24.5.09

Barques del món

Gairebé sense proposar-m’ho, he reunit una petita col•lecció de reproduccions d’embarcacions típiques de diversos indrets del món. En tinc d’Amèrica central i del sud, de l’Àfrica, de Hong Kong i un parell de Galícia, que són les més elaborades. En general, són reproduccions molt senzilles, fetes per artesans anònims, que es venen com a record turístic d’aquella zona. La majoria no les he comprat jo, sinó que me les han portat d’algun viatge. La meva cunyada Mercè, viatgera incansable, és la meva proveïdora principal i sempre me’n porta quan fa algun dels seus viatges a països remots.

M’agraden molt aquestes peces no tant per la seva qualitat tècnica, que ja us dic que és molt senzilla, sinó pel que simbolitzen. Darrere de cadascuna d’aquestes barquetes hi ha una cultura ancestral i una manera determinada de relacionar-se amb la natura, especialment amb el medi aquàtic de cada indret, de la qual se’n deriven unes determinades tècniques aplicades a la construcció d’embarcacions i l’ús d’uns materials molt concrets. Només cal seguir el fil de la informació que ens proporciona cada model per comprovar-ho.


Barques de totora.- Embarcació primitiva, construïda amb joncs d’una planta anomenada totora, lligats entre si amb un cordatge de fibres vegetals. És típica de Bolívia i el Perú, i actualment encara es fa servir al llac Titicaca. S’utilitza per al transport de persones i de càrrega, i pot anar a rem o a vela, feta del mateix material que l’embarcació. La vida dels indis Uro, que significa “fills de la matinada”, està íntimament lligada a la totora, fins al punt que viuen en una vintena d’illes flotants al llac Titicaca, fabricades amb aquesta planta.

N’hi ha de mides molt diverses, des dels petits caballitos de totora, que es feien servir a la costa peruana per pescar al mar i avui dia s’utilitzen esportivament en una mena de surf, fins a grans rais de més de 25 metres, com les famoses Mata Rangi, de les expedicions oceàniques de l’aventurer espanyol Kitin Muñoz, i les de les expedicions dels germans Limachi. Sempre s’ha dit que aquestes embarcacions van ser utilitzades pels pobles precolombins per colonitzar les illes del Pacífic, que és el que es volia demostrar amb aquesta mena d’expedicions.


La peça de ceràmica que veieu a la foto és una còpia d’una ceràmica precolombina, comprada a Lima (Perú), i representa un inca assegut en una barca de totora. Una barca molt curiosa, que té la proa rematada amb un cap de puma i la popa rematada amb un cap de còndor. El puma és un dels deus principals de les grans cultures andines, com la Inca. Temut i divinitzat per la seva feresa, els inques el van representar en l’art tèxtil i en l’arquitectura. I també, pel que sembla, en el seu art naval. El còndor, símbol i senyor dels Andes, també està associat a les grans cultures prehispàniques; i es diu que “allà un còndor es deixa caure hi ha un puma”. Per tant, no és estrany que tots dos animals sagrats estiguin junts en una embarcació.



Canoa amazònica.- L’embarcació de la foto procedeix d’Iquitos (Perú) i reprodueix una canoa utilitzada pels indis shipibos a l’Amazones. Els shipibos són la tercera ètnia més gran del Perú. Les seves principals activitats econòmiques són la pesca, l’artesania, l’agricultura i la caça. Les embarcacions com la del model porten un sostre vegetal, a sota del qual s’hi estiben les mercaderies i també s’hi fa vida. El model està fet amb fusta de balsa.



Canoes d’Amèrica Central.- Aquí tenim dos models procedents de Panamà i de Guatemala. La canoa blava i blanca –com es pot llegir a la banda- és de Kuna Yala, una comarca indígena de Panamà habitada per l’ètnia kuna. Concretament està comprada a l’illa d’Ukupseni. Aquestes canoes petites es fan servir per desplaçar-se i per pescar. La pesca a Kuna Yala és artesanal, i s’utilitza tant el fil com la xarxa. La major part de la pesca és per a la venda, sobretot el marisc, que cada dia venen a buscar amb avionetes. Especialment es ven llagosta, cabra, calamars i pop. I parlant de pops, la bandera de Kuna Yala, és com una bandera espanyola amb una esvàstica investida al centre. Però, naturalment, no té res a veure amb el símbol nazi, sinó que representa un pop, l’animal que, segons la tradició local, va crear el món. Fixeu-vos, doncs, si en surten de coses d’una senzilla barqueta!

