24.3.10

La barca de bou de Badalona

Dijous a la tarda, l’investigador i especialista en embarcacions tradicionals Vicente García-Delgado, parlarà del seu últim treball titulat “Els parellons badalonins. Estudi dels bous i barques enfalcades, 1770-1970”, a l'Escola del Mar de Badalona. La conferència forma part del cicle “Retalls de Mar”, que organitza l’Ajuntament d’aquesta ciutat. En aquest estudi, l’autor ha investigat a fons els orígens, característiques i funcionament d’una barca de pesca originària d’aquesta localitat, el bou badaloní, i n’ha dibuixat tot els plànols amb l’objectiu que, algun dia, se’n pugui construir una rèplica navegable.


L’estudi sobre el bou badaloní s’ha fet per iniciativa de la Federació Catalana per a la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, amb la col•laboració de les associacions Bellamar i Bricbarca, de Premià i Vilassar de Mar, respectivament, i ha comptat amb un ajut de l’Institut Ramon Muntaner. El projecte tenia per objectiu investigar un tipus d’embarcació peculiar, molt adaptada al medi, utilitzada en la pesca d’arrossegament per parelles. Aquest sistema de pesca va aparèixer a finals del segle XVI i es va desenvolupar a les nostres costes durant els segles XVII al XX. Al segle XVIII es va reglamentar, a causa de les disputes que el seu ús generava entre els pescadors. Tot i això, va representar un avenç tecnològic i econòmic important per a Catalunya, i va rebre el suport de les autoritats en contra dels pescadors d’arts menors.

L’estudi parteix d’un tipus d’embarcació utilitzada a les antigues províncies marítimes de Barcelona i Mataró, i es centra en la Badalona del segle XVIII. Repassa la història marítima badalonina fins a mitjan segle XX i s’estén a altres zones on es feien servir uns altres tipus de bous, para a observar-ne l’evolució fins a la introducció del motor. Emerencià Roig, en el seu llibre “La pesca a Catalunya”, fa una relació dels tipus de barques del litoral català. En l’apartat referent als bous d’arrossegament de vela llatina, parla d’una embarcació que anomena “bou de Badalona” i en cita diverses característiques: “té corredors, falques, dalt de proa, senó i quatre o cinc bancs, que la distingeixen d’altres tipus de bous més coneguts que tenien coberta”.


Per a realitzar aquest treball es van consultar diverses fonts, entre elles, manuscrits de la col•lecció d’Emerencià Roig, incloent-hi la seva correspondència amb persones que, des de diversos llocs de la costa, li proporcionaven informació dels sistemes de pesca i de les embarcacions. El Museu de Badalona va proporcionar documentació de l’època, com ara quaderns de pescadors amb indicacions de les zones de pesca i de les senyes per a arribar-hi; i va permetre a l’autor accedir als arxius de manuscrits i fotografies de Josep M. Cuyàs Tolosa, i a l’arxiu fotogràfic de Josep Cortina Sunyol. Aquest mecànic de motors marins mantenia, per raons de feina, una relació quotidiana amb els pescadors, que li va facilitar la seva activitat com a fotògraf, aconseguint una espontaneïtat gairebé familiar amb els pescadors, difícil d’assolir per algú que no formés part d’aquest ambient. Les fotos de Cortina són com finestres obertes a través del temps, que permeten veure com eren les últimes barques a vela i assistir a l’aparició de nous tipus de barques motoritzades, com la tranyina. També mostren el funcionament dels mercats i la subhasta del peix. I, sobretot, són un testimoni fidel de l’evolució dels diversos usos de la platja, des de la neteja i reparació d’ormeigs i barques, els menjars i la confecció de puntes de coixí en família, fins a l’arribada lenta però inexorable de banyistes i curiosos amb qui els pescadors van haver de compartir aquest espai vital.

