15.4.09

Veles i blocs per la Costa Brava

Malgrat que el temps va fer la guitza tot el que va poder, la navegada commemorativa del centenari de la Costa Brava va poder complir tots els punts del programa i amb força èxit; fins i tot el primer bany de l’any, que es va fer sota una pluja fina i emprenyadora. I també es va poder navegar, que és del què es tractava. De les tres sortides previstes, se’n van poder fer dues. I la primera, de Sant Feliu de Guíxols a Sant Antoni de Calonge, va ser tot un espectacle que va congregar força gent a la bocana del port per veure la sortida dels vaixells. Tot i que hi havia més mar que vent i la navegació resultava bastant incòmoda, veure navegar junts el Santa Eulàlia, el Sea Star, el Pepa Bandera i el Far Barcelona sota un cel de ventre de burra i a tocar de la costa compensava de totes les incomoditats. I les embarcacions més petites també feien força goig, si més no les que vaig poder veure des del Sant Isidre: el Sant Pau, amb botaló i pollacra, tot i que no és la vela definitiva; la Pepeta, que ha substituït la vela llatina per dues cangrees, seguint la mateixa evolució històrica de l’aparell llatí; l’Onawind Blue, construït per l’intrèpid Ben Crawshaw, esvelt i lleugeríssim com una au marina; la Nena, la dotzena unitat de la flota de Cardona; la Neisha, la Xerina, Sa Xicota, La Pollosa... Suposo que la gent que va seguir la navegada des dels camins de ronda també deurien gaudir d’un bon espectacle, en una mena de viatge en el temps fins a l’època dels grans velers. Tant de bo serveixi per acostar el públic al món de les embarcacions tradicionals, que era un dels objectius de la navegada.

Concert de corns a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Això va ser divendres. I dissabte, després que el sol s’obrís pas entre els núvols, es va tornar a sortir. També hi havia més mar que vent i el Santa Eulàlia, que amb prou feines es movia, de seguida va girar cua i va tornar a port. El Far Barcelona i el Pepa Bandera es van animar a fer unes quantes bordades, i vaig poder fer unes bones fotos del Far que ens va passar ben a prop amb tot el velem desplegat excepte les escandaloses. És un veler robust, però harmoniós i proporcionat; un regal per a la vista veure’l navegar. Parlant amb el seu patró, en Miquel Borillo, comentava que ja hi ha tres jakts a Catalunya: el Far Barcelona (ex Anne Dorthea), noruec; l’Arän, suec; i el Ciutat de Badalona (ex Johanne Regina), danès i en fase de restauració. I feia broma dient que “les nòrdiques tornen a la Costa Brava”.

Aquí teniu unes quantes fotos d’aquesta primera gran trobada d’embarcacions tradicional de la Costa Brava i que podria ser que es consolidés. Si més no, en el dinar de cloenda, en Jordi Salvador, president de La Mar d’Amics, va passar el testimoni. Caldrà veure si es recull i la cosa prospera. En qualsevol cas, s’ha de felicitar aquesta entitat pels resultats aconseguits en aquesta primera edició.

La Nena 12, la Neisha i la Pepeta sortint de Sant Feliu.

La Pepeta, amb el nou aparell.

El Sant Pau de Sant Pol de Mar. I al fons, el Far Barcelona i el Santa Eulàlia.

El Sant Pau, amb una pollacra improvisada, i el Pepa Bandera.

Els vaixells van navegar molt a prop de terra per donar espectacle.

Els més grans de la flota: Far Barcelona, Sea Star i Santa Eulàlia.

Aquesta imatge sembla treta d'un altre temps.

Popes: de goleta mediterrània i de goleta nuruega.

L'elegància de línies del Far Barcelona.

Trinqueta, floc, pitifloc i floc volant del Far Barcelona.

L'Onawind Blue, el més petit de la flota.

