Els àrabs del mar

Un dhow àrab (Foto: Zanzibar Unveiled)

El llegat i la influència de la cultura àrab en la cultura occidental és inqüestionable. Hi ha branques del coneixement, com les matemàtiques, l’astronomia, la filosofia, la medicina, l’arquitectura... en què els àrabs van assolir un nivell d’excel·lència superior al d’altres pobles i cultures del seu temps. Aquestes són les aportacions de la cultura àrab més conegudes y evidents. Però n’hi ha unes altres també molt importants, encara que no tan conegudes, en el camp de la construcció naval i la navegació.

La professora Elena Pezzi, de la Universitat de Granada, en parla en un treball titulat Aportaciones árabes en el arte de navegar: voces náuticas de origen árabe. Pezzi, citant l’arabista Juan Vernet, diu:
Posiblemente uno de los mayores servicios hechos por los árabes a la cultura sea la transmisión a Occidente de los diversos elementos técnicos, de arquitectura naval (vela latina y timón de codaste), astronómicos (determinación de coordenadas) y geográficos (cartas náuticas), que iban a permitir la navegación Atlántico adentro.
De fet, explica Pezzi, cap d’aquests dos grans descobriments –la vela llatina i el timó muntat sobre el codast- no van ser obra dels àrabs: la primera era d’ús habitual al delta del Nil i el segon el van inventar els xinesos. Però l’autora afegeix:Los árabes supieron recoger de cada sitio lo que les era útil y sintetizar todos los elementos para ser los auténticos creadores de la náutica moderna. La importancia de la influencia de su supremacía podemos comprobarla en el gran número de vocablos que dejaron como herencia en este arte de navegar.
I a partir d’aquí Elena Pezzi fa una llarguíssima relació de paraules nàutiques, que tots els navegants fem servir sovint, i n’explica l’origen àrab. Paraules com calafat , falca, gàlib, cornamusa, eixàrcia, gassa, atracar, hissar... I com aquestes un munt més. La professora Pezzi també té un estudi específic sobre una única paraula, que porta per títol: Una voz náutica común en las riberas del Mediterráneo: el verbo “halar”. La introducció d’aquest treball resum en pocs paràgrafs la història del Mare Nostrum com a via de comunicació i nexe d’unió entre tots els pobles i cultures que l’envolten. El mar era, doncs, el camí; i suposo que encara ho és, però potser no tant. Amb aquesta idea vaig escollir el títol per aquest bloc. Ara us explicaré d’on el vaig treure.

Me’l va proporcionar la lectura d’un llibre interessantíssim de Jordi Esteva, periodista, fotògraf i apassionat de les cultures orientals i africanes. El títol del llibre no pot ser més suggeridor: Los árabes del mar. Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar.

Tipus de dhows (Foto: Zanzibar Unveiled)

És el relat d’un llarg periple vital de l’autor, iniciat l’any 1977 en un viatge al mar Roig a la recerca dels àrabs del mar, que ell havia imaginat durant la seva infantesa, llegint Les aventures de Simbad. El 2002 va tornar a la península aràbiga i a terres africanes, buscant els antics capitans àrabs que travessaven l’Índic amb els seus velers de vela llatina impulsats pels monzons, transportant espècies, sedes, marfil... El Sohar, Qalhat, Mascate, Socotra, Lamu, Mombasa, Zanzíbar... són alguns dels ports mítics d’aquella part de l’Àfrica que recorre el viatger, seguint les petjades dels capitans dels dhows i sambuks, que són les embarcacions tradicionals d’aquelles aigües. I en troba alguns, però el pas del tems, l’evolució del comerç i del transport marítim, i el conflictes bèl·lics que sacsegen des de fa molts anys aquella part d’Àfrica i de l’Orient Mitjà han fet estralls en el seu estil de vida ancestral.

A la platja de Joja, prop del port de Moca –que va donar nom a una de les varietats més apreciades de cafè-, Esteva es troba amb el capità Jafar. El vell mariner havia comandat el Naim, un sambuk que ara es podria sobre la sorra de la platja on va anar a parar després d’una tempesta. Jafar el porta fins a les restes del Naim i li explica que viu allà perquè va jurar a Déu que si sobrevivia a la tempesta mai no abandonaria el seu vaixell.-Sí, este era mi barco –acarició el casco comido por el agua y el sol. Durante unos instantes permaneció escrutándome. Luego aquellos ojos roídos por los años hablaron y me decían que por grande que fuera mi esfuerzo, jamás podría llegar a comprender lo que él estaba sintiendo en aquellos momentos. Acariciaba la madera de su barco, aquel navío que había sido su hogar y sustento durante tantos años, y en el que había navegado por el Índico y el Mar Rojo sufriendo tormentas y pasando por grandes peligros. Aquel barco que se había deslizado entre los manglares de África, los arrecifes de Pemba o los canales de Kerala, en la costa de Malabar. ¿Cómo podría hacerme yo una idea de lo que significaba para él?
En un moment donat, Jordi Esteva li pregunta al capità Jafar què és el mar per ell.Y en vez de hacer lo que hubiera hecho el común de los mortales, es decir, desplegar los brazos como para dar a entender lo inabarcable, unió las palmas de ambas manos y trazó con ellas una línea perfecta y recta desde la arena hasta el horizonte.
-El mar es el camino –afirmó rotundo-. El camino que nos comunica con los otros árabes. Los árabes del mar.

Zanzíbar, una de les principals escales dels dhows que solcaven l'Índic ( Foto: Zanzibar Unveiled)

Aquests dies ens arriben notícies d’aquella part de l’Oceà Índic que parlen d’assalts de pirates, dels quals han estat víctimes un iot francès i el tonyinaire basc Playa de Bakio. Aquestes accions poder escampar la idea que en aquella zona del corn d’Àfrica són tots una colla de pirates. Però no podem oblidar que s’inscriuen en una situació de guerra molt greu, com la que afecta Somalia des de fa molts anys, amb la complicitat internacional, que permet que certes potències imposin la seva política a la regió en contra de les propostes de l’ONU. Els resultat d’aquesta política és guerra, fam i una catàstrofe humanitària que afecta milions de persones. No m’estranya que, en aquesta situació hi hagi qui es llenci al mar a rampinyar el que pugui.

Malgrat tot, jo confio en l’esperit obert, amistós, tolerant i solidari de la gent de mar, comú als navegants de tot el món. En aquest sentit, la lectura de Los árabes del mar ens dóna l’autèntica dimensió humana i marinera d’aquest poble de grans navegants que, com dèiem al començament, va fer grans aportacions a l’art de la navegació que continuen vigents.