La bellesa eterna dels clàssics

Des del Foro de Veleros Clásicos m’han fet arribar el calendari de regates de vaixells d’època, clàssics i spirit of tradition per a aquest any 2009. Vaig entrar en contacte amb aquest fòrum d’armadors de vaixells clàssics a partir de la conferència sobre l’arquitecte naval nord-americà John G. Alden, impartida per Leonardo García de Vicentiis al Reial Club Nàutic de Barcelona el desembre passat. Conferència molt interessant, per cert, rematada amb la visita a una de les goletes més famoses d’Alden, la Malabar X, que està amarrada al RCNB.

L’Invader, a tota vela. Actualment te la base a Barcelona (Foto: No Limit Yachts).

Realment és un plaer veure de prop aquests vaixells carregats d’història, que han superat el pas del temps gràcies a la sensibilitat i, en molts casos, a l’esforç dels seus armadors per mantenir aquest patrimoni en perfecte estat de conservació. Des dels anys 70 ha anat creixent l’interès per aquesta classe de vaixells. L’Associazione Italiana Vele d’Epoca, fundada el 1892, va ser la primera que es va crear al Mediterrani per reunir els armadors dels velers de fusta. Des de llavors, regates com del de Porto Cervo i Imperia, a Itàlia; la Nioulargue de Saint-Tropez, a França; i el Trofeo Conde de Godó, el Trofeo Conde de Barcelona i la Copa del Rei de Vaixells d’Època de Menorca, a Catalunya i Balears, reuneixen cada estiu el bo i millor d’aquest selecte club de top models de la vela.

Al principi, fer regatejar junts vaixells de diverses èpoques, mides i característiques era un problema. Calia harmonitzar les regles de la competició. Les associacions nacionals van confiar aquesta tasca al Comitè Internacional del Mediterrani, el CIM. Fundat a Cannes el 1926 per un grup de yachtmen francesos, italians i espanyols, amb el nom de Comité international des courses croisières de la Méditerranée, va ser una entitat molt activa fins al 1939. Durant la Segona Guerra Mundial les activitats van quedar suspeses; i a partir de 1948 es van reprendre les competicions entre els iots italians, francesos i espanyols gràcies a la voluntat dels representants del Yacht Club de França, del Yacht Club d’Itàlia i del Reial Club Nàutic de Barcelona. Tots tres clubs van decidir donar un impuls a les regates d’altura, entre les que destaquen la Giraglia (1953) i la Middle Sea Race. Aviat s’hi afegirien altres clubs, com els de Monaco i Malta, i les associacions de Suïssa i Croàcia. Actualment, la Real Asociación Nacional de Cruceros espanyola forma part del CIM, juntament amb les associacions nacionals de yachting clàssic de França, Itàlia i el Principat de Mònaco.

A finals dels anys 80, les regates de iots d’època i clàssics van començar a despertar força interès, fins al punt que el CIM va decidir crear un centre de coordinació d’aquesta mena de vaixells que es va establir al Yacht Club de Mònaco, el 1997. I un any més tard naixia el nou Reglament per a les regates de vaixells d’època i clàssics, alhora que els organitzadors es federaven i s’establia definitivament un calendari oficial.

Hi ha qui compara la navegació d’un veler clàssic de fusta amb la d’un dofí (Foto: Sail in Style).

El Reglament CIM distingeix entre diversos tipus de vaixells:

Vaixells d’època: són els vaixells construïts en fusta o metall, avarats abans del 31 de desembre de 1949 i conformes als projectes originals.

Vaixells clàssics: són els vaixells construïts en fusta o metall conforme als plànols originals i avarats abans del 31 de desembre de 1975.

Rèpliques de vaixells d’època: són els vaixells que, a banda de la data d’avarada, hagin estat construïts conforme a projectes anteriors al 31 de desembre de 1949 i amb mètodes que s’adeqüin a les tècniques i als materials de l’època.

Rèpliques de vaixells clàssics: són els vaixells que, a banda de la data d’avarada, hagin estat construïts conforme a projectes anteriors al 31 de desembre de 1975.

En les regates de vaixells d’època i clàssics també hi participen vaixells de les anomenades “classes mètriques de rating internacional”, com els famosos “Classe J” i “Dotze metres”, i monotips, és a dir, aquells vaixells que són tots iguals, com per exemple els de la classe “Dragon”.

Finalment hi ha una altra gran grup de vaixells que són els anomenats Spirit of tradition. Dins d’aquesta categoria hi entren els vaixells d’època i clàssics que, a causa de les alteracions que els hi han fet, no poden ser mesurats segons el Reglament CIM. I també hi entren els vaixells construïts l’any 1970 i posteriors, amb tècniques i materials moderns, però que tinguin un aspecte i un estil fidels a un plànol tradicional d’època o clàssic. En canvi, poden tenir una obra viva de concepció moderna i utilitzar tecnologies modernes en l’aparell.

Un veler modern amb tota l’elegància dels clàssics (Foto: Spirit Yachts).