De Fisterra a Cap de Creus

Si sou lectors d’aquest bloc des de fa temps, ja coneixeu la Mar, l’Amiga Atlàntica, creadora del bloc “Una mirada a la Ría de Vigo”, un dels espais relacionats amb el mar més interessants i alhora més populars de la blogosfera peninsular. La Mar i el seu marit, en Tin, l’entranyable Capità Haddock, van estar aquesta Setmana Santa a casa nostra per participar en la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, a bord del Sant Isidre. Però abans d’embarcar-nos, ells dos, la Marta i jo vam voltar pel bocí de costa comprès entre Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure, que ells no coneixien. Van quedar encantats amb totes tres localitats, especialment amb Cadaqués, on hi vam establir el port base. En el bloc de la Mar hi trobareu les fotos i impressions de la seva estada a Cadaqués. Naturalment, vam pujar a Cap de Creus, que és un punt costaner de visita obligada, i en aquest cas encara més després de l’èxit que va tenir el concurs de fars entre la comunitat de blocs de temàtica marinera. Allà, a peu de far, encastada sobre una roca, hi ha una placa de bronze que diu “De Cabo Finisterre a Cap de Creus”, amb els perfils de tots dos accidents geogràfics units. Gairebé sense dir-nos res, la Mar i jo vam saltar sobre la roca i ens vam donar la mà com a símbol de la unió entre els dos punts més extrems de la península, tan lluny i alhora tan a prop.

Un pont de mar blava de Fisterra a Cap de Creus (Foto: Haddock).

La veritat és que em fa il•lusió aquesta foto perquè, a través d’aquest espai, he tingut l’oportunitat de conèixer diverses membres de la comunitat de blocaires o blogueiros de Galícia, que escriuen blocs de tema marítim, amb els quals s’ha establert una relació que considero molt enriquidora. M’agradaria que ens féssim una foto semblant a Fisterra. Potser el proper estiu...

La blogosfera marítima està resultant un espai de coneixement i trobada de persones de diversos indrets i procedències que compartim una mateixa passió pel mar i els vaixells i que, en alguns casos, expressem a través d’un bloc. Una d’aquestes persones és en Ben Crawshaw, que escriu el bloc “The Invisible Workshop”. En Ben va venir a la navegada per la Costa Brava amb el seu Onawind Blue, el petit veler construït per ell mateix i amb el qual ha navegat tot sol per la costa catalana, com explica en el seu bloc. Malgrat el mal temps d’aquests dies passats, en Ben dormia a bord de la seva barqueta, abarloada al Sant Isidre, sota una tenda de campanya que feia les funcions de cabina. La Mar el va definir –i penso que encertadament- com “un esperit lliure”.

Un servidor, la Mar i en Ben a bord del Santa Eulàlia (Foto: Haddock).

El Sant Isidre és una festa

Una vegada més, la vida a bord del Sant Isidre va estar presidida per la cordialitat i el bon humor, amb alguns moments d’hilaritat col•lectiva memorables. No sé què té aquest vaixell que fa que els riures estiguin garantits en cada viatge. I això que vam penjar el cartell de “complet”: onze adults i dos nens, compartint un espai reduït durant quatre dies, més un parell de persones que es van afegir als àpats. En alguns moments la cabina semblava la dels germans Marx i el guirigall era impressionant. Però ens ho vam passar molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que les sessions de risoteràpia van resultar força terapèutiques, el millor antídot contra les friccions causades per l’amuntegament i la falta d’espai. Per a què la cosa funcioni s’han de donar, al meu entendre, dues condicions fonamentals: un grup de gent sanota, oberta i sense manies, i una bona teca. De l’alimentació se’n va ocupar en Marcelino, mestre d’aixa fi i cuiner dotat, que ens va preparar uns menús variats i saborosos: marmitako, arròs negre, truites variades, cigrons amb sobrassada... Amb la panxa plena el món es veu d’una altra manera, encara que plogui a bots i barrals.

La cabina dels germans Marx en versió Sant Isidre (Foto: Toni Clapés).

Una part de la tripulació partint-se la caixa (Foto: Toni Clapés).

