22.6.09

“La ruta blava”

Els mars del sud són, per molta gent, la representació del paradís terrenal. Illes i atols de noms exòtics –Tahití, Bora Bora, Raiatea...- que evoquen llocs on sembla que només sigui possible ser feliç. Des que els antics navegants europeus les van donar a conèixer, el mite de les illes del Pacífic s’ha mantingut viu fins als nostres dies. Aquest mite ha empès navegants, viatgers, escriptors, artistes i rodamóns de tota mena a viatjar fins a aquells latituds, a la recerca de ves a saber quin paradís perdut. Aquests periples i aventures personals han generat una producció literària ingent, dins d’aquest gènere anomenat “literatura de viatges”, amb obres d’interès divers. En la nostra literatura, els mars del sud van inspirar un llibre que aquests dies torna a estar d’actualitat: “La ruta blava”, de Josep Maria de Sagarra. En aquesta obra, l’escriptor explica un viatge que va fer a la Polinèsia Francesa, del desembre de 1936 al juliol de 1937. El motiu d’actualitat és l’estrena d’un documental i d’una obra de teatre sobre “La ruta blava”.



Josep M. de Sagarra (1894-1961) ja era un poeta consagrat i un autor teatral d’èxit quan el 1936, ell i la seva dona, Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar, salpaven de Marsella a bord del Commissaire Ramel, rumb a la Polinèsia Francesa. Un viatge de lluna de mel al començament de la guerra civil? Sí i no. De fet, Sagarra havia hagut de sortir d’Espanya, fugint dels escamots de la FAI que el buscaven, i s’havia instal•lat a París amb la seva promesa. Allà Sagarra va oferir els seus serveis a la República, però sense que en sortís res. Llavors, un amic seu, l’escriptor Jérôme Tharaud li va proposar viatjar a Tahití i escriure un llibre sobre l’experiència polinèsia. Tharaud tenia relació amb el president de la companyia naviliera Messageries Maritimes, armadora del Commissaire Ramel, un vaixell de passatge i càrrega que feia la ruta del Pacífic, i els va aconseguir un parell de passatges a bon preu. A més, Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, que s’havien casat sis dies abans de salpar, se’n van anar de viatge amb 2.000 francs suïssos a la butxaca, regal de noces de Francesc Cambó a la núvia.



Després d’aquell viatge, els Sagarra es van instal•lar a París i no van tornar a Barcelona fins el 1940. Com que en aquella època no es podia publicar en català, Sagarra va traduir “La ruta blava” al castellà i l’any 1942 l’editorial Juventud la va publicar amb el títol de “El camino azul”, dins de la “Colección Tierras y Mares”. Precisament tinc un exemplar d’aquella primera edició en castellà, que me’l va regalar la Marta per un aniversari. La versió original catalana, pòstuma, no veuria la llum fins el 1964. També és fruit d’aquell viatge el llibre de poemes “L'Equador i els tròpics”, publicat el 1947.

Aquí teniu un fragment de “La ruta blava”.

Anem seguint la ruta blava, d'un blau que varia fins a l'infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d'ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l'estrangulació, fins al blau pàl•lid tèrbol de cendra i d'impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril•le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid.

Sagarra dedica un capítol a les goletes que naveguen entre les illes.

L’any passat, l’escriptor i periodista Joan de Sagarra, fill de Josep M. de Sagarra i de Mercè Devesa, tornava a la Polinèsia, de la mà de la productora Mom, per gravar un documental sobre el viatge que van fer els seus pares setanta anys abans. Aquest documental, que es titula igual que el llibre, “La ruta blava”, es va estrenar dimarts passat al Canal 33. El film il•lustra amb imatges el text de l'obra i contrasta els mites dels mars del sud, tal com els descriu l’autor, amb la realitat actual. Per altra banda, el proper divendres, s’estrenarà l'obra de teatre del mateix títol al Teatre Romea de Barcelona, i estarà en cartell fins el 2 d'agost, en el marc del Festival Grec 2009 de Barcelona.

