Continuació de "La vela llatina a San Francisco"
Amb motiu de l’entrada anterior sobre l’arribada de la vela llatina a la costa nord-americana del Pacífic, en Vicente García-Delgado em va enviar unes fotos sobre aquest mateix tema, amb l’encàrrec de seguir estirant del fil, cosa que intento fer en aquesta nova entrada. Les fotos, fetes per ell mateix durant un viatge a Sant Francisco fa pocs anys, reprodueixen diversos plafons explicatius que hi ha a les instal•lacions del San Francisco Maritime National Historical Park, a la zona del Fisherman’s Wharf. Els plafons, amb fotos antigues, informen al públic sobre la flota de les feluccas de pesca dels italians, que amarraven en aquells molls.
Entre les fotos n’hi ha un parell de la Nuovo Mondo, la rèplica d’una d’aquestes feluccas construïda l’any 1987 i que, posteriorment, viatjaria a Europa en dues ocasions: l’any 2000, per participar en el festival marítim de Brest, i el 2004 per prendre part en un parell de proves del circuit mediterrani de vela llatina. A les fotos es veu com li estan fent una quilla nova, a les instal•lacions del parc marítim de San Francisco.
La Nuovo Mondo en reparació i cartell informatiu sobre l'embarcació.
Seguint aquest fil he trobat que, quan aquesta barca va venir al Mediterrani, ja li van haver de fer un bon repàs per curar-li les ferides fetes durant dos anys de gira pels Estats Units i un viatge de tres setmanes a través de l’Atlàntic, a bord d’un vaixell mercant. La posta a punt es va fer a la península de Giens, al sud de França, a casa d’un dels membres de l’associació La Partègue. Però darrere d’aquest fet hi ha una història encara més interessant: la col•laboració entre aquesta entitat dedicada a la conservació i difusió del patrimoni marítim mediterrani i el San Francisco Maritime National Historical Park. Els detalls d’aquesta relació, que va començar precisament a Brest 2000, els trobareu a la pàgina del projecte Patrimoine maritime sans frontières, que es va desenvolupar dins del programa Cultura 2000, sota el paraigües de la Unió Europea. Si cliqueu sobre el diaporama que hi ha al final de la pàgina, veureu una presentació que explica en què va consistir l’intercanvi entre la gent de La Partègue i el parc marítim de San Francisco. Concretament, l’any 2005 diversos membres de l’associació francesa van viatjar fins a la ciutat nord-americana per participar en la construcció del Grace Quan, una rèplica d’un jonc xinès com els que anys enrere hi havia a la badia de San Francisco pescant gambes. La feina es va fer sota la supervisió de l’últim pescador de gambes xinès que havia practicat aquest tipus de pesca. Aquí no som gens donats a generar projectes transfronterers d’aquest estil, pels quals hi sol haver fons comunitaris, com els programes INTERREG. Crec que és un camí que valdria la pena explorar.
El llagut Felice Manin. (Foto: Vele Latine)
Seguint l’estela de la felucca Nuovo Mondo descobreixo que no ha estat l’única embarcació de vela llatina a creuar l’Atlàntic. N’hi ha una altra que ho va fer i, a més, navegant! En el llibre “Leudi di Liguria”, de Giovanni Panella, llegeixo l’aventura del Felice Manin, un llagut de 15’50 metres, construït el 1891, que l’octubre de 1984 va salpar d’Itàlia rumb a Amèrica, seguint la ruta de Colom. A finals de gener del 85 va arribar a San Salvador i després va emprendre un viatge per la costa est dels Estats Units, que culminaria a Noya York, en la gran parada naval del 4 de juliol de 1986 per commemorar el centenari de l’Estàtua de la Llibertat, juntament amb 25.000 embarcacions. Imagineu-vos un llagut com els nostres Sant Isidre, Sant Ramon i Rafael –metre més, metre menys-, o com la Balear, navegant pel riu Hudson envoltat de milers de vaixells de tota mena, entre ells un munt de grans velers. La crònica que en fa Paolo Ajello, tripulant del Felice Manin, en el llibre de Panella té la seva gràcia, sobretot quan explica alguna maniobra arriscada que van haver de fer entremig d’aquell eixam de vaixells.
