Navegar amb seguretat

El 14 de juny de 1998, el navegant francès Éric Tabarly, un dels grans ídols del món de la vela, perdia la vida al mar en caure per la borda del seu estimat Pen Duick, durant una travessia pel mar d’Irlanda. Les circumstàncies de l’accident, explicades en aquest article, unides al fet que Tabarly no feia servir salvavides ni arnès, van tenir conseqüències fatals.



Confesso que la mort d’Éric Tabarly em va causar una certa decepció. No entenia com un navegant de la seva magnitud podia haver mort d’una manera tan estúpida i perfectament evitable. Buscant informació per Internet he trobat algunes frases atribuïdes a l’heroi de tantes gestes oceàniques. Una: “prefereixo mirar la mort cara a cara que estar lligar per un arnès”. Una altra, que va ser molt polèmica en el seu dia: “un home que cau a l’aigua no te lloc a bord d’un vaixell”. Qui li havia de dir!

Al llibre “Memorias de Alta Mar” (Editorial Juventud), escrit per ell mateix, Tabarly explica la seva postura en relació a aquests sistemes de seguretat elementals. Diu que qui cau al mar en aigües molt fredes està perdut perquè la supervivència és de pocs minuts. Y que el temps necessari per arriar les veles, posar en marxa el motor, virar i trobar aquell punt minúscul perdut enmig de les onades, fa que tota esperança de salvament sigui inútil.

Estos dramas del mar siempre resucitan la cuestión de los arneses. A bordo no impongo nada, ya que para exigir a los demás, hay que dar ejemplo. Por lo que a mí respecta, me niego a llevar arnés. Mi razonamiento es muy simple: prefiero desaparecer en muy pocos minutos, por muy desagradables que sean, antes que fastidiarme permanentemente la vida a bordo con cinturones.

Mis tripulantes están sumamente entrenados, saben mantenerse en cubierta con mal tiempo, están atentos y corren por lo tanto menos riesgos que otros. Finalmente, no prohíbo el uso de arnés en cubierta, y de hecho algunos no se privan de ponerse uno. Que quede claro que ese libre albedrío no se puede aplicar al crucerista medio. Con mal tiempo, el arnés es indispensable para ellos, y menos molesto ya que maniobran mucho más despacio que nosotros en regata.

Potser si Éric Tabarly hagués anat enganxat a una línia de vida en aquella nit fatídica, encara viuria. I la seva dona y la seva filla s’haurien estalviat un gran patiment. Admeto que tothom té dret a fer el que vulgui amb la seva vida. I jo mateix només em poso el salvavides amb arnés quan navego sol. Però penso que a partir d’ara m’hi miraré més, perquè la petita nosa de portar-lo no és res comparada amb el dolor i el patiment que pot evitar.

Tot això ve a tomb d’una campanya, per dir-ho així, que ha sorgit de manera espontània en el bloc Una mirada a la Ría de Vigo. La campanya té per objectiu difondre l’ús de l’armilla salvavides i de l’arnés durant la navegació, en qualsevol condició de mar i de vent. Per aquest motiu l’Amiga Atlántica ens demana que dissenyem un cartell amb un eslògan que serveixi per promoure l’ús d’aquest sistema de seguretat. Alguns hem triat com a eslògan el popular “Póntelo, pónselo”, manllevat d’aquella famosa campanya en favor de l’ús del preservatiu, llençada pel govern socialista el 1990, per evitar els embarassos juvenils. En aquest cas, el que t’has de posar és el salvavides y si és amb arnès, millor, perquè si caus a l’aigua sense estar unit al vaixell, feina rai.

Aquesta és la meva proposta de cartell. La idea és meva i el disseny és d’un amic grafista que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Tot el mèrit és seu, perquè una idea, si no es posa en pràctica, no serveix de gran cosa. Els textos són en castellà perquè la campanya és d’àmbit peninsular; però és evident que poden anar en qualsevol llengua. Així, doncs: “Posa-te’l, posa-li... I enganxat!”.