6.5.08

Puerto Tarraco

En una entrada anterior, dedicada al port vell de Tarragona, recordava les meves primeres passes en el món dels vaixells i la navegació. I acabava dient que tot aquell món que vaig viure de jovenet, vinculat al port i al barri de pescadors del Serrallo de la meva ciutat natal, ja no existeix. Bona part de la dàrsena interior l’ocupen les instal•lacions de Puerto Tarraco, que –segons diu el seu web- és la marina europea més moderna, segura i còmoda per a super-iots. Té un mirall d’aigua de 120.000 m2 i disposa de 115 atracaments de 24 a 130 metres d’eslora.



A Puerto Tarraco s’hi farà, del 7 al 10 de maig, el World Royal Superyacht and Luxury Show, la primera fira mundial dedicada als super-iots i els productes exclusius, és a dir, de luxe. Diuen que serà el gran esdeveniment nàutic del Mediterrani occidental, apte només per a milionaris. Durant els quatre dies que duri la fira es tancaran al públic els molls de Puerto Tarraco –ara te’ls pots mirar des de darrera d’una tanca de vidre- i només hi podran accedir 3.000 visitants de tot el món, convidats expressament. És a dir que si no sou un dels escollits, no hi podreu accedir. Diuen els organitzadors que l’impacte del World Royal Superyacht and Luxury Show per la ciutat de Tarragona serà equivalent als dels JJOO del 92 per Barcelona. En els comentaris exposo la meva opinió al respecte.



Dies enrera vaig estar al port de Tarragona i vaig fer quatre fotos de Puerto Tarraco... Per cert, a mi aquest nom em sona a Puerto Urraco, poble extremeny estigmatitzat per uns crims que s’hi van cometre. Crec que hauria estat més adequat dir-li Port Tarraco perquè, a més de estar en català, lliga amb el caràcter internacional que se li vol donar. El més interessant que hi vaig veure van ser dos velers antics que hi havia atracats: la goleta danesa de tres pals Den Store Bjorn i una altra preciositat de goleta que respon al nom d’Invader. També hi havia algun veler ultramodern, fruit de les últimes tecnologies i materials en construcció naval. Però a mi em fa trempar més la fusta que la fibra de carboni, ho admeto. Mireu les fotos i us en faig cinc cèntims.



Aquest que ve a continuació és el Den Store Bjorn. És un antic vaixell far, construït a Dinamarca el 1902. Va estar en servei fins el 1980, que el van transformar en una goleta. Actualment els alumnes avançats de The Small School el fan servir com a buc escola. Fa 47 metres d’eslora i 6’50 de màniga.




Aquesta bellesa que ens mostra la banda d'estribor és l’Invader, un somni per als amants del vaixells clàssics. Tot i que ja ha complert 103 anys, la goleta es conserva com el primer dia. Quan estaríeu disposats a pagar per fer realitat un somni? Doncs si aquest somni és diu Invader, el podeu fer real per 13 milions d’euros (cliqueu sense por, encara que només sigui per veure les fotos).




L’Elanymor, encara que no ho sembli és un iot. Va ser construït a Cardiff el 1974. Fa 59 metres i a la coberta superior hi te un hangar per a guardar-hi un helicòpter. Per si us interessa, aquest vaixell també es ven. I surt més barat que l’Invader: al voltant de 10 milions d’euros. Suposo que l’helicòpter va a part.




Aquest és el nou aspecte de l’antic moll de pescadors del barri del Serrallo. En aquesta explanada hi havia el pòsit i les xarxes s’eixugaven al sol. Ara les barques de pesca estan darrera d’una tanca i només es permet accedir-hi al personal autoritzat. Si us agrada veure l’arribada de les barques i com descarreguen el peix, haureu de triar un altre port.






8 comentaris:

Joan Sol ha dit...

A mi el "World Royal Superyacht and Luxury Show" em deixa més aviat fred. D'entrada, m’interessa molt més un port de pescadors, ple d’activitat i de vida, que qualsevol marina, per luxosa que sigui. Però sembla que l’urbanisme modern dicta que els ports pesquers i industrials fan lleig i espatllen les fotos de les ciutats. Passa el mateix amb les platges, on el xiringuitos, les antigues drassanes, les barques dels pescadors artesanals i tot allò que faci olor de vell, també és esborrat del mapa de les noves ciutats postmodernes. S’imposa el ciment, la plaça dura i el disseny més fred. No m’agrada el luxe ostentós ni l’urbanisme de postal, que moltes vegades es fa a costa de privatitzar l’espai públic.

