3.9.09

Trobada de Cadaqués 2009: la navegació




La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va començar amb la sardinada tradicional a la Platja Gran, amb totes les embarcacions amarrades a la vora de l’aigua. Estampa acolorida i perfumada per l’olor penetrant del peix blau a la brasa. De les graelles, convertides en greixós botafumeiro, sortien columnes d’un fum espès i untuós que la tramuntaneta escampava per tota la platja. La litúrgia de la trobada havia començat i una nombrosa munió de fidels –entre navegants i gent que passava per allà- ens abraonàvem sobre les sardines disposats a combregar àvidament en aquella comunió marinera.


Enxampat amb les mans a la sardina. (Foto superior: Montse Granollers. Foto inferior: Marta Salomó)

El ventet persistent i la manca de tripulació m’havien encongit l’estómac. Però vaig pensar que si havíem de morir, millor fer-ho amb la panxa plena. Entre sardina i sardina vaig reclutar dos tripulants més: en Carles, amic d’en Suso i d’en Pol, que acreditava molta experiència en vela lleugera; i la Montse Granollers, aficionada fidel que segueix el circuit de trobades i acumula moltes milles navegades en diversos vaixells. Ja tenia tripulació! Però el fet que mai no haguéssim navegat junts i que ells no coneguessin el Corb Marí no deixava de neguitejar-me. És clar que ara no tenia temps de pensar en això, perquè havia d’anar a la reunió de patrons. El Quico ens va explicar el recorregut: sortida des de la platja a cop de xiulet, passar entre els Forellons –els esculls que hi al voltant d’Es Cucurucúc-, virar per estribord la boia blanca fondejada davant del Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans, tornar als Forellons i cap a la platja. El primer que arribi, guanya. Jo em deuria perdre a mitja explicació perquè després vam fer mes recorregut del compte. Però en aquell moment el que més m’amoïnava era que faltava un quart d’hora per la sortida i jo havia d’acabar de preparar el vaixell i entrenar una tripulació. Aquesta vegada, les papallones que habitualment tinc a l’estómac abans de sortir a navegar ballaven més del compte, malgrat les sardines.

Reunió de patrons: mentre en Quico ens explica el recorregut,
jo només penso en com ens ho farem si puja el vent. (Foto: Montse Granollers)

Per sort tot va anar molt ràpid. Amb prou feines vaig tenir temps de donar quatre instruccions que ja va sonar el xiulet de sortida per a les embarcacions petites, fins a 6 metres d’eslora. Vaig posar en Carles a proa, a les escotes del foc; el Ben a popa, a càrrec de les burdes; i la Montse entremig, amb la missió de fer banda. L’avantatge d’anar amb gent que sap navegar a vela és que, encara que no coneguin el vaixell, saben què s’ha de fer en cada moment. Al principi ens va costar una mica sincronitzar el contrapès i, quan carregava la ratxa, tots ens tiràvem a barlovent de cop, fent escorar el vaixell cap a aquesta banda. Aviat ens vam sincronitzar i en Ben anava canviant de banda per mantenir el vaixell equilibrat en tot moment. Per sort, el vent no va pujar per sobre de força 3 i vam poder navegar còmodament, sense que calgués fer servir la post, ni la cinta dels peus per fer banda que, amb les presses, havia oblidat muntar. Les virades ens van sortir sempre a la primera i en Ben va fer una bona feina a les burdes, que em va permetre concentrar-me només en la major i el timó. I a proa, el Carles duia el foc ben controlat i m’avisava tan bon punt començava a desventar-se, per corregir l’angle de cenyida. De tota manera, vam fer una navegació molt “conservadora” en el sentit que no vam tocar ni el davant ni l’orsapop, cosa que ens hagués donat més rendiment, sobretot navegant a la mala i amb vents portats. De sobte em vaig adonar que no havíem aixecat el motor, però anàvem força ràpids i vaig preferir no aturar el vaixell i deixar-lo posat.



