12.2.09

Charles Darwin i el viatge del “Beagle”

M’agraden els llibres sobre grans expedicions, perquè entre les seves pàgines hi ha alguns dels millors episodis de la història de la navegació. Grans viatges d’exploració i descoberta de nous móns, a través de mars i oceans sovint desconeguts. En tinc bastants a la meva biblioteca nàutica, amb els noms dels protagonistes a la portada: Colom, Magallanes, Lope de Aguirre, Marco Polo, Bougainville, Humboldt, Cook, Darwin, Shackleton... Tots tenen la seva dosi d’heroisme, aventura i passions humanes, com la millor de les ficcions, a més de descobriments científics i fet històrics que canviarien el curs de la humanitat. Entre tots aquests llibres n’hi ha dos que se’n parlarà força durant aquest any: “Viatge d’un naturalista al voltant del món” i “Sobre l’origen de les espècies”. Tots dos protagonitzats per Charles Darwin.




Aquest dijous, 12 de febrer de 2009, fa exactament 200 anys del naixement de Charles Darwin al poble de Shrewsbury, capital del comptat escocès de Shropshire. I el proper 24 de novembre en farà 150 de l’aparició de la primera edició del llibre que convertiria Darwin en el naturalista més famós de tots els temps: “Sobre l’origen de les espècies”. Estem, doncs, començant l’Any Darwin, durant el qual hi ha previstos un munt d’actes commemoratius a tot el món. En aquesta web del Museu d’Història Natural de Londres hi trobareu alguns d’aquests certàmens. Podeu començar fent una visita virtual a l’exposició “Darwin Big Idea” que li dedica el museu londinenc.




Certament, la teoria de l’evolució de Darwin és una de les grans idees del pensament científic humà, que va capgirar la concepció del món i de la vida. Una idea que impregna la nostra cultura i que continua generant un debat intents entre creacionistes i evolucionistes, com el dia que Darwin la va exposar per primera vegada, fet que en demostra la vigència. Però no vull parlar d’això, sinó del vaixell i del viatge on es va plantar la llavor de la teoria de l’evolució. Un viatge al voltant del món que va durar cinc anys, de 1831 a 1836. Els protagonistes, un naturalista de 22 anys, Charles Darwin, i un capità de 26, Robert Fitz-Roy, a bord del HMS Beagle.




Com era el HMS Beagle? En moltes referències es diu que era un bergantí; és a dir, un vaixell de dos pals, de tres peces cadascun i amb cofes, encreuats amb vergues i amb veles rodones. Però si observem les nombroses pintures i gravats que se’n conserven, veurem que es tracta d’un vaixell de tres pals, amb un aparell de corbeta o bricbarca; és a dir, tres pals, amb el messana de dues peces, sense cofa i sense encreuar, i aparellat amb dues veles de tall, cangrea i escandalosa. Com és això? Originalment, quan va ser avarat, l’11 de maig de 1820, al Tàmesi, el Beagle era, efectivament, un bergantí de la classe Cherokee. Aquests eren uns vaixells de guerra, amb aparell de bergantí, que la Royal Navy va fer construir després de les guerres napoleòniques per a tasques de defensa costanera. Feien unes 30 metres d’eslora, 8 de màniga i 4 de calat, i anaven artillats amb 8 canons de curt abast i 2 de llarg abast. Els anglesos en deien 10-gun brig-sloop, “bergantí de 10 canons”.

Poc després de l’avarada, el Beagle va participar en la parada naval que es va fer al Tàmesi amb motiu de la coronació del rei Jordi IV, i va ser el primer vaixell que va navegar per sota del nou Pont de Londres. Després va estar cinc anys sense prestar servei, fins que el setembre de 1825 li van fer una sèrie de reformes per adaptar-lo a les necessitats dels viatges que hauria de fer. Entre les reformes, li van reduir el nombre de canons i li van afegir un pal de messana, transformant-lo en una corbeta o bricbarca, que és com el veiem representat a tot arreu.




El 27 de desembre de 1831 el HMS Beagle iniciava la segona expedició hidrogràfica a les ordres del capità Robert Fitz-Roy. Aquest segon viatge havia de completar una primera expedició a l’Amèrica del Sud, explorant la Patagònia i Terra de Foc. En aquella ocasió, el Beagle navegava a les ordres del capità Pringle Stokes, i el jove Fitz-Roy hi anava com a segon oficial. Però a Terra de Foc, Stokes es va suïcidar d’un tret i el tinent de navili Fitz-Roy va haver d’assumir el comandament del vaixell i tornar-lo a casa. Per tant, en aquest segon viatge, Fitz-Roy era un capità experimentat, a més d’un bon cartògraf. Però, què hi feia a bord del Beagle un naturalista de 22 anys, anomenat Charles Darwin, en aquell viatge al voltant del món?