I pel que fa a la tripulació, a més del Quico Despuig, el patró, i del Marcelino, el cuiner, aquesta vegada ens vam reunir un grup força heterogeni, amb gent de Mallorca, el Jaume Amengual i la seva família, l’Aïna i els nens, el Tià i la Mariona; de Galícia, la Mar i el Tin; del Maresme, les dues Martes i jo; i de Barcelona, en Toni Clapés i l’Anna. Com que encara no érem gaires, vam “adoptar” en Ben i la Montse, tripulant del Sant Pau que havia fet nit al Sea Star i es va quedar a terra quan el bergantí de Sant Feliu va salpar sense avisar, emportant-se la seva motxilla i les seves cremes. Encara riem ara! Bé, s’ha de dir que unes quantes rondes d’anís mallorquí i d’orujo d’herbes gallec van contribuir força a animar la vetllada. Amb el Quico comentàvem aquest poder de convocatòria que té el vaixell per esdevenir el centre de la festa allà on vagi: és l’esperit del Sant Isidre.

Podeu veure més fotos de la trobada "100 Anys navegant per la Costa Brava" en aquest enllaç de Flickr.

23 comentaris:

Fernando ha dit...

Hola Joan y cía., despues de ver vuestros post no me cabe la menor duda de que disfrutasteis de lo lindo, algunos tuvimos en mente estar en esa navegada con una dorna, pero menos mal que al final no fraguó -la navegada- pues el tiempo no acompaño, pero bueno las compañias siempre seran lo que nos hemos perdido.

Despues de ver las fotos de Mar, no me sujeto la tentación de poner alguna de las dornas navegando por Cadaqués.

Un cordial abrazo.

Amiga Atlántica ha dit...

Oye, Fer, que se me ha ocurrido que como Marta le pega de lo lindo a eso de los encajes de bolillos, igual te podría hacer un tapetito para tu dorna, no?
Lo digo porque con una muñeca vestida de gallega y una gaita de juguete encima podría quedar preciosa en un rinconcito del salón, no?
:-)))))))))))))))))))))

Amiga Atlántica ha dit...

Hola Joan,
Haddock y yo aún conservamos, y espero que sea por mucho tiempo, el buen sabor de boca que nos ha dejado esta visita a tierras mediterráneas.
Marta y Tú habeis sido los mejores amfitriones que podíamos tener, verdad Fernando?, y os estamos muy agradecidos por vuestra hospitalidad y generosidad al compartir con nosotros esos lugares tan especiales que esconde la Costa Brava, vuestros amigos y vuestra casa.
Han sido unos días estupendos entre amigos que esperamos poder continuar cuando vengais al Encontro de Muros en verano.
Me ha hecho mucha ilusión el hermanamiento de nuestros blogs, que de forma completamente expontánea, tuvo lugar en Cap de Creus. Decididamente hay que concluir el hemanamiento en Fisterra.
Nos habeis llevado a sitios mágicos y maravillosos de los que poco a poco iré hablando en mi blog conforme vaya clasificando, eligiendo y arreglando las fotos, ya que sólo hice unas 900...
La navegada a bordo del Sant Isidre ha sido verdaderamente entrañable, Quico sabe hacer que nos sintamos agusto en su barco. Sin quererlo lo hicimos un poco nuestro, y parte de nosotros también quedó impregnando sus cuadernas para siempre.
Me siento agradecida de haber podido disfrutar del buen ambiente que se respiró a bordo del Sant isidre estos días.
Es sorprendente lo bien que se siente una a bordo de un barco de madera a diferencia de uno de fibra o hierro, verdad? a ti no te pasa? su calidez, lo amortiguado de los sonidos, no se, me resulta mucho más agradable que cualquier otro material.
Gracias de todo corazón por estas inolvidables vacaciones de S.S.S.S.

:-)))))))))))))))))))

Mª Mercè ha dit...

Joan, no he pogut llegir-ho. Marxo d'aquí una estona a Bélgica i Holanda. Però sí he vist les fotos i puc dir-vos: quina enveja!

Petons a tos dos!!

Gemma ha dit...

Marevelloses vacances Joan,tenies tots els ingredients fantàstics. Un plaer que els hagis compartit després amb nosaltres.
Les fotos son senzillament espectaculars, fins hi tot les gavines devien alucinar.
En Joan Despuig (pare) i la (Dolors) son íntims de la meva familia, bona gent, sana, sana.
Una abraçada,
Gemma.

Ben ha dit...

