Charles Darwin i el viatge del “Beagle”

M’agraden els llibres sobre grans expedicions, perquè entre les seves pàgines hi ha alguns dels millors episodis de la història de la navegació. Grans viatges d’exploració i descoberta de nous móns, a través de mars i oceans sovint desconeguts. En tinc bastants a la meva biblioteca nàutica, amb els noms dels protagonistes a la portada: Colom, Magallanes, Lope de Aguirre, Marco Polo, Bougainville, Humboldt, Cook, Darwin, Shackleton... Tots tenen la seva dosi d’heroisme, aventura i passions humanes, com la millor de les ficcions, a més de descobriments científics i fet històrics que canviarien el curs de la humanitat. Entre tots aquests llibres n’hi ha dos que se’n parlarà força durant aquest any: “Viatge d’un naturalista al voltant del món” i “Sobre l’origen de les espècies”. Tots dos protagonitzats per Charles Darwin.




Aquest dijous, 12 de febrer de 2009, fa exactament 200 anys del naixement de Charles Darwin al poble de Shrewsbury, capital del comptat escocès de Shropshire. I el proper 24 de novembre en farà 150 de l’aparició de la primera edició del llibre que convertiria Darwin en el naturalista més famós de tots els temps: “Sobre l’origen de les espècies”. Estem, doncs, començant l’Any Darwin, durant el qual hi ha previstos un munt d’actes commemoratius a tot el món. En aquesta web del Museu d’Història Natural de Londres hi trobareu alguns d’aquests certàmens. Podeu començar fent una visita virtual a l’exposició “Darwin Big Idea” que li dedica el museu londinenc.




Certament, la teoria de l’evolució de Darwin és una de les grans idees del pensament científic humà, que va capgirar la concepció del món i de la vida. Una idea que impregna la nostra cultura i que continua generant un debat intents entre creacionistes i evolucionistes, com el dia que Darwin la va exposar per primera vegada, fet que en demostra la vigència. Però no vull parlar d’això, sinó del vaixell i del viatge on es va plantar la llavor de la teoria de l’evolució. Un viatge al voltant del món que va durar cinc anys, de 1831 a 1836. Els protagonistes, un naturalista de 22 anys, Charles Darwin, i un capità de 26, Robert Fitz-Roy, a bord del HMS Beagle.




Com era el HMS Beagle? En moltes referències es diu que era un bergantí; és a dir, un vaixell de dos pals, de tres peces cadascun i amb cofes, encreuats amb vergues i amb veles rodones. Però si observem les nombroses pintures i gravats que se’n conserven, veurem que es tracta d’un vaixell de tres pals, amb un aparell de corbeta o bricbarca; és a dir, tres pals, amb el messana de dues peces, sense cofa i sense encreuar, i aparellat amb dues veles de tall, cangrea i escandalosa. Com és això? Originalment, quan va ser avarat, l’11 de maig de 1820, al Tàmesi, el Beagle era, efectivament, un bergantí de la classe Cherokee. Aquests eren uns vaixells de guerra, amb aparell de bergantí, que la Royal Navy va fer construir després de les guerres napoleòniques per a tasques de defensa costanera. Feien unes 30 metres d’eslora, 8 de màniga i 4 de calat, i anaven artillats amb 8 canons de curt abast i 2 de llarg abast. Els anglesos en deien 10-gun brig-sloop, “bergantí de 10 canons”.

Poc després de l’avarada, el Beagle va participar en la parada naval que es va fer al Tàmesi amb motiu de la coronació del rei Jordi IV, i va ser el primer vaixell que va navegar per sota del nou Pont de Londres. Després va estar cinc anys sense prestar servei, fins que el setembre de 1825 li van fer una sèrie de reformes per adaptar-lo a les necessitats dels viatges que hauria de fer. Entre les reformes, li van reduir el nombre de canons i li van afegir un pal de messana, transformant-lo en una corbeta o bricbarca, que és com el veiem representat a tot arreu.




El 27 de desembre de 1831 el HMS Beagle iniciava la segona expedició hidrogràfica a les ordres del capità Robert Fitz-Roy. Aquest segon viatge havia de completar una primera expedició a l’Amèrica del Sud, explorant la Patagònia i Terra de Foc. En aquella ocasió, el Beagle navegava a les ordres del capità Pringle Stokes, i el jove Fitz-Roy hi anava com a segon oficial. Però a Terra de Foc, Stokes es va suïcidar d’un tret i el tinent de navili Fitz-Roy va haver d’assumir el comandament del vaixell i tornar-lo a casa. Per tant, en aquest segon viatge, Fitz-Roy era un capità experimentat, a més d’un bon cartògraf. Però, què hi feia a bord del Beagle un naturalista de 22 anys, anomenat Charles Darwin, en aquell viatge al voltant del món?

Charles Darwin, de jove.

La missió oficial que Fitz-Roy tenia encomanada era cartografiar aigües costaneres, però la seva passió era buscar proves per a una interpretació literal de la creació, tal com s’explicava a la Bíblia. Com que Darwin tenia formació eclesiàstica, va pensar que seria el company de navegació ideal. A més, Fitz-Roy era d’ascendència aristocràtica i això li impedia compartir la taula i la cabina amb algú que no fos un cavaller. I Darwin era de bona família, tenia estudis i una bona educació. Paradoxalment, aquell jove company de viatge seria l’autor d’una de les teories més revolucionàries del món de la ciència, que tirava per terra tot allò en què creia el capità Fitz-Roy. Es pot dir que l’il•lustre navegant, que es faria famós amb aquell viatge i arribaria al grau de vicealmirall, va ser un col•laborador fonamental d’aquell científic boig i diabòlic, posant els mitjans per fer possibles les seves teories. Diuen que Fitz-Roy no ho va pair mai, i que això, unit al fet que tenia antecedents familiars de problemes mentals, el podria haver empès al suïcidi el 1865. En qualsevol cas, són fets prou coneguts i es troben a les enciclopèdies.