A l'Escola del Mar de Badalona, l’autor va poder consultar un manuscrit inèdit de Manuel Bigas Ribas, un pescador octogenari que explica les seves vivències entre 1916 i 1939. També es van localitzar diversos manuscrits dels segles XIX i XX que donen una idea de com vivia la gent de mar. Recopilats per Josep M. Cuyàs directament dels pescadors, recullen dades exactes de les pesqueres, dels fons marins de cada zona, de les èpoques de pesca, costums marineres, cançons, incidents, etc.


En Vicente García-Delgado també va mantenir converses amb pescadors badalonins que encara estan en actiu, com en Pere Costa, de Can Guilova, membre d’una llarga nissaga de pescadors o “homes de foli”. Ells li van descriure algunes de les seves vivències, sistemes de repartiment, anècdotes sobre els pescadors i coses que els van explicar els seus antecessors. També li van obrir les portes del Pòsit de Badalona, on hi va poder recollir fotos antigues que testimonien la vida a la platja i fer una ullada a algun plànol sobre les senyes utilitzades pels pescadors.

Amb tot aquest material, l’autor ha pogut situat l’embarcació objecte d’estudi en un context històric, econòmic i social, a més de definir-ne les característiques. Així ens diu que “el bou de Badalona va ser un dels primers esglaons en l’evolució de l’especialització de les primeres embarcacions per a la pesca del bou; un estat intermedi entre la barca palangrera i les conegudes barques de bou de Vilanova amb orsa. Posteriorment, van evolucionar cap a un tipus de buc més quillat al qual no es trigaria gaire a instal•lar-hi un motor. D’aquí ve, doncs, el nostre interès per investigar les formes, construcció i usos del bou de Badalona, una barca important dins de tots el tipus d’embarcacions tradicionals, i de la qual no se’n conserva cap exemplar”.


En Vicente García-Delgado conclou la primera part d’“Els parellons badalonins” –l’estudi té dos volums- dient que la barca de bou de Badalona “era una embarcació de platja del tipus enfalcada, amb una eslora compresa entre els 10 i els 12 m, com a molt; i amb una relació eslora-mànega de 3’5 a 3’6. En els seus orígens, era una embarcació descobertada, però a mesura que es va especialitzar i que la seguretat ho exigia, se la va dotar d’una coberta correguda, seguint la normativa vigent. Sobre la coberta s’hi van instal•lar torns senzills de fusta per ajudar a calar i a recuperar l’art, que es maniobraven mitjançant unes aspes, sense cap mena d’engranatge. Després van aparèixer els torns amb rodes dentades que desmultiplicaven els esforços, però que seguien sent manuals. Amb l’arribada del motor, es va mecanitzar totalment el sistema de calat i recollida de l’art i va donar pas als bous quillats, començant per la zona del sud de Catalunya, segurament per influència dels quillats llevantins”.

Barca de bou enfancada de Badalona. 1990-1920 (Dibuix: F. Oller)

Actualment, en Vicente García-Delgado ja té enllestit el segon volum d’aquest treball d’investigació, que se centra en l’estudi tècnic, amb plànol de formes, d’estructura i vèlic, per poder construir una rèplica d’un bou badaloní a escala real i navegable, tal com eren les barques que hi havia a Badalona, i de les quals se’n té molt poca informació. L’Ajuntament de Badalona ha manifestat el seu interès per la publicació d’aquest estudi. Fins i tot es va plantejar la construcció, arran de mar i a la vista del públic, de la rèplica d’un bou, dins de les activitats de la capitalitat catalana de la cultura, que aquest any ostenta la ciutat badalonina. Però el cost, les dificultats tècniques de construir una barca a la platja, com es feia antigament, i la manca de temps, han fet que el projecte hagi naufragat en les aigües tempestuoses de la crisi. Sempre ens quedarà la conferència i el treball d’en Vicente García-Delgado.

Recordeu: dijous, 25 de març, a les 19 hores, a l'Escola del Mar de Badalona (Rambla, 37).