Si us vau perdre l’emissió del documental “La ruta blava”, ara el podeu repescar a través del servei 3 a la carta, de TV3.



La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i dels mars del sud no és gens idíl•lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L’escriptor no té pèls a la llengua a l’hora d’explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s’ho mira amb els ulls de l’europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l’envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta, que està en mans dels xinesos, als quals dedica frases com aquesta: “comadrejas sin pelo, de ojos alargados y de humilde sonrisa, se esconden tras los negocios más fuertes y dan la cara en los negocios más pequeños, de insignificante beneficio”. Avui dia, en temps de diversitats i multiculturalitats, aquest to resulta com a mínim sorprenent.

Un s’imagina que, fa setanta anys, la Polinèsia havia de ser el més semblant a un paradís sobre la Terra. Com és possible que Josep M. de Sagarra no caigués rendit davant de la bellesa i l’encant de les illes i de la seva gent? En Joan de Sagarra ho explicava en la seva secció dominical de “La Vanguardia”, dient que els seus pares, tot i que es van embarcar el dia dels Sant Innocents, sabien perfectament que no anaven a trobar cap paradís. El seu pare –i això ho diu també en el documental- havia llegit André Gide, Paul Morand, Michel Lairis, Somerset Maugham i altres escriptors viatgers, i sabia que tots els paradisos, per definició, són paradisos perduts.

Però la literatura catalana “clàssica”, per dir-ho així, sobre els mars del sud no s’acaba aquí. El 1926, deu anys abans que Sagarra, l’escriptora Aurora Bertrana es va instal•lar a la colònia francesa de Tahití durant tres anys. D’aquella experiència en van sortir el llibre “Paradisos oceànics” (1930), que la mateixa autora va traduir al castellà amb el títol de “Islas de ensueño” (1933). I més tard va escriure diversos contes i novel•les de temàtica oceànica. Curiosament, tant Bertrana com Sagarra s’acabaven de casar quan van viatjar a la Polinèsia; però cadascú en té una visió molt diferent. Us recomano la lectura de l’article Vicenç Riullop “Sagarra i Bertrana, lluna de mel a Tahití”, que trobareu tant en català com en castellà, i veureu dos punts de vista diferents sobre la mateixa realitat. A més, descriu la trobada de Sagarra, a bord del Ramel, amb un altre navegant, també en viatge de noces, que uns quants anys després es convertiria en una celebritat...

La Polinèsia d’Aurora Bertrana.

Acabo amb un fragment de l’última pàgina de “El camino azul” –recordeu que només disposo de la primera edició en castellà-, escrit el juliol de 1937, quan el vaixell en què viatgen els Sagarra de tornada a Europa ja és a prop de Marsella:

Yo no quisiera engañarme, y ya que me encuentro en el final de mi camino azul, me importa rectificar una cosa: yo he escrito, porque me parecía cierto, que entre el Pacífico, el Atlántico y el Mediterráneo existen notables diferencias. Cuando me hallé en pleno Pacífico por primera vez, todo me parecía más bello, más ancho, más luminoso. Pues bien, saliendo de Tahití, este mismo efecto me lo ha producido el Atlántico después de haber dejado el Pacífico. Y ahora el Mediterráneo tiene, para mis ojos, las mismas olas anchas, el mismo vasto delirio azul, de las primeras tardes soleadas del Atlántico. (...) Nuestro mar posee todo lo imprevisto que se puede apreciar en el mar de las antípodas, y es que cuando viajamos, el deseo de novedad y el deseo de cazar exotismos nos ponen unos falsos lentes delante de nuestros ojos.

Hoy hace cuarenta y cinco días que abandonamos Tahití. Hemos seguido más de la mitad de la cuerda invisible que ciñe el mundo, y el mar no ha perdido ni una gota de azul, ni una gota de poesía...

Si voleu aprofundir en els viatges literaris als mars del sud, us recomano la lectura de "Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep M. de Sagarra", una adaptació de la tesi doctoral de Marta Vallverdú i Borràs.


