Mar de tardor

Dissabte, 10 d’octubre. A un quart de set del matí salpem de Premià de Mar a bord del Sant Isidre, per portar-lo fins al seu port base de Roses. La previsió meteorològica anuncia tramuntana de força 5 a 7 per a mitja tarda i volem arribar abans que ens enxampi. Si no, haurem de fer nit a Palamós i intentar-ho l’endemà. Tenim unes deu hores de navegació per davant. Fa una matinada molt agradable, amb una temperatura suau i sense gens d’humitat. Tampoc no fa ni gota de vent. Fem cara de son perquè el sopar es va allargar i hem dormit poc. Però veure sortir el sol des del mar sempre ve de gust i pensem que només per això ja haurà valgut la pena matinar.

 

Però el sol no acaba de sortir. Sembla que està molt a gust fent el ronso entre llençols de núvols i ens vol escatimar un ortus com déu mana. Tant se val, perquè hi sortim guanyant amb el canvi. Feia molt de temps que no veia un cel tan espectacular: capes de núvols de colors i textures diferents, perfectament estratificades; cortines de pluja a l’horitzó; vols d’ocells arran d’aigua; un núvol amb forma de dofí, com si l’animal, després de saltar del mar, s’hagués quedat penjat a l’aire, deixant una estela d’aigua al darrera... I, de sobte... dofins! Primer una parella, que avança lentament. Després tota una mola, que veiem aquí i allà, acompanyant algunes barques de gent que pesca. De seguida els tenim fent salts a proa i tal com arriben se’n van. No n’havia vist mai en aigües del Maresme i tant a prop de terra. Però el que no havia vist mai enlloc són dofins a l’aigua i al cel! Ni tampoc un ull immens, com el que ens observa per estribord, i que potser pertany a algun déu que ens vigila des dels núvols. Al golf de Roses el sol juga a fet a amagar entre els núvols. I tot just entrar a port notem les primeres bufades de la tramuntana.

 

 

 

 

 

 

 

 

Dilluns, 12 d’octubre. Acabo d’escriure aquestes línies des de la platja de Premià, gaudint, segurament, d’un dels últims banys de la temporada. Ahir va fer un dia esplèndid i avui està un pèl enteranyinat; però el sol, temperat per una lleugera brisa de xaloc, escalfa i acaricia la pell sense picar. A l’horitzó es veuen força velers amb tot el velam desplegat, gaudint d’un magnífic dia de navegació. Entre les veles hi veig una llatina, que no identifico. Sembla el Ciutadella, un bot menorquí amb base al Masnou, però no n’estic segur. Me’l miro amb enveja i enyoro més que mai el Corb Marí, que encara és a Cadaqués, retingut per problemes logístics de transport. Em consolo pensant que tinc tota la tardor per navegar. I tot l’hivern. Només espero que no sigui un hivern tant dolent com el passat. Vendria l’ànima al diable per poder gaudir durant tot l’any del temps que ha fet aquest cap de setmana a Premià de Mar!

12 d’octubre

No soc gaire amic de pàtries, ni de banderes, ni de religions, perquè en nom d’aquestes tres coses els homes hem fet i seguirem fent autèntiques barbaritats. Avui, 12 d’octubre de 2007, Día de la Hispanidad –i, antigament, Día de la Raza-, la pàtria i la bandera estan al primer pla de l’actualitat i, com sempre, són motiu de confrontació. Tot va començar amb una gesta nàutica, el “descobriment” d’Amèrica per Cristòfor Colom. D’aquí ve que als Estats Units celebrin el “Columbus’ Day”, una denominació sense tantes connotacions patrioteres. Els viatges de Colom són, sens dubte, un dels capítols més apassionants de la història de la navegació, com els de Magallanes i tants altres grans navegants. Però no és d’això que vull parlar, sinó que avui, aprofitant que és 12 d’octubre, vull referir-me a aquella pàtria comuna en què, des de temps antics, hi han conviscut amb harmonia homes, països i cultures d’allò més divers. Una pàtria sense estat, gairebé intangible, però que dóna a tots els que l’habiten una raó de ser, un sentit de la vida i un sentit de pertinença al món i a l’univers. Aquest pàtria és el mar. No seré jo qui en faci esment, sinó persones que han expressat millor que ningú aquests sentiments, amb els quals m’identifico plenament.

José de Esponceda.- “La canción del pirata”

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Josep M. de Sagarra – Toti Soler.- “Aiguamarina”

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Joan Manuel Serrat.- “Mediterráneo”

Si un día para mi mal
viene a buscarme la parca,
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte,
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Charles Baudelaire – Xavier Benguerel.- “L’home i la mar”

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

en l’infinit vaivé d’onada rera onada,

i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Kavafis – Carles Riba – Lluís Llach.- “Viatge a Ítaca”

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Antonio Machado.- “Cantares”

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Segurament coneixes altres textos i altres cançons que parlen de tot això. T’agrairia que els apuntessis en els teus comentaris, perquè aquest blog necessita les teves aportacions.

El llenguatge del mar

El "Far Barcelona" fotografiat per Pere de Prada

Amb aquest títol tant suggeridor s’inaugura el dissabte 8 de setembre, a les 8 del vespre, al Museu Monjo de Vilassar de Mar, una exposició fotogràfica d’en Pere de Prada. El mar és molt present en l’obra d’aquest jove fotògraf gironí. Suposo que és perquè l’ha mamat des de petit. Ser fill d’un dels pioners de la recuperació de la vela llatina al nostre país i haver esdevingut mariner a bord de la “Santa Espina” ha de marcar i força.

En Pere fotografia paisatges marins i també vaixells; velers antics, amb tot el sabor de la història i la tradició marinera, com els que a mi m’agraden i com els que podeu veure en aquest blog. Les fotos en blanc i negre del “Far Barcelona” m’han fet recordar, salvant totes les distàncies, les de Frank Beken, el mestre de Cowes. Tenen aquell aire clàssic, eteri, intemporal. No em consta que hi hagi gaires fotògrafs al nostre país que treballin aquesta temàtica. Qui ho sap, però potser estem assistint al naixement d’un “Beken of Calella de Palafrugell”...

L’exposició “El llenguatge del mar” estarà oberta fins al 30 de setembre. I si mentrestant voleu fer un tast de l’obra d’en Pere de Prada, podeu visitar la seva pàgina web: http://www.peredeprada.com/

El camí cap a un mateix

És molt difícil explicar una passió... Una passió com la que sentim tots aquells que un dia vam ser seduïts per la crida del mar. Difícil d'explicar i, sovint, també difícil d'entendre per les persones amb qui convivim. Tampoc no sabria dir d'on ve, aquesta passió. Arrela a dintre teu i et canvia la vida per sempre. Hi va haver un temps que vaig tractar d'ignorar-la, com si només hagués estat una afició passatgera; com una vocació frustrada fruit d'un somni infantil que, com la majoria de somnis infantils, no es va fer realitat. Però no ho vaig aconseguir. Un bon dia la passió va rebrotar amb força i em va atrapar per sempre.

No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.

Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.

A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.

Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.

I tu quina relació tens amb el mar?

(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.