14.6.08

Avarada del “Correíllo La Palma”


Foto d’Eduardo Pérez Castañeda, FCCLP

Avui té lloc a Santa Cruz de Tenerife l’avarada del Correíllo La Palma, un buc de vapor que feia de correu entre les illes de l’arxipèlag canari. El vaixell torna al mar després d’un llarg procés de recuperació i restauració que ha durant més de vint anys. Convertit en buc museu, biblioteca i espai cultural itinerant, el La Palma farà escala a diversos ports de les Canàries, seguint les rutes que feia a principis del segle XX.

Antigament, el transport de mercaderies i passatgers entre les illes Canàries es feia a vela, amb goletes de 40 a 50 tones. A partir del 1886 es van establir unes línies regulars ateses per vaixells de la Compañía de Vapores Correos Interinsulares Canarios. Però el servei aviat va resultar insuficient. Per atendre la demanda, l’any 1911, Vapores Interinsulares va encarregar a Angleterra la construcció de sis nous vapors, entre els quals hi havia el La Palma. Les noves unitats van ser lliurades durant el 1912, l’any de l’enfonsament del Titanic.


El La Palma va ser construït per W. Harkerss & Son Ltd., a Middlesbrough, Gran Bretanya, amb les característiques següents: vaixell mixt de passatge i càrrega; de 61 metres d’escola, 9’14 de mànega i 12 de calat; casc d’acer amb dues cobertes; propulsat per una màquina de vapor de 700 cavalls de potència, que li permetia navegar a 11 nusos. Tenia capacitat per a 190 passatgers repartits en tres classes. Va ser avarat el 15 de febrer de 1912 i va arribar a Las Palmas el 24 d’abril. Va estar en servei fins l’any 1976. A la pàgina de la Fundación Canaria Correíllo La Palma, l’entitat que gestiona l’embarcació, hi trobareu tota la història y moltes més fotos.

La recuperació i restauració del Correíllo ha estat un procés llarg i ple d’entrebancs que ha durant més de vint anys. Però, afortunadament, els membres de la Asociación Pro-restauración y Conservación del Correíllo La Palma no van defallir mai en el seu propòsit de salvar del desballestament aquest vaixell històric. Actualment el Correíllo La Palma és el buc de passatge en funcionament més antic del món.

Amb aquest ja són dos els bucs de vapor recuperats a Espanya. L’altre és el vaixell gallec Hidria Segundo, que té la seva base a O Grove; però és més “jove”, ja que va ser construït els anys 60. Trobareu un interessant reportatge fotogràfic d’aquesta embarcació al bloc de la nostra Amiga Atlántica. Vaig tenir ocasió de veure navegar l’Hidria durant l’encontro de Cambados de l’any 2005 i feia molt de goig. El més sorprenent, però, era sentir el xiulet de la seva sirena de vapor, que feia la sensació de venir d’una altra època.

L’avarada del Correíllo La Palma és, doncs, una molt bona notícia pel patrimoni marítim espanyol i des d’aquí li desitgem molt llarga vida.

4 comentaris:

Mar ha dit...

Mi más sinecra enhorabuena a los amigos de la Asociación Pro-restauración y Conservación del Correíllo La Palma por este espléndido trabajo de restauración, admirable vuestra constancia!!!
Les agradezco enormemente su trabajo ya que, creo que es sumamente importante que recuperemos nuestro patrimonio para conservar nuestras raices y signos de identidad, no sólo para nosotros, sino también para las futuras generaciones.
Un saludo a todos,
Mar

Unknown ha dit...

Hola, Mar!

Realmente es muy de agradecer el esfuerzo que hacen numerosas asociaciones y particulares para conservar el patrimonio marítimo. Sin ese esfuerzo, pasión, constancia y dedicación, barcos como el correíllo “La Palma”, el “Hidria” y tantos otros se habrían perdido irremediablemente. Lo que ocurre es que la mayoría de esos proyectos de recuperación y restauración de embarcaciones son difícilmente asumibles por las asociaciones sin ánimo de lucro -que son las que suelen estar detrás de esos proyectos-, sin la ayuda de la Administración. El problema es que el patrimonio marítimo, especialmente el flotante, suele ser el gran olvidado por parte de las administraciones. Fuera de lo que se conserva en los museos marítimos y de los hallazgos procedentes de la arqueología submarina, las embarcaciones tradicionales apenas forman parte del patrimonio histórico y cultural. De todas formas, creo que las cosas están empezando a cambiar. El Museo Marítimo de Barcelona, por ejemplo, ha participado en la recuperación de algunos barcos que gestionan asociaciones, como el “Sant Ramon”, de la asociación “Bricbarca”, de Vilassar de Mar, y el “Sant Pau” (cuyas fotos puedes ver en una entrada anterior), de la asociación “A tot drap”, de Sant Pol de Mar. Y también se han iniciado contactos entre la “Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial” y la dirección general de Patrimonio de la Generalitat para establecer vías de colaboración con las asociaciones que se dedican a la recuperación del patrimonio marítimo mueble e inmueble. Y luego hay otro problema que conlleva no pocos quebraderos de cabeza, que es toda la cuestión del papeleo necesario para poder navegar con una embarcación recuperada: matriculación, certificados, etc., cuya tramitación, en España, es de lo más lenta y farragosa. Efectivamente, hace falta mucha paciencia y esfuerzo para recuperar una embarcación histórica. Pero, bueno, parece que poco a poco se va avanzando en la buena dirección.

Saludos!

Anònim ha dit...

Joan:
Muchas gracias por incluir el blog sobre la construcción de la Dorna Sara en su sección de Enlaces.
Desde ahora mismo El mar és el camí también consta en www.dornasara.com
Saludos desde O Grove

Unknown ha dit...

Amigos de Dorna Sara,

Gracias a vosotros por la visita. Y aprovecho la ocasión para recomendar a todos los usuarios de este bloc que pasen por vuestra página, donde podrán seguir de cerca la construcción de una embarcación tradicional con técnicas modernas, como el laminado. Creo que esas técnicas son perfectamente compatibles con el concepto "tradicional". Antiguamente las embarcaciones también evolucionaban y se iban modernizando de función de los nuevos materiales y técnicas que iban apareciendo. Los nuevos materiales y técnicas aportan, además, ventajas en cuanto al mantenimiento de la embarcación, aspecto éste que tiene su importancia. Y una vez acabada, la dorna Sara será igual y se manejará igual como se hacía con las dornas antiguas. Por tanto, no dejará de ser una embarcación tradicional.

Seguiremos vuestra estela.