10 comentaris:

Navegante ha dit...

Joan, una interesantísima entrada. Aunque lógicamente cada ojo que visite los "Mares del Sur" nos ofrezca una visión diferente, la verdad es que algo más que el simple exotismo deben de tener aquellas islas y esos mares para que hayan inspirado durante tanto tiempo infinidad de viajes y relatos.

Sin embargo, lo que más me ha llamado la atención de la visión que nos cuentas de Sagarra es su valoración de los habitantes de aquellas islas. Una opinión que choca frontalmente con lo que tradicionalmente hemos leído: gente abierta, alegre, acogedora, desprendida, ¿feliz?

Habrá que darse una vuelta por esas latitudes para sacar nuestras propias conclusiones

Comtessa d´Angeville ha dit...

Sagarra m'agrada molt, tindré que llegir eixa ruta blava... i com diu Navegante, hi haurà que pegar una volteta per aquelles latituds...

Anònim ha dit...

Molt interessant entrada, que per motius de treball, m’ha fet pensar de seguida en un gran pintor postimpressionista francès: Paul Gauguin que de la mateixa manera que Segarra i Mercè Devesa també va visitar Tahití fugint de la vella Europa.
Gauguin visità la Polinèisa en diverses ocasions cap a la darrera dècada del segle XIX tot cercant l'art primitiu i fugint d'un món que canviava massa de pressa mancat d’espiritualitat i que segurament no entenia i el feia força infeliç. En la seva estada a part de fer el conjunt de les obres més famoses va escriure i il·lustrar un llibre titulat Noa Noa (Molta olor) del que se'n troben diferents edicions. Això n'és un fragment d’una versió castellana: “Necesitaba volver a Francia. Imperiosos deberes familiares me llamaban.
¡Adiós, tierra hospitalaria, tierra deliciosa, patria de libertad y de belleza! Parto con dos años más, rejuvenecido veinte años, más bárbaro también que a la llegada y, por tanto, más instruido. Si, los salvajes han enseñado muchas cosas al viejo civilizado, muchas cosas, esos ignorantes, de la ciencia de vivir y del arte de ser feliz.
Tot i aquesta aparença de paradís, Gauguin es va intentar suïcidar amb arsènic, va patir malalties greus com la sífilis, va ser abandonat per la persona estimada i per descomptat passà moltes penúries econòmiques.
Segurament és cert això que dius més amunt que els paradisos són per definició perduts. Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Una altra informació relacionada amb les illes de la Polinèisa que m’ha vengut al cap en llegir la teva entrada ha estat, la d’un tripulant de la dotació de la fragata Numància , que l’any 1866 amb el primer vaixell cuirassat que va circumval·lar la Terra va fer escala a Tahití. El personatge nomia Miquel Ramis. A l’arxiu històric del meu poble hi ha un quadern de bitàcola i un àlbum de fotos, que va escriure i recopilar durant el seu periple, això n’és el que va deixar escrit al en la seva escala tahitiana:
Dia 24 de junio entramos dentro del puerto
Papehete o Tahiti en enste puerto estuvimos hasta el dia 18 de Julio haciento carbón y refrescando Víveres ya resfresca la gente y el dia 12 de julio por la noche se dio un baile a bordo de la Numancia donde asistieron todos los principales de Tahití y la Reina Canaca su hijo e hija. El barco estaba digno de Ver.
Yannick Vu artista francesa d’origen vietnamita, creadora de la casa museu Fundació Yannick Vu i Ben Jacober, també al meu poble, on d’entre d’altres coses es pot gaudir d’un magnífic jardí, conta en algun dels seus llibres que va viure durant anys a la Polinèsia i que va intentar sembrar un jardí en aquelles terres llunyanes. La seva sorpresa va ser que les plantes que estava acostumada a sembrar a Europa per la bonança del clima i l’absència d’estacions creixien de forma descomunal així les alfàbregues que tenen un cicle anual es convertien en vertaders arbusts.
Sí les plantes són éssers vius adaptats a un clima i a un paisatge, acostumats a la successió d’estacions, es veuen alterades pels canvis si se’ls treu del seu context i modifiquen les seves característiques. Que no ha de passar amb els artistes i els escriptors que són per definició i per ofici persones amb un alt grau de sensibilitat segurament superior a la mitjana. Segarra o Gauguin en són una mostra. Com no han d’afectar aquests canvis a les persones si a més consideram els components culturals que tots els humans portam. Quins problemes adaptatius? Quins conflictes interns, quins sentiments contradictoris provocà la contemplació exuberant de la natura i dels mars del sud en aquests creadors?