M’agraden aquells pobles i ciutats que conserven la seva fisonomia i el seu llegat històric, perfectament conservat i adaptat a les necessitats de la vida moderna. Pobles i ciutats com les que es troben a França, a Anglaterra i a altres països culturalment més avançats que el nostre. Però aquí som un país de nous rics i sembla que ens faci vergonya conservar tot allò que ens recorda qui som i d’on venim. Volem ser tant moderns i anar tant a la moda que bona part del nostre patrimoni ha acabat destruït, llençat i cremat en el foc de Sant Joan. Els nous rics em fan més por que una pedregada, perquè el seu habitual mal gust els fa d’allò més perillosos. En el ram de la construcció tenim una bona mostra del seu potencial. Per tenir bon gust s’ha de tenir cultura i aquesta, malauradament, no abunda ni es pot comprar amb diners.

Ben Crawshaw ha dit...

Hola Joan,
Estic totalment d’accord amb tu. Fa poc també vaig passar pel Puerto Tarraco y després de una estona em vaig marchar del lloc amb un mal gust a la boca y un sentiment de nostalgia pel barri del Seralló que em va costar treure de sobre. No s´ha tingut em compte ni han tingut cap respecte el riquisim patrimoni maritim que aquí teniem. Una cosa més que hem perdut a costa de esser un pais modern.
Si esboran el ports pesquers antics i fan noves leis que fan que les concentracións de vela llatina no es poden fer, em pregunto que tendrán els meus fils de aquet patrimoni que fa tan poc estava evident en tota la costa Catalana.
Fa temps que miro el teu blog I ara em trec el cap perque aquesta entrada em fa reflecionar sobre ón acabará tot aquet progres que, en el fons, no sembla cap progres. Soc angles I cuan visito el meu pais m’adono de l’important que es mantenir un sentit, més enllà de museos freds, de ón venim.
Ben

O´Fartura ha dit...

Ola Joan:
Estamos argallando a realización dunha entrevista á Poeta María Lado para publicar nos nosos blogues.
O cuestionario ímolo facer colectivamente despois de leermos e escoitarmos o seu último traballo BERLIN.
http://www.aregueifa.net/marialado.htm
A entrevista concédenola a autora e en principio imos a participar:
Manuel de Homes de Pedra en Barcos de Pau.
Besbe de Beliscos Pequenos
e eu.
Tamén me puxen en contacto mediante comment con Mar de Una mirada a la Ría de Vigo e Marieke de Ponto de Encontro.
Eu creo que un bo número de blogues participantes pode ser 6 facendo 2 preguntas cada un.
Como non teño os vosos e-mails a forma que teño para contactar con vós é a través deste comentario.
Veña, animádevos¡¡¡
Por favor contestádeme a:
monchobouzas(arroba)gmail(punto)com

Agardo a vosa resposta.

Un saúdo mariñeiro.

COALICIÓ D'ESQUERRES ha dit...

visiteu el nostre blog, A PREMIÀ DE MAR celebrem el MAIG DEL 68 i us convidem a venir...

Joan Sol ha dit...

Hola, Ben! Benvingut al blog.

No voldria que es desprengués del meu comentari que estic en contra de la modernitat i que els barris i ciutats es modernitzin. Suposo que tu també comparteixes aquesta opinió. Crec que modernitat i tradició són perfectament compatibles, i que poden conviure elements antics i moderns en perfecta harmonia. El teu país, Angleterra, n'és una prova. Allà el patrimoni està perfectament integrat en l'àmbit ciutadà i la vida quotidiana de la gent. A més, forma part de la seva imatge de marca com a país i se'n senten molt orgullosos. Una institució com el National Trust em sembla un exemple modèlic de gestió de tot aquest immens patrimoni que, a més, està a l'abast dels ciutadans. Aquí, en canvi, som famosos per haver omplert la costa de ciment i per construir ciutats de disseny amb motiu d'esdeveniments puntuals -una Copa Amèrica, uns JJOO-, que van molt bé per escombrar tot allò que es vell i no fa prou modern.

