
No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.
Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.
A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.
Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.
Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.
I tu quina relació tens amb el mar?
(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.