Joan

Mª Mercè ha dit...

Molt bona entrada, Joan.

D'Aurora Bertrana he llegit "El Marroc sensual i fanàtic" i em va agradar força.

Bé...amb aquesta entrada no vull malpensar, però no sé si l'has posat de casualitat o esteu començant a preparar les maletes per saber si és veritat o no el què diu Segarra.

M'equivoco?

Petons als dos!!

Joan Sol ha dit...

Hola, Navegante.

No es que Sagarra menosprecie a los habitantes de la Polinesia, sino que los observa con una mirada como de antropólogo, por decirlo así; como si fuesen especímenes a estudiar. Sobre todo es muy crítico con los chinos y con los mismos blancos, que los engañan y embrutecen. Así, dice, por ejemplo: "Una de las cosas más viles que comete el blanco en estas tierras es crear el espíritu de alcahuetería en una raza infeliz y mansa, sin principios arraigados".

Supongo que hay que tener en cuenta que lo escribe en una época en la que el concepto de raza aún está muy vigente, al igual que el colonialismo, y la visión de superioridad que se tiene de los "indígenas" desde el mundo "civilizado".

Sin duda, lo mejor que se puede hacer, como tu dices, es darse una vuelta por esas latitudes y sacar uno mismo sus conclusiones. De hecho, ese es uno de mis sueños, que espero poder hacer realidad algún día.

Saludos!

-----------

Hola, Comtessa!

Doncs sí, li recomano "La ruta blava". De tota manera, donada la seva condició actual d'"exiliada", jo li recomanaría que llegis "Escritos de un salvaje", del pintor Paul Gauguin; un diari en què, a més de parlar d'art, de pintura i de creació, explica la seva experiència a Tahití i les illes Marqueses. Estic segur que s'identificaria amb moltes de les coses que diu Gauguin.

I tornant a Sagarra, també li recomano "All i salobre", un retrat de les dures condicions de vida dels pescadors a la Costa Brava a començament del segle passat. La novel·la està ambientada al Port de la Selva.

Que passi un bon estiu!

Joan Sol ha dit...

Hola, Joan!

Abans que res, espero que hagis passat un bon sant.

Gràcies pel teu extens comentari, ple de suggeriments. No conec el llibre de Gauguin que cites, però arran del que dius, he tornat a fullejar "Escritos de un salvaje"; un llibre extraordinari no només des del punt de vista de la història de l'art, sinó per saber com era la vida a la Polinèsia a finals del XIX i principis del XX. Certament, Gauguin les va passar molt magres allà i no crec que les illes fossin per ell un paradís. Jo diria que l'infern el portava a dins; però si mai va arribar a ser feliç, segur que ho va ser al costat d'aquells "salvatges", més que a França. Per cert, que va ser molt crític amb el govern colonial. En el llibre hi ha una carta al governador dels "Etablissements français de L'Oceanie" que el deixa fatal. Te'l recomano perquè crec que respon a les preguntes que et fas al final del comentari.