La segona canoa de la foto està comprada a Livingston (Guatemala) que, juntament amb Puerto Barrios, és un dels principals enclavaments de la comunitat garífuna en aquell país centre-americà. Els garifuna se’ls coneix també amb el nom de “caribs negres”, a causa del color de la pell, perquè són descendents d’esclaus nigerians. Llegeixo que l’any 1635 dos vaixells espanyols que transportaven esclaus de Nigèria fins a les Indies Occidentals van naufragar prop de l’illa de San Vicente. Els esclaus van fugir i van arribar a l’illa, on els indis caribs els van oferir protecció. Els matrimonis mixtes van formar el poble garífuna, nom derivat de kalipuna, que era com en deien els indis caribs. Sembla que a aquests també s’hi haurien afegit esclaus que els caribs capturaven en les seves lluites contra els britànics i francesos a les illes veïnes. Pot ser, doncs, que la meva canoa l’hagi fet algun descendent d’aquells antics esclaus.



Canoes africanes.- La canoa de proa afuada i decorada amb motius geomètrics és una pinaza del riu Níger, procedent de Tombuctú (Mali). Diria que està feta com les seves germanes grans, és a dir, a partir d’un tronc sencer buidat per dins. Però no n’estic segur perquè no és de formes arrodonides, sinó que té els costats i el fons pla, com una pastera, per entendre’ns. Podria ser, doncs, que estigués feta amb taulons. A les fotos que he vist no es pot apreciar. I n’hi ha de molt grans; massa grans per estar fetes d’una sola peça. Potser les mes petites sí que les construeixen a partir d’un únic tronc. En qualsevol cas, és una embarcació preciosa, estilitzada, elegant i molt airosa, a causa dels seus extrems tan llançats. Es porten a rem, amb perxa i fins i tot a vela, amb una vela quadrada per aprofitar els vents portants.

La canoa més ampla i polida procedeix de Kafountine, un poble de pescadors del sud de Senegal. De tota manera, no és una reproducció fidel de les embarcacions que fan servir els pescadors d’allà, els famosos cayucos; barques grans, de proes dretes i molt llançades, adaptades per entrar i sortir de platges molt obertes i batudes constantment per les onades oceàniques. Malauradament, moltes d’aquestes embarcacions també s’utilitzen per traslladar emigrants clandestins fins a les Illes Canàries, en uns viatges perillosíssims que sovint acaben en una tragèdia. En aquesta entrada del bloc de la Mercè, “Viajes y experiencias”, veureu com les construeixen.



Sampán de Hong Kong.- Sampán –llegeixo a l’enciclopèdia “El Mar” (Salvat)- és el nom genèric de tota embarcació menor, sense coberta o parcialment cobertada, utilitzada a l’Extrem Orient per al transport de persones i coses. No acostumen a passar dels 10 metres d’eslora i la màniga sol fer una quarta part d’aquella. Normalment porta un o dos pals, amb veles al terç, fetes d’estora o cotó. El pal de proa va molt inclinat endavant, mentre que el de popa té força caiguda enrera. Però el més corrent és el d’un sol pal en candela o amb una lleugera caiguda a popa. Es governen amb un rem en comptes de timó.

El model de la foto reprodueix amb força fidelitat un sampán de Hong Kong, a motor, naturalment, dels que avui dia transporten gent i mercaderies entre les illes i els diversos ports d’aquesta regió administrativa xinesa.