El Felice Manin a la portada del llibre de Panella.
Però el final del Felice Manin és una mica trist. El novembre de 1987 va quedar abandonat a sol i serena en una dàrsena del port de Chicago, a causa de dificultats financeres de l’armador. El vaixell es va anar deteriorant fins que l’autoritat portuària de Chicago va decidir que aquella baluerna feia nosa i que se havia de treure del lloc que ocupava. El llagut semblava, doncs, sentenciat. Però llavors, a Itàlia, es va desencadenar una campanya per salvar l’embarcació. A la Spezia es va crear l’associació “Salvem el Felice Manin”, que va aconseguir un munt d’adhesions, inclosa la de la marina militar italiana. Finalment, el van poder carregar en un vaixell porta-contenidors, i el 20 de maig de 2000, quinze anys després d’haver marxat a fer les Amèriques, el Felice Manin arribava a casa. L’últim que en sé és que estava en una nau de l‘Arsenale Militare de la Spezia pendent de restauració, però no he aconseguir esbrinar res més. Si algú sap què se n’ha fet, que ens ho expliqui. Aquí podeu veure en quin estat va tornar d'Amèrica.
Tot i que és un fil molt interessant d’estirar, no m’estendré més en la història del Felice Manin, que està força documentada. Només us diré que m’ha portat a descobrir la persona i l’obra d’Edoardo Bo, historiador, entre altres coses, de les embarcacions tradicionals de Riva Trigoso, Sestri Levante i tota la regió de la Liguria. Bo és autor d’uns quants llibres que intueixo d’allò més sucosos, i també d’aquest article sobre el leudo rivano, una tipologia a la qual pertany el Felice Manin. Aquí teniu una entrevista a Edoardo Bo que li van fer a la RAI, parlant d’un dels seus llibres.
No conec cap altra embarcació de vela llatina que hagi travessat l’Atlàntic. Fa temps l’empresa propietària del Sant Isidre tenia el projecte de fer la travessia el 2002 o 2003, i encara es pot llegir a la seva web! M’adono que l’article el signa en David Oliver i potser va sortir publicat a la revista “Mardemars”. Però la cosa no va passar de ser un projecte i ja us asseguro que, en aquests moments, pensar en el Sant Isidre a Amèrica és ciència ficció; si no és que canvia de propietaris.
Una altra embarcació tradicional que també tenia el projecte de travessar l’Atlàntic, l’any 2004, era la dorna Irmandiña. Com en el cas del Sant Isidre, a Internet encara hi ha penjats tots els detalls de la “I Expedición Galicia – América en Dorna”. Però el viatge tampoc no es va arribar a fer.
Representació de la vida marinera al Fisherman'ns Wharf.
Entre aquests projectes transatlàntics cal esmentar els de l’associació basca Albaola. El seu vaixell insígnia, la trainera Ameriketatik va ser construïda a l’escola-drassana de Rockland, als Estats Units, sota la direcció de Xabier Agote. Els centres bascos del continent americà van finançar la construcció i van regalar l’embarcació a Euskal Herria. I l’any 2006 Albaola va realitzar l’expedició “Apaizak Obeto”, al Canadà, visitant una dotzena d’estacions baleneres basques instal•lades al llarg del riu i del golf de San Lorenzo, a bord d’una rèplica d’una barca balenera del segle XVI, construïda a la drassana Ontziola de Pasai Donibane. Un dels objectius de l’expedició, que va ser un èxit, era fer “activitats que contribuïssin a acostar el Vell i el Nom Món, basades en un passat comú”.
Felucca de San Francisco a tota vela. És curiós veure la bandera de les barres i estrelles en una llatina.