Primer tram del recorregut entre la Platja Gran i els Forellons.
El Corb Marí guanya posicions. (Fotos: Marta Salomó)

No vam fer una sortida gaire bona i, abans d’arribar als Forellons, teníem unes quantes barques a proa, entre elles la Tamariua d’en Suso, que anava com una moto. Quan vaig veure com navegava la dorna, vaig pensar que guanyaria. Però a la primera ratxa potent, el Corb Marí va posar el turbo i va deixar dues o tres barques enrere. Vam virar els Forellons potser en cinquena o sisena posició, no ho recordo; i d’aquí vam anar directes a la boia del Rec d’Aigua dolça. No vam ser els primers de virar-la, però ens vam acostar força al grup davanter. A partir de la virada, la velocitat i capacitat cenyidora del Corb es van posar de manifest i ens vam anar col•locant al capdavant de la flota. La Tamariua encara anava primera, però en Suso no coneix prou bé la badia de Cadaqués i més d’una vegada va esperar que altres barques li assenyalessin el camí. Això i alguna bordada curta que el va obligar a tornar a virar li va fer perdre posicions. Diria que vam tornar a virar els Forellons en primera posició, al menys de les barques petites. De les grans, que havien sortit després de nosaltres i formaven una altra categoria, no me’n vaig preocupar.

El Corb Marí, apropant-se als Forellons. (Foto: Vicente García-Delgado)

I llavors vaig cometre un error: en comptes d’anar cap a la Platja Gran i acabar el recorregut, vaig posar rumb un altre cop a la boia, perquè em pensava que s’havia de virar una segona vegada. Lògicament hi vam arribar primers destacats, perquè la resta de la flota anava per una altra banda. Tot i això, vam fer una baixada cap a la platja espectacular, entrant pel canal de boies fins a Es Baluard en un sol bordo. Vam virar molt a prop de la riba i vam fer un rumb paral•lel a la platja, fins a les últimes boies que delimiten la zona de bany. Allà vam tornar a virar per enfilar la platja. Quan vam arribar no hi havia cap altra embarcació a la Platja Gran. Al cap d’uns minuts va arribar el Kuyunut, amb en Jaume Amengual a la canya, que em va dir: “ja saps que al primer li toca pagar les cerveses, oi?” No hi ha res com una cervesa ben freda després d’una bona navegada! Entre els nervis i el meu costum de caçar l’escota de la major amb les dents, tenia la boca com un fregall.

Fetes les cerveses, les dues tripulacions ens vam embarcar al Kuyunut i ens en vam anar a dinar al Sant Isidre, fondejat prop de Cala Nans. En Quico Despuig havia convidat a dinar tothom que s’hi volgués apuntar. Allà ens hi vam trobar també l’Aphrodite, una barca francesa de l’Associació Latina Cup, de Palavas-les-Flots, i la Tamariua; i després s’hi afegiria la Nena. En Quico va fer un rossejat de fideus per a més de trenta persones que estava que cantaven els àngels! A banda que era tard i hi havia molta gana, aquesta vegada els fideus li van sortir especialment bons, i vam cridar tres “hurres” pel cuiner. M’encanten aquests dinars a bord, entre bany i bany en un mar blau cobalt, en companyia d’una colla d’amics i amigues que fa temps que no veus, i fer petar la xerrada amb un got de vi a la mà.


Dinar a bord del Sant Isidre, fondejat al Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans.
Un servidor amb en Ben i en Suso. (Fotos: Montse Granollers)


Després de dinar, però, no hi ha haver migdiada, perquè en Vicente García-Delgado li va proposar al Suso d’anar a fer un tomb amb la dorna Tamariua; i en Ben –remer infatigable, com explicaré en la propera entrada- també tenia ganes de provar això de bogar amb els rems creuats, com es fa en les embarcacions gallegues. I mentre ho deia, creuava els avantbraços amb punys tancats, i en Suso repetia una vegada més: “es creuen els rems, els braços no!”. Primer vam sortir en Suso, en Vicente i jo, i vaig poder reviure les sortides en dorna de Muros. Després van sortir en Ben i en Jaume Amengual i van tornar entusiasmats. Va ser un dia de navegació rodó!


