Veles i blocs per la Costa Brava

Malgrat que el temps va fer la guitza tot el que va poder, la navegada commemorativa del centenari de la Costa Brava va poder complir tots els punts del programa i amb força èxit; fins i tot el primer bany de l’any, que es va fer sota una pluja fina i emprenyadora. I també es va poder navegar, que és del què es tractava. De les tres sortides previstes, se’n van poder fer dues. I la primera, de Sant Feliu de Guíxols a Sant Antoni de Calonge, va ser tot un espectacle que va congregar força gent a la bocana del port per veure la sortida dels vaixells. Tot i que hi havia més mar que vent i la navegació resultava bastant incòmoda, veure navegar junts el Santa Eulàlia, el Sea Star, el Pepa Bandera i el Far Barcelona sota un cel de ventre de burra i a tocar de la costa compensava de totes les incomoditats. I les embarcacions més petites també feien força goig, si més no les que vaig poder veure des del Sant Isidre: el Sant Pau, amb botaló i pollacra, tot i que no és la vela definitiva; la Pepeta, que ha substituït la vela llatina per dues cangrees, seguint la mateixa evolució històrica de l’aparell llatí; l’Onawind Blue, construït per l’intrèpid Ben Crawshaw, esvelt i lleugeríssim com una au marina; la Nena, la dotzena unitat de la flota de Cardona; la Neisha, la Xerina, Sa Xicota, La Pollosa... Suposo que la gent que va seguir la navegada des dels camins de ronda també deurien gaudir d’un bon espectacle, en una mena de viatge en el temps fins a l’època dels grans velers. Tant de bo serveixi per acostar el públic al món de les embarcacions tradicionals, que era un dels objectius de la navegada.

Concert de corns a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Això va ser divendres. I dissabte, després que el sol s’obrís pas entre els núvols, es va tornar a sortir. També hi havia més mar que vent i el Santa Eulàlia, que amb prou feines es movia, de seguida va girar cua i va tornar a port. El Far Barcelona i el Pepa Bandera es van animar a fer unes quantes bordades, i vaig poder fer unes bones fotos del Far que ens va passar ben a prop amb tot el velem desplegat excepte les escandaloses. És un veler robust, però harmoniós i proporcionat; un regal per a la vista veure’l navegar. Parlant amb el seu patró, en Miquel Borillo, comentava que ja hi ha tres jakts a Catalunya: el Far Barcelona (ex Anne Dorthea), noruec; l’Arän, suec; i el Ciutat de Badalona (ex Johanne Regina), danès i en fase de restauració. I feia broma dient que “les nòrdiques tornen a la Costa Brava”.

Aquí teniu unes quantes fotos d’aquesta primera gran trobada d’embarcacions tradicional de la Costa Brava i que podria ser que es consolidés. Si més no, en el dinar de cloenda, en Jordi Salvador, president de La Mar d’Amics, va passar el testimoni. Caldrà veure si es recull i la cosa prospera. En qualsevol cas, s’ha de felicitar aquesta entitat pels resultats aconseguits en aquesta primera edició.

La Nena 12, la Neisha i la Pepeta sortint de Sant Feliu.

La Pepeta, amb el nou aparell.

El Sant Pau de Sant Pol de Mar. I al fons, el Far Barcelona i el Santa Eulàlia.

El Sant Pau, amb una pollacra improvisada, i el Pepa Bandera.

Els vaixells van navegar molt a prop de terra per donar espectacle.

Els més grans de la flota: Far Barcelona, Sea Star i Santa Eulàlia.

Aquesta imatge sembla treta d'un altre temps.

Popes: de goleta mediterrània i de goleta nuruega.

L'elegància de línies del Far Barcelona.

Trinqueta, floc, pitifloc i floc volant del Far Barcelona.

L'Onawind Blue, el més petit de la flota.

