre escolteu la María recitant els versos musicats per Fanny+Alexander.




Seduït pels poemes de “Berlín” i la veu de la María Lado se’m va acudir traduir-ne un al català, concretament el poema dinou que es titula como atlántico. D’entrada, l’empresa semblava senzilla. Però, a mesura que em vaig anar endinsant en els versos, em va passar com quan et fiques al mar tot confiat i, de sobte, perds peu i t’adones que el corrent és més fort del que pensaves i se t’emporta mar endins. Vaig llençar uns SOS al Capitán Haddock, co-patró del bloc “Una mirada a la Ría de Vigo”, que és un gran amant de la poesia i lector dels treballs del nostre filòleg Joan Coromines. En Haddock em va ajudar a esvair alguns dubtes, cosa que li agraeixo immensament. Però em vaig quedar encallat en un parell d’esculls, situats en els versos tres i vuit, i la traducció va començar a fer aigües. Per sort, la mateixa autora va venir a rescatar-me i em va desxifrar el sentit ocult d’algunes paraules que jo mai no hauria endevinat. Un cop situat sobre la carta de navegar, vaig poder dur la traducció a un port més o menys segur. Gràcies, María, per permetre’m traduir como atlántico i per la teva decisiva ajuda.

Permeteu-me que no reveli les claus del poema, perquè això seria treure-li part del seu misteri. Capbusseu-vos a pulmó lliure en els versos “Berlín” i intenteu atrapar els significats fugissers de les paraules. Veureu que sovint se us escapen entre els dits com peixets espantats. Però, quan n’atrapeu algun, gaudireu dels diversos matisos de la seva pell tornassolada. I si trobeu que us falta aire, feu un crit i us llençaré un cap.

dezanove

tes que saber, meu neno,
do porto oculto da cidade,
construído entre as néboas de abril ares
para o negocio secreto do té.
e que alí amarra o desexo
nas noites de borraxeira.
e que hai unha taberna,
un pequeno lugar que nos coñece como atlántico,
onde as tripulacións dos cargueiros fantasmas
abrigan o seu corazón de licores.
e relatan historias fantásticas
das terras das amendoeiras
sábeo, pois e entre eles,
haberá quen recorde preciosos versos,
cartas que nunca enviaron os amantes,
escritas en linguas de distancia.

dinou

has de saber, nen meu,
del port ocult de la ciutat,
construït entre les boires d’abril ares
per al negoci secret del te.
i que allà hi amarra el desig
en les nits emboirades.
i que hi ha una taverna,
un lloc petit que ens coneix com l'atlántico,
on les tripulacions dels mercants fantasmes
abriguen el seu cor de licors
i relaten històries fantàstiques
de les terres dels ametllers
sàpigue-ho, perquè entre elles,
hi haurà qui recordi versos preciosos,
cartes que mai no enviaren els amants,
escrites en llengües de distància.


En una propera entrada publicaré l’entrevista sencera a María Lado i la relació de tots els blocs que hi hem participat.

9 comentaris:

O´Fartura ha dit...

Amigo Joan:
Me parece acertada tu traducción del poema. Al igual que María, tú también corres riesgos y sales airoso.
Como es habitual en tus entradas eres cualquier cosa menos parco en contenidos.
Coincido contigo en la valoración de la poesía de María Lado no presenta ni el barroquismo ni una densidad de conceptos intelectuales que hagan impenetrable su poesía. Es decir con sencillez y el uso de un lenguaje incluso coloquial alcanza una profundidad que es lo que a mí más me gusta de María Lado.
Estoy convencido además de que el hecho de abarcar varias disciplinas artísticas y el uso de la red como plataforma para emitir poesía son aspectos determinantes.
La fuerza de Berlín reside también en la voz de la autora y no solo en el poemario escrito, llamémosle tradicional. Y llega a nosotros a través de la red y con música.
La poesía tiene un espacio reducido en nuestras sociedades y María se ha planteado el objetivo de hacerlo más amplio y en este sentido creo que ha dado con una fórmula útil.
Bueno, paro ya, que me enrrollo de más.
Un saúdo mariñeiro e atlántico.

Unknown ha dit...

Hola, Moncho!