Hola Joan,
Quina experiencia més maca! He tornat a viure aquells dies ara a través de les teves paraules. Quin fart de riure! Com dic en la meva entrada sobre el mateix tema, mai en 20 anys de viure aquí habia rebut una acollida tan calida com el que vaig rebre a bord del Sant Isidre.
Fins un altre.
Ben

jaume ha dit...

bon dia joan...en na mariona acabam de veure el darrer article del teu bloc i ens hem fet un fart de riure, na mariona ha trobat una errada, els siurons no els va fer en marcelino sino que els va fer en quico com a plat oficial del sant isidre.
son uns moments inolvidables i una gent molt enrriquidora i esperam tornar esser en vosaltes molt aviat.
molts de petons

Laurus nobilis ha dit...

Toda a Costa Brava é fantástica!

Ben ha dit...

Joan,
No va pasar res quan va bolcar la barca. Estava tot ben ligat i no vam perdre més que una llauna vuida de cerveza. També et volia donar les gracies per les teves paraulas, pero de si soc intrepid o lluire no en tinc cap idea. Sé que intento aproparme a la mar ho maxim possible i a la meva manera. He de anar xop a vegades i potser que la barca no sembli pas a un hotel, però m’ho paso de alló més bé…
Ben

will ha dit...

thank you for the beautiful schooner pictures.

Anònim ha dit...

Hola Joan,molt bones les fotos,esperem veuren mes al teu Flickr. massagran

Anònim ha dit...

Amic Joan,la teva descripció dels fabulosos dies que vàrem passar a bord del Sant Isidre és tan impactant que en pocs moments has lograt que a través del blog tornéssim a estar tots units i a més fer partícips de la nostra alegria a tots els que et llegeixen.
Enhorabona,
TONI.

Anònim ha dit...

Mar,no te pases ni un pelo, aunque pensándolo bien quizas si que quedaria bien un tapetito para la dorna. Que te parece Fernando?
Un abrazo.
Marta

Joan Sol ha dit...

Hola, Fernando!

A pesar del tiempo, aún se pudo navegar. De todos modos, como muy bien dices, lo mejor de todo fueron las compañías. Habrá que esperar a Muros para repetirlo.

Has hecho bien de no resistir la tentación, porque te ha quedado una entrada magnífica.

Una abraçada!

-----------

Hola, Mar!

Pues sí, sería bonito completar el hermanamiento bloguero en Fisterra; entre otros motivos porque la única vez que he estado allí había una niebla tan espesa que no se veía ni el faro. Sólo se oía mugir a la "Vaca", que creo que es como llamáis a la sirena de niebla que hay allí. ¡Más que Fisterra aquello parecía Suiza!

Realmente lo pasamos muy bien en el "Sant Isidre"; aunque confienso que, en algún momento, "el buen ambiente que respiramos" se me hizo un pelín denso... ¡Pero si el famoso camarote de los Marx están más anchos que nosotros en el barco!

Efectivamente, la madera tiene su encanto y calidez. Es lo que te repites como un mantra cada vez que toca lijar, pintar y barnizar el barco. Pese a todo, yo no la cambio por ningún otro material. Bueno, nunca he navegado en un barco de metal, así que no sé como suenan ni como huelen.

Me alegro de que Haddock y tu disfrutarais de vuestra estancia entre nosotros. Fue un placer absolutamente compartido. Así que... os apuntamos para el próximo año, ¿no?

Un abrazo mediterráneo a los dos.

Joan Sol ha dit...

Mercè, no pares! Ara mateix vindria amb vosaltres a Holanda. Allò és un paradís pels amants del mar i dels vaixells tradicionals. I en el meu cas encara més, perquè hi vaig conèixer la teva germana. I, mira, aviat farà vint-i-tres anys que naveguem junts.

Fotografia algun vaixell per mi!

-----------

Gemma, m'alegra tornar a saber de tu! Ostres, quina casualitat que els pares del Quico Despuig siguin amics de la teva família, oi?

Doncs sí, han estat unes vacances fantástiques, d'aquelles que et donen energia per una bona temporada.

Em sap molt de greu que hagis deixat de fumar... "cigarrets platònics", vull dir. Ho has deixat definitivament?

Una abraçada!

Joan Sol ha dit...

Ei, Ben!