Barques de Galícia.- He deixat pel final un parell de models d’embarcacions peninsulars: una dorna i una gamela, dues de les embarcacions tradicionals gallegues més emblemàtiques. Me’ls van portar de Vigo i estan molt ben fets. Malgrat la senzillesa, trobo que reprodueixen amb força exactitud les formes i proporcions dels diversos elements de les barques que representen. M’agradaria trobar models d’embarcacions tradicionals catalanes d’aquesta qualitat. Però tots els que veig a les botigues de records i d’objectes de decoració marinera estan fets molt barroerament. Suposo que els fan en sèrie i qui els fa no en té ni idea de com és l’embarcació que vol reproduir, i ni tan sols s’ha molestat en mirar un plànol o quatre fotos. Sí que hi ha maquetes molt ben fetes, però t’hi has de gastar diners. En general, la majoria de maquetes que es venen a l’engròs, per dir-ho així, i que trobes repetides en totes les botigues, són unes pèssimes imitacions.

Sobre la dorna i la gamela hi ha documentació abundant a Internet i també una bibliografia força extensa sobre els usos, disseny i construcció d’aquestes dues embarcacions de treball; per tant, no m’hi entretindré, perquè tampoc no podria aportar res. Confesso que soc un enamorat de la dorna. Les he vist navegar a Galícia, a la Costa Brava i a Màlaga, en diverses condicions de mar i de vent, i em sembla una embarcació impressionant. Fa temps que tinc moltes ganes de provar una dorna però encara no he tingut ocasió. Espero poder fer-ho a l’encontro de Muros i llavors sí, explicar per experiència pròpia les sensacions que transmeten d’aquests vaixells. Segur que serà una experiència inoblidable.



Per saber més coses sobre dornes, gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues:

- “Agüiño: las últimas dornas gallegas”, de F. Cabrera de Aizpuru i E. Lechuga.
- “Madeira de Mar. Apuntes sobre a gamela”, de Íñigo Echenique. Editorial Galaxia.
- “Lanchas y dornas”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, de Staffan Mörling. Xunta de Galicia.
- “Onde se vive o mar. Pequena guía de embarcacións”, de Lino Prieto. FGCMF.

18 comentaris:

Mª Mercè ha dit...

Joan, quina entrada!

A més d'ensenyar la teva col.lecció de barquetes del món, dónes una bona explicació.

Sincerament, estic molt contenta per haver-te portat les barquetes. Ets una persona molt agraïda!

Una abraçada molt forta!

Navegante ha dit...

Me gustan sobre todo las embarcaciones fluviales, tanto la peruana de Iquitos como las dos africanas. "Sacar" una canoa de un árbol me parece algo fascinante.

Yo tengo en mente realizar un kabang, embarcación/casa del pueblo moken, una etnia que me fascina y de la que he hablado largo y tendido en mi blog

Lino ha dit...

Magnífica entrada Joan, se ve que el aniversario te ha dado hazos renovados más fuertes (si cabe).
queda pendiente la foto que te dije de mi única "maqueta", la dorna de 6 cm.
Un saludo
Lino

Amiga Atlántica ha dit...

Hola Joan,
Caraí, se ve que este fin de semana has hecho los deberes, eh?
Extraordinaria entrada, como siempre, perfectamente documentada.
Lo de navegar en Dorna, por supuesto, lo tienes garantzado em Muros, verdad Fer?
Un abrazo gameleiro!

lino ha dit...

Bueno Joan, si no probaste las dornas te invito a probar la Semparada, que ya sabes donde está, eso si, hay que descalzarse, hacer lareverencia y todo eso antes de saltar abordo.
Además también puedo convidarte a proba A Meca, pieza única, que estará en Muros, como no puede ser de otro modo.
Yo pongo esto, el resto tienes que ponerlo tu.

Suso da Moura ha dit...

Ola un'altre vegada Joan. Tindrás que donar-nos numero als que et volem portar a la nostra dorna. Per fer un petit aperitiu us recomeno aquest video d'en Stafän Morling que hem enllaçat al nostre blogg. Parla de paisatge, d'antropologia, i de la navegació en dorna amb tanta viveça (es diu?) i empatia que et sembla ser a l'Illa de Ons en un temps intemporal que va durar segles i encara hi era. Es veu amb proximitat i "certeça" la pesca de pops a bord d'una dorna de set quartes i al suegro de'n Stafan "veleando" magistralment amb el vestit dels diumenges, para el mon i la posteritat.
Quina preciositat!http://lajareu.blogspot.com/
Una abraçada Suso

Joan Sol ha dit...