Charles Darwin, de jove.

La missió oficial que Fitz-Roy tenia encomanada era cartografiar aigües costaneres, però la seva passió era buscar proves per a una interpretació literal de la creació, tal com s’explicava a la Bíblia. Com que Darwin tenia formació eclesiàstica, va pensar que seria el company de navegació ideal. A més, Fitz-Roy era d’ascendència aristocràtica i això li impedia compartir la taula i la cabina amb algú que no fos un cavaller. I Darwin era de bona família, tenia estudis i una bona educació. Paradoxalment, aquell jove company de viatge seria l’autor d’una de les teories més revolucionàries del món de la ciència, que tirava per terra tot allò en què creia el capità Fitz-Roy. Es pot dir que l’il•lustre navegant, que es faria famós amb aquell viatge i arribaria al grau de vicealmirall, va ser un col•laborador fonamental d’aquell científic boig i diabòlic, posant els mitjans per fer possibles les seves teories. Diuen que Fitz-Roy no ho va pair mai, i que això, unit al fet que tenia antecedents familiars de problemes mentals, el podria haver empès al suïcidi el 1865. En qualsevol cas, són fets prou coneguts i es troben a les enciclopèdies.


El vicealmirall Robert Fitz-Roy, capità del Beagle en el segon viatge.

El temps que Darwin va passar a bord del Beagle, de 1831 a 1836, va ser la gran experiència formativa de la seva vida. Una bona part d’aquesta experiència l’explica en el seu llibre “Viatge d’un naturalista al voltant del món”, publicat el 1839, el mateix any del seu casament amb Emma Wedgwood. La traducció al català es va publicar el 1879. Però va ser també una experiència molt dura, de la qual gairebé no en parla. Les primeres setmanes ho va passar fatal per culpa del mareig. En una carta que va enviar a casa deia: “el patiment que em produeix el mareig va més enllà de tot el que m’havia imaginat... El vertader patiment comença quan estàs tan cansat que al mínim esforç tens la sensació que perds el sentit. No hi trobo solució, però quedant-me al coi em trobo força millor”. D’altra banda, Darwin i Fitz-Roy compartien una cabina petita, i no deuria ser fàcil conviure amb un capità que tenia rampells de fúria seguits de períodes de ressentiment latent. Constantment estaven embolicats en discussions que, en alguns casos, “fregaven la bogeria”, segons recordaria el mateix Darwin.

El 1836, als 26 años, Darwin va tornar a casa i no va sortir mai més d’Anglaterra. Cinc anys després va començar a perfilar les primeres idees de la seva famosa teoria de l’evolució; i dos anys més tard les va desenvolupar en un esbós de 230 pàgines. Llavors va fer una cosa insòlita: va deixar els apunts en un calaix durant quinze anys i es va dedicar a altres coses: va engendrar deu fills i, durant prop de vuit anys, va escriure una obra exhaustiva sobre els percebes. “Odio els percebes com cap home els ha arribat a odiar mai!”, va dir un cop acabada la obra.


Charles Darwin a l’època que va publicar “Sobre l’origen de les espècies”.

I, mentrestant, què se’n va fer del Beagle? De 1837 a 1843 encara va fer un tercer viatge a la costa australiana a les ordres de John Clements Wickham, que havia estat tinent en el segon periple al voltant del món. I a partir del 1845 va fer de guardacostes a la costa d’Essex i a l’estuari del Tàmesi, fins que va quedar amarrat a la riba del riu Roach, a Paglesham (Essex). A partir del 1851 apareixia a les llistes de la Navy sota l’anotació Southend “W.V. No. 7” at Paglesham. Finalment, el 1870 el van vendre per ser desballestat.


Pintura de Ron Scobie que representa el Beagle aproximant-se a Fort Macquarie,
on actualment hi ha l’Òpera de Sidney, durant el viatge a Austràlia l'any 1838.


