Estiu tot l’any? No, gràcies!

A mi, que m’agrada el mar, el sol i la calor, aquest hivern que acabem de passar se m’ha fet llarguíssim: pluja, vent, temporals, més fred que altres anys... Més d’una vegada, fastiguejat per aquests dies rúfols interminables, he dit: “com m’agradaria viure al Carib!”, somiant en un lloc on tot l’any fos estiu. Doncs bé, sembla que el meu desig –fruit d’un emprenyament momentani amb la meteorologia- es farà realitat. La Vanguardia d’avui –pàgina 28, secció Tendencias- ho diu ben clar: Diez meses de sol y playa.

Benidorm, el megasolàrium

El titular, que m’ha fet saltar de la cadira, és una síntesi de l’informe que va presentar ahir la Fundación Empresa y Clima titulat Afectaciones del cambio climático sobre el sector turístico español. Segons aquest informe, les temperatures màximes poden augmentar de 3 a 5 graus a mitjan segle XXI, i fins a 8 graus entre 2070 i 2100. L’escalfament global farà pujar el nivell del mar fins a 59 centímetres i un descens de les precipitacions del 40 % a finals de segle; i el resultat seran més onades de calor, sequera, inundació de zones costaneres... i tots els efectes del famós canvi climàtic del qual ja fa molt de temps que se’n parla. Ara bé, des del punt de vista social i econòmic, l’escalfament provocarà, segons l’informe de la FEC, la desestacionalització turística; és a dir, que la temporada es podrà allargar fins a deu mesos en els destins de sol i platja. Diu que, d’aquí a 40 anys, les temperatures agradables que s’assoliran al març o al novembre convidaran els turistes europeus a visitar llocs de platja en èpoques de l’any en què la majoria d’hotels estan tancats. Vaja, que allò que no ha aconseguit el sector en les últimes dècades s’aconseguirà gràcies al canvi climàtic.

Aquí ja se m’han començat a posar els pèls de punta, perquè ja em veig el nostre litoral convertit en un solàrium per a turistes gairebé tot l’any. Segons Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’estudi del FEC, això no hauria de comportar necessàriament un augment del nombre de turistes, sinó que caldria distribuir-los homogèniament al llarg de tot l’any. Diu l’expert que en algunes zones del Mediterrani ja s’ha arribat al límit; que ja s’ha superat el factor de càrrega i no es pot sotmetre el territori a més pressió. “Factor de càrrega”; m’agrada aquesta expressió! En el cas d’Espanya, segon destí turístic mundial, el pes d’aquesta càrrega és de 60 milions de turistes estrangers l’any. Podrà aguantar més càrrega, el nostre litoral, per més ben repartida que estigui? Estic convençut que, donada la tendència tan espanyola del pan para hoy y hambre para mañana, més d’un es deu estar fregant les mans davant les possibilitats de fer, no ja l’agost, sinó el març i el novembre amb el turisme de sol i platja, i com més en vingui, millor.

És trist que ara, quan aquest model de turisme barat de sol i platja es comença a considerar obsolet i es busquen alternatives per atraure un turisme de més qualitat, en la línea del turisme cultural i del turisme blau, el clima ens torni a empènyer cap al solàrium. Ja sé que una cosa no està renyida amb l’altra, però... haurem après alguna cosa, dels errors del passat? Ara que, pràcticament, tenim el litoral asfaltat de nord a sud i convertit en un mur de ciment, serem capaços de capgirar la situació i apostar per la qualitat en comptes de fer-ho per la quantitat i... caixa, cobri? Tinc els meus dubtes.

Platja de Roses. Hi cabrà més gent d’aquí a 40 anys? (Foto: Robin Towsend. EFE)

El catedràtic Martín diu que, a mitjan segle XXI, els destins espanyols ideals des del punt de vista climatològic seran la Costa Brava i Menorca; i, a finals de segle, la costa cantàbrica. Sembla que cap allà al 2100 farà tanta calda a la costa mediterrània que s’estarà millor a la zona del Cantàbric i els països del nord Europa. Això farà que la gent prefereixi aquests destins i que el turisme es desplaci més cap al nord i cap a l’interior; mentre que al sud –i això ho dic jo- s’hi deuran quedar aquells que no s’ho puguin permetre. La perspectiva fa esgarrifar força i allò de “nosaltres ja no ho veurem”, a mi, personalment, no em consola gens.

Els autors de l’estudi plantegen que, davant de les conseqüències derivades del canvi climàtic (pèrdua de platges per l’augment del nivell del mar, disminució dels recursos hídrics, augment del consum elèctric, etc.), el sector turístic i l’Administració promoguin accions per adaptar-se a la nova situació. I entre aquestes accions s’apunten la construcció d’edificis bioclimàtics, la instal•lació de dessaladores, la construcció de dics per a protegir el litoral i el desplaçament de les infraestructures turístiques cap a l’interior. Vaja, que es posin les piles abans que la megatemporada de sol i platja ens agafi a tots amb els pixats al ventre. Però vivint en un país on impera la cultura del totxo, de la depredació urbanística, de l’espoli del patrimoni natural i paisatgístic, i del benefici a curt termini, el meu escepticisme arriba al grau d’un termòmetre exposat al sol en ple més d’agost.

M’agradaria viure en un lloc on fos estiu tot l’any o, si m’apureu, on sempre fos primavera, per poder gaudir del mar, de la llum, del sol i de l’aigua, en qualsevol moment, però no així; no per culpa d’una alteració del clima, de conseqüències imprevisibles, que nosaltres mateixos hem causat. Per això, parafrasejant aquell vell eslògan ecologista de la lluita antinuclear, a partir d’ara, els dies rúfols d’hivern diré: “Estiu tot l’any? No, gràcies!”