A la tarda m’acosto fins a la platja a fer quatre fotos. Ha caigut un bon aiguat, però després ha escampat i ha quedat una tarda deliciosa. Sobre la ratlla de l’horitzó, núvols d’un blanc puríssim comencen a tenyir-se amb els esquitxos de grosella del sol ponent i adopten tons i textures de sucre filat. Les llums són d’una delicadesa subtil i exquisida, gens estrident, com filtrades per una gassa. El mar, adormit, gairebé no es mou. Només un fil d’escuma arran de platja delata el vaivé incansable de la seva respiració profunda. Intento fotografiar el quadre que tinc davant dels ulls, procurant captar-ne tots els matisos possibles, però no estic segur de sortir-me’n. Noto que més enllà d’unes formes fetes de llum i vapor d’aigua hi ha alguna cosa que se m’escapa. Una cosa que s’amaga darrera del paisatge i que intueixo teixida amb els mateixos fils que els somnis incomplits, que els desigs insatisfets. Malgrat tot, ho intento...
Deixo de fer fotos i m’assec en una roca. Per molt que m’hi entesti no aconseguiré retratar un estat d’ànim. M’abandono, doncs, a la contemplació. Miro de no pensar. Que res no s’interposi entre el mar i jo. Busco la manera de donar forma a un sentiment en estat pur, despullat de tota idea preconcebuda, sense cap judici de valor, net d’adjectius i qualificacions, com un haiku: quatre paraules nues que expressen una emoció fugissera, l’essència d’un instant efímer. I aleshores, gairebé sense pensar-ho, m'ha sortit això:
orfe de somnis,
bec, mar, la teva copa.
calfred d’onades.
bec, mar, la teva copa.
calfred d’onades.
12 comentaris:
M'encanta com sorgeixen de la contemplació aquetes petites llums de l'ànima. He posat "aquetes" pensant amb els teus origens.
T'agraeixo molt que trobis en falta el meu blog, però el cigarret platònic va anar a la deriva fins que es va encallar en una roca prop del cucurucuc, una nit, mentre vaig deixar el timó mirant encantada la lluna esplèndida que s'alçava sobre la badia de Cadaqués, hipnòtica, brillant, plena, freda, glupglupglup...
Moltes gràcies.
Ja sabiem que estàs fet un autèntic poeta, Joan. Poeta no només de la paraula, si no també de la imatge. Ho has tornat a demostrar amb aquesta entrada tan i tan maca...
Ets un vertader privilegiat: tens un cervell que sens bubte ha estat tocat per la mà dels déus. Sent una mica de sana enveja quan veig la facilitat que tens d'expressar els teus sentiments, molts cops ben complexes.
Com més temps passa més ganes m'entren de conèixer-te personalment i poder gaudir de la teva saviesa en viu i en directe.
Una abraçada.
Great writing Joan!
M'agrada molt la forma del Haiku, es una disciplina que t'obliga a anar a trobar el més essencial, arribant mitjançant el més escarit i senzill a la bellesa. Una lecció per a qualsevol escritor!
Aquest, que és de Buson, (ah!, si fos meu) també parlar del mar en temps de primavera i quan ho llegeixo sento com jo mateix pugés i baixés les onades.
Ho tinc penjat a la paret.
The sea at springtime.
All day it rises and falls,
yes, rises and falls.
Ben.
orfe de somnis,
bec, mar, la teva copa.
calfred d’onades
PRECIÓS!!!!!
Jo també he estat mirant la mar, mirant com es feia de dia dins d'ella, a Sant Carles de la Ràpita. Me vaig recordar de vosté mirant els vaixells que hi havia al varadero d'allà.
Hola, Gemma.
Em temo que, al cap de 30 anys de parlar en català central i de passar per l'adreçador dels correctors lingüístics de la ràdio i la tele, el meu deix tarragoní ja s'ha perdut.
"Petites llums de l'ànima"! Magnífica definició per aquests rampells "poètics" -amb perdó dels poetes de veritat- que m'agafen últimament i als quals supera de llarg.
I pel que fa al teu bloc, he notat un cert moviment amagat darrera de les senyoretes Llibertat i Justícia, que em fa pensar que potser tornaré a fumar aviat. Digue'm que no m'equioco...
Amic Jaume,
T'agraeixo sincerament els elogis, tot i que em semblen desproporcionats. Només soc algú que, a base d'anys d'ofici i d'anar esmolant l'eina, ha adquirit una certa habilitat per expressar-se de manera entenedora i coherent. I pel que fa a la saviesa, si és que en tinc alguna, és només la que donen els anys.
A banda d'això, i malgrat el risc de causar-te un desengany, a mi també m'agradarà conèixer-te personalment quan es doni l'oportunitat.
Una abraçada!
Ben,
A mi també m'agraden els haikus i aquesta facilitat dels orientals per plasmar l'essència de les coses. Però no t'enganyis, el meu haiku només és una basta imitació d'una d'aquestes delicoses peces d'orfebreria poètica japonesa. Te massa jo, massa subjectivitat, massa soroll mental. Vaja, que se'm veu el llautó. Potser amb el temps...
A reveure!
------------
Benvolguda Comtessa,
Li agraeixo l'elogi però, sobretot, el record.
Cuidi's!
Despues del largo invierno, la primavera irrumpe, bien!, sin pedir permiso. Sin llamar a la puerta pasa y lo llena todo de luz, de vida y color.
Te respondo con este otro Haiku de primavera en el mar.
explosión azul,
hierven las aguas de luz:
prímula de mar
A mi em costa molt dir que NO, per ara només et puc dir que no és definitiu,que potser un dia tornará però tinc molts projectes i m'agrada molt escoltar i per donar/aportar alguna cosa a canvi doncs us deixo la meva opinió, que pot ser més o menys encertada però que ho faig amb sentiment. En fi que tornará quan sigui el seu moment. Rep un somriure.
Cierto, Mar; este año la primavera se ha desmelenado y ha irrumpido de lo más revoltosa en nuestras vidas y acompañada de gran aparato eléctrico. Por aquí las tardes són un festival de rayos y truenos, pero luego aparece el sol con la cara lavada entre las nubes y el mar es, como tu dices, una explosión de azul.
Cracias por tu haiku, hermosa flor de primavera que se conservará entre estas páginas sin marchitarse.
Gemma, la teva opinió serà sempre molt ben rebuda en aquest port. I gràcies pel somriure; em recorda una cançó que, entre altres coses, també parla del mar: "I amb el somriure, la revolta".
Bona sort amb els teus projectes.
Hola Joan.
Ciertamente es imposible fotografiar todos los matices de un paisaje mágico. La mayoría de las veces, el mero hecho de intentarlo nos aparta de su plena percepción. Así que sabia decisión la tuya de sentarse y simplemente contemplar, oler, sentir... con la mente centrada en nada. Pura meditación de tradición oriental.
Aún así tus fotos, junto a tus palabras, nos ayudan a acercarnos, aunque sólo sea un poquito, a tu estado de ánimo ante semejante visión.
Muy adecuada entrada para el día de la tierra.
Salut i força a la imaginació.
(No recordo gens escriure en català, però m'agrada fer l'esforç ;-).
Publica un comentari a l'entrada