A l’hora d’establir la mesura i compensació de temps per als vaixells d’època i clàssics, se’ls aplica un paràmetre d’antiguitat, en funció de l’any d’avarada, i un paràmetre d’autenticitat en funció del grau de conformitat del vaixell a la seva concepció original. I això crec que val la pena destacar-ho perquè constata que en les regates de vaixells clàssics es té en compte el valor patrimonial de l’embarcació. La mateixa Associació Italiana Vela d’Època ho manifesta explícitament quan diu que la seva finalitat fonamental és preservar el patrimoni històric, artístic i tècnic dels iots d’època i clàssics.

La conservació del patrimoni marítim

Sembla, doncs, i així ho dóna a entendre també un llibret editat pel Yatch Club de Mònaco l’any 2002, amb motiu de la regata Prada Challenge for Classic Yachts, que allò que mou els armadors de vaixells clàssics no és tant la competició com el seu interès per restaurar i conservar una sèrie de vaixells que sovint són famosos per raó del seu dissenyador, de la qualitat de la seva construcció, dels seus èxits en regates i creuers, o per tot plegat. I procurant ser el més fidels possible a l’esperit, tècniques i materials amb què aquests vaixells van ser construïts.

Jo diria que aquest esperit també el comparteixen molts armadors i persones vinculades a la vela llatina i les embarcacions tradicionals, que treballen per la recuperació del patrimoni marítim. Podem dir, doncs, que “clàssics” i “tradicionals” estem en el mateix vaixell: la conservació del patrimoni marítim. Però, tradicionalment, aquests dos sectors sempre han estat separats; suposo que per raons socials i econòmiques. Entenc que, antigament, les diferències socio-econòmiques entre aquests dos móns fossin pràcticament insalvables. Però avui dia això no té gaire sentit, perquè tots ens movem dins de la navegació d’esbarjo. No conec ningú, al menys a Catalunya, que es guanyi la vida amb una embarcació tradicional, a no ser que es dediqui al charter. Segurament restaurar i mantenir un iot d’època és molt més car que una embarcació de vela llatina, pel cost dels materials utilitzats i perquè cal una mà d’obra molt especialitzada. Però el fet que això no estigui a l’abast de gaires economies no treu mèrit a aquests armadors que fan un esforç per mantenir els seus vaixells tal com van ser dissenyats i construïts. És més, sense el seu esforç i dedicació molts d’aquests vaixells haurien desaparegut.

Clàssics i grans velers en aigües de Barcelona.

Per tant, torno a insistir que tant “clàssics” com “tradicionals” fem una feina molt semblant. Potser la diferencia és que, en els cas dels iots clàssics, un cop feta la feina, el vaixell queda per a l’ús exclusiu de l’armador; mentre que, en el cas de les embarcacions tradicionals, n’hi ha bastants que pertanyen a associacions i tenen un ús més social i col•lectiu. Però... per què no hi podria haver una associació que es proposés restaurar un iot clàssic? En qualsevol cas, tant “clàssics” com “tradicionals” tenim problemes comuns: una llista pròpia, subvencions, amarradors, la manca de tècnics qualificats, etc.

Tinc la teoria que per aconseguir que tot aquest món dels vaixells clàssics, ja siguin iots d’època o embarcacions de treball, s’aguanti i vagi a més cal, per una banda, fer una feina important de divulgació que sensibilitzi la ciutadania en la necessitat de conservar el patrimoni marítim i atregui gent jove cap a aquest món de les embarcacions de fusta, per garantir el relleu generacional. I per una altra banda cal consolidar un sector industrial i econòmic al voltant d’aquests embarcacions, com hi ha a altres països d’Europa. Crec que això permetria recuperar oficis especialitzats en la restauració i manteniment d’aquests vaixells i crear negocis dedicats a oferir productes i serveis específics per a aquest sector de la nàutica. Només cal fullejar les pàgines d’anuncis de la revista anglesa Classic Boat per adonar-se de la gran quantitat de petites empreses que treballen en el sector dels vaixells clàssics en aquell país. Aquí la situació és força precària, perquè estem molt lluny de la cultura no només de la fusta, sinó de tot allò clàssic i tradicional, com la que tenen a Gran Bretanya, Holanda, França i, fins tot, els Estats Units. En qualsevol cas, soc de l’opinió que, a l’hora de construir tot això, cal sumar els esforços i interessos de tothom, ja siguem “clàssics” o “tradicionals”. I vosaltres què en penseu?

Régates Royales de Cannes Trophée Panerai 2008

Calendari de regates 2009

Definitivament em declaro un enamorat dels iots de vela clàssics i penso que les regates són una bona oportunitat per poder veure de prop aquests vaixells, entre els quals hi ha, sens dubte, alguns dels velers més bonics que naveguen pel Mediterrani. Aquest és el calendari de les regates que es faran aquest any en aigües catalanes i balears:

Hublot Palmavela 2009. Del 15 al 19 d’abril, a Palma.
36 Trofeo Conde de Godó. 23 i 24 d’abril, a Barcelona.
II Barcelona Vela Clàssica Trofeu Puig. Del 15 al 18 de juliol, a Barcelona.
Regata de Clàssics Club de Mar – Mallorca. 8 i 9 d’agost, a Palma.
XXV Trofeo Almirante Conde de Barcelona. Del 17 al 23 d’agost, a Palma.
Regata Comodoro. 12 de desembre, a Barcelona

Trobareu aquestes regates en el calendari nàutic que figura al peu d’aquesta pàgina.