Sort que la "cálida acollida" no va ser a bord de l'"Onawind Blue", perquè amb tanta gentada l'haguéssim enfonsat! Espero veure't en properes trobades.

Cuida't!

---------

Jaume!

Na Mariona té tota la raó del món. A més, parla amb coneixement de causa perquè va ser l'ajudant de cuina del Marcelino. És veritat, els "cigrons amb sobrassada" són el plat oficial del "Sant Isidre" i, ara que ho dius, recordo haver-li sentit dir al Quico que els faria ell. Però no vaig veure com els feia, em vaig limitar a devorar-los. I que bons que estaven!

Va, animeu-vos i veniu a Muros, a veure si animem una mica l'Encontro, perquè aquests gallecs -ara que no ens senten- són una mica ensopits.

Salut per les Illes!

Joan Sol ha dit...

Hola, Laurus.

El problema de la Costa Brava es la masificación turística en algunas zonas, especialmente durante los meses de verano, y el exceso de construcción. Si el modelo turístico no cambia, acabarán matando la gallina de los huevos de oro. Afortunadamente, aún hay algunos rincones en los que es possible perderse, sobre todo fuera de temporada.

Saludos desde el Mediterráneo.

-----------

Thanks, Will, and welcome to the blog. I hope to see you again here.

Best regards.

-----------

Gràcies, Massagran! Doncs sí, espero penjar-ne més al Flickr, però encara no he tingut temps de retocar-les. Quan les tingui llestes t'aviso.

Estem en contacte.

-----------

Toni, benvingut a bord!

Tens raó, l'ambient amigable del "Sant Isidre" no només es manté, sinó que s'encomana. A veure si ho podem tornar a repetir.

Una abraçada i gràcies per les fotos.

Haddock ha dit...

Moltes gràcies Joan i Marta per la vostra amistat; y por mostrarnos la Costa Brava y parte de sus gentes, por compartir unos días inolvidables y entrañables en tierra y en la mar a bordo del mágico Sant Isidre en compañía de una siempre gentil y azul marinería continuamente hospitalaria que nos hizo sentir, participar y disfrutar de "L´esperit del Sant Isidre" magnificamente patroneado por Quico.

Saúde desde a beirinha do Atlántico.
Tin

lino ha dit...

Lástima de viento para esas fotos. Se ve que lo pasásteis pipa, en fin Mar, que para a próxima facerme un sitio para ir de polizonte.

Joan Sol ha dit...

Haddock, gràcies a vosaltres per venir. Vuestro recuerdo ha quedado unido para siempre al "Sant Isidre"... al menos mientras quede orujo de hierbas en la nevera! :-)

Y tu, Lino, ya tardas; que donde duermen trece y comen quince, también pueden comer dieciséis.

Anònim ha dit...

hola joan, hola a todos!

Soy Diego, otras veces he dejado comentarios en este fenomenal blog.

Creo que la última vez que os escribí fue a raíz de la entrada sobre libros y ese es el motivo de mi visita de hoy.

La semana santa la pasé bien alejado del mar -en Miajadas, Cáceres- en casa de mi mujer. Pero para mi sorpresa buscando entre los estantes con libros encontré una joya, que mi suegra me regaló. Encontré "La gesta del Evalú"!!!! Cómo llegó hasta allí es un misterio y además nunca había sido leído ya que muchas hojas no estaban cortadas.

Todo un chute de mar en medio de Extramadura, soy un tío afortunado.

Enhorabuena una vez más por el blog!
Diego Riera.

Joan Sol ha dit...

Hola, Diego!

Realmente es sorprendente encontrar al navegante Enric Blanco, hijo de la Barceloneta, y su "Evalú" en Extremadura. Un misterio digno de este personaje que, después de su gesta, se hizo de nuevo a la mar sin que jamás se volviese a saber nada de él. Yo descubrí "La gesta del Evalú" a partir de la reedición que se hizo en 2006 de su libro publicado en 1931 en catalán. Y por Internet encontré una edición de ese mismo año, de José Montesó, editor, pero en castellano y con bastantes fotos. Efectivamente, te habrás dado un buen chute de mar.

Gracias por tu comentario y hasta pronto.

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.