Imagino que expedicions, campanyes pesqueres i moviments migratoris deurien generar transferències de cultura naval i marinera d’una banda a l’altra de l’Atlàntic i, òbviament, entre els diversos pobles de la riba del Mediterrani; i d’aquí cap a Amèrica, com hem vist en el cas de les feluccas de San Francisco. En els comentaris de l’entrada anterior, en Vicente García-Delgado apunta que les barques de l’Alguer, a Sardenya, provindrien de les plantilles d’una barca menorquina que algú es va emportar a l’illa italiana. Mario Marzari, en el seu llibre “La Regata della Vela Latina”, diu que l’Alguer es pot considerar l’únic centre tradicional de pescadors sards, que deu la seva peculiaritat a la forta immigració que hi va haver a partir de 1354, de colons aragonesos, valencians, mallorquins i, sobretot, catalans. “A l’Alguer i al llarg de la costa occidental de Sardenya –diu Marzari- es nota a més en les barques la influència de les formes catalans”. I entre aquestes barques es refereix al gussu i, especialment, l’spagnoleta o espanyoleta –escrit en català- algueresa. Sobre aquesta última diu: “Amb un origen relativament recent, aquest gozzo en particular sembla que hagi derivat d’una barca catalana o potser de les illes Balears, importada a l’inici del 1900 i que va demostrar estar especialment adaptada a la pesca de la llagosta amb nanses; en efecte, recorda molt un llaüt de Mallorca”.
La vela ja ha donat pas al motor.
Vull acabar aquesta entrada que tracta d’influències mútues, de transvasament de cultura marítima d’una banda a l’altra dels mars, de projectes compartits, d’intercanvis de coneixement i, en definitiva, d’aquella qualitat antiga del mar com a via de comunicació i d’apropament entre les persones, reproduint l’última diapositiva de la presentació que va fer la gent de La Partègue per explicar el projecte de col•laboració amb el San Francisco Maritime Historical National Park i la felucca Nuovo Mondo:
El patrimoni marítim... un patrimoni sense fronteres
El patrimoni, vincle entre el passat, el present i el futur, és el resultat dels encontres entre les persones o amb objectes que hagin estat de les persones.
El plantejament és el mateix a tot el planeta. Nosaltres també vam estar tant entusiasmats de participar en la realització del pal del Grace Quan com de navegar amb la Nuovo Mondo al Mediterrani.
El caràcter identitari del patrimoni marítim es refereix a les persones i no a les nacionalitats; és per això que voluntaris de diversos països treballen junts en projectes comuns de valorització patrimonial. L’autenticitat de les persones i de les seves relacions són la base de qualsevol plantejament de patrimonialització.
L’objecte, el vaixells, són el suport que pot donar transcendència a aquestes relaciones en la realització dels projectes.
17 comentaris:
Bon tema, Joan. Somiem una mica? Podem imaginar compartir uns dies amb les embarcacions de la costa italiana? En va venir una, un «gozzo», si mal no recordo, l'any 2000 al Port de Mataró en la celebració, crec, de la Copa de Catalunya. Després s'ha anat perdent aquest contacte, almenys aquí a casa nostra, tot i que alguns han anat a Stintino.
Des de l'«Espai Marina Tradicional» del Saló Nàutic de Barcelona es va intentar convidar-los, però ni tan sols van respondre a la crida. Tornem-ho a intentar? Anem més enllà i parlem amb el museu de San Francisco i la gent que navega allà?
I a nivell d'estudi. Ningú s'engresca a seguir i documentar la "pista" del viatge de la vela d'aquí cap a Amèrica? Ja està tot escrit? N'estic segur que un tema com aquest, que toca "arrels" d'aquí, tindria una bona acollida a les instàncies que decideixen què recolzar econòmicament.
Josep-Anton
Salutacions, Joan! Tot això és un món desconegut per mi, però el trobo molt interessant!
Molt interessant! Gràcies pel post!