La dorna Tamariua no desentona gens en el paisatge de Cap de Creus.
A bord, en Suso, en Ben i en Jaume Amengual.


Farts de sol i de mar vam tornar a terra, a treure’ns la sal del cos per assistir al sopar de comiat i lliurament de premis a la mateixa Platja Gran. Com és habitual a les trobades, cada embarcació va rebre un record de la de Cadaqués. I el Corb Marí també es va endur un magnífic trofeu: un mig casc de drassana fet per en Quico Despuig, com els que feien antigament els mestres d’aixa quan rebien un encàrrec d’un armador, per mostrar les línies de la nova embarcació. El Sant Elm se’n va emportar un altre, com a primers classificats de la categoria de barques més grans de 6 metres. I un tercer trofeu va ser per dos nois de l’Associació Latina Cup, guanyadors de la categoria juvenil. Com deia al començament, la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va ser, per tots els motius que us acabo d’explicar, una trobada per a recordar.

La tripulació del Corb Marí, amb la senyora armadora i el trofeu:
Montse, Joan, Marta, Ben i Carles. (Foto: Aina)



7 comentaris:

Fernando ha dit...

Por aquí alguien dijo que las dornas iban fuera de Regata, porque sino el primero estaba dado (je-je).
Me alegra que disfrutarais con el intercambio, habrá que dar titulos de embajadores sobre todo si lo hacen tan bien como Suso.

Aperta

Anònim ha dit...

Fernando:Como me gustan los gallegos que clavan puyas a los catalanes, pero yo creo que os dejamos ganar por cortesía y por que siempre nos gusta veros contentos y que vengais más a menudo y si puede ser con una gaita y un orujo en cada mano, mejor todavía.

Joan mejor no lo hubiera contado un reportero de futbol para describir la jugada, especialmente lo de la procesión por dentro, en las que me he visto reflejado alguna vez.
Y como tu dices... Lo mejor de una regata es la cerveza que te tomas al llegar, puede que de aquí venga la costumbre de dar una copa al ganador, aunque otros van directamente a la botella de champan.
Petons a la Armadora y un abrazo al Patrón.
Viente G-D

Anònim ha dit...

Hola Joan,a Sant Pol,a part de veure navegar al Corb marí,també em tingut el goig de tenir en una trobada,el Titan dels germans Collado,(dos cavalls desbocats del país de l'ensaimada)Ja tenim el Sant Pau a l'Escala.A reveure MASSAGRAN

Joan Sol ha dit...

Hola, Fernando!

La verdad es que las dornas corren que se las pelan, y si Suso llega a correr en casa, hubiésemos tenido mucho trabajo para pillarlo.

Están muy bien estos intercambios, sí. Tengo por ahí unas fotos de la primera vez que vi dornas navegando en la Costa Brava. Fue en una Trobada de l'Escala que, precisamente, se celebra el próximo sábado. A ver si con este motivo aprovecho para publicarlas.

Una abraçada!

-----------

Vicente,

En la trobada de l'Escala que le comentava a Fernando, vinieron con el orujo, tambores y gaitas. Tengo una foto del "Sant Isidre" con gente tocando en cubierta. Hecho, después de la trobada las publico!

La Armadora también te manda besos. Nos vemos en l'Escala!

-----------

Ei, Massagran!

Efectivament, el "Titán" és un cavall guanyador, que te un munt de trofeus en el seu palmarès. Deuria ser bonic veure'l navegar a Sant Pol.

Si no passa res, ens veurem dissabte a l'Escala. Aquesta vegada, però, hi aniré com a tripulant del "Sant Isidre".

Fernando ha dit...

Por culpa de esa trobada de Cadaques, aún tengo que soportar a un de Madrid (iba a decir madrileño) que llevaba una dorna y que debió quedar 1º o de los 1os. y siempre recuerda que quedo 1º en la Copa Catalunya.
Aquí hay muy buenos recuerdos de esa visita da la Escala, de Trepa y cía. las dornas fueran en remolque así en trén, ahora ya no dejan.

Un saludo a todos.

Suso da Moura ha dit...