De Fisterra a Cap de Creus

Si sou lectors d’aquest bloc des de fa temps, ja coneixeu la Mar, l’Amiga Atlàntica, creadora del bloc “Una mirada a la Ría de Vigo”, un dels espais relacionats amb el mar més interessants i alhora més populars de la blogosfera peninsular. La Mar i el seu marit, en Tin, l’entranyable Capità Haddock, van estar aquesta Setmana Santa a casa nostra per participar en la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, a bord del Sant Isidre. Però abans d’embarcar-nos, ells dos, la Marta i jo vam voltar pel bocí de costa comprès entre Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure, que ells no coneixien. Van quedar encantats amb totes tres localitats, especialment amb Cadaqués, on hi vam establir el port base. En el bloc de la Mar hi trobareu les fotos i impressions de la seva estada a Cadaqués. Naturalment, vam pujar a Cap de Creus, que és un punt costaner de visita obligada, i en aquest cas encara més després de l’èxit que va tenir el concurs de fars entre la comunitat de blocs de temàtica marinera. Allà, a peu de far, encastada sobre una roca, hi ha una placa de bronze que diu “De Cabo Finisterre a Cap de Creus”, amb els perfils de tots dos accidents geogràfics units. Gairebé sense dir-nos res, la Mar i jo vam saltar sobre la roca i ens vam donar la mà com a símbol de la unió entre els dos punts més extrems de la península, tan lluny i alhora tan a prop.

Un pont de mar blava de Fisterra a Cap de Creus (Foto: Haddock).

La veritat és que em fa il•lusió aquesta foto perquè, a través d’aquest espai, he tingut l’oportunitat de conèixer diverses membres de la comunitat de blocaires o blogueiros de Galícia, que escriuen blocs de tema marítim, amb els quals s’ha establert una relació que considero molt enriquidora. M’agradaria que ens féssim una foto semblant a Fisterra. Potser el proper estiu...

La blogosfera marítima està resultant un espai de coneixement i trobada de persones de diversos indrets i procedències que compartim una mateixa passió pel mar i els vaixells i que, en alguns casos, expressem a través d’un bloc. Una d’aquestes persones és en Ben Crawshaw, que escriu el bloc “The Invisible Workshop”. En Ben va venir a la navegada per la Costa Brava amb el seu Onawind Blue, el petit veler construït per ell mateix i amb el qual ha navegat tot sol per la costa catalana, com explica en el seu bloc. Malgrat el mal temps d’aquests dies passats, en Ben dormia a bord de la seva barqueta, abarloada al Sant Isidre, sota una tenda de campanya que feia les funcions de cabina. La Mar el va definir –i penso que encertadament- com “un esperit lliure”.

Un servidor, la Mar i en Ben a bord del Santa Eulàlia (Foto: Haddock).

El Sant Isidre és una festa

Una vegada més, la vida a bord del Sant Isidre va estar presidida per la cordialitat i el bon humor, amb alguns moments d’hilaritat col•lectiva memorables. No sé què té aquest vaixell que fa que els riures estiguin garantits en cada viatge. I això que vam penjar el cartell de “complet”: onze adults i dos nens, compartint un espai reduït durant quatre dies, més un parell de persones que es van afegir als àpats. En alguns moments la cabina semblava la dels germans Marx i el guirigall era impressionant. Però ens ho vam passar molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que les sessions de risoteràpia van resultar força terapèutiques, el millor antídot contra les friccions causades per l’amuntegament i la falta d’espai. Per a què la cosa funcioni s’han de donar, al meu entendre, dues condicions fonamentals: un grup de gent sanota, oberta i sense manies, i una bona teca. De l’alimentació se’n va ocupar en Marcelino, mestre d’aixa fi i cuiner dotat, que ens va preparar uns menús variats i saborosos: marmitako, arròs negre, truites variades, cigrons amb sobrassada... Amb la panxa plena el món es veu d’una altra manera, encara que plogui a bots i barrals.

La cabina dels germans Marx en versió Sant Isidre (Foto: Toni Clapés).

Una part de la tripulació partint-se la caixa (Foto: Toni Clapés).

I pel que fa a la tripulació, a més del Quico Despuig, el patró, i del Marcelino, el cuiner, aquesta vegada ens vam reunir un grup força heterogeni, amb gent de Mallorca, el Jaume Amengual i la seva família, l’Aïna i els nens, el Tià i la Mariona; de Galícia, la Mar i el Tin; del Maresme, les dues Martes i jo; i de Barcelona, en Toni Clapés i l’Anna. Com que encara no érem gaires, vam “adoptar” en Ben i la Montse, tripulant del Sant Pau que havia fet nit al Sea Star i es va quedar a terra quan el bergantí de Sant Feliu va salpar sense avisar, emportant-se la seva motxilla i les seves cremes. Encara riem ara! Bé, s’ha de dir que unes quantes rondes d’anís mallorquí i d’orujo d’herbes gallec van contribuir força a animar la vetllada. Amb el Quico comentàvem aquest poder de convocatòria que té el vaixell per esdevenir el centre de la festa allà on vagi: és l’esperit del Sant Isidre.

Podeu veure més fotos de la trobada "100 Anys navegant per la Costa Brava" en aquest enllaç de Flickr.