Ei, Josep-Anton,
Somiem, que és gratis! Crec que és factible establir relacions i intercanvis amb associacions i col•lectius d’altres països. Però crec que l’èxit d’aquestes iniciatives depèn en gran part de la relació personal que existeixi entre les persones implicades d’una banda i l’altra. Desplaçar embarcacions i tripulacions a distàncies llargues costa temps i diners, que, en la majoria dels casos –si no s’ha pogut esgarrapar una mica de subvenció-, surt de les butxaques particulars i del temps robat a les famílies i feines respectives. I moltes vegades fas l’esforç d’anar a un lloc perquè algú t’hi ha convidat personalment. Sovint, quan es fan aquests desplaçaments, sobretot si parteixen d’una associació, s’espera que hi hagi una correspondència; és a dir: “nosaltres anem a la vostra trobada per donar suport, perquè hi hagi participació, però esperem que després vosaltres vingueu a la nostra”. I em sembla lògic i natural que sigui així. De fet, els francesos de Catalunya Nord solen acudir a les trobades de la Costa Brava i sempre ens diuen d’anar a les seves; però nosaltres, pel que sigui, no ho fem (si més no, el vaixell en què jo navego).
Per tant, penso que el primer punt per què aquests intercanvis funcionin és correspondre a la gent i a les embarcacions que ens visiten i anar a les seves trobades. Això genera relacions personals, amistat, complicitats i sinèrgies. Després, hauríem de fer nosaltres el primer pas. Potser hauríem de triar un o dos certàmens del calendari internacional de trobades i festivals marítims, i organitzar una expedició d’embarcacions d’aquí. Muntat amb temps es poden trobar subvencions i patrocinis, sobretot si l’expedició va acompanyada d’alguna activitat divulgativa o de difusió al lloc de la trobada.
Pel que jo sé del circuït mediterrani de la vela llatina, que no és gaire, diria que el motor principal són les regates. De fet, algunes embarcacions italianes han participat alguna vegada en el trofeu Palmavela. Però el gruix de la flota d’aquí passa molt de la competició. Per tant, potser caldria trobar altres incentius i motivacions per propiciar aquests intercanvis: unes jornades tècniques, la restauració d’una embarcació, navegades d’exhibició, etc.
Precisament, a través d’aquest blog, vaig rebre fa unes quantes setmanes la proposta del president d’un club de vela llatina canària, de desplaçar fins a Catalunya un dels seus bots de regates per fer una navegada “d’agermanament-exhibició” amb les nostres embarcacions. Em sembla una idea magnífica, i des de la FCCPMF s’estudiarà quin podria ser el marc ideal per fer aquesta trobada. I d’idees com aquesta se’n poden trobar moltes més.
I pel que fa als estudis, m’agradaria saber més coses d’aquells “Prínceps de Califòrnia”, que ens deia en Joan, en el seu comentari a l’entrada anterior, i dels pescadors d’aquí que un dia se’n van anar a fer les Amèriques. Segur que hi ha moltes pistes interessantíssimes per seguir!
Gràcies per la visita i per les propostes. En continuarem parlant, oi?
Hola, David!
Certament, la navegació i els vaixells són, segurament, un dels aspectes més desconeguts de tot allò que té a veure amb el mar per una persona que no pertany a aquest món. El simple fet de tenir un vocabulari propi, i la sensació de por i de perill que a moltes persones els genera el fet d’endinsar-se en les aigües d’aquest medi natural desconegut, representen una barrera per als no iniciats. Però hi ha moltes maneres d’acostar-se al mar i gaudir-ne profundament: la literatura, el cinema, la música, els viatges... fins a la simple contemplació d’un paisatge marí. Aspectes que intento plasmar també en aquest espai, precisament per recollir i compartir les sensacions i vivències que teniu del mar tot els que no sou mariners.
És a dir que qualsevol llibre, poema, música, pel•lícula, cita literària, record, reflexió o comentari que la teva relació amb el mar et suggereixi i vulguis compartir, serà molt ben rebuda.