Però vet aquí que l’any 2000 un equip de la Universitat de St. Andrews va trobar uns documents que confirmaven que el “W.V. No 7” era el Beagle. Llavors es van fer una sèrie d’investigacions a la zona on hauria estat amarrat el vaixell per última vegada i s’hi van trobar restes de fustes que tenien les mides i la forma de la part inferior d’un buc. També s’hi va trobar una àncora del 1841 i altres elements que podrien ser del Beagle.

Les investigacions continuen però, paral•lelament, l’any 2006 es va anunciar el projecte de construir una rèplica exacta del Beagle. El vaixell havia d’estar acabat aquest 2009 per afegir-se als actes commemoratius del bicentenari de Darwin. La construcció s’havia de fer a Milford Haven, Pembrokeshire, sota la supervisió de l’arquitecte naval Detlev Loell. Però, pel que he pogut llegir, el col•lectiu que mou el projecte encara no hauria reunit els 5 milions de lliures necessaris per finançar la construcció.



Plànols de la rèplica/reconstrucció del Beagle.

El navegant i blocaire britànic Dick Durham, en una entrada del novembre passat en el seu bloc explica que en la presentació d’una campanya de captació de fons que es va fer a la Cambra dels Lords se li va demanar que no es referís a la nova embarcació con una “rèplica”, tot i que als fulletons que es van repartir hi constava aquesta expressió. I per què? Doncs perquè l’Heritage Lottery Found (alguna cosa així com el Fons de Loteria per al Patrimoni), una institució parlamentària anglesa que es dedica a distribuir diners recaptats a través de la Loteria Nacional per a grans causes, no posaria diners per pagar una rèplica; però, en canvi, no te cap problema en posar-ne si es tracta d’una restauració.

“Però es va salvar alguna cosa del Beagle original?”, es pregunta Durham en el seu bloc; i ell mateix es contesta: “sí, sembla que les seves restes són al fons del riu Roach, a Paglesham, Essex”. I proposa que els buscadors de diners considerin la possibilitat d’excavar fins a les fustes del buc, que deuen estar ben conservades sota una capa de fang, i començar la restauració a partir d’això. I afegeix que l’HLF va pagar 950.000 lliures per la reconstrucció de l’últim veler de Gran Bretanya, la barcassa del Tàmesi Cambria, que conservava molt poques fustes originals. Això em recorda el debat sobre què és una rèplica i què és una restauració, a partir de la recuperació del Miquel Caldentey, del qual en vam parlar en una entrada anterior. Ara per ara, tot fa pensar que veurem navegar abans el pailebot mallorquí que el bricbarca anglès.

12 comentaris:

Náufrago ha dit...

Joan, supongo que conocerás la novela "Hacia los confines del mundo", actualmente en mi mesilla de noche, en la que se narra la relación de Fritz Roy con Darwin y como éste va poco a poco, pergeñando su teoría de la evolución de las especies. Estoy todavía empezándola (Darwin todavía no ha embarcado), así que no puedo dar una mejor valoración.

Por otro lado, siempre me ha llamado la atención la teoría de la evolución y el trabajo de Darwin. Aunque su fundamentación básica parece simple, llegar a esa conclusión requirió años de observación, pero de observación crítica, ese tipo de mirada que sólo poseen los genios y, además, supuso una ruptura total con el pensamiento reinante en la época.

Doscientos años después, cuando la inmensa mayoría de la comunidad científica avala su teoría, surge con fuerza en lugares como Estados Unidos una teoría creacionista que quiere devolvernos al oscurantismo de la época de Darwin, ¡increible!

En cuanto al Beagle, está en mi lista de espera en el astillero para un futuro modelo.

Enhorabuena por el post.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Qui puguera haver navegat en aquell Beagle...

No sé si li ho he dit ja en alguna ocasió, però té vosté una biblioteca envejable!!

(i alegria de vore que molts dels seus ejemplars també són a la meua)

Unknown ha dit...

Hola, Navegante!

No conocía la novela “Hacia los confines del mundo” y te agradezco mucho la recomendación. Es curioso porque, mientras leía cosas sobre la relación entre Darwin y Fitz-Roy para preparar el post, pensaba que ahí había un material fantástico para una novela. Me recuerdan a otra famosa pareja de marino i naturalista, en este caso de ficción, como son Jack Aubrey y Stephen Maturin, el capitán y el cirujano de la “Susrprise”, protagonistas de la saga de novelas sobre la armada inglesa escrita por Patrick O’Brien, que sí conozco bien.