Ja em sembla bé que el barri del Serrallo s'arregli i es modernitzi. Només faltaria! La gent que hi viu en té tot el dret. Però crec que ha perdut bona part del seu sabor mariner. Això sí, s'ha guanyat en espai perquè els bars puguin ampliar les terraces. Aquí tot ho arreglem amb bars.

Ben, t'agraeixo molt el comentari i encara més per haver-lo escrit en català. He afegit el teu bloc -"The Invisible Workshop"- a la llista d'enllaços i recomano a tothom que el visiti. A més, veig que compartim afectes per Cadaqués i Portlligat. Ja en parlarem.

Ens llegim!

Joan Sol ha dit...

Hola, Moncho!

He començat la lectura de "Berlín", l'últim poemari d'aquest jove i sòlid valor de la poesia gallega que és María Lado.
Algú que ha format part d'un col·lectiu anomenat "Batallón Literario da Costa da Morte", com tu mateix, crec que m'ha d'interessar. A més, també em resulta molt suggerent la dimensió musical dels seus poemes, a través de la música del grup "Fanny+Alexander".

T'agraeixo molt el teu oferiment per l'oportunitat que em dóna d'explorar nous camins.

Salutacions des del Mediterrani.

Joan Sol ha dit...

Ei, companys de la Coali!

Aquesta és la primera vegada que traieu el nas en bloc per aquest bloc. Benvinguts!

El maig del 68 jo tenia onze anys i deuria fer primer de batxillerat al col·legi La Salle de Tarragona. Els aires de revolta que venien de París no van arribar mai a les aules del vell casalot de la plaça Imperial Tarraco. En aquella època "reinaba un fresco general procedente del noroeste de España" que escombrava qualsevol nubolet que pogués fer-li ombra al règim. En aquell temps ens passàvem el día cara al sol. Per tant, no em considero un fill del maig del 68.

No va ser fins al 75 -any de la mort del "fresco general"-, quan vaig arribar a la universitat, que vaig obrir els ulls al món, a la vida y a la política, i em vaig assabentar que havia passat una cosa que en deien "Maig del 68". Suposo, però, que m'en deuria arribar la ressaca, perquè aquells anys posteriors a la mort de Franco van ser realment moguts.

En qualsevol cas, el moviment estudiantil del Maig del 68 sempre em va resultar simpàtic. Com comprendreu, a un mariner com jo, allò de "sota les llambordes, la platja" em va arribar al cor. Va ser una bona oportunitat per canviar les coses. Llàstima que -si no ho recordo malament- el moviment obrer deixés tirats els estudiants quan el govern els va prometre unes quantes millores laborals. Amb la panxa contenta i la butxaca una mica més plena, la revolució va quedar definitivament aparcada. Si fa o no fa com ara, que fot una mandra, la revolució!

Ai, que n'és de bonic recordar!

Ben Crawshaw ha dit...

Hola Joan,

Gracies per la benviguda, jo també et reb amb molt de gust al meu bloc.

Es clar que estic de la mateix opinió que tú. Hem de anar triant cap endavant. I esta bé que voltant el any 92 Barcelona es va deixar de donar la espatla al mar i la resta de pobles costaneras van seguir el exemple.

Ara, com en el barri del Seralló, han proliforat el bars i els restaurants de peix. I, des de Les Cases de Alcanar fins a Portbou, pots menjar tot tipus de peix i marisc, i esta bé, m’encanta el peix i el marisc, i de tant en tant, quan tingui cuartos, m’aprofito per fotre un bon plat. Peró quan estic a la vora del mar voldría trobar un altre manera de apropar-me al aigua més enlla de menjar els seus habitants.

Ja se que existeixen les Golandrinas de BCN i vaixells amb fons de vidre per les illes Medes i la Costa Brava i moltes altres coses; al Salon Nautic, a la sala tradicional semblava que hi habia oferta de activitat marina. Peró pasejant per el port de Tarragona a la primervera sembla que no ets ningú, i que no tens dret a la mar, si no ets millionari. Em sembla una llastima que es propagi aquest actitud, i que molt de gent, sobre tot jove, pensa que la mar es cosa de rics.

Seguim en contacte.

Ben