Hola Joan, Vicente, Fernando, Toni y demás amigos. He tardado un poco en aparecer pero aquí estoy, un tanto ruborizado ante tantas y tan buenas palabras hacia la dorna Tamariua y su tripulación: La Trobada fue magnífica, una de esas jornadas espléndidas que no se te olvidan. Nos trataron esquisitamente.Comenzando por Quico Despuig que, tal como cuenta Joan, trasladó la dorna ida y vuelta por tierra desde Port de la Selva, posibilitando su presencia en el encuentro. En este punto debo corregir a Joan, que, al contrario de lo que parece expresar, se quedó sin esta tripulación voluntaria y generosamente priorizando la presencia de la Tamariua en la Jornada. Con respecto a la regata, ni siquiera sabíamos quelo era: de hecho nos la pasamos debatiendo Pol y yo si el recorrido era un paseo social o una competición. Nadie me habló de regata, pero cuando dieron la pitada para salir las embarcaciones menores, todo el mundo levantó el trapo como una centella y se afanó por colocarse al frente. A nosotros la cosa nos pilló amarrados al cabo de popa del llaut de Lluis Paradell (al que mando un abrazo) esperando por las bebidas que gentilmente había ido a buscar su hermana Helena. Cuando vimos los botes venirnos encima, hubimos de soltarnos a toda prisa y levantar vela para no estorbar y evitar abordajes. Con viento por la popa e intentando "poñer vara" Pol estuvo a punto de dejar con parche en el ojo a un tripulante del bote que llevábamos regala con reagla por sotavento. No podíamos apartarnos porque había otro pegado por barlo y la flota encima por la popa. Así que, cuando pudimos abrir vela y hacer firme la vara de portar, la Tamariua salió como un tiro. Discutiendo si aquello era una regata, y en tal caso, cual era su recorrido, le sacamos a los otros un buen trecho, pero, viendo el fondo lleno de "conles" a ras de superficie decidimos esperar por la flota para ver el camino. Tras pasar la primera "boya" confirmamos que aquello era una regata y que la iba a ganar el Corb Marí, que venía "no aire" con Joan a la caña, nuestro amigo Carles de proel y un "descomunal" y precioso velamen, la entena en candela. Poco duró nuestra idea de presentarle batalla. Una virada mal calculada (pifia de un servidor) nos dejó a sotavento pero nos permitión, a cambio , gozar del espectáculo de ver navegar al resto de botes, llauts y a los magníficos sardinales. La comida a bordo del San Isidre, con un dia precioso, y en magnífica compañía, para qué deciros: de cine. E inmediamente los compañeros de aquel dia de mar y viento, me llenaron de "orgullo y satisfacción" al solicitarme paseos en la Tamariua. Tuve el gustazo de navegar otra vez con Joan y por vez primera con Jaume Amengual, Ben, Vicente G-D (al que admiraba desde la lectura de su magnífica obra), Carles...Todos nos honraron gobernando la dorna con pericia y llenándola de cumplidos y piropos. Acepto con gusto título de embajador que me cuelga Fernando si me va a seguir proporcionando momentos tan fantástico como estos. De momento la embajadora permanente es la Tamariua que hace el mejor papel. Una sóla "pega": la ausencia de Luis Gurría, anterior propieatario de Tamariua (antes paisana) y auténtico precursor, que no pudo acompañarnos aquel día por obligaciones laborales.
Un abrazo a todos
Suso.
Un abrazo

Joan Sol ha dit...

Hola, Suso!

Muchas gracias por tu detallada crónica que ofrece otro punto de vista de la Trobada de Cadaqués.

Tienes razón cuando dices que nadie habló de regata y, de hecho, la navegación que se hace en las trobadas no tiene afán competitivo. Se marca un recorrido para que las embarcaciones naveguen más o menos juntas y ya está. Jo diría que la de Cadaqués es la única que tiene más de regata que de navegación en conserva, al dar unos trofeos específicos a los primeros en completar el recorrido.

Lo importante es que lo pasamos bien y fue un día de navegación fantástico, de esos para recordar.
A ver si podemos repetirlo el próximo verano.

Una abraçada des del Mediterrani!