Así, pues, la novela sobre Darwin y Fitz-Roy ya está escrita y, al parecer, es muy buena. Acabo de leer una reseña en un blog (http://leyendoalasombra.blogia.com/2007/092201-harry-thompson-em-hacia-los-confines-del-mundo-em-.php) y da muchas ganas de leerla. Voy a tratar de hacerlo, pero… ¡hay tantas cosas interesantes que leer!

Efectivamente, como la gran mayoría de las ideas geniales, la teoría de la evolución de las especies por selección natural es tan sencilla en su formulación –a pesar de que haya mucho estudio detrás-, que algún científico contemporáneo de Darwin, que trabajaba en el mismo campo de la ciencia, lamentó que no se le hubiese ocurrido a él. Sólo ciertas mentes privilegiadas tienen el don de ejercer esa especie de pensamiento lateral que les permite apartarse de los caminos trillados, de los dogmas inamovibles, de los principios sólidamente arraigados, romper esquemas y ver las cosas desde otro punto de vista, con una mirada nueva. Y, como toda gran idea, la teoría de Darwin no sólo cambió la manera de concebir el mundo sino que continúa vigente y, además, generando polémica, como podemos ver estos días en los medios de comunicación.

Realmente, parece increíble que a estas alturas de la vida aún haya quien defienda a capa y espada las teorías creacionistas, incluso con más vehemencia que la Iglesia Católica, que admite que las tesis creacionistas y evolucionistas se complementan. Creo que ahí hay un intento de dominar las mentes y conciencias de la gente por la vía del miedo, de la represión y del oscurantismo, como en tiempos pretéritos. Termino con una cita de Kant, con la que empieza la reseña de la novela “Hacia los confines del mundo” que antes te comentaba: “La Ilustración es la salida del hombre de su minoría de edad. Él mismo es culpable de ella. La minoría de edad estriba en la incapacidad de servirse del propio entendimiento, sin la dirección de otro. Uno mismo es culpable de esta minoría de edad cuando la causa de ella no yace en un defecto del entendimiento, sino en la falta de decisión y ánimo para servirse con independencia de él, sin la conducción de otro. ¡Sapere aude! ¡Ten valor de servirte de tu propio entendimiento! He aquí la divisa de la Ilustración”.

Gracias por la visita y no dejes de avisarnos cuando plantes la quilla del “Beagle” en tu astillero.

Un saludo!

O´Fartura ha dit...

Interesante y oportuno tema el que tocas, y desde luego excelente post.
Yo cuando sea mayor quiero ser Joan Sol y crear El mar és el camí, para sentir la satisfacción de realizar una aportación a la difusión de la cultura marítima, que sirve de referencia positiva a otros blogueros y navegantes,...

Una abraçada.

Lino ha dit...

Como que de mayor! Joan está en los términos de los qu llaman midlife los ingleses, es decir, un yogurin...

Unknown ha dit...

Benvolguda Comtessa, no sé si deuria ser tan fantàstic, com ens pot semblar avui dia, navegar en el “Beagle”... Suposo que, a l’època de Darwin, la vida a bord dels vaixells havia de ser molt dura. Però segur que aquells homes estaven fets d’una altra pasta. Homes de 22 anys, com en Darwin, i de 26, com el capità Fitz-Roy. Avui dia en diríem nois, gairebé post-adolescents, com els joves actuals que estan a la vintena i que, comparats amb la gent de la seva edat de fa cent o dos-cents anys, sembla que acabin de sortir de l’ou.

Sempre que repasso la biografia de grans personatges d’altres temps m’admira la precocitat amb què van realitzar moltes de les seves obres. És cert que, en aquells temps, l’esperança de vida era molt més curta que ara, i als 45 o 50 anys un home i una dona ja eren vells. De tota manera, llavors el temps corria a la mateixa velocitat que ara, i vint anys d’abans eren igual que vint anys d’ara. Però, en canvi, fa la sensació que un jove de 20 anys d’avui és un cap verd, mentre que fa cent o dos-cents anys era un adult de cap a peus. No sé perquè. Potser l’espècie humana, per evolució natural, ha anat adaptat les diverses etapes de la vida a mesura que aquesta s’allargava; i això explicaria que els 20 anys d’abans siguin com els 30 d’ara, els 30-35 com els 50, els 50 com els 70, etc. Jo em vaig treure el títol de patró de vela i de motor de segona als 15 anys, l’equivalent al PER actual (Robert Fitz-Roy es va graduar amb distinció al Royal Naval College de Porthsmouth, als 14 anys; i als 19 ja era oficial de la Royal Navy). Soc un fòssil vivent, un nautilus amb ulleres!