Gràcies per la visita i a reveure!
----------
Ei, Bellerofonte!
Et dic el mateix que al David. Tu ets músic i, segurament, ens podries parlar de la relació mar-música. D’entrada, et llanço una pregunta/repte: a Catalunya hi ha música marinera més enllà de l’havanera?
Per cert, no sé si saps que Bellerofonte ha donat nom a un munt de naus. La Royal Navy va tenir, com a mínim, quatre “Bellerophon”, un dels quals va lluitar a Trafalgar.
Ens llegim!
Muy interesantes estas entradas sobre vela latina, Joan. Siempre me parecieron unas embarcaciones de porte elegante y marinero con sus velas desplegadas navegando el Mediterráneo, pero jamás pensé que alguna de ellas hubiese cruzado el Atlántico. Curiosas historias...y maravillosas las imágenes.
Un abrazo
Hola Joan: permiteme una cierta crítica sobre esta tercera entrega con respecto al "Felice Manin".
Tuve la suerte de subirme a el y visitarlo, cuando pasó por Barcelona, camino de las Américas con fecha 24/10/1984, lo se por que me firmaron un pequeño trabajo sobre la preparación de la travesía, segun veo, la salida fue en la fecha emblemática del 13 de Octubre de 1984, llamándola la Ruta de Colombo, para celebrar el V centenario del descubrimiento de América, aunque se adelantaron un poco, fue subvencionado por la Unicef.
las etapas eran: Genova-Barcelona-Sevilla-Palos de la Frontera, Lisboa, Canarias,San Salvador, Miami, Nueva York, llegando en Abril de 1985, aunque participó en diversos actos hasta el 4 de Julio.
Lo malo es que solo tenían billete de ida y pasó lo que pasó.
Si lo pensamos eso es aventura y seguro que sirvió como experiencia.
Pero en montaña a eso le llamamos no saber medir tus fuerzas, ya que un proyecto de recuperación, con lo que cuesta, en cuanto esfuerzo personal, y que se dilapide en un viaje muy atractivo, pero... nosotros siempre decimos que lo importante es volver.
Lo más importante es que se abandona una barca de casi 120 años, que considero que es patrimonio de su país y por tanto con una cierta responsabilidad por parte de su armador, y que por suerte el estado Italiano tomó cartas en el asunto y pudo volver, aunque por el video en muy mal estado.
Por si interesan algunos datos: Es una embarcación construída en 1891 de 25 Tn de 15,5 m. de eslora 5 de manga y 1,80 de puntal, con una antena de 18 m.
Saludos.
L'Encenaire
Joan, Josep A., como sabeis desde hace años estoy metido en esto de reunir gente, totalmente de acuerdo con Joan que las relaciones personales hacen mucho, despues, yo lo é intentado con unas cuantas asociaciones de nuestro marco europeo y es realmente dificil, en muchos casos ni hay respuesta. Corresponder es dificil, de vez en cuando por aquí llegan propuestas aisladas de visitas que en estos años muy pocas se han concretado y no pasan de ser anecdotas, simplemente porque no tenemos fuerza (economica) para darles continuidad.
Bueno esperemos que poco a poco nos vayamos conociendo todos mas.
Unha aperta
Fernando
Isabel,
Me alegra verte de nuevo por aquí. Por suerte, cada vez se ven más embarcaciones de vela latina en el Mediterráneo, porque hay todo un movimiento de recuperación de este patrimonio marítimo. Si te gustan tienes que venir a alguna de las "trobades" que se hacen en verano y las verás en su ambiente. ¡Es todo un espectáculo!
Venga, anímate!
Hola, Encenaire.