Celebro compartir contigo la valoración de la poesía de María Lado. Confieso que me resultó difícil expresar las sensaciones que me produjo la lectura de "Berlín". Siempre es difícil valorar una obra de creación e ir más allá del “me gusta” o “no me gusta”. Pero, en este caso, me parecíó que debía intentar transmitir mis sensaciones a aquellos que, como yo, se acerquen a la obra de María por primera vez y hacerles venir ganas de leerla. No sé si lo habré conseguido, porque la verdad es que me siento más seguro sobre la cubierta de un barco que hablando de poesía. Como habrás visto, en todas mis entradas, intento arrimar el ascua a mi sardina, es decir, introducir la cosa marina, que es donde mejor me defiendo.

Volviendo a “Berlín”, igual que a ti me gusta la sencillez y libertad expresiva de sus poemas, y me admira la fuerza de sus imágenes, a pesar de la economía de lenguaje que María practica. Ciertamente es un modelo a seguir… Sí, lo admito, la brevedad no es una de mis virtudes. Tendré que pegar un post-it en el ordenador con aquella célebre máxima de Baltasar Gracián: “Lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Y como añadía no sé quien: “Y lo malo, si breve, no tan malo”.

Gracias por tu comentario y espero que muy pronto podamos leer la entrevista a María Lado que le hemos hecho entre todos.

mariademallou ha dit...

é todo un placer que un home de mar de achegue aos meus versos coa súa voz como ti fixeches. estou enormemente agradecida pola tradución do texto, porque creo que foi moi acertada e que saíches moito máis que airoso :)

foi todo un placer verme na lingua de outro con quen compart mares e océnos.
un saúdo oceánico.

Unknown ha dit...

Gracias, María, porque si he conseguido salir airoso de la traducción se debe también a ti. La verdad es que traducir tu poema resultó una buena manera de sacarles jugo a tus versos, toda la sustancia que contienen las palabras e imágenes que proyectas, y que yo solo nunca hubiese podido saborear con una lectura más superficial.

Es un placer tu visita y espero te asomes por aquí de vez en cuando.

Mar ha dit...

Enhorabuena por el resultado final, Joan Sol, coincido en que has salido airoso de esta andadura que en principio parecía más fácil de lo que al final resultó ser.
Ha sido una bonita experiencia esta iniciativa planteada por Moncho, esperemos vengan más ideas nuevas que hagn interacionar nuestros blogs y unirlos cada vez más.
Un abrazo

Unknown ha dit...

Hola, Mar

Gracias por los elogios, que comporto con María y con tu Capitán. La entrevista col•lectiva a María Lado me ha parecido una experiencia de lo más interesante. Además coincide con el primer aniversario de este blog, que es un buen motivo para hacer balance. Y, como le decía a Moncho en el intercambio de mails de estos días, para mí, lo más importante de este primer año en la blogosfera es, precisamente, la consolidación de esta pequeña red de personas con intereses comunes, procedentes de diversos lugares, lenguas y culturas. Esta posibilidad de colaborar juntos en la elaboración de un proyecto común -aunque sea algo tan sencillo como una entrevista- creo que es algo muy potente. Creo sinceramente en el potencial de creación compartida de todo este entorno de comunicación e intercambio de conocimiento que se ha convenido en llamar la Web 2.0. Me gustaría que este fuese el inicio de otros proyectos compartidos, en los que, sin duda “Una mirada a la Ría de Vigo” tiene mucho que aportar.

Saludos desde el Mediterráneo.

Mar ha dit...

Qué es eso de web 2.0??????

Unknown ha dit...

Hola, Mar!

Al principio de Internet, las webs eran estáticas, páginas meramente informativas, que no permitían la interactividad. La Web 2.0 se basa en la interactividad, las redes sociales, la colaboración entre iguales, la creación de productos y servicios hechos con la participación de muchos internautas. Esto es, en líneas muy generales, la Web 2.O.
La entrevista a María Lado a través de nuestros blogs es un ejercicio sencillo dentro de este nuevo entorno. Pero en vez de una entrevista, podríamos haber hecho un trabajo de investigación o diseñado un nuevo producto para el mercado.

Encontrarás una definición detallada en este enlace de la Wikipedia, una enciclopedia escrita por los mismos usuarios, que es uno de los ejemplos más conocidos de lo que se puede hacer en este nuevo entorno, basado en la colaboración y el intercambio de conocimiento:
http://es.wikipedia.org/wiki/Web_2.0

O sea, que estamos en la cresta de la ola y tu sin enterarte! ;-)

Mar ha dit...

Pues sí, parece que ando en las berzas ;-)
Muchísimas gracias por todas tus explicaciones, Joan Sol, ahora me ha quedado todo mucho más claro.
Un cordial saludo desde la Galicia más lluviosa de los últimos años,
Mar