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Joan, estimats companys: ja sabeu que soc de l'ofici i m'interessa molt l'arqueologia industrial pesquera de l'ultim segle passat, en especial la pesca del bou a vela. Vinc a comentar en relació al gran treball del Sr Vicente Garcia-Delgado sobre la barca de bou de Badalona.
Malauradament no queda cap "llaüt viu", vull dir, no se n'ha conservat cap barca de parella dels milers que havia, posem, en 1900.
Els principals ports de pesca de bou valencians, de sud a nord, eren Torrevella, Santa Pola, El Campello, La Vila Joiosa, Calp, Dénia, El Cabanyal (sí El Cabanyal de València), El Grau de Castelló, Peníscola i Vinaròs.
A totes aquestes parelles, centenars de llaüts d'entre 15 i 30 tones de desplaçament, s'havia de sumar centenars d'enviades, llaüts més petits que acompanyaven la parella i transbordaven la captura per dur-la a terra.
Durant dos cents anys i pico (1720 fins 1930) l'activitat del bou ha mogut milers de barques només al País Valencià.
A hores d'ara, en 2010, d'aquells milers de llaüts, no en conservem cap, ni un.
Què pobres ens hem quedat que fins i tot ens hem de tornar a "inventar" la pesca del bou a la parella.
Dic "inventar" en el bon sentit. Imaginar els llaüts, imaginar la tripulació, imaginar les maniobres, imaginar la calada, imaginar "correr bou", imaginar "mirar senyes", imaginar virar la malleta amb el cabrestant, imaginar "hissar el bou a bagades", imaginar com passaven el peix des de la parella a l'enviada...
Vos confesse que moltes vegades pense en els treballs i les misèries d'aquells mariners de fa 150 anys.
El meu avi patern va nàixer en la dècada de 1890 i als 6 anys d'edat els cinc germans van quedar orfes, sa mare va haver de demanar per favor que embarcaren els xiquets a les barques dels familiars per què així pugueren menjar calent al menys una vegada al dia.
Moltes vegades imagine allò, i em fa pensar...

Amadeu Ros-Cap Prim ha dit...

Perdoneu, se me ha passat, que no haja signat el comentari de més amunt. Soc l'Amadeu de Xàbia.

Joan Sol ha dit...

Hola, Amadeu!

Ja t'havia conegut, encara que t'haguessis oblidat de signar.

Ens queden bons testimonis escrits de la pesca del bou per parelles, a vela, a tota zona del València i de Castelló, a través dels llibres de José Huertas Morión ("La València marítima") i de Alfred Ayza Roca ("El món mariner de Peníscola"), que ens permeten fer-nos una idea bastant precisa de com eren aquelles embarcacions, del sistema de pesca i de la vida dels pescadors. Però com tu dius, no queda cap "llaüt viu" dels milers de barques de parella que hi havia. I és trist veure com ha desaparegut tot aquest patrimoni marítim.

L'única solució per recuperar-lo en part són les rèpliques. Fa dos estius vaig estar a Cornualla, a la punta sud-oest d'Anglaterra, i vaig veure uns quants "luggers" que eren les barques de pesca d'allà, i també com en construïen un de nou. El cas és que en tenen una bona flota. Si aquí volem recuperar les nostres antigues embarcacions tradicionals no ens queda més opció que fer-les de nou. Precisament, la finalitat del treball d'en Vicente García-Delgado, concretament la segona part, és proporcionat els plànols i l'estudi tècnic per construir una rèplica d'una barca de bou. Ara cal que sorgeixi una entitat prou dinàmica per tirar endavant un projecte d'aquestes característiques i, sobretot, per aconseguir el finançament necessari.

Realment havien de ser duríssimes les condicions laborals dels pescadors en aquella època... El dia que et vingui de gust ens expliques les teves reflexions al respecte.

Gràcies per la visita i per l'aportació. Bona pesca i a reveure!