Mercè,

Veig que no em fas cap correcció, per tant dedueixo que vaig prendre bé les notes de tot el que m'explicaves sobre les barques i els diversos llocs on les vas comprar. Per cert, abans que te'n tornis a l'Àfrica hem de parlar; sobretot si penses anar a Zanzíbar i entres en contacte amb els àrabs del mar: http://elmareselcami.blogspot.com/search?q=%C3%A0rabs+del+mar

Una abraçada!

-----------

Navegante,

Comparto tu gusto por las canoas africanas, son muy bonitas; y ver su silueta recortada sobre la superficie brillante de un río africano, me parece una imagen de lo más estética

Interesantísimo tu artículo sobre los moken, entre otras cosas por la manera de construir sus kabang. Es lo que digo en la entrada: detrás de cada una de estas embarcaciones tradicionales hay toda una cultura.

¡Nos leemos!

-----------

Lino,

Espero la foto de tu dorna de 6 centímetros. Y acepto encantado tu invitación para navegar en la "Semparada" o en la "Meca"; y, por supuesto, me descalzaré y haré las reverencias y rituales que sean necesarios antes de embarcar. Yo pongo las cervezas, el vino o lo que convenga.

¡Gracias y hasta pronto!

Joan Sol ha dit...

Hola, Mar!

Efectivamente, el domingo por la tarde hice mis deberes para empezar la semana con una nueva entrada. Celebro que te guste.

En cuanto a lo de navegar en dorna, ya ves que no me faltan ofertas. Si cada vez tengo que hacer el ritual que dice Lino, ¡me pasaré el encontro haciendo reverencias! La verdad es que me hace ilusión y este año no quiero dejar escapar la oportunidad de navegar en dorna.

Un abrazo, "alefrizeira"!

-----------

Hola, Suso, m'alegra molt tornar a veure't per aquí!

Tens raó, al final hauré de donar número. Espero que no calgui haver de triar; vull dir que si el temps acompanya, segur que podré trobar una estona per navegar amb els que m'ho heu proposat. I si no, recorda que la propera cita per navegar amb la teva dorna serà a Cadaqués, per la trobada del 22 d'agost.

Realment és fantàstic el vídeo d'en Mörling parlant de l'illa d'Ons i amb les imatges del seu sogre navegant tot sol amb la dorna. Gràcies per la recomanació que faig extensiva a tothom.

Si no tornes per Barcelona, ens veiem a Muros!

Mª Mercè ha dit...

Joan, acabo de llegir l'entrada que em proposes. Se m'havia passat. Quan la vas publicar estava a Algèria. Recordes?

Algèria = àrabs. Una coincidència!

Segona coincidència: en el llibre que esmentes d'en Jordi Esteva, parla d'en Simbad i d'un vaixell anomenat Naïm.
Vaig tenir dos gats que portaven aquests noms àrabs. Recordes?

I bé, ara el que ens ocupa. Sí, anirem a Zanzíbar els tres darrers díes d'esgotador viatge, per cinc països, a descansar en alguna de les seves platjes.

Potser vols que et porti algun dhow?

Això está fet!!

Encara que no sé si la Marta es "divorciarà" de mí com a germana-suministradora-de-vaixells, perque té molt d'enrenou per treure la pols!!

Ja parlarem. Petons als dos!!

Mª Mercè ha dit...

Errada meva: Acabo de veure la data de l'article i el vas publicar l'any passat, durant el meu viatje a la Xina i, en el seu moment hi vaig deixar un comentari.
No ho recordaba.

Ai, les neurones, a partir dels 50 i...comencen a fer figa!

Navegante ha dit...

Joan, ese primer artículo sobre el pueblo moken y sus kabang escrito en mi blog, tuvo su continuación y ampliación con otros tres publicado en la revista Argonauta y en los cuales se pueden ver vídeos e imágenes de su construcción paso a paso. Este estudio pormenorizado espero que me permita construir en el futuro un kabang a escala.

