En record de la capitana Molly Kool

Avui, Dia Internacional de la Dona, és un bon dia per recordar Molly Kool, la primera dona de Nord-amèrica i la segona del món que va obtenir el títol de capitana de la marina mercant l’any 1939. La primera va ser una russa que s’havia tret el títol pocs mesos abans que Molly. Aquesta dona de mar, pionera en un món tradicionalment masculí i carregat de supersticions sobre la presència de les dones a bord dels vaixells, va morir el passat dia 24 a Bangor (Maine), l’endemà de complir 93 anys.


Molly Kool va néixer a Alma, un dels poblets de la costa de New Brunswick, a la badia canadenca de Fundy. Era filla de Paul Anderson i Myrtle Kool, la segona de cinc germans, quatre nenes i un nen. El seu pare era un mariner holandès que va arribar al Canadà el 1912 i es va instal•lar a Alma, on es va construir un scow, un petit vaixell de càrrega per fer cabotatge, que va batejar amb el nom de Jean K, com la seva filla gran. Però va ser la segona, Molly, la que es va adaptar millor a la vida marinera de la badia. Paul Kool li va ensenyar l’ofici de mariner, i la Molly aviat va ser capaç de fer qualsevol feina a bord del Jean K, des de portar el vaixell i ajustar les veles, a reparar el motor, cuinar i el que convingués. I treballar a bord d’un veler de càrrega a la Badia de Fundy té el seu mèrit perquè aquelles aigües es consideren de les més imprevisibles del món i poden arribar a ser molt traïdores.

Una vegada, un vapor va abordar el Jean K enmig d’una boira espessa. La Molly va saltar per la borda i, un cop a l’aigua, va estar a punt de ser xuclada per les hèlices del vapor. Per sort es va poder agafar a unes fustes salvant la vida in extremis. Mentrestant, des del vapor li anaven llençant rodes salvavides, fins que la Molly va cridar: “Ja estic surant, deixeu de llençar coses inútils i envieu-me un bot!” També s’explica que, en una tarda d’estiu de 1938 se les va tenir amb el capità i la tripulació del vapor noruec Salamis. El Jean K estava atracat al moll públic del Moncton, a la riba del riu Petitcodiac, i el vapor volia atracar en aquell lloc abans que baixes la marea. Amb quatre tocs de sirena el Salamis havia foragitat un altre vaixell que s’interposava en el seu camí. Però el Jean K no es va moure del seu lloc. El capirà del vapor va enviar un parell de mariners a bord del veler, per mirar de moure’l, però allà els esperava la Molly amb un garrot i els mariners van fugir escopetejats. La noia els tenia ben posats.

El 19 d’abril de 1939, la Molly va rebre un telegrama de l’escola de navegació de Yarmouth, Nova Escòcia, en què li deien que havia aprovat els exàmens de capità, títol que la capacitava per comandar vaixells de motor per qualsevol lloc de la costa d’Amèrica del Nord. Però en aquella època no estava previst que les dones poguessin adquirir l’experiència i la capacitat de comandament per manar un vaixell mercant. Gràcies a la Molly Kool es va haver de modificar la legislació de transport marítim del Canadà per incloure-hi les dones.

Tot i això, el desig de la Molly de convertir-se en capitana va provocar molt d’enrenou a l’època. Es considerava que era una broma que una dona volgués estudiar navegació; i a la premsa, que va seguir el seu cas, es feien acudits sobre ella i comentaris del tipus “qui manarà a casa si mai s’arribava a casar”. Però les bromes van anar disminuint quan es va saber que era una de les millors estudiants del seu curs. I el dia que va tenir el títol a la butxaca va enviar un telegrama a algunes de les persones que no se l’havien pres seriosament, que deia: “Pot dir-me capità d’ara en endavant”. Tenia 23 anys.

La capitana Molly Kool va exercir la seva professió durant cinc anys, fins que es va casar amb Ray Blaisdell, de Bucksport, Maine, el 1944, i mai més no va tornar a treballar al mar. El marit va morir els anys 60 i es va casar amb John Carney, d’Orrington, Maine. Llavors es va comprar un vaixell per dedicar-se a la navegació de plaer, però mai no va deixar de treballar per guanyar-se la vida; i, entre altres coses, va ser venedora de màquines de cosir Singer. Va morir el 24 de febrer passat, l’endemà de fer 93 anys. Aquí teniu l’obituari que li va dedicar el “New York Times”.

Marineres i escriptores

Que es faci un Dia Internacional de la Dóna posa de manifest que encara està lluny el dia que les dones tinguin els mateixos drets, oportunitats i consideració que els homes. De tota manera, penso que al mar i a bord dels vaixells ja fa temps que s’han guanyat el respecte com a marineres perfectament capacitades per fer el mateix que fem els homes. La seva presència en els ponts de comandament dels vaixells de transport i militars es considera normal a molts països. I en el terreny esportiu contínuament donen mostres de la seva capacitat. Navegants com Naomi James, Florence Arthaud, Issabelle Autissier, Ellen MacArthur o Dee Caffari, sisena classificada a la última Vendée Globe, per citar algunes de les més conegudes, han posat el llistó altíssim, superant molts dels seus companys en proves d’una duresa extrema. Si llegiu qualsevol dels seus llibres, us adonareu d’allò que és capaç de fer una dona al mar, si és que encara en teníeu dubtes. En aquesta magnífica entrada de Nautiblog, que escriu l’amic Nautijorge, trobareu una relació detallada de dones que han fet del mar la seva vida.

Dee Caffari en acció, a la Vendée Globe

Però tornant a les pioneres, com la capitana Molly Kool, hi ha un llibre molt interessant escrit per una dona que narra la seva vida a bord de la goleta nord-americana de quatre pals Minnie A. Caine. Aquesta dona era la filla d’un capità de la Companyia d’Alaska que va tenir molts fills, però tots se li morien. L’onzè era una nena i el capità va dir: “és l’última i la salvaré”. I amb només onze mesos se la va emportar amb ell al vaixell on hi va viure i navegar durant disset anys. La nena es deia Joan Lowell i el llibre en què explica la seva vida entremig de mariners és “Mi cuna, el mar” (Cradle of the Deep), un clàssic de la literatura marítima. Me’l va recomanar fa molts anys, molts anys, el patró de la goleta Vent de Dalt, el veler on vaig fer el meu bateig de mar i segur que va contribuir a alimentar els meus somnis de mariner.