Vicente G-D ha dit...

Amadeu, el pesimismo no lleva a ninguna parte, pero en parte te doy la razón.
Me parece que aparte del San Ramón queda algún que otro Bou de principios de siglo, eso si, casi irreconocible.
Sería bueno que desde vuestra asociación documentarais vuestras embarcaciones tradicionales, ya que aparte de algún trabajo sobre el Bou no tengo constancia de otros trabajos.

como bibliografia de mi biblioteca conservo El Mon Mariner de Penyiscola, el Mon Mariner de Denia y también el Mon Mariner del Cabanyal
La vela latina en Valencia, Falla Port de Silla y un par de trabajos más sobre la Albufera de Valencia.
Si pudieras indicarme algún trabajo más que pueda localizar házmelo saber.
En uno de mis viajes, tuve la ocasión de poder sacar los planos de diversos ejemplares de barcas de la Albufera y con ocasión de ir al Mar menor, también algún que otro llaut y botes de regatas, y desde luego puedo decirte que hay mucho trabajo por hacer, especialmente por las asociaciones y personas de cada zona, y así entre todos, podemos impedir que se pierdan en la memoria colectiva.
Ánimo y gracias por seguir animando las cosas por el Levante.

Saludos: Vicente García-Delgado

Amadeu Ros-Cap Prim ha dit...

Estimats companys, Joan i Vicente: hi ha dos llibres més que haurieu d'aconseguir: "Mestres d'àixa, calafats i mariners"-Del modelisme naval a la fusteria de ribera a les costes valencianes. En són els autors el professor Josep Vicent Boira, Victoria Bonet, Francisco Cuello, Pep Martorell, Amadeo Serra, Francisco Valero i Rafael Viruela. Publicació emmarcada en el 150 aniversari de l'escola d'arts i oficis de València.ISBN 84-482-2554-6.
L'altre és: "Mar de lleva" del Dr Fernando Gallar Montes. Institut de cultura Juan Gil Albert i Diputació d'Alacant. 1995. ISBN 84-7784-184-5.
Que jo sàpia, amb aquestos dos i els que ja heu apuntat vosaltres ja omplin l'espai d'estudi maritimo-pesquer al País Valencià.
Certament el Sr José Luís Huertas Morion va ser un mariner completissim que va escriure i documentar moltíssimes pàgines.
El Dr Don Fernando Gallar va ser mestre meu a l'escola maritimo-pesquera d'Alacant allà pels anys 80's, malauradament va faltar fa poc temps.
Com diu En Vicente, convé ser més optimista, si, el que passa és que últimament tinc un "nucli borrascós" per damunt del cap. Com sabeu estem intentant recuperar la barca de bou "Pacurri" de 1932, i hem agut de superar un munt d'entrebancs burocratics. L'ultim en capitania d'Alacant on van tenir els sants collons de tindre l'expedient de canvi de llista un any sencer damunt la taula.
Entre unes coses i altres ens ha caigut la crisi al damunt i ara no trobem un patrocinador que se'n faça carrec de la reparació.
Bé ja no plore més.
Moltes gràcies, salut i força.
Amadeu.

Joan Sol ha dit...

Amadeu, Vicente,

Moltíssimes gràcies a tots dos per aquests comentaris de nivell, que donen un valor afegit enorme a aquesta entrada.

Prenc nota dels llibres que apunteu i ja n'he encarregat algun.

Amadeu, això que expliques dels papers del "Pacurri", encallats en el despatx d'alguna capitania, em temo que és bastant corrent. A l'administració de marina espanyola, que és la cosa més obsoleta i decimonònica del món, no els interessen aquest tipus de projectes i els tracten amb tota la desídia; això si no hi poden pals a les rodes expressament. D'aquí la necessitat d'una reglamentació específica per aquesta mena d'embarcacions. A veure si surt i tota aquesta colla de buròcrates es posen les piles.

A reveure!