Un altre hoste il•lustre dels mars del sud va ser Robert L. Stevenson, l'autor de "L'illa del tresor", que està enterrat a Samoa. Hi ha un llibre molt interessant sobre Stevenson als mars del sud: "La otra isla", d'Alex Capus. És un assaig en què l'autor desenvolupa la teoria que Stevenson va anar a Samoa buscant el tresor de l'església de Lima que els espanyols van confiar el 1821 a un tal capità Thompson perquè el carregués al seu vaixell "Mary Dear" i el protegís dels insurgents. Però el tresor va desaparèixer i molta gent el va anar a buscar a l'illa del Coco, prop de Costa Rica, on Thompson va confessar que havia amagat el botí. Però el tresor no va aparèixer mai. El 1889, Stevenson, que ja havia publicat "L'illa del tresor" i era un autor famós, es va embarcar amb la seva família cap als mar del sud, amb la idea d'escriure uns quants articles i tornar a Europa. Però vet aquí que van anar a Samoa i s'hi van quedar per sempre i van viure com uns reis. Per què? Potser perquè prop de Samoa hi ha una altra illa que als mapes antics rebia el nom de illa del Coco...

A reveure, Joan!

Joan Sol ha dit...

Ei, Mercè!

Tinc el "Marroc sensual i fanàtic" de la Bertrana i està molt bé. He de mirar d'aconseguir "Paradisos oceànics".

Ja sé que tens motius per "malpensar", però no he fet aquesta entrada pels motius que et penses, sinó perquè la setmana passada es va estrenar el documental "La ruta blava". Però, vaja, les ganes d'anar a la Polinèsia hi són totes; el que ja no està tan clar és quan podrà ser. Potser trobem uns tahitians que vulguin fer un intercanvi de casa amb Premià sur Mer...

Una abraçada!

Mª Mercè ha dit...

Eii Joan, sobre "Paradisos oceànics", has mirat a Iberlibro?http://www.iberlibro.com/servlet/SearchResults?an=Aurora+Bertrana&sortby=3&sts=t&tn=Paradisos+oce%E0nics&x=55&y=17

Jo ja n'hi he comprat un parell i m'ha anat força bé.

Abraçades!!

Kiko ha dit...

Benvolgut Joan, en primer lloc felicitacions pel teu blog i la teva entrada sobre La Ruta Blava. El teu resum sobre el viatge de Sagarra i la seva obra es molt acurat i ben documentat. Nomes una recomanacio pels lletraferits. La ruta blava es va publicar al 42 en castella per questions obvies, amb traduccio del propi autor que va haver d'autocensurar molts passatges de l'obra original. Si voleu gaudir d'una prosa catalana rica i densa, incloent-hi mes d'una reflexio sobre l'Europa que deixa enrere,es millor que llegiu la edicio en catala de Ed62, o encara millor la de 3i4 inclosa en les obres complertes de Sagarra.
Pel que fa a les opinions de Sagarra sobre Polinesia, estic d'acord en algunes coses, en d'altres discrepo totalment. Es un pais que val la pena coneixer, a pesar del colonialisme, del turisme i dels xinesos, trobareu una gent encantadora i encara molt arrelada.... al mar!! Per vosaltres navegants, us puc assegurar que no hi ha res comparable a l'immens Pacific, i es dificil d'imaginar com aquell poble, els maoris, varen ser capasos de colonitzar totes aquelles illes navegant distancies de milers de milles marines guiant-se nomes pels estels i els corrents marins.

Joan Sol ha dit...

Hola, Mercè.

Gràcies per la referència. La tindré en compte pel llibre de l'Aurora Bertrana i d'altres que puguin sorgir.

A reveure!

-----------

Hola, Kiko.

Tens raó, la millor manera de fer-se una idea exacta de “La ruta blava” és llegir-ne la versió catalana, tal com la va escriure Sagarra originalment, sense censures de cap mena. No conec la Polinèsia ni els mars del sud, però és un viatge que no voldria deixar de fer. Estic convençut que ha de valdre molt la pena, sobretot si et saps allunyar dels camins trillats del turisme organitzat i entrar en contacte amb el país real, que segurament no deu ser tan bonic com ens el pinten als documentals i als catàlegs de les agències turístiques, com a qualsevol lloc, però segur que ha de ser molt interessant. I si ets navegant i t’agrada el mar, penso que ha de ser un paradís; i pel que dius, sembla que parles amb coneixement de causa. Quina enveja!

Gràcies per la teva aportació i fins a la propera!