---------

Bueno, bueno, mucho cachondeo por Galicia...

¡Moncho, te has pasado tres puertos (con sus correspondientes pueblos)! Pues yo, de mayor, también quiero ser yo; quiero seguir siendo quien soy. Lo cual, en los tiempos que corren, no siempre resulta fácil. Si consigues llegar a la edad provecta sin que te hayan comido el coco, te espera ese cabrón alemán agazapado en algún rincón de la sesera para desvalijar tu “yo” y rapiñar todos tus recuerdos. Quizás en el fondo del fondo de este blog haya un deseo inconsciente de permanecer, de conservar algunas vivencias y recuerdos, en este caso relacionadas con el mar y los barcos. ¡Tempus fugit, amigo mío! Ergo… a navegar, que son dos días y la mitad está nublado.

--------

Sí, Lino, “yogurín” pero desnatado, que hay que vigilar el colesterol. Es lo que tiene la “midlife”, que cuando vas a pasar la ITV seguro que te encuentran algo. Ya lo decía el gran escritor Pere Calders: “la salud es un estado que no presagia nada bueno”. En fin, de hecho, no hay nada que no se cure con la edad…

Cuídate… ¡o no!

Gemma ha dit...

Hola Joan,
T'ha quedat rodó aquest post, m'ha agradat molt com li has donat l'enfocament a la història per homenatjar a Darwin.
Que acabis de passar un feliç dia
Darwinià.

O´Fartura ha dit...

oh¡¡¡
Mi querido y apreciado Joan Sol, disculpa, pero me he expresado mal.
Pretendía transmitirte que me gusta tu blog y tus entradas y que yo no alcanzo la calidad de El Mar és el Camí en Singradura da Relinga.
Me he expresado mal, esto es lo que quise decir.
No quise hacer referencia a una cuestión de edades ni transmutaciones
:)
Acepta mis más sinceras disculpas.

Unknown ha dit...

Gràcies, Gemma.

Suposo que durant aquest any hi haurà ocasió de tornar a parlar de Darwin, perquè aquest és el seu any.

Ens llegim.

----------

Moncho!

No hay nada que disculpar. Entendí perfectamente lo que querías decir, pero como no es posible ruborizarse virtualmente ante el tamaño de tu halago -sin duda exagerado y del todo inmerecido-, pues me hice el despistado y salí por peteneras con lo de la edad.

No te dejes engañar: lo mejor de este blog son los comentarios y la gente que los hace. ;-)

Una abraçada, amic!

Alba ha dit...

Tinc que fer un treball per a lescola de darwin i necesito saber perque darwin va voler fe aquest viatge quin era el motiu?

Unknown ha dit...

Hola, cocinillas.

No sé si arribo a temps amb l'explicació, però aquí la tens:

Darwin, en la seva època d'estudiant de lletres a Cambridge, es va fer molt amic i seguidor del professor de botànica John Stevens Henslow i va conèixer altres naturalistes importants. Llavors ja li agradaven molt les ciències naturals, tot i que no tenia previst dedicar-s'hi. En aquella època va llegir diversos llibres sobre l'adaptació biològica i les lleis naturals que tindrien molta influència en la seva dedicació futura i en l'evolució del seu pensament.
Un dia va rebre una carta d'en Henslow proposant-li un lloc com a naturalista a bord del vaixell de sa majestat "Beagle", a les ordes del capità Robert Fitzroy, que el desembre de 1831 salparia d'Anglaterra amb la missió de cartografiar la costa d'Amèrica del Sud.

I aquí va començar tot. Però no et conformis només amb això. Consulta diverses enciclopèdies, investiga una mica i tingues curiositat. Aquesta curiositat i ganes de saber van fer de Darwin un dels científics més importants de tots els temps.

Salutacions.

Unknown ha dit...

Joan Sol: te recomiendo la novela "La Tierra del Fuego" de la argentina Sylvia Iparraguirre, donde cuenta la relación Fitz Roy y Darwin, durante algunos viajes hacia Tierra del Fuego ypero principalmente relata como la "civilización" inglesa intentó rescatar del "salvajismo" a Jimmy Button (llamado así por los ingleses porque lo compraron a su familia por un botón de nácar -símbolo de la relación Europa/América-), un yámana que vivía muy plácidamente su cultura.
Un abrazo