El "problema" d'una embarcació com el "Felice Manin" es que necessita una tripulació nombrosa per poder-la portar. Com saps molt bé, al "Sant Isidre" calen com a mínim cinc persones i fortes per hissar la major; quatre a la drissa i un a l'amantina. Segons explica Giovanni Panella en el seu llibre, el "Felice Manin" va travessar l'Atlàntic amb 9 tripulants, per poder fer tres torns de guàrdia de tres homes. I un cop a Amèrica, deuria ser molt difícil i molt car mantenir tanta tripulació durant els prop de dos anys que va durar el viatge des que van salpar d'Itàlia fins als actes de Nova York. Amb un altre tipus de vaixell, amb dos o tres tripulants l'haurien pogut portar de tornada; però amb un llagut d'aquestes dimensions, ves a buscar tripulació. Home, amb diners tot és possible, però sembla que a l'armador se li van acabar. Suposo que l'error va ser no haver fet l'esforç de tornar-lo de seguida.
En fi, l'embarcació torna a ser aquí i, encara que estigui molt malmesa, es pot recuperar. Recorda com estava el "Sant Elm" quan el van portar de França. Jo diria que pitjor que el "Felice Manin". I mira'l ara! A veure si el restauren perquè de vaixells del 1891 no en queden gaires.
A reveure!
Fernando,
Tienes toda la razón. Los intercambios son difíciles; y si te viene alguien, luego te ves metido en el compromiso de corresponder, cosa que no siempre es posible, porque cuesta un dinero y a veces no se tiene o no va bien ir.
Creo que una buena fórmula es repartir de alguna manera los gastos; es decir, tu pagas el desplazamiento tuyo y de tu embarcación, y una vez allí tienes cama y comida a un precio muy económico, como en los Encontros. El problema es que la mayoría de asociaciones no andan muy boyantes de fondos y ni siquiera pueden asumir esos gastos mínimos. Habría que buscar fórmulas de intercambio de cara a reducir los costes al máximo.
Seguramente, a medida que nos vayamos conociendo la cosa irá mucho más fluida... espero!
Una abraçada, amic!
Ola Joan!
M'ha fet molta graçia llegir avui el teu resum de l'aventura del Filice Manin, perque, precissament ahir, vaig terminar de llegir l'exemplar di "Leudi di Liguria" que mém vaig emportar de Genova. Interessantissim tot aixó de les "feluccas" americanes. Ara m'he de llegir el "Gozzi di Liguria" i, amb una minima documentació , fer el meu post sobre la Liguria. Va ser sort que, per tenir-hi la familia del nostre amic una casa, vam cair a Sestri Levante, ni mes ni menys.
Algun dia dáquests penjarem el dossier el-laborat per els nostres companys de Lajareu como a preparació d'un intercarbi frustrat, gestat a Brest 2008, amb un musseu norueg . No ha pogut ser, peró penso que el document de traball es interessatn al fil d'aixó que comenteu.
Ei, Suso!
Quina casualitat! Llegiré amb molt d'interès la teva entrada sobre Sestri Levante i la costa lígur. I també tot el que ens vulgueu explicar sobre l'intercanvi frustrat amb el museu noruec. Tota experiència és bona i segur que se n'aprèn alguna cosa.
I les vostres embarcacions, han patit amb el temporal d'aquests dies?
A reveure!
Mai he vist com es pesca la gamba en directe, és una técnica i sensació que m'agradaria molt conéixer.
Bé, jo si que n'he pescat a les roques, de nit amb un salabret i una sardina jajaj, però es clar! res que veure amb la técnica dels
professionals.
M'hagués encantat participar en la gran parada naval pel riu Hudson...quina aventura!
Confio en poder veure algun dia el Felice Manin tal com era, qué bonic. Però el cost deu ser brutal...
Una abraçada i disculpa el meu retard. Encara que mai es tard per tornar, i llegir i rellegir les teves entrades.
Hola, Gemma!
Pel que he llegit, diria que la gamba es pesca amb un art d'arrossegament; però no sé si té unes característiques especials adaptades a aquest tipus de captura. Si l'amic Massagran llegeix això, segurament ens ho podrà aclarir. Per tant, res a veure amb el salabret i el gamber amb la sardina a dins que jo també havia ser servir per aconseguir esquer per pescar.
