31.1.09

La crida del “Thopaga”

El “Thalassa” d’ahir divendres va emetre un únic reportatge dedicat al naufragi de la goleta Thopaga i de la campanya que els seus armadors, la Nicole Legler i el Gérald Delgado, han posat en marxa per rescatar el vaixell del fons del mar i fer que torni a navegar. El reportatge ja està penjat a la web del servei 3 a la carta de TV3, juntament amb molts altres reportatges del “Thalassa”.





Jo el vaig veure divendres, mentre l’emetien per la tele, i la veritat és que se’m va fer un nus a la gola veient les cares de la Nicole i el Gérald davant les imatges que enviava el robot submarí del seu estimat Thopaga, ajagut al fons del mar i ple de ferides causades per un art de pesca. També em va impressionar la manera com en Gérald Delgado deia sentir la presència del seu vaixell: “és aquí... el noto... em crida...”

Antigament, quan un vaixell s’enfonsava desapareixia per sempre. Un podia pensar que havia anat a parar a un cementiri de vaixells on les naus engolides pel mar dormien un somni etern; però sabia segur que no el tornaria a veure mai més. Però avui dia, gràcies als aparells d’exploració submarina més moderns, és possible acostar-se fins a les tombes dels vaixells, encara que reposin a 3.000 metres de profunditat, com en el cas del Titanic. I no només això, sinó que fins i tot és possible, en alguns casos, arrencar-los del seu llit submarí i fer-los tornar a la superfície, com en el cas del Mary Rose, un vaixell de guerra de la flota d’Enric VIII, que es enfonsar el 1545 i va ser reflotat –només mig buc- el 1982.

Per tant, poder veure el teu vaixell sencer al fons del mar, gairebé a tocar, i saber que és possible rescatar-lo ha de ser molt esperançador. Però alhora ha de ser molt dur saber que l’operació costa una fortuna i que tot és qüestió de diners. Entenc que els armadors remoguin cel i terra per rescatar el Thopaga, costi el que costi, tot i sabent, a més, que si el recuperen mai més serà seu. Però el Gérald Delgado ho té ben clar quan diu “soc el portaveu d’aquest vaixell i ho faré fins que em quedin forces”. I mentre hi hagi vida, hi ha esperança.

7 comentaris:

Mercè Salomó ha dit...

A tu s'et va fer un nus a la gola; a mí s'em van caure les llàgrimes.

Va ser un reportatge molt emotiu i alhora molt dur veure les imatges del Thopaga, allà abaix.

Esperem que es pugui recuperar!

Abraçades!

Anònim ha dit...

Joan,es envejable que vuguin seguir endavant despres de veure amb l'estat en que estava el Thopaga,jo el donava per perdut chapeau per ells dos,això es una lliçó per a tots .

Unknown ha dit...

Ei, Mercè!

Fa molta pena, sí; cal tenir en compte que el "Thopaga" era casa seva i la feina de tota una vida.

Fins aviat, viatjera!

-----------

Massagran, m'alegra tornar-te a veure!

Efectivament, la determinació de la Nicole i el Gérald per recuperar el seu vaixell és tota una lliçó. Suposo que el lligam emocional que els uneix al "Thopaga" és tan fort que no poden fer altra cosa que intentar recuperar-lo per tots els mitjans. I això, si no es viu com ho viuen ells, pot costar d'entendre.

Una abraçada i records a la gent de Sant Pol!

Anònim ha dit...

Estimado Joan, he quedado sensiblemente impactado por la historia del Thopaga (que desconocía) y la belleza del documental.Estoy seguro que se podrá reflotar y pronto volverá a surcar el Mediterráneo, con la ayuda de todos. Me ha entrado una inmensa nostalgia al ver todos esos lugares que conozco muy bien -incluida la Bretaña- además,como tu sabes,yo nací -como dice Serrat- en el Mediterráneo y muy cerca de donde se construyó ese magnífico pailebote.
Voy a ponerme inmediatamente en marcha para ver si puedo encontrar alguna embarcación similar, por estos lares, y emular -en lo posible- a Gerald Delgado.
luis Irles

Unknown ha dit...

¡Hola, Luis! ¡Me alegra mucho verte por estas latitudes!

¿Lo dices en serio lo de buscar una embarcación como el "Thopaga"? Pero... ¿con qué finalidad? ¿Charter, sail training? Sin duda la costa chilena sería un escenario magnífico para organizar viajes con un barco así. Bueno, espero que si el proyecto sale adelante nos mantengas informados.

Un abrazo!

Náufrago ha dit...

Esta historia me recuerda a todos los que jamás quieren dar la última despedida a un ser querido y prefieren recordarlo en vida, navegando. Tiene que ser muy duro verlo, allí, tan solo, en el fondo del mar...

Gemma ha dit...

Hola Joan,

Vaig posar "comunisme" entre cometes. Realment no volia indicar un comunisme en estat pur, mes aviat em refereixo al anarcocomunisme, i tampoc en tota la seva totalitat, crec que hi ha punts interessants en aquesta ideologia. Pots llegir a viquipèdia sobre aquest moviment.
Gràcies pel títol recomenat, el llegiré, però abans tinc una cita pendent amb "El espejo del mar", sé que a tu et va agradar molt, ja l'anirem comentant.

Fins dilluns, tornaré amb notícies fresques d'en Simba.