Llibres de mar 2: "Negra memòria"

Vaig tenir ocasió de presentar “Negra memòria”, de Mireia Vancells, el 18 de setembre passat a la Biblioteca Joan Coromines del Masnou, al mateix edifici on hi ha la seu del Museu Municipal de Nàutica. Per al text d’introducció se’m va acudir parlar de la recuperació de la memòria històrica i, més concretament, referida al tràfic d’esclaus, un dels grans crims contra la humanitat, que és el tema de fons de la novel·la. Catalunya, durant un temps, va ser esclavista, com moltes altres nacions “civilitzades”. I és sabut que moltes de les fortunes fetes a Amèrica, que després revertirien en el desenvolupament industrial de Catalunya, es van fer gràcies al comerç de carn humana i a l’explotació d’éssers humans convertits en esclaus. Però que se sàpiga, amb noms i cognoms, no vol dir que se’n parli. De fet, fa poc que se n’ha començat a parlar en alguns assaigs i novel·les, com “Negra memòria” i d’altres publicades recentment. Per això, mentre escrivia el text de presentació que llegireu més avall, vaig pensar que potser podria resultar agosarat i, fins i tot, provocador parlar d’aquesta qüestió al Masnou, una vila marinera amb més de 800 capitans de mar censats, a l’època de la marina mercant a vela, alguns dels quals van prendre part en aquest tràfic indigne. Precisament, un dels capitans negrers catalans més cèlebres, Joan Maristany i Galceran “Tara”, el genocida de l’illa de Pasqua, era fill del Masnou, i en ell s’inspira un dels personatges de la novel·la. Evidentment, ningú no té la culpa dels errors dels seus avantpassats; però suposo que no ha de ser gens agradable ni, per descomptat, motiu d’orgull descobrir les evidències dels negocis inconfessables del nostre rebesavi, amagades a les golfes de casa. Malgrat els meus temors inicials, la presentació i la conversa posterior amb l’autora de “Negra memòria” van anar la mar de bé.

Parlant de "Negra memòria" amb l'autora, Mireia Vancells. 

Una veritat dolenta i dolorosa

Per un aficionat al mar i a la cultura marítima, com és el meu cas, és un plaer ser avui aquí, al Masnou, una ciutat amb tanta tradició marinera, per presentar “Negra memòria”, una novel·la que parla del mar, de vaixells mercants i del comerç amb Amèrica, a l’època daurada de la vela; que tracta també del Masnou, de masnovins aventurers i amb empenta, que se’n van a fer les amèriques; i que fa referència a fets i persones poc honorables, que no són patrimoni exclusiu del Masnou, sinó que formen part de la història comuna del Maresme i d’altres localitats de la costa catalana.

Espero que el fet que dos premianencs d’adopció, com la Mireia i jo, siguem avui aquí per parlar d’aquestes coses, no desperti entre els masnovins presents a la sala aquelles antigues rivalitats i suspicàcies que diu que hi havia antigament entre els mariners de les dues poblacions, com aquella anècdota que recull l’erudit i cronista premianenc Joaquim Moragas, en el seu llibre “Coses de marina vistes des de Premià”, referida a un fet que va passar a Mar del Plata, entre el capità premianenc Josep Font i un vaixell del Masnou. Diu que una nit molt fosca, el capità Font i uns quants homes de la seva tripulació van agafar un bot de rems i, fent-se passar per la patrulla del port, es van acostar fins a un veler masnoví que hi havia ancorat. Un cop hi van ser al costat, van cridar el guarda de nit del vaixell, imitant l’accent argentí, i li van dir que volien veure el capità. L’home els va dir que era molt tard i que el capità ja dormia. Però tant van insistir els altres que, al final, el capità va pujar a coberta i va preguntar què volien. Llavors, els del bot li van dir en català: ”quant en vols pel paller i les claus?”, referint-se als símbols de l’escut del Masnou que duia el veler. I el capità va contestar de seguida: “de Premià havíeu de ser!” Ho havia endevinat.

Bé, anècdotes de masnovins i premianencs a banda, és evident que el mar forma part de la història comuna del Maresme, amb totes les coses bones que va donar a aquesta comarca –puixança econòmica, feina, riquesa, progrés, etc.-, i també amb coses dolentes, aspectes foscos que sovint s’han volgut mantenir ocults sota l’espessa boira de l’oblit, però que continuen formant part de la memòria col·lectiva d’aquest bocí de costa. 

La memòria... Avui dia se’n parla molt, de la memòria; concretament, d’això que en diem la memòria històrica. Actualment hi ha un esforç per part de la societat de recuperar part del seu passat. Sobretot aquells aspectes més dolorosos, que solen amagar una terrible injustícia, una història de vencedors i vençuts, de botxins i víctimes, i que hem cobert amb una enorme llosa de silenci.  Són coses que no ve de gust remoure, perquè de vegades posen el descobert el pitjor de nosaltres, però que continuen allà, enquistades, i tard o d’hora acaben sortint.

Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors i, per tant, l’expliquen des del seu punt de vista i amaguen allò que no interessa que se sàpiga. Però ocultar part de la història no és cap victòria, al contrari, és un fracàs de la humanitat, una derrota moral.  L’objectiu de la memòria històrica és, precisament, evitar que els vençuts, les víctimes, caiguin en l’oblit per sempre.

En aquest sentit, “Negra memòria” contribueix a recuperar una part de la memòria històrica del nostre país, sobre la qual se n’ha escrit molt poc. La “negra memòria” del títol té un doble significat: fa referència al tràfic d’esclaus, des de l’Àfrica cap a les colònies d’ultramar, un dels grans crims contra la humanitat en el qual hi van participar molts catalans. I també fa referència a les memòries del protagonista –un masnoví que va fer fortuna a Puerto Rico-, trobades per una rebesnéta seva en unes golfes.

Recuperar la memòria, aquesta negra memòria, és dolorós, sí, però també és sa i és terapèutic. I, sobretot, és un acte de justícia; i, per tant, és necessari. Com diu la Marina Pons, el personatge que descobreix tota la història, en el capítol d’introducció: “sempre és millor una veritat dolenta i dolorosa que una agradable mentida”.

Ei, però no ens posem melodramàtics! “Negra memòria” no és un assaig sobre el tràfic d’esclaus, que quedi clar. Per damunt de tot és una magnífica novel·la d’aventures, ben documentada i molt ben escrita, amb una història ben travada, que t’atrapa des del començament i no et deixa anar, perquè passen coses contínuament; amb uns personatges molt ben construïts, uns protagonistes potents i aquells secundaris que en una peli americana guanyarien l’Òscar al millor actor de repartiment. Jo, com a guionista, hi veig una bona pel·lícula, a “Negra memòria”. És a dir que si hi ha algun productor de cinema a la sala, després en podem parlar...

Abans, però, quatre dades sobre l’autora: Mireia Vancells és de Terrassa i viu a Premià de Mar des de fa 20 anys. És llicenciada en filologia anglogermànica i té dues novel·les publicades: “El secret de la germandat” (2009, autoeditada) i “Negra memòria” (Cossetània, juny 2013), amb la qual va guanyar el “IV Premi de Narrativa Vila de Cambrils – Josep Lluís Savall”, el 2012.

Fitxa del llibre:

"Negra memòria"
Mireia Vancells
EditorialCossetània, 2013 
ISBN: 978-84-9034-149-0  
240 pàgines