El què no sé és com es pesquen els escamarlans, perquè viuen enterrats en el fang del fons. Ho vaig veure a l'aquari de Coruña. A través del vidre podies veure els túnels que excaven aquests animals per fer-hi els caus. Em va sorprendre moltíssim! La diferència amb les gambes és que aquestes són nedadores i els escamarlans, reptadors o caminadors.
Efectivament, deuria ser impressionant la parada naval de Nova York. Jo només he vist de prop la que en van dir "Veles per la Pau", del Fòrum 2004, i dubto que arribés al miler d'embarcacions. Tot i això, ja feia goig.
Pel que fa al "Felice Manin", tant de bo que el restaurin. Això sí, costarà una pasta. Naturalment, sense veure'l no és pot precisar i jo no soc mestre d'aixa. Però per restauracions que conec de vaixells d'aquesta envergadura, fàcilment pot superar els dos-cents mil euros. La fusta te l'avantatge que es pot reparar i pots deixar l'embarcació nova. Però també té l'inconvenient que si no repares de seguida allò que es va fent malbé i l'abandones, després els costos de restauració es disparen una barbaritat.
Gemma, no t'has de disculpar de res. Passa per aquí quan vulguis, que sempre seràs molt ben rebuda.
Una abraçada!
Querido Joan,
mi scuso per scrivere in Italiano, ma non conosco il Catalano. Il tema dei rapporti di influenze reciproche tra le varie tradizioni marittime è molto complicato e , per le imbarcazioni minori, è davvero difficile dare delle risposte. A questo proposito ti segnalo un mio libro recente,"Carloforte e i suoi battelli" che parla di barche a vela latina simili ai leudi della Liguria.
Il 3 luglio da Villefranche (Nizza)è partita la Cara.Med. la carovana mediterranea della vela latina che quest'anno costeggerà la Corsica, l'isola d'Elba, la Toscana e poi la Liguria per ritornare a Nizza intorno al 10 Agosto.
Sarebbe molto importante che le varie associazioni della vela latina fossero messe in contatto tra di loro: finora noi della Liguria abbiamo contatti solo con la Francia ma non con la Catalogna.
Cordiali Saluti
Giovanni Panella
Caro Giovanni,
Antes que nada, muchas gracias por su visita, que no sólo es un placer, sino también un honor. Conozco algunos de sus libros y artículos, a través de los cuales he aprendido algunas cosas que no sabía sobre el patrimonio marítimo mediterráneo. Hay una frase de su libro "Leudi di Liguria" que he utilizado muchas veces para transmitir la necesidad de proteger y dar a conocer al patrimonio marítimo: "Se defiende aquello que se ama y se ama aquello que se conoce". Me parece un eslogan muy poderoso y una aportación suya muy valiosa.
Con el mismo ánimo de aprender más cosas sobre nuestro patrimonio marítimo, anoto el título de su último libro para adquirirlo en breve y añadirlo a los otros que tengo de usted.
Coincido plenamente con usted en la necesidad de establecer contactos y relaciones entre las diversas asociaciones dedicadas a la recuperación y difusión de la vela latina, las embarcaciones tradicionales y el patrimonio marítimo. En Cataluña existe la Federación Catalana por la Cultura y el Patrimonio Marítimo y Fluvial que engloba ocho de dichas entidades. Creo que podría ser una buena interlocutora para establecer esos contactos. Debería usted indicarme con qué personas y asociaciones tendría que ponerse en contacto la FCCPMF.
Le agradezco también la referencia a la CaraMed y, con su permiso, he publicado una nueva entrada en el blog en la que hago referencia a su comentario en esta entrada a fin de hacer públicas sus sugerencias y trasladarlas a todas aquellas personas y entidades que puedan estar interesadas.
Muchas gracias, repito, por su visita y su aportación.
Saludos cordiales.
Publica un comentari a l'entrada