Os recomiendo el enlace, por si queréis profundizar en el tema:

http://revistaargonauta.blogspot.com/search/label/Kabang

(están en orden inverso a su publicación)

Navegante ha dit...

La URL correcta es:

http://revistaargonauta.blogspot.com/search/label/Kabang

(no sé porque salío cortada antes)

Navegante ha dit...

Pues parece que no hay forma de solucionarlo:

Entrar en:

http://revistaargonauta.blogspot.com

Y buscar kabang, moken, o elegir las etiquetas con esos nombres

Anònim ha dit...

Bueno, magnifica tu colección,algunos nos quedamos en lo autoctono, cuando te refieres a lo de las embarcaciones gallegas y sus reproducciones, no sería yo si no te dijera, que si que está bien pero que vaya por Dios con la vela de la dorna y donde esta situada, no se aprecia el resto, por eso ejm.. por ahí adelante anda una empresa que hace kits de gamelas, y me aseguraron, con un buen detalle, en su día quisieron hacerlo con la dorna.

Y para acabar recomendaros la entrada de Lajareu, ese film forma parte de la historia de la Cultura Maritima y etnografia de Galicia. Para la filmación el suegro de Mörling no navegó en su dorna, lo hizo en la de un amigo la "Leonisa", pues tenía un navegar mas bonito y fino. Y si alguien se sorprende de como un marinero va tan arreglado cuando navega, la respuesta que dío el Sr. Otero fue: que ese documental lo verían muchas personas y que tenía que estar presentable y dignamente vestido para la ocasión, acertó, está digno y el documental lo están viendo muchisimas personas.
Bueno, a ver si nos vemos en Muros, pues tu agenda no va a parar. Y si resulta que despues de todo no navegas en dorna en Muros, no te preocupes la "Fungona" está a tu disposición an Cambados, mismo si te entra mono despues de Muros. No te olvides que no entramos en comparaciones con otra que estos días anda muy piropeada, jeje.

Besos y abrazos

Joan Sol ha dit...

Hola, Navegante!

Te felicito efusivamente por tu estupenda serie de artículos sobre el pueblo moken y sus hermosos kabangs. Lo más curioso e interesante es, sin duda, la estrecha relación que mantienen con sus barcos, que son una parte esencial de su vida nómada; y también su relación con la naturaleza, que se manifiesta con su actitud de no tomar nada del medio ambiente salvo lo necesario para el sustento, dejando todas las cosas materiales atrás, donde fueron encontradas. Todo un ejemplo.

El enlace que nos has dejado funciona perfectamente, sólo hay que copiarlo y pegarlo en barra de direcciones. Un buen trabajo que recomiendo a todos los aficionados al mar y a las embarcaciones tradicionales.

Gràcies!

Joan Sol ha dit...

Hola, Fernando "Anónimo"!

Te doy toda la razón: el vídeo "Ons.Mörling", de Diego Torres, es una joya; absolutamente recomendable. Es una delicia ver al señor Otero navegando, de punta en blanco, con esa soltura y elegancia natural. Dejo aquí el enlace para quien quiera verlo: http://vimeo.com/3962842

Te agradezco mucho el ofrecimiento de tu "Fungona", pero si en este encontro no navego en dorna, ¡no sé cuando lo voy a hacer! Y nada de comparaciones, por supuesto; cada barco tiene su "personalidad" y seguro que tu dorna tiene virtudes que la hacen única.

Nos vemos dentro de 42 días!

Suso da Moura ha dit...

Hola Joan: Una altre vegada m´has inspirat amb el teu blog, i malgrat les meves occupacións he fet temps per escriure una nova entrada al meu blog al fil de la teva. Per que crec que he tingut la sort de coneixer personalment algunes de les barques que presentes en aquest article.
Una abraçada Suso

Joan Sol ha dit...

Hola, Suso!

Està bé això d'estirar d'un fil i veure fins a on et porta. De moment, aquest comentari em porta fins al teu bloc. Et faig un comentari des d'allà.

A reveure!