El vicealmirall Robert Fitz-Roy, capità del Beagle en el segon viatge.

El temps que Darwin va passar a bord del Beagle, de 1831 a 1836, va ser la gran experiència formativa de la seva vida. Una bona part d’aquesta experiència l’explica en el seu llibre “Viatge d’un naturalista al voltant del món”, publicat el 1839, el mateix any del seu casament amb Emma Wedgwood. La traducció al català es va publicar el 1879. Però va ser també una experiència molt dura, de la qual gairebé no en parla. Les primeres setmanes ho va passar fatal per culpa del mareig. En una carta que va enviar a casa deia: “el patiment que em produeix el mareig va més enllà de tot el que m’havia imaginat... El vertader patiment comença quan estàs tan cansat que al mínim esforç tens la sensació que perds el sentit. No hi trobo solució, però quedant-me al coi em trobo força millor”. D’altra banda, Darwin i Fitz-Roy compartien una cabina petita, i no deuria ser fàcil conviure amb un capità que tenia rampells de fúria seguits de períodes de ressentiment latent. Constantment estaven embolicats en discussions que, en alguns casos, “fregaven la bogeria”, segons recordaria el mateix Darwin.

El 1836, als 26 años, Darwin va tornar a casa i no va sortir mai més d’Anglaterra. Cinc anys després va començar a perfilar les primeres idees de la seva famosa teoria de l’evolució; i dos anys més tard les va desenvolupar en un esbós de 230 pàgines. Llavors va fer una cosa insòlita: va deixar els apunts en un calaix durant quinze anys i es va dedicar a altres coses: va engendrar deu fills i, durant prop de vuit anys, va escriure una obra exhaustiva sobre els percebes. “Odio els percebes com cap home els ha arribat a odiar mai!”, va dir un cop acabada la obra.

Charles Darwin a l’època que va publicar “Sobre l’origen de les espècies”.

I, mentrestant, què se’n va fer del Beagle? De 1837 a 1843 encara va fer un tercer viatge a la costa australiana a les ordres de John Clements Wickham, que havia estat tinent en el segon periple al voltant del món. I a partir del 1845 va fer de guardacostes a la costa d’Essex i a l’estuari del Tàmesi, fins que va quedar amarrat a la riba del riu Roach, a Paglesham (Essex). A partir del 1851 apareixia a les llistes de la Navy sota l’anotació Southend “W.V. No. 7” at Paglesham. Finalment, el 1870 el van vendre per ser desballestat.

Pintura de Ron Scobie que representa el Beagle aproximant-se a Fort Macquarie,
on actualment hi ha l’Òpera de Sidney, durant el viatge a Austràlia l'any 1838.

Però vet aquí que l’any 2000 un equip de la Universitat de St. Andrews va trobar uns documents que confirmaven que el “W.V. No 7” era el Beagle. Llavors es van fer una sèrie d’investigacions a la zona on hauria estat amarrat el vaixell per última vegada i s’hi van trobar restes de fustes que tenien les mides i la forma de la part inferior d’un buc. També s’hi va trobar una àncora del 1841 i altres elements que podrien ser del Beagle.

Les investigacions continuen però, paral•lelament, l’any 2006 es va anunciar el projecte de construir una rèplica exacta del Beagle. El vaixell havia d’estar acabat aquest 2009 per afegir-se als actes commemoratius del bicentenari de Darwin. La construcció s’havia de fer a Milford Haven, Pembrokeshire, sota la supervisió de l’arquitecte naval Detlev Loell. Però, pel que he pogut llegir, el col•lectiu que mou el projecte encara no hauria reunit els 5 milions de lliures necessaris per finançar la construcció.

Plànols de la rèplica/reconstrucció del Beagle.

El navegant i blocaire britànic Dick Durham, en una entrada del novembre passat en el seu bloc explica que en la presentació d’una campanya de captació de fons que es va fer a la Cambra dels Lords se li va demanar que no es referís a la nova embarcació con una “rèplica”, tot i que als fulletons que es van repartir hi constava aquesta expressió. I per què? Doncs perquè l’Heritage Lottery Found (alguna cosa així com el Fons de Loteria per al Patrimoni), una institució parlamentària anglesa que es dedica a distribuir diners recaptats a través de la Loteria Nacional per a grans causes, no posaria diners per pagar una rèplica; però, en canvi, no te cap problema en posar-ne si es tracta d’una restauració.

“Però es va salvar alguna cosa del Beagle original?”, es pregunta Durham en el seu bloc; i ell mateix es contesta: “sí, sembla que les seves restes són al fons del riu Roach, a Paglesham, Essex”. I proposa que els buscadors de diners considerin la possibilitat d’excavar fins a les fustes del buc, que deuen estar ben conservades sota una capa de fang, i començar la restauració a partir d’això. I afegeix que l’HLF va pagar 950.000 lliures per la reconstrucció de l’últim veler de Gran Bretanya, la barcassa del Tàmesi Cambria, que conservava molt poques fustes originals. Això em recorda el debat sobre què és una rèplica i què és una restauració, a partir de la recuperació del Miquel Caldentey, del qual en vam parlar en una entrada anterior. Ara per ara, tot fa pensar que veurem navegar abans el pailebot mallorquí que el bricbarca anglès.